La comunitat internacional ha assegurat la immunitat legal per al president de Rwanda, Paul Kagame, tot i l’evidència de la responsabilitat de l’FPR per crims de guerra.

El genocidi ruandès de 1994 sovint ha estat descrit com la matança més ràpida del segle XX, arribant fins a un milió de víctimes en tan sols 100 dies. Un dels principals impulsors dels assassinats va ser la por: por a un exèrcit real de botes militars i uniforme que ataca de dia, però també por als seus aliats sobre el terreny, l’anomenada cinquena columna. En el primer cas, la por estava evidentment justificada: un exèrcit rebel tutsi havia envaït el país quatre anys abans i semblava a punt de derrocar al govern dominat pels hutus. Ara, proves acabades de descobrir suggereixen que l’altre motiu –la por als civils tutsis– també estava justificat.

Diversos documents confidencials del Tribunal Penal Internacional per a Rwanda de l’ONU (TPIR) proporcionen proves esborronadores que els civils tutsis van treballar colze a colze amb el Front Patriòtic Ruandès de Paul Kagame (FPR) per cometre crims contra els hutus el 1994. La força d’aquests documents està sustentada en llargues entrevistes amb persones que van ser testimonis d’aquestes operacions.

Els documents del TPIR es refereixen a l’abakada de l’FPR o quadres civils i “població lleial” que va ajudar l’FPR a cometre violacions massives dels drets humans arreu del país. Els abakada eren tutsis tecnòcrates reclutats abans, durant i després del genocidi. Es van convertir en la interfície entre l’FPR, d’una banda, i les agències de l’ONU, les ONG, els investigadors de drets humans i els periodistes de l’altre. Els quadres van jugar un paper crucial en la diplomàcia i el sistema de propaganda de Rwanda després del genocidi.

Els crims mencionats en els documents de Nacions Unides inclouen la identificació dels hutus prominents que més tard serien executats, localitzats i tancats a les masmorres, lliurant els hutus als agents d’intel·ligència de l’FPR i excavant fosses comunes per enterrar les víctimes. Els documents –que contenen informació d’identificació i no es poden fer públics– consisteixen en testimonis d’ex membres de l’FPR que van trencar amb el règim.

Ruandesos traint-se els uns als altres

L’horror del que va passar a Rwanda el 1994 segueix sent desconegut a Occident, tot i que una quantitat significativa de la història ha estat ben documentada i verificada. El que sabem oficialment és que la línia dura dels hutus i una part de la població civil van exterminar els tutsis en matances organitzades a nivell local, que les emissions nacionals de la ràdio hutu RTLM van demonitzar els tutsis i van proporcionar un grau d’aprovació a les accions dels assassins. Grups de drets humans, periodistes i acadèmics van estimar que almenys 600.000 tutsis van ser assassinats des de l’abril al juliol de 1994. El que més va sorprendre al món va ser “l’element popular” del genocidi, el fet que els pagesos hutus es van atrevir a matar els seus veïns tutsis i, en alguns casos, els membres de les seves pròpies famílies que eren tutsis. En el seu llibre The Order of Genocide, Scott Straus explora el perfil de l’autor del crim de genocidi. Després de realitzar una exhaustiva investigació a les presons de Rwanda, Straus postula que la major part dels assassinats de tutsis van ser duts a terme per un petit grup d’“assassins extremadament zelosos, paramilitars i soldats”. Al voltant d’una quarta part dels assassinats van ser comesos per població hutu ordinària, diu, calculant que entre un 7 o 8% de la població adulta hutu, o d’un 14 a un 17% dels homes adults hutus, van matar tutsis de forma activa o hutus que s’oposaven a la violència.

Tanmateix, hi ha paral·lelismes estranys entre la forma com es va exercir la violència en les zones controlades pel govern hutu i les zones controlades per l’FPR tutsi, i com els ruandesos de tots dos grups ètnics semblaven a punt per atacar-se els uns als altres tan aviat com el seu president, Juvenal Habyarimana, hutu, va ser assassinat el 6 d’abril. Finalment, amb la seva estructura de comandament de dalt a baix i l’organització política superior, l’FPR estava en millors condicions per ocultar els seus crims i controlar la narrativa.

La denúncia i el lliurament dels hutus a les zones controlades per l’FPR

Un civil de Byumba, al nord de Rwanda, que es va unir a l’FPR durant el genocidi, va donar un testimoni detallat als investigadors del TPIR sobre el paper dels quadres civils. La prefectura de Byumba va ser controlada en gran part per l’FPR des del principi del genocidi.

“Fins al 8 d’abril de 1994, no hi havia soldats (hutus) ex governamentals a la regió de Ngarama, prefectura de Byumba. Els soldats de l’FPR i els seus quadres van prendre el control de la regió. Van començar a donar d’alta tots els joves a les seves files. En aquest moment, els homicidis i desaparicions van començar. Ells van començar a dirigir-se a intel·lectuals i polítics que pertanyien a l’antic règim, i ex alcaldes, regidors, mestres i persones de negocis.”

El testimoni va proporcionar una llista parcial de víctimes assassinades, gent que coneixia personalment, incloent-hi un agrònom hutu que treballava per a l’ONG Care International. Va dir que les víctimes inicialment s’havien escapat de les forces de l’FPR, però van ser atretes cap enrere i els van prometre que estarien fora de perill i podrien romandre als seus llocs de treball. “Finalment van ser assassinades, tal i com es temien”, va dir el testimoni. Els cossos van ser llançats a una fossa comuna prop del mercat de Mugera, va dir, assenyalant que un sens fi de camperols van ser assassinats també en altres llocs del municipi.

El juliol de 1994, les unitats de cada batalló de l’FPR operaven en masmorres i van comptar amb la “població lleial” per empresonar els hutus que consideraven “Interahamwe” –una milícia hutu que havia matat els tutsis durant el genocidi. El testimoni va dir que la “població lleial” consistia en supervivents del genocidi tutsi i refugiats tutsis que havien crescut a Uganda i van ser repatriats a Rwanda. “Els ex soldats van ser detinguts i executats en aquestes masmorres, com ho van ser els intel·lectuals hutus, membres de l’antic règim i totes les persones considerades obstacles, conegudes com bipingamizi.”

“Els quadres civils van ser els qui van identificar els individus que van ser lliurats als soldats. Ho van fer d’acord als seus propis interessos. Tot el que els soldats havien de fer era matar.”

Un segon document elaborat per investigadors del TPIR revela el fenomen de la “població lleial” que va assenyalar els sospitosos per ser tancats a les masmorres. Els investigadors van dir que quan la Creu Roja Internacional i les ONG es van adonar de l’existència de les masmorres, l’FPR va traslladar els presoners a altres llocs on van ser executats.

Un tercer document del TPIR que proporciona el testimoni d’un quadre civil recollit el 2002 diu que molts dels seus col·legues a Byumba van denunciar i lliurar hutus a la cèlebre DMI, la Direcció d’Intel·ligència Militar de l’FPR, com una qüestió de procediment. “Hi havia desaparicions als camps de refugiats. Les persones van desaparèixer després d’haver estat denunciades per certs quadres. Els quadres van treballar amb els seus informants i després van informar la DMI.”

Un quart document del Tribunal va revelar un testimoni similar d’agents de la DMI treballant amb els quadres als camps de refugiats per interrogar persones sospitoses de ser “extremistes.” Les persones que van ser interrogades, en la seva major part, “van desaparèixer”.

Un cinquè document del Tribunal, del 2005 i de 54 pàgines, descriu en detall les operacions de matances dutes a terme per les forces de Kagame a Giti, un municipi on no s’havia comès cap genocidi contra els tutsis. El testimoni d’un alt funcionari de la DMI estacionat a Giti és francament espantós. Descriu les unitats mòbils de la DMI que arribaven a Giti i la veïna Rutare el mes d’abril, detenint civils hutus i matant-los a trets o a cops d’aixada. Diu que els voluntaris tutsis van ser reclutats per l’FPR a un ritme més ràpid en aquestes àrees i van ajudar a cavar fosses comunes. Molts dels civils tutsis van ser anomenats la Força Tigre. La Força Tigre plantaria més endavant plataners sobre les tombes per tal de camuflar els llocs, explica.

L’ex funcionari diu que l’FPR va crear una xarxa de “serveis d’intel·ligència civils” a petició de Kagame i Kayumba Nyamwasa, llavors cap de la DMI. Aquesta xarxa va treballar estretament amb la DMI per reunir informació d’intel·ligència entre la població civil.

Giti va esdevenir una central per a les matances, segons l’agent de la DMI. Molts hutus van ser portats allà des d’altres àrees i l’FPR, finalment, es va quedar sense espai per enterrar els homes, dones i nens que mataven. Els hutus van ser finalment transportats amb camions a Gabiro, lloc de formació de l’FPR a la vora del parc Akagera, on van ser executats i cremats.

El testimoni va dir que creia que Giti era simplement una de les moltes àrees a Rwanda on l’FPR va cometre matances sistemàtiques dels hutus. Quan va ser pressionat pels investigadors, va admetre que Giti era un “arbre que ocultava un bosc més ampli”.

Un altre testimoni

Un ex resident de Giti entrevistat per aquesta periodista va dir que el seu pare, un hutu prominent de la comunitat, va ser segrestat i assassinat pocs dies després que l’FPR hi establís una base l’abril de 1994. Per al seu horror, va trobar el cos del seu pare amb diversos centenars d’altres hutus assassinats a l’escola primària de Giti. “El pati de l’escola estava completament cobert de cadàvers. I a dins, les aules estaven plenes. Va ser aterridor. “El testimoni, que és d’origen ètnic mixt amb trets distintius tutsis, va dir que es va salvar de ser executat perquè la seva mare era tutsi i els seus parents tenien vincles amb l’FPR. Va dir que estava consternat per com els veïns tutsis que havia conegut i de confiança –persones que mai havien estat perjudicades pels hutus– van identificar i localitzar hutus al poble perquè l’FPR els matés. Van començar amb els líders de la comunitat i després van passar als camperols, va assenyalar.

Un altre ex funcionari d’intel·ligència de l’FPR que va trencar amb el règim va dir que recorda els quadres civils tutsis matant activament a Giti i Rutare. “Un quadre anomenat Martin va agafar un matxet, va apartar un hutu i li va tallar el cap”. En molts casos, els soldats i els civils van observar com famílies senceres van ser assassinades, va dir.

L’ex funcionari va al·legar que els quadres civils van quedar sota l’autoritat de l’ala política de l’FPR, coneguda com la Secretaria. El paper dels quadres en l’eliminació dels hutus va ser concebut pels membres de la Secretaria de l’FPR i el Consell de Comandament Superior, va insistir. Hi va haver un nombre estimat de 4.000 abakada a Rwanda durant el genocidi, i al final de 1994 l’FPR havia reclutat de forma massiva i augmentat el seu nombre a 15.000.

Un soldat ara a l’exili va dir que la seva família tutsi va ocultar granades a la casa de Kigali abans del genocidi i que l’FPR havia “infiltrat” amb èxit la capital i altres zones de Rwanda, amb quadres i comandos el 1993.

Un ex abakada que treballava en zones controlades per l’FPR entre l’abril i el juliol de 1994 va admetre que hi havia tres categories de quadres: aquells que proporcionaven assistència social i adoctrinament polític entre la població civil, una segona categoria que va ajudar a l’esforç de guerra i va facilitar els crims denunciant i lliurant els hutus als esquadrons de la mort, i un tercer grup d’individus extremadament gelosos que van participar directament en la matança.

En una entrevista, l’ex quadre va dir que molts quadres civils van ser capturats i morts en zones controlades pels hutus abans que les forces de Kagame prenguessin el territori.

Però a les prefectures del nord i l’est, que van estar molt aviat sota el control de l’FPR, els quadres eren lliures de dur a terme la seva feina bruta, van confirmar diverses fonts. En altres àrees, com ara Gitarama, Butare i Ruhengeri, van ser reclutats ràpidament nous quadres el juny i el juliol, ja que aquestes prefectures van ser preses per les tropes de Kagame.

A la prefectura de Gisenyi, per exemple, vastes àrees estaven buides a mitjans de juliol quan l’FPR va prendre el control; un nombre significatiu d’hutus havia fugit al Zaire en aquells moments. No obstant això, alguns es van quedar a casa seva i, finalment, van ser assassinats. Un soldat del batalló Charlie de l’FPR va dir que quadres civils operaven amb equips de la DMI a Gisenyi i van eliminar la major quantitat possible d’hutus. Més al nord, a Ruhengeri, unitats de la DMI van massacrar hutus el juliol i l’agost al Camp Muhoza i van enterrar les víctimes en fosses comunes properes, d’acord amb el testimoni d’un ex agent de la DMI donat als investigadors del TPIR.

Un soldat inicialment estacionat a Byumba i posteriorment transferit a Kanombe va dir que quadres civils van dur a terme el saqueig generalitzat de propietats hutus i van treballar en estreta col·laboració amb els comissaris polítics en batallons. Els comissaris polítics convocaven reunions falses, atraient els civils i prometent-los menjar o seguretat, només per matar-los després, va explicar el soldat.

“En alguns casos, els civils eren més extremistes i zelosos que l’Exèrcit Patriòtic Ruandès (EPR). Els soldats de tropa de l’EPR van ser entrenats per a la batalla. Els comissaris polítics i els quadres civils que van decidir treballar amb la DMI tenien altres intencions”, va dir.

El soldat va dir que el paper dels abakada i fins i tot els supervivents tutsis en els crims és ben conegut, però mai parla de dins o fora de Rwanda. Va al·legar que un bon nombre de tutsis s’oposaven vehementment a Kagame, però tenen por de parlar del passat perquè no estan disposats a implicar-se ells mateixos. “Kagame manté això sobre els seus caps”.

“I els hutus han estat silenciats per complet sobre el tema”. Els hutus a Rwanda i a l’estranger que s’atreveixen a acusar l’FPR de crims acaben a la presó, desapareixen o són acusats de genocidi, va assenyalar.

I no obstant això, hutus i tutsis han donat testimoni crucial al Tribunal i a l’agència de refugiats de l’ONU (ACNUR) sobre aquestes atrocitats.

Un refugiat hutu va donar a l’ACNUR els noms d’una dotzena de tutsis –abakada i veïns– que van matar la seva germana adolescent l’abril de 1994 al poble de Gituza. Va descriure els tutsis com una mena de milícia, no diferent dels Interahamwe. Va dir que els tutsis estaven armats amb aixades i matxets quan van portar la seva germana a casa mentre ell es va amagar al jardí darrere dels arbres d’alvocat, paralitzat per la por. Després va escoltar en agonia mentre la violaven, un per un, i deixaven l’habitació en flames abans de sortir de les instal·lacions. Quan s’hi va abalançar després que se n’anessin, la seva germana era morta. El refugiat va fugir a Tanzània, va informar del crim, però no va rebre justícia. Els tutsis responsables segueixen ocupant posicions destacades a la comunitat, va dir.

Un tribunal de l’ONU establert per jutjar els autors de genocidi i greus violacions del dret internacional ha protegit Kagame i els seus alts comandaments: no s’ha emès ni una sola acusació contra l’FPR. En contrast, 95 persones vinculades amb l’antic règim hutu van ser processades i 61 van ser condemnades.

Kagame exerceix un regnat criminal

La comunitat internacional s’ha assegurat la immunitat legal per Kagame i ha permès que el seu règim cometés crims després del genocidi, tant a Rwanda com a la veïna Congo, que va envair el 1996 i on les seves tropes van ser acusades pels experts de l’ONU d’haver comès possiblement genocidi.

Un oficial tutsi d’alt rang que va fugir el 2000 va dir que l’FPR va reclutar i va eliminar milers de joves hutus a finals de 1994 i 1995, utilitzant els quadres civils en la campanya. Els quadres van treballar amb la gendarmeria, unitats de la guàrdia presidencial, la secció de formació i agents de la DMI per reclutar i després executar aquests homes, la majoria als camps militars, però també al Parc Akagera, va dir. “Es va fer de manera eficient a tot arreu”. En aquell moment, les operacions de la DMI eren dirigides per Emmanuel Karenzi Karake.

Desenes de soldats i oficials entrevistats insisteixen que l’FPR va matar centenars de milers de civils hutus durant i després de 1994, a més dels reclutes de parla francesa tutsis que van ser considerats sospitosos per agents d’intel·ligència en les seccions d’entrenament.

Diverses persones entrevistades van dir que els quadres civils de l’FPR segueixen exercint el poder a Rwanda, però ara es diuen els Intore. Durant les dues últimes dècades, milers de persones, tant hutus com tutsis, han estat entrenades en camps secrets a Nasho i Ndego, a l’Akagera. Els Intore treballen al país i a l’estranger, i entre ells hi ha infermeres, metges, mestres, personal de la universitat, banquers, taxistes, entre d’altres professionals. La majoria estan capacitats per espiar els ruandesos en tots els àmbits de la vida, però alguns Intore reben una formació especialitzada per assassinar i cometre altres delictes, segons les mateixes fonts.

Enlloc de Rwanda la presència de l’Estat es fa sentir amb més intensitat que en l’àmbit local a través d’un sistema de vigilància de barri que es diu Nyumbakumi. El Nyumbakumi utilitza agents de les esferes militars, polítiques i civils per exercir el control: agents de la DMI, membres de la secretaria de l’FPR i els seus auxiliars civils coneguts com Intore monitoritzen cadascun d’ells 10 llars.

 Judi Rever, Foreign Policy Journal, 03.06.16