Qüestió: Al moment en què va tenir coneixement de la mort dels cascos blaus, va pensar en l’impacte que aquest esdeveniment tindria sobre la situació de Bèlgica a Rwanda així com sobre l’opinió belga?

Luc Marchal: No, realment no. De fet, cal fer-se la idea que quan vivim aquest tipus de situació (en termes militars en diem acompanyament de batalla) reaccionem als diversos esdeveniments en funció de la prioritat objectiva de cadascun d’ells. Per comprendre bé les coses, cal reprendre cronològicament les circumstàncies que s’han anat encadenant. Primer, no sabíem que els cascos blaus es trobessin al camp Kigali. Tothom parla del camp Kigali com d’una evidència, però la realitat és diferent. És per això que cal veure les coses cronològicament. Els homes havien lliurat les armes i un major rwandès se’n feia càrrec per portar-los en un acantonament de l’ONU. Ara bé, per nosaltres el camp Kigali no era considerat com un acantonament de l’ONU, raó per la qual no vàrem mai imaginar que era allà on havien anat a parar. No hem d’oblidar que des del vespre abans que passés això, una vintena de cascos blaus belgues eren retinguts presoners i alguns havien estat també desarmats, miràvem d’obtenir l’alliberació d’aquella gent i, arran de la reunió a la nit del 6 al 7 d’abril és una de les exigències que nosaltres vàrem formular envers el comandament rwandès [NDLR : després de l’atemptat es va organitzar una reunió de crisi; hi havia el general Dallaire, el coronel Marchal, i també els principals oficials de l’estat major de les FAR i de la gendarmeria rwandesa]: alliberar aquesta gent perquè era contrari a les convencions signades entre Rwanda i l’ONU. Els rwandesos no els podien prendre les armes ni fer-los presoners. La situació que vivíem corresponia a una situació de guerra i anava més enllà del mandat de la MINUAR. Per tant, enmig de les meves preocupacions hi havia aquest grup d’una vintena de cascos blaus que eren retinguts presoners i que nosaltres vàrem provar diverses vegades d’alliberar, però sense èxit. Objectivament, per mi era molt més preocupant la situació d’aquells 20 cascos blaus que la dels 15 cascos blaus, 10 dels quals eren belgues i 5 ghanesos, que havien deixat les armes després d’una discussió, d’una negociació. En aquell moment, no es podia creure que la paraula del major rwandès no fos fiable perquè allò es va percebre com un intercanvi: “deixeu les armes i, a canvi, us porto a un acantonament de l’ONU”. És la raó per la qual al moment en què van marxar, i això es pot verificar amb els testimonis que van proporcionar els oficials i els suboficials que es trobaven al lloc de comandament del batalló belga, així com al meu quarter general, regnava més aviat un sentiment d’alleujament perquè havíem percebut una tensió creixent i havíem temut que degenerés en enfrontament, és cert que van dipositar les armes –de totes formes, no tenien altre remei perquè ja n’hi havia quatre que estaven desarmats i amenaçats amb una arma, però aquest fet era viscut com una baixada de tensió. Els hauríem recuperat en un temps, quan haguessin arribat al acantonament. No vaig ser informat personalment dels seus assassinats fins a les 21 hores – 21h 30. En el lapse de temps, entre les 9 h del matí i les 9 h del vespre, els esdeveniments es van succeir a un fort ritme i tot es va ofegar en un munt de problemes, de maldecaps tots molt urgents. Una situació extrema que intento descriure en el meu llibre perquè hom s’adoni que, en aquest tipus de situació, les sol·licituds són talment denses i intenses que sembles espremut al màxim. Evidentment, si a l’inici hi hagués hagut una veritable por que les coses anessin malament, és clar que aquest incident hauria tingut prioritat absoluta però no és pas la percepció que en vam tenir.

A posteriori, les coses són evidentment molt simples d’explicar. El comandant del batalló va ser el darrer a tenir una conversa amb el tinent Lotin, aquest darrer li deia: “Coronel, no sé on ens trobem, però crec que ens linxaran” i el comandant del batalló li va deixar anar: “No creus que exageres?”. I després, no hi va haver res més. Això que avui dia sembla clar al moment dels fets no era necessàriament evident. Malgrat la por expressada pel tinent Lotin el seu comandant de batalló no va imaginar que la situació fos tan dramàtica. Heus ací com arriben els drames: en combat, les informacions concretes es perceben o s’interpreten erròniament. Aquest va ser malauradament el cas a Kigali. Al meu grau, donat que sóc tributari de les informacions que em proporcionen les meves subunitats i que no vaig tenir crits de socors o d’informació alarmant, vaig assenyalar al Q.G del General Dallaire que quinze homes eren retinguts presoners i vaig demanar la intervenció del grau superior de les autoritats rwandeses. No va ser fins mesos i mesos després que em vaig adonar que a nivell del quarter general de la Force se sabia que alguna cosa passava al camp Kigali. Aquesta informació no em va arribar mai. No vam tenir coneixement del drama al “camp Kigali” fins molt més tard, de dia, al moment en què el general Dallaire va venir a informar-me que havia vist les despulles dels cascos blaus belgues al dipòsit de cadàvers de l’hospital de Kigali. La primera percepció, crec que la que tindria tot cap militar, va ser que era realment un drama perquè certament no érem a Rwanda per tenir pèrdues tan importants. Tanmateix eren deu homes de cop, però sobretot en tal circumstància: sense que els homes poguessin tenir la sort de defendre’s. Van ser assassinats i en condicions cruels. Psicològicament, era dolorós.

Per respondre concretament a la vostra pregunta, francament reconec, fins i tot si, en efecte, ho vaig tenir present, que no vaig preocupar-me amb excés de l’impacte d’aquest drama en l’opinió belga. Allò que era sobretot important en aquell moment era provar d’evitar que el país caigués en el caos després de l’assassinat del president de la República i del cap d’estat major de les forces armades que, al país, eren adulats per la població. Ens vam adonar que ens trobàvem en una situació difícil i que, per un si o per un no, allò podia ser la fi de tot. Volíem controlar totalment la situació per tal de continuar el procés de pau. D’altra banda, els rwandesos havien expressat la seva opinió: posar els acords en vigor el més ràpidament possible per tal de crear una dinàmica i no poder tornar enrera. Això és el que, durant 48 hores, va ser la nostra preocupació: controlar la crisi.

I l’impacte en l’opinió pública de l’assassinat de deu homes, reconec francament que és una cosa que no em va pertorbar en les hores i els dies que van seguir la tragèdia. Encara menys quan, el 8 d’abril a la tarda, des de Brussel·les em van informar que l’operació franco-belga d’evacuació dels expatriats no tindria cap conseqüència sobre la nostra presència al si de la MINUAR i que la nostra missió havia de continuar després del repatriament dels expatriats. Per tant, això vol dir que, fins i tot a Bèlgica, tres dies després de la tragèdia, encara no es parlava de retirar el contingent. Sempre vaig imaginar que ens quedaríem, simplement perquè era el nostre deure, perquè ens havien enviat allà per ajudar els rwandesos en el seu camí cap a la pau, i que si hi havia un moment en el qual no calia marxar era en una circumstància com aquella. No es tractava que marxéssim perquè això aniria contra tota moral i contra el compromís de la comunitat internacional respecte Rwanda, i de Bèlgica en particular que havia pres part  en el procés de pau. Al moment en què vaig ser informat que el govern pensava prendre la decisió de retirar el contingent belga de la MINUAR, cap el 12 o 13 d’abril, vaig presentar arguments perquè això no es fes. Sempre amb la idea que si marxàvem, això provocaria un bany de sang. N’era del tot conscient. Això no són consideracions fetes a posteriori sinó el tipus de preocupacions que vaig expressar en aquell moment. Però, allà, no vaig pensar en l’impacte en l’opinió pública per la mort de deu cascos blaus. La primera reflexió que vaig fer al moment de la decisió de la retirada era que aquell any hi havia dues eleccions. La primera estava prevista al mes de juny (les eleccions europees) i l’altra al mes d’octubre (les eleccions municipals). Estic realment convençut que si no hi hagués hagut eleccions aquell any, no hauríem marxat. Però, per al govern d’aleshores era clar que ja hi havia hagut deu morts i estava políticament prohibit que n’hi hagués més, si no a les eleccions l’opinió pública els hauria desaprovat. Després de tots aquests anys estic convençut que això va ser la principal motivació de la retirada del contingent belga de la MINUAR. L’opinió pública no tenia una idea clara sobre Rwanda. No se’n ocupaven gaire. De fet, l’opinió pública es va crear a partir dels articles que van aparèixer a la premsa. Així i tot estic convençut que molts belgues eren del parer que el deure de Bèlgica era de quedar-se allà baix i provar d’ajudar els rwandesos mentre fos possible.

Q: A Somàlia, la mort de cinc cascos blaus no va provocar una retirada del contingent belga del país.

L.M.: Així és la mentalitat des de fa alguns anys: es vol participar en operacions, però no hi ha d’haver morts perquè, diguem-ne, l’opinió pública no ho acceptaria. Els nostres polítics no volen assumir morts en operacions. El discurs que haurien d’haver tingut és el següent: “ens hem compromès perquè el poble rwandès és en perill, per això no podem marxar”. Calia algú que tingués coratge, com Paul Henri Spaak al 1964 quan va anar a defensar la causa de Bèlgica a l’ ONU i va explicar que anar a protegir els seus súbdits i la població local formava part de les responsabilitats de tots els països. Però al 1994, ningú va mantenir aquest llenguatge, únicament per por de les conseqüències de les properes eleccions. A Somàlia, hi havia hagut cinc morts. No diré pas que els polítics volien la retirada absoluta. Crec que els militars hi van fer un gran paper perquè Somàlia era una operació perillosa. Bèlgica s’havia compromès per un període de 12 mesos. En aquella època jo estava al gabinet del ministre de defensa i era en les meves adjudicacions seguir l’operació de pau, per tant conec molt bé quines van ser les motivacions inicials. Molt ràpidament, sis mesos després l’inici de les operacions, en l’àmbit militar consideràvem l’eventualitat de deixar aquell país perquè era una missió perillosa. A més, en aquella època, les negociacions d’Arusha estaven en curs i ens vam dir: “deixarem Somàlia però anirem a Rwanda perquè, allà, es tracta d’una operació on no perillem gens”. Era una operació guanyada per endavant. Aquestes són les motivacions que ens van portar a deixar Somàlia per anar a Rwanda. Tot això no és gaire gloriós. Les decisions es prenen sempre a nivell polític i l’exèrcit queda com un instrument de la política. És el context en el qual ens vam comprometre a Rwanda. Recordo que marxant em sentia realment optimista perquè, contràriament a Somàlia on hi havia molts i nombrosos clans que es feien la guerra, a Rwanda hi havia dues parts que provaven d’entendre’s. És més fàcil d’entendre’s amb dos que entendre’s amb cinc o sis. A més, és cert que hi havia una certa similitud entre l’estructura sociològica de Rwanda i la de Bèlgica. Però a casa nostra, fins i tot si a vegades hi ha friccions, no ens tallem el coll amb matxet i aconseguim viure més o menys en bona harmonia. Estava convençut que podíem aplicar les nostres receptes a Rwanda. L’escala dels dos països és del tot comparable, no combatíem una cosa fora de mida. Jo hi creia, però un cop allà la meva visió de les coses s’entén que va canviar totalment.

Q: Una vegada retornat a Bèlgica, vostè va ser acusat i citat davant un Tribunal militar.

L.M.: De la mateixa manera que la decisió de retirar el contingent belga era un acte no només poc coratjós sinó a més vergonyós, crec que si em vaig trobar davant el Tribunal militar, és perquè a certes persones els va mancar coratge i perquè no hi havia un cap militar que em defensés. Cap dels meus superiors no va donar, en un moment donat, un cop sobre la taula per dir: “L’interessat va anar allà de missió, va obeir ordres legals que li van ser donades i no s’ha de provar d’endossar-li una responsabilitat qualsevol en aquest assumpte”. Però a nivell de l’estat major que ordenava les operacions a Brussel·les, consideraven Rwanda com una petita operació sense cap problema i ràpidament les coses van fer un tomb. Aleshores un comença a fer-se preguntes. Des del mes de gener, havia demanat municions perquè em sentia insegur; havia demanat clarificacions sobre la meva condició si la situació degenerava; hi havia hagut avisos, crides d’auxili i a cap de les meves sol·licitacions no vaig rebre resposta. Tot i això alguns van adonar-se que perillaven que els demanessin explicacions. Malauradament per mi, em trobava situat idealment al cim de la piràmide belga a Rwanda perquè era el comandant de la zona de Kigali i també el comandant del contingent belga, el “Senior officer”. No hi havia doncs cap autoritat belga sobre meu. D’altra banda, en relació a l’estat major general a Brussel·les, tenia un grau suficientment elevat i una responsabilitat suficientment important per cobrir-los, per “saltar com un fusible”, per “encaixar” la responsabilitat del que havia passat a Kigali. No vaig tenir el sentiment que pogués ser pres com un boc expiatori, però en vaig tenir una percepció del tot directa quan vaig conèixer el meu dossier repressiu. En aquell moment em vaig adonar que si era condemnat, només que fos a una pena de principi, no es parlaria més de Rwanda i l’assumpte quedaria tancat. No cal buscar més lluny. Com també ho descric al meu llibre, vaig notar un sentiment d’aïllament; el fet de no haver trobat un recolzament moral al si de l’exèrcit va ser molt dur. Sé per testimoniatges del tot objectius i dignes de fe, entre els quals hi havia els d’oficials generals, que les directives del general Charlier eren clares i netes: es tapa l’assumpte de Rwanda i no se’n parla més. Posant aquesta capa de plom sobre el dossier Rwanda perillava d’esclatar tard o d’hora. Aquesta va ser la reflexió del batalló dels comandos belgues: no volien parlar de Rwanda per cobrir la responsabilitat del seu comandant de batalló, que durant algunes setmanes va ser l’objecte de crítiques. Després va tornar l’esperit de cos: el batalló havia de quedar unit. Per tant van passar al grau superior i vaig ser jo l’objecte de tots els atacs, fins i tot els més escandalosos. Van provar d’endossar-me responsabilitats que no m’incumbien gens. El clima que es va desenvolupar després del retorn de Rwanda va ser la conseqüència directa del refús de discutir sobre el drama, sigui a nivell de polítics com a responsables militars, per tal de deixar les coses clares i provar de comprendre com havia passat realment allò. Si, van donar directrius perquè no en parléssim i perquè les coses quedessin amagades.

Q: Quina és la seva opinió sobre el paper de les famílies dels paracaigudistes belgues després d’aquest assumpte?

L.M.: Crec que elles van provar de saber què havia passat i és veritat que quan vam tornar teníem la convicció que, malauradament, havien estat morts en els segons i els minuts posteriors a la seva arribada al camp Kigali. Mica a mica, a conseqüència de les informacions que venien de tot arreu, ens vam adonar que les coses no havien passat així i que per a l’últim que quedava en vida allò havia durat vàries hores. És clar que és xocant, molt xocant. En general, les viudes i les famílies han tingut, amb raó, el sentiment que els volien amagar alguna cosa. Era una bona raó per saber-ne més.

Q: Pensa que és la manca d’informació que ha provocat la seva còlera?

L.M.: Sí. I el procés de reflexió que he portat s’estén durant anys. He viscut amb això quotidianament durant anys i això encara no ha acabat. De fet, cal imaginar la mentalitat en la qual el batalló va tornar a Bèlgica. El segon batalló comando, que es considerava que formava part de l’elit de l’exèrcit belga, conegué un gran problema en operacions: deu dels seus homes van ser assassinats i ningú va fer un gest per ajudar-los, per socorre’ls. Quan un ha viscut aquest esperit de cos en una unitat com aquella, un entén que alguna cosa ha passat en el pla psicològic. Crec que els homes han tingut dificultats a assimilar el fet que ningú no hagués intervingut per socórrer els deu camarades. I a més mentre que, en un primer moment, tinc l’íntima convicció que es van culpabilitzar, en un segon moment, per superar aquesta culpabilitat, van buscar la culpa a fora, aleshores van apuntar el comandant de batalló. D’altra banda ràpidament hi va haver una carta oberta que va ser enviada a la premsa on els homes acusaven el seu cap de ser responsable. D’allà va sortir aquesta intoxicació de l’opinió pública. És la conseqüència d’aquest reflex psicològic buscant d’assumir la pèrdua de deu camarades sense haver fet res per evitar-ho. Fins i tot es va arribar a dir que s’havia volgut intervenir per anar a socórrer el destacament Lotin. Però això no és certament el cas, perquè ningú imaginava que passava alguna cosa greu. En aquestes condicions no hi ha cap raó d’actuar de forma apropiada. Des de la vigília al vespre alguns homes eren retinguts presoners i no havien estat assassinats! Per què els altres ho haurien estat? Hi va haver un veritable traumatisme a nivell de batalló, que es va sentir culpable i que va voler treure’s la culpa acusant algú altre per tots els mitjans. Una mostra d’això és el llibre de Goffin que en realitat és un home de palla. A l’origen d’aquest llibre hi ha oficials i suboficials del segon batalló comando. Goffin va fer el servei militar als paracaigudistes-comandos fa força anys, però no era a Rwanda al moment dels esdeveniments. En aquell moment, no estava gaire ben considerat pels seus superiors perquè la seva demanda d’allistament com a voluntari de carrera havia estat refusada. Com van anar a parar a ell, ho ignoro, però he pogut constatar que les similituds entre aquest llibre i el contingut del meu expedient repressiu eren més que trasbalsadores… Per tant tot allò no constituïa precisament una voluntat de recerca de la veritat. Era una veritable campanya d’intoxicació, el llibre de Goffin no és més que una suma de falsedats, de mentides, d’aproximacions, de calúmnies que tenen molt poc a veure amb la veritat. No era de cap manera la finalitat del llibre. Sé que aleshores, Goffin vaig ser contactat per Goffin que volia trobar-me. Ens havíem citat però no va donar senyals de vida ni es va excusar. El vaig contactar de nou personalment per fixar una segona cita, tampoc no va venir. Ell no tenia cap voluntat d’afrontar la situació amb l’objectivitat volguda. No era el seu problema, ni de lluny. Estic convençut que aquest llibre era el mitjà d’expressió del que he anomenat el “nucli dur” del segon batalló comando, que volia tant sí com no el cap del coronel Marchal. Però entre els que formaven part d’aquest nucli dur, alguns van participar a les audiències del meu procés. Els oficials van reconèixer que van ser abusats per alguns i més tard es van adonar que els manipulaven. Com a acusat, em va sorprendre el coratge d’aquesta gent. No és evident reconèixer que potser has participat en alguna cosa no gaire gloriosa, que tenia conseqüències importants per a la vida d’un acusat com jo.

Per tant, la mala orientació de l’opinió pública s’ha de buscar al costat del mateix batalló. Per tal com aquell batalló acabava d’arribar a Rwanda. No hi havia encara punts de referència i, malauradament, el que alguns també van venir a declarar davant el Tribunal militar, és que per ells la prioritat no va ser trobar tàctiques operacionals sinó sobretot la del màxim confort possible, els millors restaurants, llocs per sortir. Amb la conseqüència que en el moment en què va tenir lloc l’atemptat no s’havien realitzat els reconeixements, ni els exercicis d’alerta, ni els contactes amb les autoritats. En aquest context, un es pot qüestionar de saber com era possible que el tinent Lotin, la missió del qual era gairebé exclusivament d’assegurar escortes a la ciutat, no hagués ni tan sols sabut que es trobava al camp Kigali. Com a militar, em qüestiono. Què ha fet? Com va fer el relleu amb l’escamot que assegurava la mateixa missió abans. Molt discretament, em qüestiono molt sobre aquest tema. Però no vull donar la impressió que passo comptes. En el meu llibre, he volgut sincerament testimoniar el més objectivament possible la meva experiència sobre tota la durada de la missió, de la meva motivació personal.

Q: Què em pot dir dels comportaments abusius dels paracaigudistes a Rwanda i del paper que allò ha pogut tenir en això que han anomenat el “sentiment antibelga”?

L.M.: No es pot negar que una part de la població rwandesa s’oposava als acords de pau. Seria del tot absurd de voler pretendre el contrari. Però amb l’atemptat em vaig adonar que hi havia tanmateix una àmplia majoria de la població que era favorable als acords de pau i crec que no fan falta gaire demostracions per explicar el perquè. Des de feia tres anys, el conjunt del país vivia en guerra perquè a l’octubre del 1990 l’ FPR havia atacat Rwanda des d’Uganda. A partir d’aquesta data, el país va caure en guerra i Rwanda, que era un país on es podia viure bé abans de 1990, havia caigut en una situació de guerra. Tot estava controlat, la seguretat ja no estava assegurada. Abans del 1990, hi havia una petita caserna: entre 2.000 i 3.000, mentre que l’exèrcit només comptava amb 6.000 militars. Era del tot irrisori. Després de l’atac de l’ FPR de l’octubre del 1990, el país va caure en guerra, en problemes polítics i en assassinats. Les condicions de vida s’havien tornat molt difícils: hi havia talls de corrent, faltava aigua, l’exèrcit estava permanentment al carrer. Com que no estava ben format i incorporat, l’exèrcit oprimia el poble. Per tant la població vivia en una situació que no era agradable i aspirava a la pau. És la raó objectiva per la qual una majoria de rwandesos estava d’acord amb el procés de pau.

Així, és veritat que el primer destacament es va comportar malament. I aquí, no hi ha excuses que valguin: és escandalós. El que és incriminable és la qualitat de la incorporació. He viscut en circumstàncies idèntiques, desagradables, també he viscut problemes. Per exemple, vaig participar el 1978 a l’operació a Kolwezi. El primer dia vaig sorprendre un home que estava de guàrdia a un post ben precís a la casa de davant del seu emplaçament. Era allà per veure si hi havia alguna cosa per pispar, o per simple curiositat. Havia abandonat el seu post i el vaig arrestar de rigor. Hi ha reaccions ben clares per adoptar en situacions semblants, i el superior té per missió impedir que els elements una mica desviats no donin el to. A Rwanda, això no va passar. Amb aquest destacament hi va haver problemes del primer dia al darrer dia. Sense cap impugnació els superiors tenen una gran responsabilitat en aquesta situació. I és veritat que allò va tenir una incidència en el desenvolupament de les operacions, però dir que allò va provocar un clima antibelga no. El clima antibelga, o un cert clima antibelga ja existia en els extremistes abans que arribéssim a Rwanda. Aquest medi disposava d’una ràdio que els permetia d’expressar els seus sentiments; i crec que qui ha llegit el meu llibre amb atenció haurà comprès bé el paper de “Radio 1000 collines” en aquest clima. El més mínim incident era inflat de forma desmesurada i quan no hi havia res a dir, s’inventaven alguna cosa, la intoxicació era permanent. A partir d’inicis de març, vam establir emissions d’informació destinades a la població, anant a parlar a Radio Rwanda, fent emissions a la televisió. Allò tenia un impacte positiu, la gent deia: “està bé, és interessant comprendre el paper que teniu aquí perquè no estem ben informats” i aquells que tenien una visió una mica més elaborada de la complexitat de la situació deien amb franquesa: “cal combatre la intoxicació de Radio 1000 collines”. Gràcies a la ràdio, podeu arribar al poble en els indrets més remots de Rwanda perquè qui més qui menys té una ràdio per sentir-ho. Resumint, no es pot parlar d’un profund clima antibelga. És una visió que no és del tot conforme amb la realitat. Si això hagués estat el cas, hi hauria hagut incidents com a Palestina, kamikazes, etc. Hi havia moltes ocasions on podien assassinar fredament un casc blau belga al carrer. La mentalitat era tal que havia prohibit les sortides aïllades i que els paracaigudistes continuessin sortint sols. Això és una prova més que no se sentien amenaçats i quan l’avió va ser abatut, el 6 d’abril a la tarda, la primera cosa que els batallons van haver de fer va ser recuperar la gent que estava de sortida. És la prova que si hi hagués hagut un clima antibelga, allò no hauria passat.

Q: Com es va manifestar l’hostilitat dels “extremistes” segons vostè?

L.M.: Un pla que havia sigut elaborat pels extremistes. Alguns dies després de l’arribada del batalló de l’ FPR a Kigali el 28 de desembre del 1993, existia una pla per ferir, matar cascos blaus belgues per tal de comportar la retirada del destacament belga. El raonament sempre va ser: si els belgues se’n van, la MINUAR no resistirà. Per tant alguns volien combatre aquesta anella més sòlida. Arran d’una manifestació el 8 de gener del 1994, vaig rebre l’ordre del general Dallaire d’anar a trencar la manifestació però vaig reflexionar una mica davant la seva ordre. Vaig decidir que era molt perillós. Primer, la caserna era allà per mantenir l’ordre. A més, no teníem el material ni la tècnica del manteniment de l’ordre. Hauria estat contraproductiu de trencar aquesta manifestació. Haurien dit: “Mira els belgues que peguen altra vegada als rwandesos”. Vaig presentar els meus arguments al general Dallaire que va acceptar el meu punt de vista. No hi vam intervenir. I dos dies més tard, vaig tenir una entrevista amb un informador que em va explicar què havien previst: si els belgues haguessin trencat la manifestació, els extremistes tindrien així aquest pretext per disparar sobre els belgues. Però no és pas un testimoniatge únic. Aquest testimoniatge va ser confirmat després amb altres testimoniatges de persones que van tenir un paper en aquesta manifestació.

A l’inici, el partit majoritari MRND, el partit del President, s’oposava  al procés de pau. Però fins i tot aquest partit va evolucionar. Va recolzar el procés de pau perquè es va adonar que, de tota manera, allò no canviaria gran cosa a la seva situació del moment. En efecte, hi havia hagut eleccions a la zona desmilitaritzada però l’ FPR havia conservat més o menys els mateix percentatge: un 20%. Es van adonar que en cas d’eleccions, l’ FPR tornaria a l’oposició. De totes maneres quedaria sempre minoritari. Per tant s’havien adonat que per a l’estabilitat del país, no calia jugar a aprenents de bruixot i llançar-se a aventures de les quals ningú no dominava els resultats. En un moment donat, vam sentir que ells havien decidit col·laborar amb la MINUAR. Havien entès que això els beneficiava. Per tant si bé a l’inici és cert que hi va haver una pla per perjudicar la MINUAR, tot allò va evolucionar. Al mes de març, estàvem convençuts que les coses es posarien a lloc i que finalment s’havia arribat a la fi de la primera fase del procés de pau. Tothom era optimista.

Evidentment, a posteriori, donen explicacions lluminoses però no és així com ho vam viure nosaltres. Jo parlava d’aquesta evolució de l’ MRND. Tinc una carta d’un oficial rwandès, escrita des d’un dels camps de refugiats a Bukavu després la derrota de les FAR. En aquesta carta m’explica molt bé aquest canvi: “el partit es va adonar que podien refiar-se de gent com tu –ens havíem conegut a Bèlgica- i que calia treballar en el sentit del procés de pau i de l’establiment de les institucions de transició”. Parlo en el meu llibre d’aquesta famosa reunió convocada, a inicis del febrer del 1994, pel president de la República per “llimar diferències”  i parlar dels incidents que s’havien produït. El President va dir: “l’èxit de la MINUAR, és també l’èxit del poble rwandès”. Reconec que a l’inici havia tingut com molts d’altres, una visió negativa del president Habyarimana, però després d’haver tingut l’ocasió de discutir una hora cara a cara amb ell, el vaig percebre del tot diferent. Tothom s’adonava que si no s’assolia el procés de pau, això suposaria la catàstrofe i el retorn de la guerra. Malauradament, les forces extremistes sempre tenen més mitjans que les forces moderades. Els mitjans i els mètodes que utilitzen no tenen absolutament res a veure amb els de la gent civilitzada. Això fa la feblesa d’una força com la de l’ ONU. Aquells que han provocat les coses ho han fet perquè s’adonaven que havien de compartir el poder i no volien fer-ho. Com ja he dit, allò que va passar el 6 d’abril, és la demostració per l’absurd que nosaltres estàvem prop d’aconseguir. Quedava un últim petit obstacle per superar, el reconeixement del partit CDR i la instal·lació del govern i de les institucions de transició esdevenien possibles. Sigui el que sigui, cal adonar-se que l’atemptat del 6 d’abril es va preparar setmanes o mesos abans. Un atemptat com aquell no s’improvisa. Cal adonar-se que, després de l’atemptat, les operacions militars van començar directament i que aquestes operacions militars van durar setmanes, fins a mitjans de juliol. Ara bé, les operacions militars, si no es preparen acumulant estocs de carburant, municions, menjar, etc. no es pot assegurar la seva continuïtat. A partir del 7 d’abril al matí, l’ FPR va començar les seves operacions i les va parar a mitjans de juliol. Com a militar, sé que les operacions no s’improvisen pas, que es preparen amb temps. Si haguessin estat improvisades, haurien estat aturades com a molt tard després de vuit dies. No hi hauria hagut prou  municions, ni queviures, ni carburant, etc. fet que no fou el cas. El que va passar el 6 d’abril era ben bé un punt de partida d’un pla minuciosament preparat. Els extremistes van privilegiar la guerra i el caos a la moderació i al procés de pau. És el context en el qual l’atemptat es va produir el 6 d’abril.

Pel que fa als cascos blaus belgues, ningú no va demostrar de forma irrefutable que es tractava d’un pla per assassinar-los per tal de provocar la retirada del contingent belga. Com s’ha de comprendre allò que va passar als deu cascos blaus belgues? Una reacció incontrolada de militars rwandesos ajuntats al camp Kigali a qui acabaven de dir: “Mira els que són responsables de l’atemptat”. No cal res més per enrabiar la multitud. Tots els militars que es trobaven allà es van precipitar sobre aquells que creien responsables de la pèrdua del president de la República i del cap d’estat major de l’exèrcit. No només es van precipitar sobre els belgues sinó també sobre els ghanesos. L’observador togolès que es trobava al camp Kigali testimonia que oficials rwandesos van provar d’impedir que allò no degenerés, però va ser en va. Si allò hagués format part d’un pla, no haurien provat d’intervenir. Després d’un cert moment, els belgues i els ghanesos que estaven en disposició de desplaçar-se van buscar refugi en el local ocupat per l’observador togolès. Això significa que els ghanesos també se sentien amenaçats. No és fins després que hi va haver una negociació entre els dirigents i l’observador de la MINUAR. Va funcionar la carta africana, la solidaritat. Els ghanesos van ser extrets del local. Si el togolès no hagués negociat, els haurien matat com els altres. No es pot explicar objectivament que era un pla preparat i cínicament executat.

Fa un anys que el famós major Ntuyahaga reclama de ser escoltat com a testimoni. Ell va tenir un paper directe en el transport de cascos blaus al camp Kigali i en la carta a la qual he eludit, la d’aquest oficial rwandès escrita de Bukavu el 1994, em presentava el condol pel què havia passat. Afirmava: “Els que van matar els teus homes, jo sóc amb ells. Ells són aquí! Em demano perquè encara no heu enviat gent aquí per interrogar-los i veure què va passar”. Ara bé, nosaltres estem al 2003… I encara no s’ha trobat el mitjà per interrogar el major que és un testimoni directe dels esdeveniments. No m’ho explico.

Q: En el seu llibre, vostè parla de tractes polítics al voltant de l’assumpte dels deu cascos blaus i de Rwanda en general. Podria tornar a aquest punt?

L.M.: La manipulació política, que va tenir lloc en ocasió de la comissió parlamentària sobre els esdeveniments de Rwanda, és culpa del partit liberal que volia aprofitar l’ocasió per provocar una crisi governamental, provocar eleccions, aprofitar el clima antigovern per guanyar aquestes eleccions i tornar als negocis. Feia més de deu anys que el partit liberal estava a l’oposició. Per ell, era veritablement el canó per explotar i fer caure el govern. Durant els treballs de la Comissió parlamentària, els senadors es perfilaven en funció de l’opinió pública per mirar d’obtenir el màxim de repercussions positives. És l’explotació que en va fer el senador Destexhe durant anys. Era el seu fons. Va manipular les famílies dels cascos blaus, també va provar de manipular-me a mi. A un moment en el que jo no estava gaire sòlid moralment, poc temps abans del meu judici, i tenia la sensació d’estar abandonat per tothom, el senador Destexhe em va provocar. Moralment, és veritat que era una cosa molt positiva per mi. Em deia que un senador s’ocupava del meu cas i era molt reconfortant. Vaig dedicar energia per respondre a les seves preguntes. I, un dia, després de setmanes de contactes, d’entrevistes molt seguides, va descobrir el seu joc: em va demanar d’acusar a Delcroix i a Claes durant el meu procés i de fer pesar la responsabilitat sobre aquests ministres. Quan em vaig adonar que em manipulava, em vaig trobar psicològicament. Després, no va parar de manipular les famílies fent-los creure determinades coses. Avui dia, les famílies també se’n han assabentat i no volen sentir parlar del senador Destexhe. Destexhe ja no s’ocupa més de Rwanda tampoc. Ha entès que va cremar tots els cartutxos en l’expedient.

Ve’t aquí com acaba la gent que vol utilitzar totes les oportunitats per fer-se conèixer. Destexhe no era conegut abans i és veritat que, en l’opinió pública, amb les peticions, amb la Comissió parlamentària que va fer tot per obtenir-la, es va fabricar una imatge coneguda.

Fins ara, encara no s’ha encertat sobre les veritables responsabilitats. No s’haurien d’haver limitat a la meva petita persona. També hauria calgut buscar si, més avall i més amunt no havien comès errors fatals. Ara bé, ningú no ha tingut el coratge de fer-ho.

La veritat no era l’objectiu principal. L’objectiu principal era de fer caure el govern. Hi va haver una recuperació política de l’assumpte de Rwanda per anar a parar als objectius de partits. Va ser Verhofstadt que va redactar l’informe d’aquesta comissió. Aquest informe va ser presentat en primer lloc a les famílies dels cascos blaus, en segon lloc a la premsa i finalment al Senat, òrgan democràtic que havia nomenat representant a la comissió a l’origen. És normal? És que es pot actuar així? I quan el Senat en sessió plenària es va pronunciar sobre l’informe d’aquesta Comissió, no va adoptar l’informe sencer sinó només el capítol 5, és a dir, el de les recomanacions.

A més, com que la Comissió primer havia informat dels seus treballs a les famílies i a la premsa, molta gent van ser linxats a la premsa, sense estar al corrent de res i sense haver tingut la mínima possibilitat d’explicar-se. És malauradament una explotació malaltissa d’una tragèdia. Allò no tenia absolutament res a veure amb els esdeveniments; i l’ ONU va fer exactament la mateixa cosa però això és un altre debat.

A Bèlgica, es va gastar molta energia i, finalment, encara no se sap realment com van morir els nostres cascos blaus. Verhofstadt va desenvolupar bonics arguments per justificar la raó per la qual no havíem intervingut per salvar els nostres companys que estaven a Kigali. Totes aquestes raons eren ridícules perquè ignoràvem que ells eren al camp Kigali.

Però és veritat que és una pregunta que em faig sovint, què hauria fet si hagués sabut què passava? Cal considerar la nostra situació militar a la ciutat de Kigali. Si haguéssim intervingut, no hauríem tingut deu morts sinó el doble o el triple, sense comptar els civils i els expatriats que haurien sigut víctimes de la còlera dels Rwandesos. És aquesta idea la que em permet viure amb normalitat. Vaig haver de passar per qui sap quantes comissions. Cap no va arribar a mostrar que estava equivocat. Sobretot, cap no va explicar com ho hauria hagut de fer. Sé que, de totes formes, no tindrem mai la resposta a aquesta pregunta perquè no n’hi ha. Allò s’hauria saldat amb noves pèrdues. I jo hauria hagut d’anar a justificar-me davant el Tribunal militar per les ordres que hauria donat. El Tribunal militar em va disculpar amb el seu veredicte. Afortunadament que tinc aquest veredicte, que puc rellegir de tant en tant per qüestions morals i psicològiques. Aquest veredicte el considero molt positiu. Moltes vegades, aquest veredicte reconeix que he tingut decisions, accions que anaven més enllà de les meves responsabilitats directes. El Tribunal militar ha fet llum. I quan diu que el problema de l’armament no és competència seva, cal saber llegir entre línies. No és competència del Tribunal de buscar les raons per les quals les municions demanades no eren allà al moment necessari, i l’armament que es podria haver fornit no ho va ser, això vol dir que també hi ha responsabilitats als graus d’execució. Al si de l’exèrcit, es va refusar clarament d’aclarir les coses i trobo això encara més escandalós tenint en compte la magnitud de la tragèdia. Com a mínim, quan hi ha deu morts, és de provar de comprendre què ha passat, què no funcionava i extreure’n lliçons per evitar que allò es reprodueixi. És un problema intern. Cometrem els mateixos errors i això ho trobo inadmissible.

Q: A conseqüència de la seva missió, com considera que va ser l’actitud de l’estat-major i com es va desenvolupar la continuació de la seva carrera? Pel que fa vostè?

L.M.: Vaig haver de fer front a certs problemes al si de l’exèrcit, especialment perquè no podia acontentar-me amb admetre-ho tot. Vaig continuar dient allò que creia que havia de dir sobre les responsabilitats de l’autoria militar, provant que es debatés aquell expedient a tots els nivells. Després, hi va haver la Comissió parlamentària i les comissions internes de les forces armades. La Comissió interna a les forces armades que es va interessar pel tema va ser tan deshonesta com la Comissió parlamentària. L’objectiu de la Comissió interna era sufocar el tema. El principi, expressat pels generals que presidien aquesta Comissió, era que la imatge de marca de l’exèrcit ja havia patit suficientment per l’expedient de Rwanda, i que calia rectificar les coses. Aquesta Comissió interna va durar molt de temps perquè el ministre va enviar moltes vegades l’expedient amb noves preguntes. Li vaig fer notar que hi havia altres preguntes a fer i punts sobre els quals la Comissió no s’havia interessat. I l’assumpte encara era més senzill ja que el secretari del gabinet del ministre de Defensa d’aquell moment era un oficial que havia viscut els esdeveniments de Rwanda en l’equip de permanència a Brussel·les. Ell també era més que crític respecte als oficials en càrrec de les operacions i, ell també, no dubtava en explicar als ministres els problemes que havia viscut al Centre d’operacions.

Ho dic perquè és tan gran i cal que la gent se’n adoni, quan vaig demanar municions, no vaig tenir mai resposta. No van arribar mai, tothom ho reconeix. Parlava de l’oficial que era el secretari del ministre; va dir al ministre que ell era allà quan la meva demanda va arribar per fax, fora hores de servei perquè jo treballava sempre al vespre. Qui va agafar el fax i que era un dels responsables de les operacions a Evere, el va rebregar i el va llançar al les escombraries. Va dir al secretari: “Aquest paper no ha arribat mai”. Quan aquest em va dir això, li vaig demanar si en podia parlar. Va refusar perquè ell era encara al gabinet. Vaig respectar el seu desig. A continuació, el cap d’estat major va ser encarregat de la investigació i va concloure que jo no havia mai enviat aquesta demanda de municions però potser si una demanda de preus per municions. Com si jo, en operació, em preocupés del preu de les municions! Al meu judici, l’agent operador que va enviar el fax a Brussel·les va venir a testimoniar; el meu oficial “operació” va testimoniar. Les municions eren una de les nostres preocupacions perquè ens en faltaven i les que teníem eren d’un calibre insuficient. És tot el drama de l’expedient Rwanda, de l’inici a la fi. Malauradament, deu homes van perdre la vida en condicions cruels –és clar que no són pas els únics, però ara parlem d’ells. Les famílies han de portar dol. Ho he viscut però des de l’exterior i això no és gens fàcil, a causa de les condicions en què van morir. Però cal provar de deixar de banda les passions, de comprendre al més objectivament possible els esdeveniments. L’ofici de les armes és un ofici amb riscs: podem morir, podem ser ferits. És el propi de les operacions militars. Hi pot haver morts (fins i tot nombrosos) o ferits sense que hi hagi per força un error de comandament. Cal poder-ho dir. Quan no hi ha cap perill, no hi ha cap raó per enviar militars. No cal amoïnar-se d’haver estat en operació i d’haver tingut morts: és propi de les operacions.

El Tribunal militar no té opinió política. No té sensibilitat particular, volia saber la veritat, ja que el seu paper és jutjar en ànima i consciència. El veredicte d’una desena de pàgines, que és veritablement un veredicte net, clar i precís no ha sigut suficient; cal adonar-se que la Comissió parlamentària ha tornat a posar en discussió el veredicte del Tribunal militar. Ha dit el contrari del què hi havia escrit al veredicte. Ara bé, a Europa vivim en estats de dret, no pot posar-se en discussió un judici sense fonaments. La Comissió parlamentària em retreu d’haver comès un error d’apreciació donant l’ordre de fer escortar el Primer ministre. Però arran del meu judici, un dels meus dos advocats va mostrar que no hi havia relació directa entre l’ordre donada i l’assassinat de deu homes. La Comissió ni tan sols havia llegit el veredicte del meu judici. Sóc jo qui va proporcionar el document demanant urgentment al President que els Comissaris es prenguessin la molèstia de llegir el veredicte del Tribunal militar abans de debatre els esdeveniments pròpiament dits. Tot i això, pel què m’afecta, el dret fonamental de tot ciutadà, és a dir “el principi d’autoritat de la cosa jutjada”, va ser simplement escarnit. On són els meus drets? No hi podia fer res…

Potser un dia, gent com vosaltres o altres provaran de comprendre les coses i intentaran d’aixecar un tros de vel. Però no és evident perquè les fonts no són del tot segures. Per exemple, la crònica del segon batalló comando és un document que no hauria de patir cap mena de contestació. Però puc mostrar proves per a recolzar, que hi va haver manipulacions d’aquest document per apuntar-me la responsabilitat de la mort dels deu cascos blaus. Una persona que estudiï aquest document pot pensar: “és un diari de camp, no es pot posar en dubte”. Però no és la crònica exacta. Per tant no és evident veure-ho clar perquè la intoxicació va ser tan forta que, fins i tot en els documents que no haurien de patir cap contestació, hi ha una voluntat manifesta de truncar la veritat.

Cal ser realista. L’opinió pública és manipulada per la premsa. I la premsa és manipulada per no sé qui. Potser és animada per la necessitat de vendre paper: falten notícies sensacionals. No hi ha més temps per fer investigacions. Això de tornar a confirmar les seves informacions pren molt temps. Acusen i no es molesten d’anar a casa d’aquell que és acusat, de presentar-li les conclusions per demanar-li la seva opinió i les seves respostes. I finalment, l’opinió pública es fonamenta amb tota una sèrie de manipulacions, voluntàries o no. És una atmosfera en la qual vivim des de sempre.

Pensant-ho bé, Goebbels actuava de la mateixa manera. Per desgràcia no cal ser nazi per manipular l’opinió… La manipulació és una cosa molt fàcil de fer donat que la possibilitat que té el ciutadà d’informar-se de forma autònoma és gairebé nul·la? Ho he viscut durant anys, arran de l’expedient de Rwanda, havent viscut els esdeveniments personalment i veient la forma amb la qual es transmetien. Tot estava tret de context i per tant les anàlisis eren falses. Heus aquí a partir de què l’opinió pública es feia una idea de l’expedient.

Vaig ser jutjat pel Tribunal militar, al civil es tracta del Tribunal suprem, per tant el nivell més alt de jurisdicció. En aquell moment, jo estava afectat psicològicament. El meu advocat m’havia dit: “És un procés; no és perquè no tingueu res a retreure-us que no sereu condemnat”. Un judici a vegades esdevé una catàstrofe. Però el veredicte del Tribunal militar em va deixar blanc. Va ser la meva recompensa. Després l’informe de la Comissió parlamentària em va retreure haver donat aquesta ordre, contra la sentència del Tribunal militar. Vaig tornar al costat del President del Tribunal militar que m’havia jutjat i li vaig demanar què podia fer. Em va fer entendre que no servia de res fer declaracions a la premsa perquè em destruirien; jo era un peó i tanmateix  tot el que hauria pogut dir hauria estat deformat. Aleshores em va donar la idea d’escriure un llibre. D’aquí 50 anys, si algú s’interessa per l’assumpte de Rwanda, i vostè no ha escrit res quan hi ha un document oficial que l’acusa, Coronel Marchal, vostè sempre més quedarà com a culpable. Si vostè escriu, el seu llibre quedarà i això serà una opinió personal expressada. Vaig decidir-me a escriure, i lliurar el testimoniatge d’allò que he viscut i com ho he viscut.

Q: Vostè em deia en un correu electrònic que estava content que algú s’interessés per aquesta qüestió. Un canadenc s’havia apropat a vostè, ara un francès, però cap belga no s’ha interessat per aquesta qüestió.

L.M.: No. És un element d’immensa frustració i fins i tot de còlera. La factura és prou elevada perquè un provi de treure’n totes les lliçons, tots els ensenyaments. Ara bé, que cal constatar? Primer, al si de l’exèrcit, que un no va tenir ni el coratge de cercar de comprendre què havia passat realment. He demanat sempre de poder participar amb la meva experiència ja que creia tenir moltes coses a dir, particularment sobre la formació dels joves oficials. Ho he dit en el meu llibre. Per mi, quan un és oficial i és davant un problema, no cal agafar la ràdio i demanar al grau superior què s’ha de fer. No! Hem fet quatre anys d’estudis, hem estat formats per reaccionar en circumstàncies semblants. A Rwanda, tots els oficials agafaven sistemàticament la ràdio per demanar què havien de fer. A mi no em paguen per prendre la decisió d’un oficial subaltern que es troba davant situacions de les quals no en sóc testimoni. És feina seva prendre les seves responsabilitats. És la veritable explicació del drama: ningú no va gosar prendre responsabilitats. Tothom es refereix a algú altre, i jo era al cim de la piràmide. Havia de decidir pels cinc graus inferiors! No és així com es forma la gent i no és certament així que han de funcionar les coses en operació.

Vaig proposar moltes vegades els meus serveis a l’École Royale Militaire i a l’Institut Royal Supérieur de Défense, per compartir la meva experiència que trobo interessant per tots aquells que han escollit l’ofici de les armes. Després de la sortida del meu llibre, vaig tornar a proposar la meva col·laboració a l’École Royale Militaire, a col·loquis, a jornades d’estudi, a treballs de grup per explicar quins problemes es troba un cap en operació. Hi ha pocs oficials superiors a Bèlgica que hagin viscut això.

Al Canadà, la sentència del Tribunal militar va ser objecte d’una tesi d’un advocat. La situació davant la qual ens vam trobar tant jo com el general Dallaire va ser l’objecte de “case studies”: un problema que posen als de pràctiques, han de treballar-hi i respondre-hi. Però aquí a Bèlgica no he rebut mai el mínim eco a les meves propostes. Un periodista de la primera cadena holandesa, Peter de Blaauw, es va interessar molt per mi i em va demanar d’acompanyar-lo a Arusha. Alguns periodistes s’hi interessen realment, a Bèlgica també, com Peter Verlinden que després de molt temps va descobrir el sota les cartes. Però entre la premsa francòfona i la neerlandòfona, és ben bé el dia i la nit. La premsa neerlandòfona té un mètode real d’informació, una preocupació per la qualitat de la informació que sempre he subratllat. Però en la premsa francòfona és el sensacionalisme el que preval, per vendre paper. Quan va aparèixer el meu llibre, en les dues llengües, tota la premsa neerlandòfona va desfilar a casa meva: televisió, radio, premsa escrita. Del costat francòfon: res d’això. L’únic article publicat va ser en el Vif gràcies a un lector del meu manuscrit que tenia un contacte a la revista. Vaig tenir dret a un article positiu de vàries pàgines. Va ser l’únic.

Q: Segons vostè, què ha de ser incriminat avui en la mort dels deu cascos blaus?

L.M.: Lotin es va trobar en una situació insostenible. Eren deu i quatre dels seus homes eren per terra, desarmats, amb un canó apuntat al coll. Quan un és cap de grup, és difícil. No sé què hauria fet. Però la veritable qüestió és com és que quatre dels seus homes estaven estirats i engaltats? Ningú ha gosat mai fer-se aquesta pregunta.

La Comissió parlamentària francesa ha fet l’apologia de la política francesa a Rwanda i a Àfrica. Ningú va ser processat i, de fet, aquesta Comissió parlamentària va fer la demostració que tot allò que es va fer i que es va dir era convenient. Crec que és aquí la gran diferència entre el funcionament francès i el funcionament belga. A França, crec que hi ha una certa coherència. França tenia una política a Rwanda i Centre Àfrica. Vaig comprendre malauradament massa tard l’interès de tenir una veritable política. Els francesos deien clarament la seva política: ells mantenien Habyarimana. Què ha fet Bèlgica? Sostenia el règim Habyarimana, amb una cooperació tècnica militar i civil, però al mateix temps enviava cascos blaus amb un mandat no gaire clar i sospitosos de ser pro FPR. D’una banda una actitud clara, un compromís del costat del cap de l’Estat rwandès, i d’altra banda una posició ambigua. És això que s’ha d’incriminar. És clar, arran de la visita del ministre de Defensa Leo Delcroix, al mes de març del 1994, hi va haver un compromís clar i net de Bèlgica a favor del procés de pau i del president Habyarimana. Sense falsa modèstia, vaig dir a Brussel·les que les autoritats rwandeses els feia falta recolzament. Bèlgica, al moment en què el procés de pau va fracassar, en lloc de tenir el coratge de comprometre’s per evitar un drama, va decidir de retirar-se i deixar els rwandesos entre ells. Després, tota la subregió va ser a sang i a foc. Des del 1996, no deixen de matar. Les lliçons de democràcia sempre es donen molt ràpid, fins i tot s’imposen, però la intervenció per la defensa d’aquests ideals és una altra cosa… La comunitat internacional està equivocada de voler imposar la democràcia sistemàticament en països en guerra: això fracassa segur. Considerem el que passa a Costa d’Ivori: el país s’esqueixa políticament. França, al meu entendre, ha tingut la bona reacció. L’exèrcit intervé, rectifiquen i negocien. Alguns han perdut la vida – sempre n’hi ha- però un limita les coses a l’estricte mínim. És un país que ha tingut responsabilitats davant una situació de crisi i no he sentit, excepte error per part meva, l’opinió pública francesa cridar, denunciar una intervenció neocolonialista i el perill corregut pels militars! A Bèlgica, no hi ha aquesta coherència.

Si no fem un gest cap a l’Àfrica central, continuaran matant-se. Ells esperen que Bèlgica prengui una iniciativa. Però l’única cosa que Bèlgica ha fet, és retirar-se de Rwanda. Un es retira, sí, però un ha de fer lobbying al costat dels altres països perquè aquests també es retirin; per no ser els únics a fer-ho. Quan torno a pensar en això em bull la sang, és escandalós. Era amb coneixement de causa, perquè quan el ministre d’Afers estrangers Willy Claes va venir al febrer, va haver de sortir de Kigali en un vehicle blindat perquè  estàvem en plena guerra civil. Vam viure cinc dies d’alçaments sanguinolents a finals del febrer del 1994. Claes va ser evacuat en vehicle blindat perquè sabia molt bé de què era capaç la població.

Q: Algú afirma que entre els bastidors d’aquest partit de la Història de Rwanda, s’hi troben els Estats Units. Què en pensa?

L.M.: Vaig arribar a la mateixa conclusió pel simple fet que és impensable que, avui dia, més de nou anys després de l’atemptat, no se sàpiga qui el va perpetrar; doncs, ho va provocar tot. Si es fa la hipòtesi que són els extremistes hutus que van fer caure l’avió, o si es fa la hipòtesi que és l’ FPR, la interpretació que es fa dels esdeveniments és del tot diferent. Des d’aleshores, és fonamental saber qui el va perpetrar. Comencem mentrestant, poc a poc, a parlar-ne. Hi ha alguns assumptes a la instrucció al Tribunal d’Arusha però només afecten subalterns. Malgrat tot, ningú més no posa en dubte la responsabilitat de Kagame en l’atemptat. Però encara és cap d’Estat i són els Estats Units que han jugat aquest peó allà, per tota una sèrie de raons, l’argument de les quals avançaven els francesos -i que trobava fal·laciós en aquell moment- que era l’anglofonia. Però es va verificar. Tota Àfrica central va esdevenir anglòfona i hi va haver manifestament una voluntat hegemònica anglosaxona de posar la mà a l’Àfrica central i els seus recursos. És un dels elements del drama o de l’expedient del qual poques persones volen parlar però que és fonamental. Com explicar que ni Austràlia ni Nova Zelanda no tenien la seva ambaixada a Kigali del temps de Habyarimana. En canvi, quan l’alto al foc va ser declarat unilateralment el 17 de juliol del 1994 per l’ FPR, l’endemà Nova Zelanda obria una ambaixada. Com es fa per què cap país no hagués fet cas a la demanda del general Dallaire de reforçar la MINUAR? Com és que s’hagués passat de 2.500 homes a l’inici a 250? Després, hi havia el genocidi… Després d’una nova resolució de les Nacions Unides, la MINUAR II instal·lada i constituïda de tropes… del Canadà anglòfon, de Nova Zelanda, d’Austràlia amb un recolzament logístic dels Estats Units! És sorprenent! I no és fet de casualitat. Hi ha un pla que estava manifestament preparat i que va ser aplicat. Quantes vegades en vaig discutir amb el general Dallaire! No hi havia res a fer; tenia la impressió de ser un peó que desplacen sobre un taulell d’escacs. Hi havia moltes coses que passaven i que no es podien explicar. I nosaltres, nosaltres érem una mica la garantia de la comunitat internacional. Però se’n reien de nosaltres! Ens manipulaven! En efecte, es van aprofitar de l’ ONU per adormir la regió i, un dia, tot va explotar. Com explicar que el 8 d’abril, dos dies després de l’atemptat, l’ambaixador dels Estats Units em vingués a veure –la residència de l’ambaixador es trobava a 35 metres del meu quarter general- per dir-me: “Nosaltres evacuem”. Els americans evacuarien! Li vaig respondre que no hi havia raó per fer-ho. Em va repetir: “Nosaltres evacuem! I prenem la ruta cap a Burundi”. Li replicava que era molt perillós però em va dir que 250 o 450 Rangers –no recordo la xifra exacta- estaven estacionats a Bujumbura i llestos per a intervenir si feia falta. Com és que ja eren allà el 8 d’abril? Hi ha una relació directa entre l’atemptat i la localització dels Rangers a Bujumbura.

Tot això, són elements, facetes que cal tenir al cap i que han de fer prendre consciència que l’expedient Rwanda no és senzill. Hi ha tants paràmetres dels quals encara no se n’ha parlat, i que han jugat un paper real en els esdeveniments. Quan un els ignora, el problema pot semblar menys complex però això va a parar a alguna cosa que és lluny de la realitat. Crec també que, gràcies a l’aproximació científica, a punts precisos, poc a poc, podrem tenir en deu, vint o trenta anys una anàlisi global i justa dels esdeveniments del 1994 a Rwanda.

Q: Quina és la seva opinió sobre el treball del Tribunal d’Arusha?

L.M.: Ara fa tres anys que segueixo Arusha al dia. Una altra manipulació més! Fan creure que fan justícia, però en som lluny! L’opinió pública pensa que els genocides són jutjats allà baix. Però no, és una justícia partidista. El Tribunal internacional va ser instaurat per jutjar els hutus i no es tracta de jutjar els tutsis que han esdevingut culpables de les mateixes accions. Fan creure que fan justícia, citen testimonis que són impostors. Tot això costa milions de dòlars a la comunitat internacional.

Continuo ocupant-me de la qüestió rwandesa perquè, com explico al meu llibre, he treballat colze a colze amb el cap d’Estat major de la caserna i puc jurar pel meu honor que era un partidari (com molts d’altres igualment) del procés de pau. És a Arusha per raons polítiques. Aviat hi ha eleccions presidencial a Rwanda i si ell es presentava, seria elegit. Ràpidament; mentre que aquí havia obtingut l’estatus de refugiat polític, va ser posat en una llista de genocides que les autoritats de Kigali posen al dia quan els sembla bé i van venir a arrestar-lo a Bèlgica. A Arusha, està en vigor el dret anglosaxó. Hi ha un equip de defensa i un equip de l’acusació, cada un ha de fer la prova d’innocència o de culpabilitat de l’acusat. En l’equip de defensa, pot haver-hi dos investigadors, que contactaran els testimonis, etc. El major Karangwa, que era oficial d’informació del general Ndindiliyimana, havia acceptat de ser investigador per la defensa del seu antic patró. També va ser inscrit a la llista de genocides. Ho va abandonar tot. Heus aquí com es manipulen les coses i les persones. És així permanentment. Parlo de tot això en coneixement de causa, ja que conec bé aquests rwandesos, estava en contacte amb ells en el marc de la meva funció al si de la MINUAR.

Hi ha una manipulació permanent i és molt difícil de tenir en compte. Per exemple, la crònica de Kibat: el document va ser manipulat per endossar-me la responsabilitat del fet que els deu homes van donar les seves armes. A l’època, lligaven el fet d’haver donat les armes amb l’assassinat que seguí. És esparverant.

Q: Van discutir el nombre de cascos blaus morts, van avançar que Lotin havia provat de fer ús d’una arma al camp i havia provocat el linxament. Què en pensa d’aquests debats?

L.M.: Són mentides. Quan un ha sigut actor dels esdeveniments, un s’adona de la manipulació a la qual és sotmès tothom. A vegades, un no vol admetre les coses tal com són, ja que això semblaria molt banal. Quan dic que no estàvem al corrent del que passava, no puc dir altra cosa que això que dic. No és més complicat que això. Em sap greu, no vam intervenir ja que no sabíem què passava realment. Diuen que eren més de deu, que hi havia mercenaris, que ells eren tretze o catorze. D’on ve això? Una altra vegada una cosa molt simple! Quan el general Dallaire va venir a dir-me que havia vist les despulles, li vaig demanar el número. Em va respondre que eren onze, dotze o tretze. Els cossos estaven els uns sobre els altres, en un estat que no van gosar comptar-los. A més, l’enllumenat de l’habitació era molt feble al dipòsit de cadàvers de l’hospital de Kigali. Era de nit. A partir d’aquí, van suposar que tres cossos havien desaparegut o havien sigut dissimulats. Jo estava present a la identificació de les despulles i nosaltres en vam comptar deu. Evidentment, és molt més sensacional de pretendre que hi havia mercenaris: una bona novel·la de fulletó. No volen reconèixer que és la banalitat qui va conduir a l’assassinat dels nostres 10 homes. Deu haver-hi un pla darrera, la covardia dels caps que no van intervenir etc. No invento res; cal llegir els testimoniatges dels oficials, dels suboficials que es trobaven al post de comandament i que van sentir els missatges a la xarxa de radio. Ningú ha produït un testimoniatge contrari: és ben bé la prova que les coses van passar així. No parlo de dos testimoniatges, sinó de cinc o sis al grau de batalló. Es tracta igualment d’oficials que estaven present al QG Secteur i que tots testimonien de la mateixa cosa. Aquests testimoniatges existeixen en documents oficials establerts arran de la instrucció de l’expedient o el judici. No intento camuflar, de disfressar la seva veritat. Hi ha la banalitat en tot el seu horror. Per què negar-ho? Això va passar així. Quan un veu els arguments desenvolupats per Guy Verhofstadt en l’informe per explicar perquè no es va intervenir militarment per salvar els deu cascos blaus, això s’assembla a la ciència ficció. Elements que no tenen ni cap ni peus, falsos raonaments, falses conclusions, falsos elements. Actualment, si demaneu a la gent del carrer si hagués calgut dirigir una acció militar per ajudar els deu cascos blaus, ningú us dirà: “No era possible perquè els oficials no estaven ni al corrent d’allò que passava”. Està tan arrelat a l’opinió pública que tothom pensa que ho sabíem i que no vam fer res deliberadament per salvar els nostres camarades en perill de mort. Serà sempre així.

A vegades tinc el sentiment de defensar-me, de provar de justificar la meva acció o la meva actitud però deixo a la gent pensar-ne el que vulguin. Quan un ha viscut aquests esdeveniments cada element indueix una certa percepció, certs elements d’apreciació i en funció de tot allò que un sap, un dirigeix la situació i un actua com creu que ho ha de fer. Evidentment, després de tots aquests anys, tot esdevé molt simple i és veritat que he après un munt de coses. En aquell moment, per exemple, no sabia que el general Dallaire havia passat davant el camp Kigali. Me’n vaig assabentar molt temps després. En el meu expedient, quan vaig llegir les declaracions dels ghanesos i del capità togolès, em vaig esbalair ja que aquelles declaracions m’eren del tot desconegudes i donaven una llum del tot particular sobre els esdeveniments. Tenia, com tothom, el sentiment que només s’havien atacat els belgues al camp. Però després vaig saber que, entre els ghanesos, un sergent havia sigut malferit a la cama, que havia sigut colpejat amb una barra de ferro; que un altre havia mort més tard i sempre vaig provar de saber si havia mort arran de les ferides, però no n’he tingut mai la resposta. Vaig veure, durant una emissió televisada al 1996 o 1997, el capità togolès, el capità Apedo: semblava un zombi. Els esdeveniments el van marcar per tota la vida. D’altra banda, tots aquells que van viure allò, d’una manera o d’una altra, estan marcats per tota la vida. Són esdeveniments fora del comú.

Un altre exemple que dóna una idea de les nostres condicions de treball. El 10 d’abril, tres dies després dels esdeveniments, les forces belgues estaven sobre el terreny per evacuar els expatriats i el comandant de l’operació no estava al corrent de res. Malgrat tot havíem preparat durant tres mesos un pla d’evacuació dels expatriats amb tots els punts de reunió, la llista dels expatriats, els itineraris, tot havia estat coordinat minuciosament. És allò que anomenem un pla catàstrofe. Estava a punt. N’havia enviat una còpia a Brussel·les però el responsable de l’operació tampoc ho sabia!  El propi d’una operació d’evacuació, és la rapidesa i la intensitat de compromís, perquè cal agafar els eventuals assassins ràpid i que quan evacuen els expatriats, generalment és en aquell moment que els assassinats es produeixen. Per tant cal anar molt ràpid. Un destacament de 500 militars belgues es trobava a Kigali el 10 d’abril i 24 hores més tard encara eren a l’aeroport esperant les ordres. Cap d’ells no estava a la ciutat per començar l’evacuació. Brussel·les es va adonar que alguna cosa no anava. Cap a les 9 hores del vespre, l’11 d’abril, vaig rebre una trucada de Brussel·les: em demanaven d’anar a l’aeroport per explicar el pla d’evacuació, i de dir al comandant de l’operació d’evacuació que era del tot inexcusable de no haver fet encara res en 24 hores. A les 9 del vespre, és de nit evidentment. Vaig respondre al meu interlocutor que no podia desplaçar-me i fer 15 km ja que no tenia cap necessitat de posar en perill la meva vida. Ell ignorava la situació que prevalia a Kigali des de feia tres dies i m’interrogà sobre les meves motivacions. Ara bé, a aquell moment, vaig patir un tir de morter al Q.G., que era una casa de material lleuger. Allò explotava per totes bandes. Li vaig fer sentir el soroll de les explosions i es va adonar de la situació que vivíem. Heus aquí com es percebien les coses des de Brussel·les, malgrat el fet que s’enviaven informes amb freqüència sobre la situació. És propi de tota situació que passa el marc convencional i que té part de desmesura. Evidentment, malauradament, en el cas de Rwanda, tot és desmesurat. I allò continua.

Q: Moltes gràcies per aquesta entrevista…

L.M.: El meu objectiu no es posar-me en evidència, certament no, però sí testimoniar. La meva vida va canviar després d’aquells esdeveniments. Ja no sóc el mateix home i continuo tenint problemes amb tots aquests records. El pitjor ha passat, ara això va millor. Però veig a venir amb ansietat el moment en què aniré a testimoniar a Arusha. Tinc molt d’interès a testimoniar perquè crec que això forma part de les meves responsabilitats morals. Sé molt bé que serà una cosa psicològicament molt dura. El general Dallaire va anar a testimoniar el 1998. Era un expert en el procés d’un alcalde. No era ni un problema que ens afectés, però va tenir un xoc psicològic tant fort que ja ha provat quatre o cinc vegades de suïcidar-se. El traumatisme és molt profund per nosaltres també.

Font: Christophe VINCELET, La mort des dix casques bleus belges à Kigali. Le belgocentrisme dans la crise rwandaise. Memòria de mestria d’Història contemporània sota la direcció de la professora Annette Becker, Universitat de París-X Naterre, Departament d’Història, juny del 2003, pp. 105-129.

L’essencial d’aquest llibre és editat a Editions L’Harmattan amb el títol: La mort des dix casques bleus belges à Kigali. Le belgocentrisme dans la crise rwandaise. ISBN 2-7475-4863-5, 20,50 euros.