Per tot el que he explicat a la primera part d’aquest article, és clar que Miquel Parets va transitar pels mateixos camins pels quals van transitar tants eclesiàstics lluitadors en favor de la pau, la veritat i la justícia. Entre molts d’altres, podríem citar, a l’Amèrica Llatina, l’arquebisbe brasiler Helder Cámara, que es lamentava així: “Quan vaig alimentar els pobres em van dir sant; però quan vaig preguntar per què hi ha gent pobra em van dir comunista”. O monsenyor Oscar Romero, assassinat per causa de les seves enèrgiques denúncies de la sagnant repressió duta a terme per l’exèrcit salvadorenc i beatificat ara fa un any. O d’altres menys coneguts com el bisbe de la Rioja, Enrique Angelelli, assassinat també per la dictadura argentina.

A l’Àfrica, podríem citar l’arquebisbe de Bukavu (est del Zaire, ara Congo) Christophe Munzihirwa. Assassinar-lo va ser el primer que va fer el Front Patriòtic Ruandès (liderat pel gran criminal Paul Kagame, gendarme dels Estats Units en aquella regió) a l’envair el Zaire l’octubre de 1996. Eren massa inequívoques les seves denúncies sobre la manipulació de l’opinió internacional per part dels lobbies tutsis de Rwanda i Burundi. Les seves cartes a l’ONU, a Jimmy Carter, etc. denunciant també l’ajuda econòmica i militar dels Estats Units al Front Patriòtic Ruandès eren massa incòmodes. O podríem citar també el seu successor, Emmanuel Kataliko, que va seguir la mateixa línia del seu predecessor i que va ser mantingut en arrest domiciliari durant mesos fins a morir en estranyes circumstàncies poc després del seu alliberament.

Sense referir-me a tants altres membres del clergat que no van exercir el paper jeràrquic d’aquells que acabo d’enumerar però que van lliurar també les seves vides amb la mateixa generositat. I sense referir-me tampoc al mestre i senyor de tots ells, que en el moment culminant de la seva vida va sacrificar, en nom de la veritat, tots els seus propis anhels i projectes de servei i alliberament a favor dels seus semblants. En el moment més decisiu de la seva vida, en el seu diàleg amb el procurador romà Ponç Pilat, que tenia poder per alliberar-lo o condemnar-lo, va optar per la proclamació de la veritat i no pel silenci prudent. Més encara, va afirmar que tal proclamació de la veritat era la missió per a la qual havia vingut al món: “Jo he nascut per això i per això he vingut al món: per donar testimoniatge de la veritat (Evangeli de sant Joan, capítol 18, verset 37).”

Les seves paraules travessen la història i, dos mil·lennis després, interpel·len radicalment tots els qui ens considerem els seus seguidors, des de Francesc I a l’últim laic de la més recòndita comunitat cristiana. La denúncia de la veritat és una qüestió evangèlica tan fonamental que mereixeria per si sola un article. És decisiu enfrontar, des de la mirada de Déu i no des de la nostra, aquesta greu qüestió que ha marcat i seguirà marcant no només la credibilitat de les Esglésies davant del món sinó fins i tot, al meu entendre, el seu seguiment mateix al Crist mort i ressuscitat per ser fidel a la seva missió. Aquella missió per la qual va dir a Ponç Pilat que havia vingut a aquest món. Aquesta greu qüestió no és altra que la del silenci “prudent” davant els genocidis i altres grans crims o, per contra, la denúncia d’ells amb totes les conseqüències.

Miquel va saber comprendre i practicar tot això. Per això no només va estar al costat de les víctimes sinó que enviava contínuament a Mallorca els seus articles i denúncies. Igual que van romandre al costat d’aquestes mateixes víctimes els sis missioners espanyols assassinats (a més de tres membres de Metges del Món) per les hosts del Front Patriòtic Ruandès. Tots ells van ser testimonis incòmodes d’uns crims massius que es volia silenciar. Tots ells van romandre al costat de les víctimes (unes víctimes criminalitzades com a “genocides” abans de ser assassinades amb total traïdoria i impunitat).

Tot el contrari del que va fer Metges sense Fronteres, que va abandonar els camps en què aquests refugiats malvivien. Els va abandonar en “casual” coincidència amb els grans interessos miners internacionals àvids dels riquíssims recursos de l’est del Zaire. I més en concret, en “casual” coincidència amb el pla que buscava fer desaparèixer d’allà els testimonis internacionals que acompanyaven els refugiats hutus (pla deixat en evidència per l’advocat canadenc Christopher Black).

I, el que és més greu encara, els va abandonar amb l’excusa que no volia seguir atenent genocides. Posicionant-se així al costat de la versió oficial “del genocidi de Rwanda” que criminalitza col·lectivament l’ètnia hutu i el Govern de majoria hutu. Un govern que es va negar a què Rwanda servís de base estatunidenca per a la conquesta del Zaire i va patir per això unes terribles conseqüències. Pocs dies després de la marxa de Metges sense Fronteres, els “genocides” (centenars de milers de dones, nens i ancians, tan “perillosos” com aquells als quals es refereix Miquel en el seu article) eren bombardejats amb armes pesades amb el beneplàcit estatunidenc i occidental. I un parell d’anys després, Metges sense Fronteres rebria el Premi Nobel de la Pau. La qual cosa no és gens estranya coneixent el llistat dels seus benefactors i finançadors. Com ja va escriure Tony Cartalucci el 2013:

“Per començar, MSF està finançada íntegrament per les mateixes institucions financeres que hi ha darrere de Wall Street i la política exterior comuna de Londres [i altres potències occidentals] incloent el canvi de règim a Síria i a l’Iran veí. El mateix informe anual de MSF esmenta com a donants Goldman Sachs, Wells Fargo, Citigroup, Google, Microsoft, Bloomberg, Bain Capital, l’empresa de Mitt Romney i una miríada d’altres empreses financeres. Metges sense fronteres també presenta banquers en el seu Comitè de Suport, entre els quals Elizabeth Beshel Robinson, de Goldman Sachs”.

I com postil·la Marie-Ange Patrizio en un recent article de Manlio Dinucci:

“A partir de la pàgina 36 de l’informe financer de 2010 (per no haver trobat els següents a la pàgina web de MSF), es veu a la llarga llista de donants alguns altres contribuents com, per tan sols citar els més coneguts, la Fundació Bill Clinton i Richard Rockefeller, tan generosos (partides de 100.000 $ i 499.999 $ respectivament) com políticament independents.”

Però el que aquests poderosos ignoren i no controlen (ells que tenen tanta informació privilegiada i que creuen controlar-ho tot) és precisament el que realment importa en aquesta vida: la fraternitat, la veritat, la justícia, la misericòrdia… Miquel, amb totes les penalitats que va haver de suportar, va viure una vida tan plena que aquests poderosos són incapaços ni tan sols d’entreveure. Gràcies Miquel!