Ja fa massa anys que, igual que el seu germà El País, la Cadena SER duu a terme una veritable guerra bruta contra el poble sirià. Sota l’excusa d’alliberar-lo del dèspota, el que en realitat està fent és contribuir (i ni més ni menys que com a cooperador necessari, ja ho veurem un altre dia) a l’holocaust d’un poble que va votar massivament el president Baixar al-Àssad. Un president a qui, malgrat aquest suport massiu del seu poble, l’Occident “alliberador”, erigint-se en dispensador de legitimitats, va decidir un dia criminalitzar per eliminar-lo a continuació del mapa mundial. No importa que, tot i competir amb altres candidats que eren de la cultura majoritària a Síria, gairebé un 70% de sirians (un 88,7% dels votants en unes eleccions de participació massiva) donessin suport el juny del 2014 a allò que a Occident es qualifica despectivament com a “règim”. I en aquesta deslegitimació dels “dèspotes” que han de ser eliminats i en tanta “comprensió” cap als recents “conflictes” internacionals (en realitat proxys wars, veritables agressions imperials encara subsidiàries) no hi ha darrerament diferències entre els intel·lectuals conservadors de sempre i molts nous intel·lectuals progressistes.

Així, podíem llegir fa uns dies en un article sobre els orígens històrics del gihadisme i l’Estat Islàmic, publicat en un mitjà digital progressista de les nostres illes, la següent frase clau: “La clau de tot és que aquests nous governs (per exemple, els de Síria i l’Iraq, on governa el partit Baas, panarabista i esquerranós) tindran una evolució dictatorial de pràctiques corruptes, nepotisme i repressió”. La qual cosa justifica pel que sembla que, coincidint una vegada i una altra amb l’agenda imperial, es recorri a països tan “democràtics” com l’Aràbia Saudita perquè financi les hordes de fanàtics assassins salafistes que han d’imposar els drets humans tant a l’Àfrica com a l’Orient mitjà ampliat. Es tracta d’una agenda no només bèl·lica sinó sobretot mediàtica. I aconsegueixen sempre que ens ocupem de parlar i escriure sobre els “gravíssims” crims d’aquells “règims” sobre els que ells han decidit que es parli i s’escrigui, encara que no siguin ni molt menys els més greus que hi ha al món. Si els analistes espanyols que recomano a vegades són poca cosa per a aquests intel·lectuals del nostre entorn, en podrien llegir altres d’internacionals com Tim Andersom (especialment el seu magnífic article “Per què els sirians donen suport a Baixar al-Àssad”) o John Pilger (amb articles tan definitius com el titulat “Per dins el govern invisible: guerra, propaganda, Clinton i Trump”), entre molts d’altres.

És penós comprovar com aquella cadena que hom va escoltar des de la seva adolescència s’ha convertit (com ja abans va passar en anteriors proxys wars imperials) en cooperador necessari per a l’holocaust d’un poble que sap bé que el president que va ser votat massivament, fins i tot pels seus crítics, és el garant que ha impedit i segueix impedint que Síria (un país laic en el qual convivien perfectament les més diverses religions i col·lectius) hagi estat convertit ja en el mateix infern en el que abans van convertir Líbia. Un infern en el qual els més diversos grups de mercenaris fanàtics de desenes de nacionalitats, utilitzats en el seu moment per l’Occident alliberador, campen al seu aire, convertint Líbia, la Líbia que abans era el país africà de més alt nivell de vida, en un territori sense ordre ni llei. Així com en un viver, tan proper a nosaltres, de fanàtics terroristes, tal com Moammar al-Gaddafi va predir que passaria.

Aquesta setmana la Cadena SER ha dut a terme un dels seus atacs més bruts contra el poble sirià. Ha realitzat un gran desplegament “informatiu” sobre allò que ha qualificat com la “Primera querella contra les tortures i execucions massives de l’Estat sirià”. La iniciativa la sol dur El País, però aquesta vegada l’ha tingut la SER. Segons aquesta Cadena: “La querella es presenta a l’Audiència Nacional per la germana espanyola d’un ciutadà sirià detingut de manera il·legal i executat pel règim de Baixar al-Àssad. El text es dirigeix ​​contra nou membres de les forces de seguretat i la intel·ligència sirianes per un delicte de terrorisme d’Estat. A Síria hi ha més de 117.000 desapareguts i 11 milions de refugiats o desplaçats, la meitat de la població. La denúncia es basa en l’arxiu Cesar: un fitxer amb més de 50.000 fotografies d’aproximadament 6.000 cadàvers que han estat víctimes de la tortura a Síria, preses en centres de detenció il·legal per un policia militar que va desertar i en l’actualitat viu amagat a França”.

Quina distorsió més rastrera! Per obra i gràcia de la màgia d’una propaganda que la societat no sap diferenciar dels fets reals, el “règim” sirià es converteix així de facto (res de “presumpció d’innocència” i altres subtileses escrupoloses), aquesta vegada per via judicial (una via ni tan sols encara real, sinó tan sols suposada o prevista), en el responsable de desenes de milers de víctimes mortals i milions de refugiats. I tot gràcies a l’estranyíssim arxiu Cesar, tan sospitós i incert com ja abans ho van ser el dossier sobre la gran mentida dels més de tres-cents nadons assassinats a Kuwait per les tropes de Saddam Hussein (en ser llançats –deien– fora de les seves incubadores) o el dossier sobre les inexistents armes de destrucció massiva que convertien l’Iraq en un enorme perill per a la humanitat. Dossiers que, un cop aconseguides les corresponents deslegitimacions, van donar pas a les “intervencions” internacionals “alliberadores”. Dossiers que tan sols són dos exemples dels molts que podrien ser citats.

I tota aquesta rastrera distorsió s’aconsegueix gràcies no només a aquest arxiu Cesar, sinó especialment a la seva judicialització. S’aconsegueix gràcies a una querella (tan sols presentada) que, després de la pràctica eliminació de la jurisdicció universal espanyola pel PP i el PSOE, tindrà un encaix gairebé impossible a l’Audiència Nacional i en el sistema jurídic espanyol vigent en l’actualitat. A no ser que es compti prèviament amb fiscals i/o jutges disposats a “col·laborar” amb l’Administració estatunidenca per impulsar-la amb els mètodes i per les vies que calgui. “Col·laboració” amb els Estats Units que en el cas Rwanda-Congo o en el cas Couso (una col·laboració “negativa” en aquests casos, una col·laboració per obstaculitzar) va sortir a la llum gràcies a diversos cables de WikiLeaks que van ser publicats en espanyol pel diari 20minutos, tot i que havia estat El País qui els havia rebut gràcies a l’acord especial entre Julian Assange i aquest diari. El fet que al programa “Hoy por hoy”, de màxima audiència nacional, que tant va exalçar l’esmentada querella, es comentés que aquesta tenia l’important suport de l’ambaixador especial estatunidenc per als crims de guerra, ja dispara totes les alarmes. Però aquestes qüestions les deixarem per a la setmana que ve, per a la segona part d’aquest article.

El 1999, en la meva trobada a Nova York amb Ramsey Clark, aquest attorney general (ministre de Justícia) del president Lyndon B. Johnson i artífex de la Llei de Drets Civils dels negres va fer la mateixa afirmació que va repetir després públicament altres vegades: “Estats Units ha impulsat la creació d’un tribunal contra els seus enemics a Rwanda. Aquesta forma de procedir no és altra cosa que fer la guerra per altres mitjans”. Més encara que el Tribunal per a l’antiga Iugoslàvia, l’altre tribunal penal internacional ad hoc, el Tribunal Penal Internacional per a Rwanda, ha estat de fet un mitjà formidable perquè els Estats Units establissin de manera inamovible qui són els “bons” en l’àmplia i riquíssima Àfrica Central (la minoritària i elitista gent del Front Patriòtic Ruandès, els gendarmes dels Estats Units en aquesta regió) i qui són els dolents (la gran i “impossible de gestionar” majoria hutu).

Recuerdo un cop més que la fiscal general per a tots dos tribunals, la jurista suïssa Carla del Ponte, va ser desallotjada per Estats Units del seu important càrrec al Tribunal Penal Internacional per a Rwanda en el mateix moment en què va intentar jutjar un sol tutsi del Front Patriòtic Ruandès, tal com va explicar en el seu llibre La caça: jo i els criminals de guerra. Rússia, per la seva banda, s’acaba de retirar el passat 16 de novembre de la Cort Penal Internacional amb seu a l’Haia, per causa d’aquesta mateixa parcialitat imposada pels Estats Units. Una gran potència, l’estatunidenca, que paradoxalment ni va signar l’Estatut del Tribunal ni hi participa. La querella contra el “règim” sirià de la qual avui m’he ocupat és, per descomptat, la continuació de la guerra per mitjans judicials. Però és, tant o més encara, el mitjà per a alguna cosa encara més important: la campanya i la propaganda de la Cadena SER contra el sofert poble sirià.