Fidel i la propaganda que ens obnubila (Joan Carrero, 03.12.16)

La directora del Departament d’Informació i Premsa del Ministeri d’Afers Exteriors de la Federació de Rússia, Maria Zakharova, després de criticar recentment en una roda de premsa les brutes acusacions sobre la suposada actuació criminal de Rússia a Síria i després de referir-se també a la total similitud entre la creació i utilització pels Estats Units dels mujahidins afganesos fa dècades i la dels terroristes d’al-Nusra actualment, acabava així: “L’estupidesa d’Occident és més perillosa que els terroristes en si mateixos. Enteneu? Llegiu una mica de la història de com va arribar a existir al-Qaida. És exactament el mateix, punt per punt: el finançament i el suport moral i ideològic”. Segurament semblant valoració sobre la nostra estupidesa semblarà a molts excessiva. I per a alguns, serà fins i tot ofensiva. Però segur que ho és? Davant el tractament que ha rebut la controvertida figura de Fidel per part dels mitjans occidentals de referència, un cop més és evident la poderosa i perniciosa influència d’aquests sobre les ments dels qui els segueixen. Aquesta nefasta influència és bastant evident, però, pel que sembla, només per a aquells que no estiguin massa obnubilats per tan massiva propaganda.

Crec que amb tan sols un exemple n’hi hauria d’haver prou per entendre-ho: durant aquests dies he observat amb estupor com tants televidents o radiooients escoltaven sense immutar-se que Fidel Castro havia patit centenars d’intents d’assassinat per part dels Estats Units. Doncs bé, imaginem ara per un instant que la Cuba castrista hagués gosat, tan sols una vegada, assassinar el president dels Estats Units. Què hauria succeït a continuació? Millor ni imaginar-ho. Probablement, Cuba hauria deixat de seguida de ser un estat sobirà. Segurament, a aquells mateixos que ni parpellegen davant la notícia d’aquests centenars d’intents d’assassinat, no els semblaria excessiva la bàrbara (i segura) reacció de l’Imperi. Quins profunds mecanismes interns fan possible una percepció tan arbitrària i distorsionada? I no parlem d’aquells que sentien i segueixen sentint cap a Fidel Castro un odi visceral. Hem pogut veure com molts fanàtics de Miami no en tenien prou de fer festa per la mort del dictador. Les seves espantoses pancartes li demanaven a Satanàs que el rostís en un foc etern. Però no són, ni de bon tros, només cubans els qui remuguen tan visceral ressentiment cap a ell. Em pregunto sobre els motius de tanta visceralitat. Quines fibres o ressorts íntims mou la figura de Fidel en molta gent, sobretot en molts estatunidencs?

No crec que la ja llunyana Revolució Cubana que va triomfar l’1 de gener de 1959, derrocant el sanguinari dictador Fulgencio Batista sigui la que provoqui tant rancor. Per ventura va ser menys heroica i admirable que la guerra que va portar a la Independència dels Estats Units el 1783? Segurament el que és “imperdonable” és el règim castrista que va seguir a la Revolució. Els seus suposats crims, sobretot. Però el fet és que qualsevol dels últims presidents dels Estats Units ha estat responsable d’un nombre de víctimes incomparablement major (sense referir-nos a la pena de mort) que el nombre d’aquelles de les que es pugui responsabilitzar Fidel. No crec que ningú sigui capaç de negar-ho amb fonament. I tampoc crec que sigui acceptable que, amb el conte que de portes endins Estats Units és una modèlica democràcia, es puguin minimitzar les terribles mortaldats produïdes per les inacabables guerres imperials d’agressió. És que hi ha morts de primera i morts que no mereixen ni tan sols ser comptabilitzats? Com els analistes i experts de les elits globalistes poden criminalitzar sistemàticament els anomenats nacionalismes mentre es fan diferències tan aberrants entre “els nostres” i “els altres”? I hi ha també la criminalitat dels aliats imperials. Quina credibilitat té presentar Fidel Castro com un monstre mentre es traven estretíssims aliances amb l’autèntic monstre ruandès Paul Kagame, imputat pels més horribles crims catalogats pel dret internacional?

Potser l’única explicació que ens quedaria sobre tant rancor tingui a veure amb el flanc més feble del règim castrista: la manca de democràcia i de respecte als drets i llibertats individuals, falta per la qual el règim és sistemàticament vituperat. No parlem de drets socials (educació, assistència sanitària, etc.), en els quals Cuba ha estat sempre molt més avançada que els països del seu entorn, sinó de drets individuals i polítics. Però, a aquestes alçades, després de veure com, ja sigui als Estats Units o a Europa, la política ha estat segrestada pels grups que realment tenen el poder (la Reserva Federal, Wall Street, el complex industrial-militar, el Banc Central o el Fons Monetari Internacional), grups que controlen les institucions comunitàries i nacionals (de què va servir el referèndum grec?) així com els grans mitjans (sense informació no és possible la democràcia), qui s’atreveix a arrogar-se el dret de jutjar Cuba des de les nostres “exemplars” democràcies? Chomsky ho acaba de formular sintèticament: “A Europa no importa qui surti elegit, les polítiques seguiran sent la mateixes”.

I de la mateixa manera que en la qüestió dels crims, també en aquesta dels drets individuals i de la democràcia tenim el “problema” dels nostres “exemplars” aliats. Quina credibilitat pot tenir criminalitzar de tal manera la Cuba castrista mentre la “democràtica” Aràbia Saudita (i les altres monarquies absolutes del Golf) gaudeixen d’unes privilegiades relacions amb els poders imperials? Quina credibilitat pot tenir invocar les denúncies d’Amnistia Internacional sobre violacions de drets humans individuals mentre són “oblidats” els majors crims, aquells que contenen en si mateixos tots els altres, els crims contra la pau? Així que tampoc crec que la manca de drets polítics i individuals a Cuba sigui l’explicació de tant odi cap a Fidel. La veritat és que la clau fonamental de tanta propaganda és la selecció dels fets que han de ser tractats mentre són descartats els “no convenients”. No hauríem d’oblidar que, com recorda Federico Mayor Zaragoza, “Cuba va ser l’únic país llatinoamericà que no va patir l’immens i culpós ‘Pla Còndor’, iniciat el 1975, que va substituir per dictadors i juntes militars els poders establerts i va assassinar a mansalva… No s’hauria de reflexionar sobre el castrisme sense tenir en compte la tràgica realitat de dependència i submissió viscuda en aquells països. […] He estat testimoni de l’extraordinari afecte que sentien per Fidel Castro els pobles llatinoamericans”.

En tot cas, una cosa és inqüestionable: Occident, i els Estats Units en particular, responsable d’incomptables crims d’agressió internacional, mai van tenir la menor legitimitat per atemptar contra la vida de Fidel o per esdevenir àrbitres internacionals de l’esdevingut en una Cuba en la que el règim castrista mai s’hagués sostingut sense un suport popular massiu. I això malgrat el sistemàtic bloqueig comercial, econòmic i financer amb el qual ha estat assetjada des de 1960 pel seu veí imperial. Personalment conec bé el poder desestabilitzador d’aquestes mesures: a l’Argentina prèvia al cop de 1976, el desproveïment de coses tan elementals com llumins o paper higiènic va anar aixecant un clam popular perquè algú posés fi d’una vegada a semblant situació. “Curiosament”, pocs dies després del cop tots aquests productes van reaparèixer ràpidament a les botigues. Qui no entengui una veritat tan elemental com és que els Estats Units no tenen el més mínim dret a assassinar presidents i convertir-se en l’àrbitre del nostre món, és que està obnubilat amb una visió maniquea de la història.

Segur que la carismàtica figura de Fidel, tan admirada pels pobles d’Amèrica Llatina i del Tercer Món, té els seus clarobscurs. Però, des del meu punt de vista, la causa última de tant rancor cap a ell cal buscar-la en una altra part: durant dècades, una illa tan diminuta i tan propera al gegant estatunidenc, va ser capaç de defensar allò que per a les elits globalistes és justament el nucli del problema, la sobirania i la dignitat dels pobles; durant dècades, el seu carismàtic i sòlid líder va veure desfilar i passar a la història fins a onze presidents estatunidencs. Només cal observar la doctrina que els homes de les grans famílies financeres imparteixen des dels púlpits dels mitjans globalistes. Un sol exemple, per no allargar-nos més: l’article de José Ignacio Torreblanca de fa tan sols una setmana a El País, diari del qual és cap d’Opinió. El seu títol: “Soberania: yo te maldigo“. Per alguna cosa i per a alguna cosa aquest jove i prometedor professor (becari del Programa Fulbright Unió Europea-Estats Units; professor a la George Washington University a Washington DC; investigador principal, Àrea Europa, al Real Instituto Elcano de Estudios Internacionales) és l’investigador principal i director de l’Oficina a Madrid de l’European Council on Foreing Relations.

Aquesta mateixa setmana, el professor d’història Ilias Iliopoulos escrivia a Horitzons et débats: “Al començament de la dècada de 1990, Strobe Talbott, influent líder d’opinió estatunidenc i antic secretari d’Estat adjunt durant la presidència de Bill Clinton, va declarar al món sencer el futur triomf d’un govern mundial, dirigit per ‘una sola autoritat mundial’, àlies Govern mundial. El 20 de juliol de 1992, va publicar a Time Magazine: ‘Durant els cent propers anys, l’estatus de nació tal com el coneixem serà obsolet: tots els estats no reconeixeran més que una sola autoritat mundial’. […] Es tracta de la contínua deconstrucció sistemàtica […] de valors i tradicions comunes, desenvolupats naturalment en el curs de la història, d’identitats geo i ètnico culturals, de la memòria col·lectiva, de llengües nacionals, de ritus i de símbols, així com de la temptativa de les elits supranacionals d’imposar les normes i el comportament de la pretesa Governança Global a tots els pobles. És evident que aquest últim terme no és altra cosa que una nova creació lingüística orwelliana i sofisticada per emmascarar el totalitarisme mundial post i supra nacional.”

I els que, com el comandant Fidel, no se sotmeten a semblant Nou Ordre Mundial, no són altra cosa que menyspreables populistes. Però com analitza encertadament Karl Müller, també a Horitzons et débats, sobre el terme populisme: “es parla també de ‘demagogs’ (del grec demagogs) pel fet que, durant la guerra del Peloponès, els electors d’Atenes es van deixar convèncer per oradors hàbils per llançar-se a guerres de resultats catastròfics. Observant la situació actual, només es pot ser desconfiat cap a la utilització de tals nocions. Doncs no són els ‘populistes’ actuals els qui criden a la guerra, la preparen i la fan. Es tracta més aviat de l’Establishment i, malauradament, cal constatar que aquestes ‘elits’, que s’anomenen també ‘comunitat de valors occidentals’, han conduït el nostre planeta a un impàs catastròfic tant a nivell polític i econòmic com a nivell social i cultural”.

← Entrada prèvia

Entrada següent →

Deixa un comentari