A la primera part d’aquest article vaig intentar deixar en evidència els falsos aprioris utilitzats durant aquests últims anys per deslegitimar i derrocar el legítim Govern sirià. Aprioris inqüestionables segons els grans mitjans d’informació occidentals. A la segona vaig tractar sobre la sorprenent concordança i simultaneïtat entre, d’una banda, l’agenda imperial de dominació i, de l’altra, les agendes de certs intel·lectuals d’esquerres o de les grans ONG anglosaxones de drets humans. A la tercera em vaig estendre sobre altres fets igualment pertorbadors: el fet que destacats membres de l’elit imperial siguin alhora directius d’aquestes ONG (erigides en una mena d’agències de qualificació de la legitimitat dels “règims” que han de ser derrocats ) i el fet que aquestes estiguin finançades per entitats que ni són imparcials en aquest conflicte ni són filantròpiques (per més que pretenguin enganyar l’opinió pública al respecte). En aquesta quarta tractaré sobre els mètodes i estratègies d’aquests intel·lectuals d’esquerres i dels dirigents d’aquestes ONG, als quals vaig qualificar d’alfils de l’establishment. Uns alfils que no avancen de cara sinó, igual que aquestes peces sobre el tauler, d’una manera torta. Uns alfils, que es presenten com a guardians dels més nobles valors però la veritable funció dels quals és la d’aconseguir que l’opinió pública acabi assumint aquella falsària visió que ha de ser imposada.

La principal estratègia d’aquesta gent és la de callar sobre el que és fonamental: el crim d’agressió internacional o crim contra la pau. Els qui llegeixin o escoltin aquests “il·lustres” analistes i experts “no governamentals” només llegiran o escoltaran referències a revolucions democràtiques, clam popular contra el tirà, etc. Les seves anàlisis i documents mai abandonen tal retòrica, malgrat que fins i tot siguin generals estatunidencs amb informació de primera mà, com és el cas del general Wesley Clark, els qui alertin sobre el fet que en realitat es tracta d’agressions planificades amb anys d’antelació pel Govern estatunidenc… En aquest sentit, els enregistraments fets publics el passat dia 1 de gener a The Last Refuge, en què el secretari d’Estat John Kerry parla amb la major naturalitat el 21 de setembre de 2016 sobre la utilització de desenes de milers de terroristes del Daesh, de les més diverses nacionalitats, als quals va proporcionar l’armament necessari per derrocar el legítim Govern sirià, haurien de resoldre definitivament aquesta qüestió: els suposats rebels són en realitat terroristes mercenaris estrangers.

Però segur que els nostres “insubornables” analistes i experts ni tan sols es referiran mai a aquestes gravacions i seguiran adoctrinant-nos sobre les heroiques rebel·lions democràtiques de Líbia, Ucraïna, Síria, etc. És veritat que, davant les cada vegada més nombroses i incontestables proves que desmenteixen les seves tesis, s’han vist obligats a retrocedir una mica en les seves fal·laçes anàlisis: ara tot és molt complicat –diuen–, però inicialment eren veritables primaveres democràtiques. Així que tampoc sembla importar-los la gran quantitat d’informació i testimonis directes existents sobre l’inici de tals “rebel·lions”, testimonis i informació que no deixen lloc a dubtes: “Les revoltes a Síria no són ni van ser una revolta popular ni pacífica”. Entrecomillo aquesta frase perquè es tracta precisament del títol d’un altre magnífic article de Mikel Itulain. I sense sortir de l’àmbit hispà, mereix igualment ser llegit un altre article recent ple de dades concretes sobre l’inici mateix de tals “revoltes”: “Daraa, l’origen censurat de la guerra terrorista contra Síria”. Aclaridor article que es pot trobar al blog d’Adolfo Ferrera, El Mirador global.

Indissolublement lligada a aquesta estratègia d’ocultació del crim d’agressió internacional hi ha l’altra qüestió, sobre la qual ja em vaig ocupar en la primera part d’aquest article: l’apriori de la suposada il·legitimitat del Govern sirià. Un “règim il·legítim” que –segons ens diuen– va aixafar, amb una sagnant repressió, els admirables manifestants i activistes que clamaven per drets i llibertats. Repressió que al seu torn va fer necessària l’alliberadora “intervenció” internacional, una “intervenció” (no una agressió) que tan sols va ser un exercici de responsabilitat, un exercici de protecció dels pobles oprimits. En realitat, són totes les estratègies de les que avui m’ocupo les que estan estretament entrellaçades entre si i entrellaçades també amb tots els falsos aprioris que vaig tractar en la primera part d’aquest article. Avui simplement estic intentant exposar des d’un angle nou alguns esdeveniments i qüestions ja tractats.

El silenciament de la clau fonamental d’aquestes últimes guerres, el silenciament del fet que es tracta de veritables crims contra la pau, és el mateix silenciament que ja abans es va practicar respecte a un altre terrible crim d’agressió internacional: la gravíssima agressió a Rwanda l’1 d’octubre de 1990, duta a terme per Uganda. Més concretament, portada a terme pel nucli dur de l’Exèrcit regular ugandès, la NRA (National Resistance Army). Nucli dur format per descendents de l’antiga aristocràcia feudal tutsi ruandesa, una gent que mai es va resignar a la pèrdua del seu poder i privilegis després del referèndum organitzat per l’ONU l’any 1961. Un nodrit equip d’experts “doctors” en drets humans –de muzungus (blanquets), és clar– va decidir que l’important en la gran crisi “humanitària” ruandesa (com si d’una catàstrofe natural es tractés), iniciada en realitat el 1990 i no el 1994 com ells pretenen, no eren les causes, sinó els símptomes; que l’important no era estudiar i tractar el càncer sinó denunciar el dolor; que l’important no són els crims contra la pau, les guerres d’agressió, sinó les violacions dels drets humans que d’ells se’n deriven.

La gran dama de la doctrina oficial, la gran experta de Human Rights Watch per al dossier ruandès, Alison des Forges, que mai va dedicar molt temps als crims dels agressors, ho formulava molt clarament: “Nosaltres no investiguem sobre els qui causen la guerra. Veiem la guerra com un mal i intentem impedir que la guerra serveixi d’excusa per a les violacions dels drets humans”. I a més –i aquesta és una altra de les estratègies d’aquesta gent–, sempre hi ha hagut un motiu especial pel qual les violacions comeses pels agredits eren les més reprovables i les que exigien ser més investigades. Així que, com s’atreveix a afirmar aquesta gran dama, no els importa qui són els agressors, només els importa que els agredits no utilitzin la guerra com a excusa per violar els drets humans. Sorprenent!

Aquesta estratègia d’ocultació de la clau fonamental que ens permet entendre realment aquestes guerres és la mateixa estratègia que altres especialistes porten a terme en l’altra qüestió comparable en importància a la de la dominació militar, la del control de l’economia. Ja m’he referit alguna altra vegada a aquella apreciació del Che: “Poden [els banquers internacionals] permetre’s el luxe fins i tot de finançar una ‘esquerra controlada’ que de cap manera ni denunciï ni ataqui el cor del Sistema: el Banc Central i els cicles d’expansió-inflació/recessió-deflació.” Podríem dir el mateix respecte a aquests crims contra la pau, tan característics de l’estadi superior del capitalisme, l’imperialisme: “Poden [els banquers internacionals] permetre’s el luxe fins i tot de finançar uns mitjans d’esquerra controlats, que de cap manera ni denunciïn ni ataquin el cor dels darrers grans conflictes internacionals: la seva condició de gravíssimes agressions internacionals”.

S’entén així el fet que fins i tot un programa “d’esquerres”, com és el cas de Salvados, tracti la terrible qüestió de les massives violacions al Congo i el pillatge allà del coltan i altres minerals preciosos sense fer la menor al·lusió a la responsabilitat fonamental en tals crims del país agressor, Rwanda. Sense la menor al·lusió tampoc al fet que hi hagi un auto de processament del jutge Fernando Andreu en el qual s’imputa aquest crim de pillatge al president ruandès Paul Kagame i es dicta ordre de captura contra quaranta dels seus més importants generals i altres responsables del seu Govern. Una cosa semblant podria dir-se d’un altre capítol dedicat als refugiats que intenten creuar el Mediterrani.

Una altra important estratègia de l’elit que decideix tots aquests crims contra la pau és la d’autoerigir-se en “la Comunitat Internacional”, cosa que li concedeix la més gran de les legitimitats. Estratègia que executen sense descans els nostres analistes i experts, anomenant sempre els seus patrons amb tan pompós qualificatiu. Una reduïdíssima elit es converteix així en… La Comunitat Internacional! Quants governs constitueixen el primer cercle al voltant del Govern de Washington, donant-li suport en totes les seves aventures imperials: dotze, quinze com a màxim? Espanya n’és segurament un. Però, el 98% dels espanyols que estava en contra de la Guerra de l’Iraq, són comunitat internacional? Perquè, en cas de no ser-ho, només podríem anomenar comunitat internacional la reduïda elit que va acompanyar moralment l’inefable president Aznar en el seu històric viatge a les Açores. I els milions d’espanyols que no s’assabenten del que està passant, que no entenen que les últimes guerres són tan imperials com l’agressió a l’Iraq, encara que siguin guerres de nova generació en què s’actua per mitjà de tercers, són comunitat internacional? O els milions d’espanyols que senzillament “passen” de tot això, són comunitat internacional? Però a més de la dotzena de països aliats incondicionals d’Estats Units, en el nostre món hi ha molts altres països. Són en total uns dos-cents. La majoria d’ells són incapaços d’enfrontar-se al poderós i criminal Occident imperialista, però no sembla que estiguin massa conformes amb tants crims contra la pau. Què són aquesta majoria de països, si no són Comunitat Internacional?

Només el Moviment de Països No Alineats està format per 120 Estats membres i altres 15 països observadors. És a dir, aquests 120 estats representen gairebé dos terços dels països membres de l’ONU. Sense comptar aquells que formen el bloc que és qualificat com el bloc oposat a l’occidental. Però l’aclaparadora propaganda dels grans mitjans occidentals sembla haver reduït la nostra perspectiva fins al punt que aquesta gran majoria de països ni compten per res ni gairebé existeixen. Les seves reivindicacions més importants són la independència política i la sobirania dels Estats, la no intervenció en assumptes interns dels països, la solució dels conflictes sense recórrer a l’ús de la força i la defensa de les bases fundacionals de les Nacions Unides (l’article 2, paràgraf 4, de la Carta de les Nacions Unides prohibeix recórrer a l’amenaça o a l’ús de la força i insta tots els membres a què respectin la sobirania, la integritat territorial i la independència política de qualsevol Estat).

Finalment hi ha les miserables i contínues estratègies del dia a dia: la constant adjudicació al “règim” d’atemptats i assassinats que no són de la seva responsabilitat o que són directament de falsa bandera; la reiterada utilització falsària de fotos que no tenen res a veure amb la interpretació que es fa d’elles, o que són directament un muntatge, etc. En aquests mètodes, el personatge Santiago Alba Rico, un històric de l’esquerra espanyola, podria ser considerat un personatge paradigmàtic. No és estrany que circulin a Internet diversos articles amb un mateix o semblant títol: “Per a qui treballa Santiago Alba Rico?”. Ja el 2011, atònit davant les descarades distorsions d’Alba Rico en les seves anàlisis al voltant de l’agressió a Líbia i atònit sobretot davant l’àmplia difusió de semblants desvaris en mitjans d’esquerra que fins llavors havien merescut el meu respecte, vaig escriure un article titulat “Barra lliure per al terrorisme i els crims massius”. En ell expressava la meva indignació davant de manipulacions d’Alba Rico tan perverses com la d’ignorar manifestacions massives a favor de Moammar al-Gaddafi, com la de l’1 de juliol a Trípoli, alhora que s’atrevia a afirmar que el que el poble sirià vol és la desaparició del tirà.

Pero la qüestió que comença a pertorbar-nos a alguns, amb la que acabo aquest article d’avui, és aquesta: com és que semblant personatge pot ser un rellevant membre de Podemos? Amb diverses dècades de retard estem descobrint com la CIA va dirigir i tutelar la nostra Transició. Haurem de començar a preguntar-nos si ara no estarà succeint alguna cosa semblant. A jutjar per la molta i greu informació que s’ofereix al respecte en diversos informes publicats al bloc La veritat oculta, això mateix podria ser el que ara estigui passant.