Coincidint amb l’onada de fred que ha assolat tot el territori estatal, s’ha produït l’increment més alt que es recorda de les tarifes elèctriques, precisament quan l’electricitat és més necessària per combatre el terrible fred d’aquests dies. Com a conseqüència, s’han disparat la indignació i la impotència. El ministre d’energia ha justificat el brutal increment per mor que la forta demanda ha incrementat el consum d’energia provinent de les centrals de cicle combinat, que funcionen amb gas o fuel i que tenen uns costos molt superiors a les centrals que funcionen amb energia hidràulica, eòlica o nuclear. I aquí és on rau la trampa del sistema, que suposa una estafa a gran escala a tots els ciutadans i a les empreses.

El preu de l’energia elèctrica es fixa mitjançant un sistema de subhastes molt particular. Pràcticament, cada hora es subhasta el preu de la tarifa elèctrica, amb una particularitat, el preu el fixa l’oferta més cara, la de les centrals de cicle combinat. Si hi ha poc vent o si els embassaments estan buits o si la demanda creix a causa de les condicions meteorològiques es produeix més demanda d’energia cara i els preus pugen.

Fins aquí res de particular, si no fos perquè totes les centrals, independentment dels seus costos de producció, cobren l’energia produïda al mateix preu, el que fixa la subhasta. El gas o el fuel són cars i moltes de les centrals que funcionen amb aquests combustibles encara no estan amortitzades. S’entén que cobrin un preu elevat. Però, i les centrals hidràuliques, la majoria d’elles amortitzades amb escreix i que utilitzen l’aigua com a font d’energia, per què han de cobrar el mateix preu? I les nuclears, totes amortitzades, amb el combustible més barat, també han de cobrar el preu fixat per les centrals de gas? Com ens podem imaginar, quan es produeixen les puntes de demanda com la d’aquests dies es disparen els beneficis de les empreses elèctriques, precisament quan la població més necessita un servei públic tan essencial. És o no és una gran estafa aquest sistema?, a més de suposar una immoralitat absoluta.

I, encara més, qui controla que no es produeixin maquinacions per influir en els preus de les subhastes? Per exemple, determinades empreses poden utilitzar un bé públic, com l’aigua dels embassaments, per influir en els preus de l’energia, simplement, tancant sense justificació el flux d’aigua i obligant a consumir energia cara, segons els seus interessos empresarials. És la vertadera cara de la liberalització d’un sector estratègic, el qual, a la pràctica, s’ha convertit en un autèntic oligopoli. De fet, les grans elèctriques ni se n’amaguen, ja que han format una associació professional, UNESA, per «defensar els interessos generals dels seus membres».

No és aquesta l’única pràctica que posa en entredit la liberalització del sector. Les portes giratòries, que posen en els consells d’administració ex-ministres i polítics influents dels dos grans partits espanyols, és una prova més de la submissió del poder polític a aquests interessos il·legítims.

La seva influència i el seu poder són de tal magnitud, que han maquinat perquè el Govern de l’Estat posi entrebancs a les energies renovables, fins al punt d’arribar a l’autèntic disbarat d’imposar un «impost al sol» a fi de limitar la implantació de l’energia solar fotovoltaica. Com a resultat, a Alemanya o al Regne Unit s’instal·len moltes més plaques solars que a Espanya.

Per desgràcia, aquestes qüestions, les vertaderament importants, no són d’interès dels electors, els quals, a l’hora de votar, opten majoritàriament per perpetuar aquest sistema tan corrupte. Alguns ens podem queixar, d’altres, els còmplices, que paguin i callin.