Des del primer ús d’una arma nuclear a Hiroshima avui fa 71 anys, el 6 d’agost de 1945, la història d’on provenia l’urani per a la bomba i l’operació encoberta que els EUA van fer servir per assegurar-se’n és poc coneguda.

Fins a la publicació la setmana que ve als Estats Units d’un nou llibre, Spies in the Congo, per la investigadora britànica Susan Williams (Public Affairs Books, New York), que dóna a conèixer per primera vegada la història detallada de la cursa totalment encoberta entre els americans i els nazis per tenir a les mans el metall més mortal de la terra.

Al començament de la Segona Guerra Mundial, quan els EUA van posar en marxa l’extraordinàriament secret Projecte Manhattan, l’urani d’Amèrica del Nord i la major part de la resta del món estava enriquit menys d’un 1% i es considerava inadequat per construir les primeres bombes atòmiques. Però hi havia una mina al món en la qual, a través d’un fenomen de la naturalesa, el mineral contenia fins a un insòlit 75% d’urani enriquit: la mina Shinkolobwe a l’actual República Democràtica del Congo.

El vincle entre Shinkolobwe i Hiroshima, on més de 200.000 persones van morir, segueix sent en gran part desconegut a Occident, al Congo i fins i tot al Japó, entre els pocs supervivents encara amb vida. Un altre vincle ignorat és l’efecte desastrós sobre la salut dels miners congolesos que van extreure l’urani com a esclaus virtuals del gegant miner belga Union Minière, propietari de Shinkolobwe en el llavors Congo Belga.

Encara que va resultar que els nazis no havien arribat gaire lluny en la seva recerca de la bomba (a causa de la manca d’urani altament enriquit), els estatunidencs no ho sabien el 1939 i tenien por que Hitler obtingués una arma nuclear abans que ells. Això hauria influït gairebé segur en el resultat de la guerra. Ja en aquest any, Albert Einstein va escriure al president Franklin D. Roosevelt per aconsellar-lo que mantingués els nazis lluny de Shinkolowbe.

Williams ha investigat meticulosament i escrit amb mestria el llibre on narra la intricada història d’una unitat especial de l’Oficina de Serveis Estratègics (OSS), la precursora de l’Agència Central d’Intel·ligència, que es va crear per a adquirir i extreure en secret tot l’urani de Shinkolowbe que els EUA poguessin obtenir.

La unitat estava dirigida a Washington pel director de l’OSS William “Wild Bill” Donovan i Rud Boulton, director de la secció d’Àfrica de l’OSS. Donovan estava obsessionat en impedir que els nazis aconseguissin la bomba i desconfiava del paper de Gran Bretanya en l’operació de l’urani. Gran Bretanya, d’altra banda, temia que els EUA intentessin apoderar-se de les seves colònies d’Àfrica Occidental. Williams ens diu que Donovan va entrenar els seus agents, no només apuntant el nazisme, sinó també el colonialisme.

Els agents de l’OSS van fer servir una sèrie de tapadores, com ara ornitòlegs, naturalistes caçant goril·les vius, importadors de seda, i fent-se passar per executius de la companyia petroliera Texaco, tal com ho va fer l’agent Lanier Violett. Això es va convertir en un problema després que el president de Texaco, Torkild Rieber, va ser obligat a dimitir el 1940 quan va ser descobert com a traficant de petroli per als nazis. Williams també ens diu que els espies estatunidencs tenien més dificultats per treballar al Congo francès i altres colònies sota el control de la França Lliure del general Charles de Gaulle, perquè els EUA van reconèixer el govern de Vichy fins a la invasió de Normandia.

Williams se centra en la vida real d’una sèrie d’agents de l’OSS relacionats amb l’obtenció de l’urani i impedir que els nazis accedissin a la mina única de la província de Katanga, una missió tan secreta que la major part d’agents implicats pensaven que estaven impedint el contraban de diamants. Els pocs agents de l’OSS que sabien que el que volien els EUA era l’urani, no sabien què era el mineral.

De fet, l’agent Wilbur ‘Dock’ Hogue, el protagonista de la història, només va descobrir després del 6 d’agost de 1945 per què havia ajudat a descobrir les rutes de contraban nazis del Congo i va ajudar a fer sortir l’urani del país. Va ser portat amb tren a Port Francqui, a continuació, en barcasses, va baixar a Kasai pel riu Congo fins a Leopoldville (Kinshasa), on es va tornar a carregar en un tren fins al port de Matadi.

Allà, l’urani es va carregar en aeroplans de Pan American o en vaixells, amb destinació a Nova York, on va ser descarregat i emmagatzemat al barri de Staten Island. Allà va romandre l’urani fins que va arribar el moment de ser utilitzat a Hiroshima i Nagasaki. (El lloc de Nova York sota el pont de Bayonne encara registra avui nivells de radiació prou alts perquè el govern d’Estats Units n’ordeni una neteja).

Williams també revela que la missió dels EUA es va complicar per alguns funcionaris belgues del Congo, així com per la Union Minière, que va cooperar de vegades amb els nazis per passar de contraban una mica del mineral letal. Com explica Williams, després que els alemanys es van rendir, els EUA van saber realment que els nazis encara eren lluny de la bomba, i després que el Japó va ser derrotat, van saber per primera vegada que Tòquio també havia tingut un programa d’armes nuclears rudimentari.

Després del Dia de la victòria, Einstein va tractar de convèncer Truman per acabar amb el Projecte Manhattan. Però ja era massa tard. Tot i que els generals Dwight Eisenhower, Douglas MacArthur i tres comandants militars estatunidencs d’alt rang s’oposaven a la utilització de la bomba, Truman la va llançar de totes maneres, no per posar fi a la guerra i salvar vides, com la majoria d’historiadors ara ja diuen, sinò per provar l’arma i enviar un missatge al món, i especialment als soviètics, sobre la nova dominació d’Estats Units.

“Els japonesos estaven a punt per rendir-se, i no calia colpejar-los amb això tan horrible”, va dir Eisenhower.

Encara que Hogue, l’agent de l’OSS, no sabia què era l’urani, sabia que estava en una missió molt perillosa. Els agents nazis van intentar matar-lo tres vegades, amb una bomba, un ganivet i una pistola. Va sobreviure a la guerra només per sucumbir al càncer d’estómac a l’edat de 42 anys. Com Williams assenyala: “Els factors de risc per a aquesta malaltia inclouen l’exposició a la radiació, cosa que explica per què els supervivents de la bomba atòmica a la Segona Guerra Mundial eren més propensos que la majoria de persones a càncer d’estómac”.

Dos dels col·legues de Hogue a la missió del Congo també van morir a edats molt primerenques. Però l’atenció de Williams també s’estén als treballadors de les mines congoleses que extreien el mineral durant dies i pels quals ni Bèlgica ni la Unió Minera ni els americans semblaven tenir la més mínima preocupació.

“Sorprenentment, gairebé no s’ha prestat atenció als congolesos, cap dels quals va ser consultat sobre els plans per fabricar bombes atòmiques amb urani de Shinkolobwe”, escriu Williams. “Quina hauria estat la seva reacció, sobre una base moral, a la construcció d’una arma tan destructiva i terrible amb un mineral de la seva pròpia terra?”

“Quina seria la seva reacció avui, si la desinformació, les ombres i els miralls fossin apartats i s’exposés la història sencera?”, es pregunta. “Els congolesos tampoc van ser informats sobre els riscos de salut i seguretat terribles a què estaven exposats; simplement van ser utilitzats com a treballadors, com si no tinguessin drets com a éssers humans iguals. Aquest va ser un procés pel qual els EUA, el Regne Unit i Bèlgica tenen una gran responsabilitat”.

Joe Lauria és un periodista independent que ha publicat extensament en alguns dels principals mitjans de comunicació els darrers 25 anys.