Aquesta cinquena i última part del present article pretén ser tan sols una senzilla conclusió de les altres quatre parts anteriors. Tan sols pretén resumir els diversos motius i objectius, estretament interrelacionats entre si i fins i tot complementaris, que han mogut els agressors del poble sirià. Començo per aclarir que entenc perfectament que un expert, un investigador o un historiador, estudiï les possibles violacions de drets humans comeses per l’Estat sirià, les seves possibles pràctiques corruptes, nepotisme, repressió i un llarg etc. segons el “seriós” discurs oficial. Com s’han d’estudiar les de tants altres països. Fins i tot entenc que tals experts es delectin en l’estudi dels suposats crims del partit Baas Àrab Socialista anteriors a Baixar al-Àssad, encara que actuant així s’estigui entelant la imatge de l’actual legítim president, que no es caracteritza precisament per la seva duresa. Però el que em sembla profundament deshonest (o almenys revelador d’una gran inconsciència) és fer-ho en el marc del debat sobre l’agressió internacional a Síria, convertint aquestes suposades zones fosques del “règim” en la clau de tot el que està succeint i justificant així, almenys indirectament, la criminal “intervenció alliberadora” del bloc atlantista mitjançant hordes de desenes de milers de sàdics “rebels” salafistes “moderats”. “Rebels” que no són altra cosa que mercenaris de desenes de nacionalitats diferents.
Quan hom veu les imatges de la Síria de fa uns anys i tot seguit les de les ruïnes actuals, no pot menys de preguntar-se: però quins greus crims del “règim” poden justificar el que s’ha fet amb el poble sirià? Són molts al nostre món els estats amb zones incomparablement més fosques que les que podia tenir el sirià quan es va decidir acabar amb ell. Començant per aquells estats del nostre magnífic Occident que es permeten cometre, un darrere l’altre, els terribles crims contra la pau que arrasen països sencers i ocasionen milions de víctimes humanes. La veritable clau de la guerra que pateix Síria no és altra que la decisió d’unes poderoses elits d’acabar amb el “règim” i aconseguir que segueixi el seu curs el projecte imperial de dominació global que porten entre mans.
Malgrat el pas dels anys, encara em segueix resultant sorprenent que mentre una cosa tan evident és explicada fins i tot per generals estatunidencs com Wesley Clark, tants dels nostres “reconeguts” experts semblin obstinats a no voler veure el que és evident. Especialment, em resulta increïble que es comportin així alguns experts suposadament d’esquerra. Com és el cas del podemita Santiago Alba Rico. En un article publicat fa uns mesos a la pàgina La Haine s’hi recullen algunes de les seves “perles” d’aquests últims anys: “EUA porta deu anys sense intervenir militarment enlloc”. “No és l’OTAN la que està bombardejant els libis, sinó Gaddafi”. El citat article continua així: “La seva última perla cultivada ha estat sonora. Per a Santiago Alba Rico, els culpables de la crisi dels refugiats sirians i del dolor del poble sirià són, en primer lloc, el govern sirià, i en segon lloc Rússia, Iran i Hezbollah. Difícilment es pot ser més manipulador i aconseguir tal grau de cinisme”.
Qui pot empassar-se a aquestes alçades de la història el conte de què l’agressió a Síria va néixer de la preocupació que tenen pels drets humans aquells que lideren Occident? O el conte que els crims comesos pel “règim” sirià eren i són els més greus de l’actualitat, cosa que va fer necessària la “intervenció”? Qui no s’ha assabentat encara de la destrossa duta a terme a Líbia i, un cop assolit el caos, l’absolut desinterès per l’immens patiment actual del poble libi? Qui és l’ingenu (per no usar un altre qualificatiu encara més dur) que encara es creu que els mateixos que han arrasat un país rere l’altre, planificant-ho detalladament i sistemàticament i utilitzant les més repugnants mentides difonent-les en els més poderós mitjans, poden estar interessats en el sofriment de les suposades víctimes de Baixar al-Assad?
La descarada doctrina estatunidenca de “dominació total” per a “dissuadir potencials competidors de qualsevol aspiració a un paper regional o global més ampli” ha estat i està sent posada efectivament en pràctica, seguint una agenda prèvia, amb el mateix desvergonyiment amb què s’exposa en els diversos documents oficials que la defineixen. País rere país, tots van quedant arrasats, com si haguessin passat per ells uns nous vàndals, més temibles que les hosts d’Atila. Alguns alts càrrecs militars estatunidencs utilitzen la imatge d'”un martell” (com aquell amb el qual el déu Thor de la mitologia nòrdica i germànica aixafava els seus enemics) per referir-se al seu propi exèrcit, i a la d’”un clau” per referir-se als governs que cal derrocar.
Les impressionants però desconegudes denúncies d’un general de quatre estrelles d’una inqüestionable autoritat, Wesley Clark, antic comandant general del Comandament Europeu dels Estats Units que comprenia totes les activitats militars estatunidenques a 89 països d’Europa, Àfrica i Pròxim Orient, i comandant suprem de les forces militars de l’OTAN a Europa de 1997 al 2001, fan ja impossible pensar que tantes i tan terribles guerres com estem vivint en aquests últims anys siguin uns esdeveniments espontanis i inconnexos. Com va revelar a la televisió el 2 de març de 2007 a l’entrevista que li va realitzar Amy Goodman per a Democracy Now (declaracions que ell mateix va reiterar després en altres ocasions), tan sols uns dies després de l’11-S del 2001 ja existia un pla secret per anar derrocant successivament els governs “incòmodes” de l’Iraq, Síria, Líban, Líbia, Somàlia i el Sudan i, per acabar, l’Iran:
“Deu dies després de l’11 de setembre aproximadament, vaig anar al Pentàgon. Vaig veure el secretari Rumsfeld i el subsecretari Wolfowitz. Així que vaig baixar les escales per veure un munt de gent que solia treballar per a mi. I llavors un dels generals em va trucar i em va dir: ‘Senyor, vingui aquí, he de parlar un moment amb vostè d’una cosa’. I li vaig dir: ‘Ho sento, estic molt ocupat’. I em va dir: ‘No, no… Hem pres la decisió d’entrar en guerra amb l’Iraq’. Així que vaig dir: ‘Anem a entrar en guerra amb l’Iraq? Per què?’. Ell va dir: ‘No ho sé’. Va dir: ‘Suposo que no tenim res més a fer’. Així que li vaig preguntar: ‘Hi ha alguna informació que connecti Saddam amb Al-Qaida?’. I em va dir: ‘No, no… no hi ha res de nou en aquest sentit. Ells simplement han pres la decisió d’entrar en guerra amb l’Iraq’. Ell va dir: ‘Suposo que és com si volguéssim fer alguna cosa amb els terroristes. Però tenim un bon exèrcit i podem derrocar governs’. I va dir: ‘Suposo que si tot el que tenim és un martell, tots els problemes tenen la forma de clau’. Llavors el vaig anar a veure unes setmanes després. I en aquell moment ja estàvem bombardejant l’Afganistan. I li vaig preguntar: ‘Aleshores, atacarem l’Iraq?’. Em va dir: ‘No, és pitjor que això’. Va anar al seu escriptori, va agafar un paper i va dir: ‘Acabo de rebre això de dalt’, volent referir-se al despatx del secretari de Defensa (Rumsfeld). ‘Això és un memoràndum que descriu com prendrem set països en cinc anys començant per l’Iraq, després Síria, Líban, Somàlia, Líbia, Sudan i per acabar l’Iran’.”
En una conferència que va impartir el 3 d’octubre de 2007 a Commonwealth club of Califòrnia (San Francisco, CA), va aportar molts i interessants matisos: “L’11 de setembre 2001 no teníem estratègia, ni acord entre els partits, ni un bon coneixement del que havia succeït i hem tingut al seu lloc un cop d’Estat polític. Tipus sense pietat han pres la direcció de la nostra política estrangera gairebé sense informar-nos. […] El 2001 [Paul Wolfowitz] era vicesecretari de Defensa, però el 1991 era sotssecretari, és a dir el número tres del Pentàgon. M’havia dit que en un període d’entre cinc i deu anys calia netejar tots aquests règims lliurats a la Unió Soviètica: Síria, Iran, Iraq… abans que la propera súper potència emergeixi per desafiar-nos. […] L’exèrcit serviria per desencadenar guerres i fer caure governs en comptes d’impedir els conflictes. […] Un grup de persones ha pres el control del país amb un cop d’Estat polític: Wolfowitz, Cheney i Rumsfeld. En podria nomenar mitja dotzena, col·laboradors del Projecte per al Nou Segle Americà (PNAC). Volien que l’Orient Mitjà fos desestabilitzat, posat cap per avall i sota el nostre control. […] El pla ha estat anunciat públicament? Els senadors i diputats han denunciat aquest pla? Hi ha algun debat públic? No hi va haver absolutament res. Tenien pressa per acabar amb l’Iraq per poder anar a Síria.”
En aquestes dates, en què el caos se segueix apoderant de l’Iraq, Líbia o Síria, vull insistir en la veritable clau que hi ha darrere de tant sofriment i mort: la destrucció planificada i sistemàtica dels règims que no se sotmetin a aquests designis imperials i a les seves geoestratègies expansionistes centrades en polítiques monetàries i energètiques de dominació. És sorprenent que unes revelacions de la importància de les realitzades per algú revestit de tanta autoritat i credibilitat, revelacions que, sobretot, han estat validades plenament pels esdeveniments, hagin estat totalment absents durant tants anys no només a les pàgines dels grans mitjans d’informació “globalistes” sinó fins i tot en els articles i intervencions de milers de professionals que mai han criticat altra cosa que les excentricitats d’”el tirà Gaddafi” o les barbàries del “sàtrapa al-Àssad”, referint-nos només a dues de les últimes grans agressions a països sobirans. Mentrestant Vladímir Putin es va convertint ja, de mica en mica, en el nou ogre al qual caldrà eliminar.
D’altra banda, pel que fa al pillatge (a l’Orient Mitjà, dels recursos energètics, i a l’Àfrica, de la tercera part de les reserves mineres del nostre món), cal dir que aquest exigeix mesures estructurals. Si ha de ser sistemàtic i estable, exigeix mesures no només militars sinó també econòmiques, mesures de caràcter cada vegada més global. Per aquest motiu el control econòmic ja sigui en si mateix tot un capítol. En un article publicat el dia 3 de maig de 2011, que portava per títol “Líbia, molt més que petroli”, vaig tractar amb més detall el rerefons econòmic de l’agressió soferta per Líbia:
“L’agressió a Líbia té sens dubte per objecte l’apropiació de les seves excepcionals reserves petrolíferes […]. són les majors d’Àfrica, són ni més ni menys que el doble de les que hi ha als Estats Units. Sense parlar de la seva gran qualitat i facilitat d’extracció. No obstant això, investigadors com Ellen Brown (presidenta de l’Institut de la Banca Pública i autora d’onze llibres, l’últim dels quals és Tot sobre el petroli, o Tot sobre la Banca?), John Perkins (exagent de la CIA i autor del llibre Confessions d’un sicari econòmic), Junious Ricardo (productor i presentador de The Digital Underground) o Cynthia McKinney (excongressista i activista estatunidenca), entre d’altres, estan mostrant que a més del petroli hi ha altres raons rere l’agressió. Aquests analistes no creuen en l’aparició d’una rebel·lió armada tan sobtadament en un país en què certament hi ha corrupció i falta de llibertat però que gaudeix d’un Índex de Desenvolupament Humà excepcionalment elevat. Creuen més aviat, com gairebé tothom que està informat, que un incipient i pacífic moviment prodemocràtic ha estat segrestat i transformat en un violent cop d’Estat fabricat i finançat des de l’exterior.
Pero la seva sorpresa és més gran encara davant el fet que una rebel·lió, suposadament espontània i no ‘fabricada’, hagi pres ja en els primers dies dels seus atacs la decisió de crear el seu propi Banc Central. Aquests analistes ho consideren un signe altament eloqüent, ja que, segons el Fons Monetari Internacional, el Banc Central de Líbia és 100% propietat de l’Estat, compta amb prop de 144 tones d’or en els seus soterranis i té per tant ‘massa’ capacitat d’autonomia respecte al poder econòmic occidental. Ellen Brown explica que aquest país comparteix amb l’Iraq, Sudan, Somàlia, Síria, Líban i l’Iran no només el fet d’estar a la diana de l’Imperi occidental (com va revelar el 2007 el general Wesley Clark a Democracy Now), sinó també una altra circumstància a la qual els grans mitjans occidentals d”informació’ no semblen voler parar-hi atenció: cap d’aquests set països figura entre els 56 membres del Banc de Pagaments Internacionals (banc central de bancs centrals, amb seu a Suïssa), cosa que els posa fora de l’abast del llarg braç de les seves regulacions. Líbia estava sent capaç d’imposar les seves pròpies condicions comercials a la ‘comunitat internacional’ (llegiu Imperi occidental) i amenaçava fins i tot amb la nacionalització de tots els recursos estratègics. Els cables de WikiLeaks no només evidencien l’avidesa de les multinacionals occidentals pel petroli libi sinó també la indignació estatunidenca per les dificultats que aquestes condicions els provocaven.
Pero encara és més greu el fet que Líbia hagi militat en favor de l’exportació del seu projecte. En el període previ a l’agressió soferta, Moammar al-Gaddafi havia defensat amb energia la creació d’una nova moneda que seria utilitzada per dos-cents milions de persones al Continent Africà: el dinar d’or. Projecte que estava progressant malgrat l’oposició de Sud-àfrica i de la Lliga d’Estats Àrabs. Curiosament, Saddam Hussein havia advocat per una política similar, una política d’eliminació del petrodòlar com a moneda de referència, poc abans que els Estats Units decidissin la invasió de l’Iraq. I aquesta no era una estratègia aïllada de Moammar al-Gaddafi: és considerat el governant africà panafricanista més militant en favor del projecte dels Estats Units d’Àfrica. De fet, les seves amenaces de nacionalització dels recursos, realitzades durant la seva presidència de la Unió Africana el 2009, es referien a tots els recursos d’Àfrica. I fins i tot la seva militància s’estenia a l’àmbit de la Lliga de Països Àrabs i al de l’OPEP.”
L’aniquilat Govern de Líbia compartia amb l’actual Govern sirià aquestes mateixes característiques: socialisme, panarabisme, laïcitat, independència del sistema financer creat per les grans “famílies” anglosaxones… Compartia, doncs, un model d’estat que havia de ser eliminat. Finalment, si entrem a concretar alguna cosa, encara que sigui breument, sobre la importància geoestratègica de Síria cal referir-se al gasoducte que hagués garantit que els grans protegits i proveïdors d’Estats Units, els regnes totalitaris sunnites del golf Pèrsic, tinguessin un avantatge decisiu en els mercats mundials de gas. Havia de partir de Qatar, on es troben dues de les principals bases militars estatunidenques i la seu del Comandament Central dels Estats Units a l’Orient Mitjà. Tot i que els grans mitjans globalistes menyspreïn aquesta important qüestió i ens bombardegin sense parar sobre els crims del “dèspota” que van fer sorgir una “revolució alliberadora”, els analistes independents i honestos coneixen bé la importància d’aquesta qüestió. Algú tan poc sospitós d’antiamericanisme com l’advocat Robert Kennedy júnior, nebot de l’expresident estatunidenc John F. Kennedy, ho exposava amb tota claredat en un article per a la revista Político:
La decisió dels Estats Units d’organitzar una campanya per derrocar el president Baixar al-Àssad es va desencadenar després de la seva negativa a permetre el pas pel seu país del gasoducte que havia d’anar des de Qatar cap a Europa. La guerra dels Estats Units contra Baixar al-Àssad no va començar el 2011 amb l’anomenada Primavera Àrab sinó el 2000, quan Qatar va oferir construir un gasoducte per valor de 10.000 milions de dòlars que travessés l’Aràbia Saudita, Jordània, Síria i Turquia. El president sirià es va negar a signar aquest acord i va optar per un altre gasoducte, que s’hagués estès des de l’Iran al Líban i hagués convertit els iranians en els majors proveïdors de gas a Europa. Immediatament després de la negativa al projecte inicial, les agències d’intel·ligència dels Estats Units, Qatar, Aràbia Saudita i Israel van començar a finançar l’oposició de Síria i a preparar una revolta per derrocar el règim d’al-Àssad, segons les dades de diversos informes secrets als quals va tenir accés Robert Kennedy.
En seu article detalla que la CIA va transferir sis milions de dòlars a la cadena de televisió britànica Barada perquè elaborés reportatges a favor del derrocament del mandatari sirià. I també subratlla que les decisions de Washington van obviar el fet que el Govern de Síria era molt més moderat que les monarquies sunnites, gràcies al fet que el país era secular i posseïa una elit pluralista. A més, al-Àssad advocava per la liberalització i, entre altres coses, va aportar a la CIA tota la informació després dels atemptats de l’11 de setembre a Nova York. Finalment recorda que la intel·ligència estatunidenca ha utilitzat els gihadistes per protegir els interessos relacionats amb els hidrocarburs d’Estats Units i per derrocar règims a l’Orient Mitjà des de mitjans del segle XX, a causa que considerava que les forces religioses radicals eren un contrapès fiable a la influència de la Unió Soviètica a la zona. Ja el 1957, Estats Units va tractar en va de provocar una revolució a Síria i derrocar el govern secular democràticament elegit. No obstant això, no es va aturar aquí, sinó que l’aparició del “grup criminal petrolier” Estat Islàmic és el resultat d’una llarga història d’intervenció dels Estats Units a la regió.