Aquesta setmana els mitjans ens han informat que el nombre de refugiats que hi ha al nostre món ha assolit una xifra rècord: són ja més de seixanta-cinc milions. Seixanta-cinc milions d’éssers humans que, cadascun amb una vida tan important i valuosa com la nostra, han vist com s’ensorraven totes les seves seguretats quotidianes en cada un dels molts conflictes oberts com existeixen actualment. I quants milions més de familiars i amics de cadascun d’ells hauran mort o patiran profundes ferides físiques i/o psíquiques després de la debacle a la qual s’han vist sumits els seus respectius països? 

Mentrestant, el “sublim” analista estrella d’El País John Carlin ens acaba de regalar un altre dels seus “genials” articles, titulat aquesta vegada “Els polítics són frívols perquè així som”. El nucli d’aquest nou esperpent és aquest: “La veritat és que els polítics es poden donar el luxe de jugar amb nosaltres perquè vivim en temps de pau i prosperitat mai vistos des que el primer home o dona va trepitjar la terra”. Em sorgeix de dins, incontenible, una pregunta: Quant li pagaran a aquest inútil per semblants parides? Perdonin el meu llenguatge, però ni de lluny arriba a la duresa del llenguatge d’aquell profeta no violent, Jesús de Natzaret, que clamava “amb veu forta”: “Cria d’escurçons…!”.

No tinc res personal contra John Carlin, però em sembla que és una obligació moral deixar en evidència la inconsistència d’aquest individu (no ja les seves contínues manipulacions, sinó simplement la seva inconsistència) a qui el gran diari de referència en el món hispanoparlant (i el Grup Prisa en general) ha adjudicat la tasca de rentar la imatge de Paul Kagame, el governant viu sobre el qual recauen les majors i més greus imputacions criminals. El 17 d’agost de 2003 aquest individu comparava aquest gran criminal, a les pàgines d’El País, amb Nelson Mandela. Fins i tot s’atrevia a afirmar amb gran desimboltura que ni el mateix Jesucrist hauria pogut imaginar la seva generositat.

Molt més recent, el 29 de juny de 2015, sempre a les pàgines d’El País, va sortir ràpidament, com si un ressort l’hagués impulsat, en defensa del general Karake Karenzi, cap dels serveis secrets de Paul Kagame, detingut a Londres en virtut dels mandats d’arrest emesos pel jutge de l’Audiència Nacional Fernando Andreu. En un impresentable article denigrava el jutge, tractant-lo d’ignorant.

No és ociosa la pregunta sobre per què el grup mediàtic més important d’Espanya paga a un professional tan maldestre el substanciós salari que segur que li paga. Quina empresa seriosa pagaria de manera semblant a un inútil i li donaria un lloc tan rellevant i visible de cara als consumidors? Només trobo una explicació: compleix dòcilment tot el que se li encarrega. Tot aquest assumpte és ben semblant al d’aquells alts directius de grans bancs que, tot i haver fet una gestió ruïnosa de les seves entitats, s’han beneficiat d’exorbitants salaris, bonus i beneficis econòmics de tota mena: no són uns inútils sinó uns dòcils instruments que han permès als grans financers avançar en la seva concentració del capital i el poder.

I per a qui pensi que un tipus d’anàlisi com aquest que estic fent és una mica forçat, acabo aquest article amb l’inici del meu llibre La hora de los grandes “filántropos”:

“Uns poderosos i discrets clubs estan aconseguint per fi la gran Aliança econòmica, política i militar, bàsicament occidental, que vénen promovent des de fa moltes dècades. Són els clubs creats tot al llarg del Segle XX pels grans financers-“filantrops” anglosaxons que diuen anhelar un món global sense nacionalismes ni guerres. En la seva pròpia autobiografia, Memoirs, David Rockefeller escrivia:

‘Alguns creuen que fins i tot som part d’una societat secreta que treballa contra els millors interessos dels Estats Units, considerant-nos a la meva família i a mi com a internacionalistes i com a conspiradors, al costat d’altres de tot el món, per construir una estructura global, política i econòmica, més integrada, un sol món, si es vol. Si aquest és el càrrec, jo sóc culpable, i n’estic orgullós.’

Encara que altres vegades, ni les seves pròpies formulacions ni les dels seus subordinats han estat tan subtils com ho és la d’aquest paràgraf de la seva autobiografia. N’hi ha prou amb una cita de Zbigniew Brzezinski, l’ideòleg-creador de la Comissió Trilateral (fundada per David Rockefeller el 1973), exdirector del Consell de Relacions Exteriors i membre rellevant del Club Bilderberg (els altres dos grans clubs en la creació dels quals, el 1921 i el 1954 respectivament, els Rockefeller hi van tenir també un paper fonamental). El 1971, en el seu llibre Entre dues edats: El paper dels EUA en l’era tecnotrónica, escrivia:

‘L’Estat-Nació com a unitat fonamental de la vida organitzada de l’home ha deixat de ser la principal força creativa: els bancs internacionals i les corporacions transnacionals són [actualment] actors i planificadors en els termes que antigament s’atribuïen els conceptes polítics d’Estat-nació.’

En efecte, ningú mitjanament informat pot deixar de veure que les decisions econòmiques que determinen totalment el destí d’Occident, i que també afecten la resta del món, no les prenen actualment els governants que les nostres societats han triat sinó els grans bancs (incloent també en aquest terme les grans companyies asseguradores i els grans fons tant de pensions com especulatius) i les grans corporacions transnacionals que aquests financers-“filantrops” controlen. Així que es tracta, simplement, de la constatació de la realitat: existeixen al nostre món uns grans poders econòmics que no només escapen a qualsevol control democràtic sinó que fins i tot són capaços de posar la democràcia contra les cordes.”

A aquesta altura del partit ja m’és impossible entendre moltes anàlisis que llegeixo o escolto, com aquestes de John Carlin (anàlisis en què es menysprea la tasca política i se’ns presenta un idíl·lic món globalitzat), sense emmarcar-los en el projecte que els grans financers globalistes es porten entre mans. Demà aniré, certament, a dipositar a les urnes el meu vot. Serà un vot antisistema, un vot contra aquest sistema pervers que ha arribat a produir seixanta-cinc milions de refugiats en “aquests temps de pau i prosperitat mai vistos”.