Fa 5 anys des que l’oponent Victoire Ingabire Umuhoza va ser arrestada a Rwanda. Presidenta de les Forces Democràtiques Unides, la qui s’ha convertit en la icona de la lluita per la democràcia i els drets humans a Rwanda publica el seu primer llibre a Éditions Scribes: “Entre les 4 parets de la 1930: Notes de la Sra. Victoire Ingabire Umuhoza 2010-2013”. Un conjunt de notes que relata els seus anys passats tancada darrere les parets de la famosa presó 1930. Dels seus ideals al seu procés, passant pels seus dubtes, Ingabire no es descuida cap tema. Molt clarament, d’aquest llibre es destaquen elements que permeten una anàlisi del que es podria qualificar com “anatomia del sistema judicial de Rwanda”. Fins ara, aquesta anatomia ens arribava a través dels mitjans de comunicació i els canals oficials. Per primera vegada, és feta per una presonera. Aquesta anatomia del sistema judicial que ens descriu Ingabire es basa en el que s’anomenarà les “Quatre P”, és a dir, la Por, el Parany, la Propaganda i el Perdó.
Una novel·la?
En aquesta col·lecció de notes, Victoire Ingabire es revela al lector en aquest llibre, compartint les seves emocions de dona, els seus pensaments i reaccions, així com la vida de simple presonera dins els murs de la 1930. Dels missatges clandestins a les relacions amagades, comparteix la seva experiència sense ometre els defectes i emocions que ens fan humans. Un vel s’aixeca, i més que mai Ingabire entreobre una porta al lector cap als meandres de la seva lluita, política, social, però també humana.
Feu llegir aquest llibre a qualsevol lector que ignori la identitat i el calvari de l’autora i el lector tindrà la impressió de llegir una novel·la, una ficció del tipus 1984 de George Orwell. Aquest llibre en realitat té l’estil i l’aparença d’una novel·la: té un personatge principal i uns personatges secundaris, un relat que recorre la història d’aquest personatge que vol ser presidenta i que un sistema estalinista li impedeix fer cap pas en aquesta direcció.
Naturalment, aquest llibre no és ni una novel·la ni ficció, perquè aquest personatge no és altre que la mateixa Ingabire, i aquesta història no és el resultat de la seva imaginació, sinó més aviat la història de la seva experiència dolorosa , les seves observacions, els seus pensaments, i fins i tot les seves profecies.
Extractes del llibre digne de les novel·les de la sèrie SAS (de Villiers):
[El 23 març de 2010, Ingabire, creient estar en un estat de dret, vol anar a l’aeroport de Kanombe per tornar a veure la seva família als Països Baixos]
“Disposo, en efecte, d’un bitllet d’avió de primera classe que cal confirmar només unes hores abans de l’enregistrament. He de prendre, tanmateix, algunes precaucions, perquè ja m’he assabentat del risc que corro tractant de sortir del país. De fet, el meu informant m’ha visitat aquest dimarts al matí. M’ha advertit que les autoritats saben que tinc la intenció d’abandonar el país. Estarien a punt de “tecnicar [sic]” per aturar-me. A més, els seus serveis haurien planejat col·locar granades al meu cotxe sense el meu coneixement. L’escorcoll que es duria a terme a la meva arribada a l’aeroport els permetria arrestar-me per temptativa d’atemptat” (p. 37).
Una de les precaucions era no permetre que ningú s’acostés al seu cotxe. L’altra era la següent:
“Cap a les 17 hores, vaig ordenar una altra vegada l’escorcoll del cotxe, que es va fer. No hi havia res de sospitós… Així que em faig acompanyar per un petit exèrcit de dos col·legues i el meu advocat holandès, Julius Von Boné, que es troba en aquest moment a Rwanda. Tothom coneix les instruccions… Ens adonem que ens estan seguint, des del nostre primer quilòmetre d’aquest camí desviat. Cap sorpresa fins al moment, que els agents em segueixin s’ha convertir en un hàbit. A l’altura de l’aeroport, li demano al conductor de continuar endavant. Vull veure la reacció dels qui ens segueixen. El conductor accelera per perdre’ls de vista i a un quilòmetre de distància posa el cotxe al costat de baix de la carretera i apaga els llums. Els nostres seguidors passen de llarg menys d’un minut després conduint a tota velocitat. Potser pensen que prenem l’opció de sortir del país per via terrestre. Llavors donem la volta abans de trobar-nos de cara amb una de les motos que em fan companyia des que vaig tornar a Rwanda.” (p. 38)
La Por
En aquest llibre la por és omnipresent. Tothom té por. A la seva arribada a Kigali, el 16 de gener de 2010, Ingabire va de dret en un discurs que ha esdevingut històric: “Quin és l’objectiu de la nostra lluita?” llança, abans d’afegir: “Volem que tots els ruandesos deixin de tenir por” (p. 12). Ara bé, Rwanda sense por és Rwanda sense l’FPR ! El llibre mostra com la por s’ha convertit en una arma del sistema judicial. Sense ella, l’FPR no tindria cap influència sobre els ruandesos.
La noció de “por” intervindrà el 8 de febrer arran de la primera pregunta, el primer interrogatori del Departament d’Investigació Criminal (CID) amb el famós cap del servei, Tony Kuramba.
“- TONY KURAMBA: Quan vostè va arribar a l’aeroport de Kanombe, va dir que els ruandesos tenen por. De qui parlaveu? Per què tenen por? Què els fa por? Vostè va dir que els alliberarieu, què volieu dir exactament?
– INGABIRE: En primer lloc m’agradaria que entenguin que jo parlava com una política. En referència a la història recent del nostre país, hem experimentat un genocidi comès contra els tutsis i crims de lesa humanitat comesos contra els hutus. Això explica per què tots els ruandesos viuen en la por. La por a ser assassinat, pel que són. Tothom s’ha vist afectat. Tothom ha patit ferides.
– TONY KURAMBA: Voleu dir que després de quinze anys, els ruandesos encara viuen amb por quan tenim una seguretat que és reconeguda fins i tot a nivell internacional?
– INGABIRE: Si tenim la seguretat, això no vol pas dir que les nostres ferides estiguin curades.
– TONY KURAMBA: Aleshores, en nom de qui parleu?
– INGABIRE: Parlo en nom de tots els ruandesos perquè no hi ha cap família ruandesa que no hagi perdut cap dels seus membres en els fets sagnants que que ha conegut el nostre país. Sé que els ruandesos encara viuen en la por i l’angoixa.
– TONY KURAMBA: Aleshores què volieu dir quan parlàveu d’alliberament?
– INGABIRE: Vull dir que tots els ruandesos, sigui quina sigui la nostra opinió, les nostres creences o les nostres ètnies, hem d’alliberar-nos de la nostra por per construir junts el nostre país.” (pp. 24-25)
Segons Ingabire, per tant, la primera lluita és la d’alliberar els ruandesos de la por. Ingabire fa també una observació interessant. De fet, els primers a tenir por són les mateixes autoritats de l’FPR:
“En poques paraules, les autoritats tenen por de perdre el control d’aquesta població que, durant quinze anys, escolta amb atenció el discurs únic i monòton de l’FPR, el partit-Estat. Els meus discursos molesten perquè denuncien l’hegemonia de l’FPR i l’omnipresència del seu exèrcit. Molesto perquè parlo de justícia per a tothom, de democràcia i de drets humans” (p. 69).
Ingabire, en aquest llibre, es descriu a si mateixa com algú que resisteix la por imposada pel sistema:
“Sempre fidel a mi mateixa, no em sento intimidada per aquest acarnissament” (p. 19)
No obstant això, sent humana, no pot escapar de totes les pors del món. Ella admet, per exemple, haver tingut molta por i fins i tot pànic quan, després d’un dels interrogatoris, se suposava que havia de tornar a la seva cel·la de Kicukiro passant per casa seva a recuperar un matalàs:
“De sobte m’adono que no prenem el camí que porta a casa meva, ja l’hem passada. Això em fa cada vegada més por. M’entra el pànic perillosament quan ens aturem en un camí de terra sense il·luminació. Un cotxe de marca Mercedes Benz i una camioneta blanca ens hi han precedit. També estan aturats, davant nostre. No veig la persona que condueix el cotxe però reconec CSP Kuramba que surt de la furgoneta immediatament. El fiscal que està amb mi també surt. Els dos homes convergeixen cap al Mercedes. Sempre immobilitzada entre els dos policies, els minuts d’espera em semblen particularment llargs perquè una idea em tortura el cap. Com he pogut creure que fèiem aquesta volta per un matalàs? Les autoritats han decidit desfer-se de mi una vegada per totes en lloc d’empresonar-me? Ja preveig l’escenari. Si sóc executada, seré llançada a la casa en construcció situada sota la carretera” (p. 60).
El Parany
El segon pilar del sistema judicial és la noció de parany. En llegir aquest llibre, en sobresurt una impressió, que no es fa res a l’atzar a Rwanda. Tot sembla entrampat i Ingabire se’n va adonar massa tard. Així, una gran part del seu entorn estava en connivència amb el sistema que ella volia combatre. El seu cuiner Absolomon és el mateix que l’acusarà d’haver ordenat cavar la famosa rasa militar en el seu terreny (pp. 112-113); el seu conductor Abdou la va acusar d’haver cridat varies vegades Vital Uwumuremyi, un dels ex oficials de les FDLR que afirmaven que Ingabire havia creat un grup armat (p. 114); el mateix Uwumuremyi, que es va convertir en el seu acusador, és el mateix que es va presentar com un membre lleial de les FDU i que ho va arreglar tot perquè ella trobés un allotjament (pp. 89-90).
Pitjor encara, els mitjans de comunicació van fer el joc als paranys del sistema judicial. Així, mentre que tots els mitjans es van negar a prestar cap mena d’atenció a Ingabire, Voice of Africa (VOA), una ràdio de la comunitat musulmana, va fer una excepció en acceptar concedir-li una entrevista. Era un parany i Ingabire ho va aprendre a costa seva:
“Tot va molt bé. L’ambient sembla tranquil, relaxat. Els meus interlocutors estan demostrant una gran professionalitat en les seves preguntes. Però tan aviat com surto de l’estudi, els serveis de seguretat estan visitant VOA i agafen immediatament el casset que conté els registres. Probablement he caigut en un parany, ho hauria d’haver sabut. En aquest país, el règim té ulls i orelles a tot arreu” (p. 19).
El casset agafat a la VOA sera aportat més tard pel fiscal com a element de prova de la culpabilitat d’Ingabire.
És dóncs una Ingabire advertida la que es troba a la presó 1930. Ella sap que tot és un parany. Per tant, gairebé totes les companyes de la seva cel·lula aïllada són espies. Una d’elles es diu Skola. Ingabire mateixa li va haver de posar un parany per confirmar les seves sospites:
“Una nit, li vaig dir que la policia va escorcollar casa meva el dia després de la meva detenció, que es va endur els nostres telèfons, els nostres ordinadors, els nostres arxius que contenien la correspondència i moltes altres coses sense interès. Li vaig dir que, al meu entendre, el que interessava a la policia era la llista dels membres del partit i l’origen dels nostres diners. Deliberadament, li vaig dir a Skola que la policia no va accedir a aquesta informació ja que està en un aparell que guardo entre els meus productes de bellesa al lavabo” (p. 134).
L’endemà, el lavabo de la residència d’Ingabire és saquejat pel CID.
La Propaganda
El tercer pilar del sistema és la propaganda. Aquesta tècnica agressiva de comunicació mira de promoure la seva pròpia ideologia i la seva pròpia manera de veure les coses. El primer pas va ser utilitzar l’experiència del famós Tom Ndahiro i la seva premsa, així com els serveis del diari The New Times. Ndahiro, per exemple, suggereix que Ingabire estava en connivència amb els investigadors de les Nacions Unides que van escriure l’informe Mapping sobre les matances dels hutus a la RDC.
“Sabia que Tom Ndahiro tenia imaginació i idees que li agradaria que tothom prengués com la veritat. Però arribar a explicar tals mentides a la televisió nacional, no me’n sé avenir” (p. 69).
El fiscal general de l’època, Martin Ngoga, també va utilitzar els mitjans de comunicació amb fins de propaganda, culpant Ingabire de voler transmetre el seu missatge a través dels mitjans de comunicació. Resumint, Ngoga deia que estant en llibertat condicional, no havia de fer cap declaració a la premsa ni concedir entrevistes. Segons Ingabire, els jutges no havien inclòs aquesta exigència en el seu auto d’alliberament (pp. 154-155).
Un dels exemples més espectaculars de propaganda fa referència a la tramesa d’elements de prova dels Països Baixos a Rwanda. El fiscal i la premsa van anunciar la tramesa de 600 pàgines de proves, quan en realitat eren 55 pàgines (p. 215).
Un altre exemple de propaganda duta a terme pel règim es refereix a l’anada de la policia i la premsa a la casa d’Ingabire per mostrar al món sencer la trinxera militar ubicada a la concessió (p. 112). L’explicació donada per Ingabire no tindrà la mateixa publicitat.
“Fa alguns mesos, els responsables del nostre veïnat em van venir a veure i em van dir que havien rebut una queixa dels veïns que viuen més avall de la meva parcel·la. Es van queixar que l’aigua que degota de casa meva havia causat danys a casa seva. Tenien raó, perquè el pou inicial de fet ja no és suficient per mantenir l’aigua d’escorrentia en cas de fortes pluges. Llavors vaig començar converses amb funcionaris locals i, finalment, em van ordenar cavar un altre forat amb capacitat suficient per a contenir l’excés d’aigua que passa a través de la meva parcel·la. Va ser Absolomon, l’home de la casa, qui va proposar el pla i va cavar el forat. No és d’estranyar que ho fes sense dificultats” (p. 113).
Així que va ser un parany que es va utilitzar amb fins de propaganda (les dues P).
El Perdó
El quart pilar és el perdó, que en si mateix se suposa que és una bona acció. Demanar i concedir el perdó és reconegut com una virtut rara. No obstant això, aquest concepte del perdó s’ha convertit en una arma formidable en el sistema judicial ruandès. Ingabire va ser atacada pertot arreu: les autoritats volen que es disculpi i s’incorpori al sistema. El primer a fer aquesta proposta no és altre que el temut fiscal general, Martin Ngoga, que ofereix el següent a Ingabire en un cara a cara a la seva oficina, quan ella ja és a la presó:
“- NGOGA: Però, què opineu de les acusacions contingudes a l’expedient? Podem parlar si voleu. Potser puguem trobar una solució de compromís.
– INGABIRE: Però, quin compromís senyor fiscal? Li he dit que sóc innocent des del principi” (p. 159).
Uns dies més tard, Ngoga ho torna a demanar, altra vegada directament a ella. Aquesta vegada, li va dir que no podia fer res sense confessions (pp. 164 i 167).
“-NGOGA: Us volia veure per saber si heu pensat en la meva proposta… no puc fer res sense saber si esteu disposada a admetre que sou culpable (p 164).
(…)
-NGOGA: Sra. Ingabire, el vostre expedient ja ha estat enviat al tribunal, l’única manera de sortir-vos-en és acceptar el compromís que us proposo” (p. 167)
Ingabire va rebutjar totes les propostes, defensant la seva innocència. Després de la seva condemna, la pressió va ser més forta. En lloc de felicitar-se per haver assolit la seva meta fent-la condemnar, els servidors del sistema van voler extreure-li confessions valuoses i, per tant, una petició formal de perdó per part d’Ingabire. Aleshores calia escriure al president Kagame i la tasca de convèncer-la va recaure en el director de la presó 1930. El director va insistir fins a demanar-li que escrivís qualsevol cosa, sempre que acceptés escriure al president. Ingabire va caure en el parany i va escriure al president el 6 de novembre de 2011. Va escriure concretament això, que en si mateix no significa molt, però que va fer el seu efecte:
“Excel·lència, l’autoritat suprema del nostre país,
Si us plau, accepti les meves disculpes, vostè personalment o qualsevol altre ruandès que s’hagi sentit ferit a causa de les meves declaracions. Mai ha estat la meva intenció deshonrar ningú ni ofendre els drets de ningú” (p. 223).
No del tot satisfet, el director de la presó torna amb la carta perquè la rectifiqui I sigui directa en la seva demanda de perdó. És en aquest momnent que Ingabire descobreix el parany. El fiscal i la premsa ja parlen de confessions sense publicar la carta.
“Les quatre P”
En conclusió, s’observa que el cas d’aquesta carta és molt significatiu, ja que inclou les 4 P alhora: el poder té por de la presonera (1ª P) i exigeix que ella demani perdó (4ª P). Creient esquivar la pressió, ella cau en el parany (2ª P) i el poder ho fa servir a través de la premsa amb fins de propaganda (3ª P).
Olivier Nyirubugara és professor de Periodisme i Nous Mitjans a la Universitat Erasmus de Rotterdam, Holanda.