El 17 agost de 2003 John Carlin sentenciava amb desimboltura a les pàgines d’El País: “A Nelson Mandela se’l considera un sant vivent per la seva capacitat de perdonar els seus torturadors blancs. Què és Kagame, llavors? La dimensió del crim comès contra els tutsis va ser tal que la decisió de Kagame de perdonar el poble hutu, de concedir l’indult a 40.000 assassins hutus, és d’una generositat que ni el mateix Jesucrist s’hauria pogut imaginar”. Ja llavors, tan “mística” exaltació del president ruandès era sorprenent: enaltia la santedat d’algú que (després d’haver aconseguit el poder a Rwanda el 1994 a sang i foc, com descriuen amb detall alguns dels seus excompanys, i després d’haver aconseguit el control de l’est del Congo a partir de 1996 causant una mortaldat inaudita, com reconeixen diversos informes oficials fins i tot de la mateixa ONU) havia arribat a tenir una fortuna immensa a l’aconseguir que les seves pròpies empreses particulars s’anessin convertint en les majors exportadores mundials de coltan i altres minerals valuosíssims. I això malgrat que aquests són pràcticament inexistents a Rwanda. Semblant psicòpata, com pot tenir alguna cosa a veure amb Mandela i encara menys amb Jesucrist? La publicació en un mitjà de referència com El País d’unes anàlisis tan mancades de subtilesa i fins i tot tan desgavellades, en successius articles d’opinió de fins a tres pàgines íntegres cadascun, només és possible per encàrrec, seguint una decisió editorial.
Ara John Carlin s’atreveix a negar-li qualsevol credibilitat al jutge Fernando Andreu i torna a pontificar amb el mateix tipus d’arguments, tot i que en aquests últims onze anys fins i tot l’ONU ha responsabilitzat ja a l’FPR (Front Patriòtic Ruandès, que Kagame dirigeix amb mà d’acer) d’estar darrere de les contínues “rebel·lions” aparegudes a l’est del Congo, creadores d’un immens caos en aquest sofert país. Un caos en què l’espoli dels recursos naturals és sistemàtic, un caos d’una vilesa tal que ens hauria d’avergonyir a tots, un caos silenciat (del qual el noble i valent paladí John Carlin no sembla saber-ne res), un caos en el que es perpetren centenars de milers de violacions i en el que des de 1996 han mort milions d’éssers humans. Kagame i Carlin recorren sempre al “genocidi dels tutsis” com si fos un comodí màgic, però quina culpa en té el Congo d’aquell genocidi? Què té a veure aquella tragèdia amb el pillatge sistemàtic i els crims massius que pateixen els congolesos a mans d’aquest criminal de masses?
No sembla que l’autor de llibres com El factor humà, en el qual es va basar la pel·lícula Invictus, pugui ser tan ignorant. Li hauran pujat al cap els elogis personals que li va fer Mandela o el seu èxit hollywoodià? S’haurà cregut que està capacitat per pontificar sobre qualsevol tema? O serem uns ingenus i l’únic que hi hagi darrere de semblant deliri amb elements “místics” sigui, com tantes altres vegades, una operació de rentat d’imatge molt ben remunerada? No seria ni la primera vegada ni l’última que una ploma insigne (o ordinària però entronitzada als altars mediàtics de manera artificial) compleix aquesta funció.
Ja en l’article que cito a l’inici, Carlin va cometre un greu delicte que no va ser castigat, el que va deixar en evidència que té les espatlles ben guardades per uns poderosos padrins: responsabilitzar globalment del “genocidi dels tutsis” al “poble hutu”. Va criminalitzar calumniosament tot un poble. Un poble que, a més, ha patit un nombre de víctimes deu vegades superior al sofert per l’ètnia tutsi. Encara que, és clar, d’això el senyor Carlin no n’ha de saber res, o no ha de voler-ne saber res. Ha d’estar tan ocupat fantasiant sobre criminals i salvadors mundials segons Hollywood, que no ha d’haver llegit informes sobre les xifres del genocidi com les dels investigadors nord-americans Christian Davenport i Allan C. Stam que demostren que en “el” genocidi no van poder morir més de tres-cents mil tutsis. O potser sí que els coneix, però prefereix no referir-se a ells en els seus “magnífics” escrits?
L’investigador i escriptor Pierre Péan, tot i que la justícia li va donar finalment la raó, va haver de suportar a França un esgotador judici per difamació contra l’ètnia tutsi i una terrible campanya contra la seva persona per haver-se referit a la cultura de la mentida i de la manipulació pròpia de les elits cortesanes tutsis (no de “la” ètnia tutsi en general). Per contra, personatges mediocres i foscos com John Carlin es poden permetre la criminalització de tota una ètnia, que ha estat molt més víctima que botxí en aquest conflicte, sense que ningú els molesti el més mínim.
Ara, en el seu nou article del 29 de juny a El País, titulat “Andreu, el jutge del món al revés”, escrit amb motiu de la detenció del general Karenzi Karake a Londres, Carlin torna a donar xifres, molt més grans encara, de suposats genocides perdonats per la generositat d’un Kagame més sant que el sant Mandela: “l’FPR va empresonar 120.000 hutus que presumptament van participar en les matances dels tutsis, el 90% dels quals avui han estat alliberats”. Encara que cal reconèixer que aquesta vegada utilitza el terme “presumptament” per referir-se als genocides. És el que correspon a una Rwanda en què no existeix la presumpció d’innocència per a cap hutu. Així la presumpta genocida Victoire Ingabire Umuhoza porta ja a la presó cinc anys. És una més d’aquestes desenes de milers de presumptes genocides empresonats. En realitat durant “el genocidi dels tutsis” ella estava a Holanda, però… tant se val, és hutu! I a més de ser hutu va tenir la gosadia de pregar públicament no tan sols per les víctimes tutsis sinó també per les víctimes hutus i d’intentar presentar-se com a candidata a la presidència de Rwanda. Això va convertir també en genocida la seva mare, que pocs dies després era acusada de participació en el genocidi. Però totes aquestes són coses que només formen part d’aquest “món al revés” construït per “Andreu”. En el món del dret, en el qual Carlin gaudeix del privilegi d’escriure en els grans mitjans “globalistes”, només hi ha una ètnia víctima de genocidi, la tutsi, i una altra genocida, la hutu.
Encara que el més paradoxal és que aquests maniqueus delirants com Carlin i Ramón Lobo (o com el Bush que va afirmar “o s’està amb nosaltres o contra nosaltres”) són els que ens acusen a nosaltres de maniqueisme. I per això Carlin fa ús ni més ni menys que de la nostra guerra civil i del genocidi nazi, tornant totalment “del revés” els esdeveniments i el seu ordre cronològic. Ens vol fer creure, per exemple, que l’agressió d’Uganda i de l’FPR a Rwanda va ser la intervenció que va aturar el genocidi i la compara per tant a l’entrada en escena dels Aliats per detenir els nazis. El cas estrany és que aquesta agressió “alliberadora” del genocidi es va dur a terme l’octubre de 1990, és a dir tres anys i mig abans de l’inici del genocidi. No és “Andreu” sinó el nostre insigne Carlin el qui està fet un embolic o el qui vol embolicar-nos a tots.
El problema no està en reconèixer “el genocidi dels tutsis”, una cosa que fem la immensa majoria d’aquells que som acusats de negacionistes per gents com Carlin. O com Ramón Lobo, que es va atrevir a afirmar, també a El País, que la teoria del doble genocidi és una forma de negacionisme i que, per tant, es tracta d’un crim que ha de ser perseguit per la justícia. La qual cosa significaria que… cal perseguir la mateixa ONU i el jutge Fernando Andreu! El problema no està en reconèixer aquell genocidi, sinó en que els membres de l’FPR i els seus mercenaris intel·lectuals pretenen a més que el genocidi que van patir els tutsis la primavera de 1994 (que en realitat no van patir els membres de l’FPR, descendents de l’aristocràcia tutsi més intrigant que es va exiliar en arribar la democràcia, sinó els tutsis de l’interior, considerats per l’FPR com a traïdors) és “el” (únic) genocidi; que va ser planificat pel govern de l’hutu Habyarimana; que la gran majoria d’hutus en són responsables; que revesteix unes característiques, una magnitud i una gravetat semblants a les del genocidi per antonomàsia, el genocidi nazi; etc.
El problema és que totes aquestes afirmacions són els elements d’una absoluta farsa que només té per objectiu la criminalització de la majoria hutu i la tornada a l’antiga submissió feudal, submissió que va exigir la disminució dràstica del nombre d’hutus a què es refereix la interlocutòria del jutge (no a l’eliminació de tota l’ètnia). L’eliminació de milions d’hutus ha constituït un enorme genocidi, encara que no s’hagi pretès (ni seria possible) l’eliminació total de l’ètnia. La Convenció per a la Prevenció i la Sanció del Delicte de Genocidi no es refereix només a l’extermini total: “s’entén per genocidi qualsevol dels actes esmentats a continuació, perpetrats amb la intenció de destruir, total o parcialment, un grup nacional, ètnic, racial o religiós, com a tal”. Carlin té a més l’enorme desvergonyiment de qualificar com a persecució final dels genocides la carnisseria que va acabar amb centenars de milers de dones, nens i ancians hutus al Congo, que Sauper i Salgado van immortalitzar en els seus documentals Diari de Kisangani i La sal de la terra. En el prefaci del meu llibre Àfrica, la mare ultratjada ja em vaig referir a aquest increïble falsejament de la realitat:
“[…] Després de tanta violència generalitzada hi havia un factor determinant, que no era precisament l’ètnic, al qual s’ha intentat culpar de tot. Afirmar que es va assassinar els tutsis pel mateix fet de ser tutsis i només per això, és una explicació totalment insuficient, esbiaixada i falsària del seu brutal extermini. Sense tenir en compte el factor realment determinant a què em refereixo, mai es podrà entendre el que va passar:
‘I va ser davant tot aquest temor a la tornada de l’ordre antic, aquesta por a tornar-se a trobar sota un règim d’opressió, el que explicava aquell furor extrem d’un poble posseït per la seva desesperació’. (Edouard Kabagema, Un poble esquarterat. Genocidi i massacres a Rwanda, 1994, pàgina 112, Pagès editors 2005, Lleida. Aquesta frase és l’única que l’autor ha destacat en cursiva a tot el llarg del seu llibre.)
Atès que els agressors eren precisament els antics senyors feudals tutsis, la motivació ètnica de les massacres estava sens dubte indissolublement lligada a aquesta desesperació provocada pel pànic a recaure en l’antiga opressió. És per això pel que a tot el llarg d’aquesta obra qualifico com a genocidi les grans matances realitzades la primavera de 1994 pels extremistes hutus: les motivacions ètniques, que són les que caracteritzen el crim de genocidi, estaven presents en tals massacres. No obstant això, és una gran farsa assimilar el genocidi dels tutsis al que és considerat el genocidi per antonomàsia, el genocidi nazi. Els jueus no van cometre contra Alemanya un crim d’agressió internacional, com el van cometre contra Rwanda els extremistes de l’FPR; ni van assassinar al president alemany i a molts altres alts càrrecs, com sí ho va fer l’FPR a Rwanda; ni buscaven el control absolut del poder, com ho buscava l’FPR; ni es van apoderar del poder a Alemanya i van gestionar el país exterminant centenars de milers d’alemanys, com ha fet l’FPR a Rwanda; ni van atacar a continuació un país veí d’Alemanya per enderrocar el seu cap d’Estat, com ha fet l’FPR al Congo… Ens trobem davant d”una obra mestra de la desinformació, una intoxicació perfecta’, però amb data de caducitat, com tota mentida per subtil que sigui. És ben diferent ser una minoria oprimida que una minoria que pretén oprimir la majoria, com busca l’extremisme tutsi…”
Aquesta és la versió dels fets que ens donen autèntics experts en aquest conflicte com Charles Onana, Robin Philpot, Pierre Péan o Filip Reyntjens, per citar només alguns dels qui han estat capaços d’anar al fons dels fets i denunciar-los amb energia i que, precisament per això, han hagut de suportar els atacs més virulents. Per contra, quins arguments d’autoritat ens aporta Carlin? Cita, ni més ni menys que… l’”expert” Philip Gourevitch i l’ambaixador nord-americà a Madrid!:
“Vaig parlar la setmana passada amb Philip Gourevitch, autor del llibre més conegut sobre el genocidi ruandès, Volem informar-lo que demà serem assassinats amb les nostres famílies. Gourevitch, que ara treballa en un segon llibre sobre Rwanda, va dir que el jutge Andreu havia presentat ‘una visió del món a l’inrevés, una ficció tòxica, objectivament demencial’. Gourevitch em va remetre a un cable classificat filtrat per Wikileaks en què l’ambaixador nord-americà a Rwanda el 2008 descriu el sumari del jutge Andreu com ‘escandalós i erroni’. El cable de l’ambaixador afegeix: ‘El procés espanyol als 40 militars ruandesos ofereix una versió irreconeixible d’un dels episodis més dolorosos i violents de la història de Rwanda, distorsionant la veritat establerta, inventant matances’.”
Però, qui és aquest tal Gourevitch? Ho explico també en el meu citat llibre:
“Philip Gourevitch és un cas més que demostra que darrere de la suposada asèptica imparcialitat i professionalitat d’alguns periodistes s’hi amaguen veritables complicitats. […] Tal com Robin Plilpot fa notar, Philip Gourevitch és el cunyat de Jamie Rubin, adjunt de premsa i home per a tot de la secretària d’Estat Madeleine Albright (Això no va anar així a Kigali, pàgina 92). S’entenen així els seus elogis a Paul Kagame, al qual va arribar a comparar amb Abraham Lincoln: es tracta simplement d’’encàrrecs’ professionals, dels coneguts i ben remunerats ‘serveis’ de lobbying tan característics de la política nord-americana.”
Finalment em vull referir a què resulta molt estrany que Carlin citi l’ambaixador nord-americà a Madrid i els cables de Wikileaks sense explicar res del seu context. Es tracta dels cinc cables que van deixar en evidència la intromissió del Departament d’Estat en l’àmbit de la justícia espanyola i les seves pressions al Govern de Rodríguez Zapatero perquè fos desactivada la nostra querella a l’Audiència Nacional. Són els cinc cables que van deixar en evidència la submissió d’aquests actors espanyols al dictat nord-americà així com les claus de l’atac que abans havíem sofert per part de la mateixa ONU i dels diaris “progressistes” El País i Público, amb acusacions tan greus com la de ser els finançadors de les FDLR, els suposats “genocides hutus” que provoquen el caos a l’est del Congo i fan necessària la missió de l’ONU per, suposadament, mantenir-hi la pau.
No és estrany que el jutge Fernando Andreu ens confessés un dia: “Descarto els informes de l’ONU, són sempre informes de part”. L’estrany és que Carlin recorri amb tant desvergonyiment a testimonis que no tenen res d’imparcials com són els dels seus amics nord-americans. És estrany que els citi sabent que van ser ells qui van crear Kagame i el van convertir en el gran gendarme de l’Àfrica dels Grans Llacs, sabent que tal implicació nord-americana és de domini públic, sabent que el secretari general de l’ONU Boutros Boutros-Ghali va ser defenestrat del seu càrrec per haver denunciat que el genocidi ruandès va ser responsabilitat cent per cent nord-americana. Tanta malaptesa en la creació del que Chomsky anomena les il·lusions o ficcions necessàries per al control del pensament en les societats “democràtiques”, només se sosté per la potència dels mitjans massius de “comunicació” en una societat incapaç d’obrir els ulls davant la inconsistència del suposat saber dels suposats experts.
Kagame i els seus estan nerviosos. Durant vint anys Kagame ha assassinat líders i testimonis clau, han comprat innombrables “assessors” com el mateix Tony Blair, ha comprat fins i tot l’ONU (que el va convertir en copresident, al costat de Rodríguez Zapatero, dels Objectius del Mil·lenni)… Però ara comproven que no poden controlar totalment la informació i els esdeveniments, que la nostra querella pot complicar les coses, que no poden eliminar tots els antics membres rellevants de l’FPR que han testificat davant la justícia: Abdul Ruzibiza, militar tutsi la família del qual va ser delmada pels genocides hutus; Aloys Ruyenzi, sergent i agent d’informació de la unitat de l’Alt Comandament i membre de l’entorn personal de Paul Kagame; Gerald Gahima, membre fundador de l’FPR i exfiscal general de Rwanda; Theogene Rudasingwa, secretari general de l’FPR, director del gabinet del president Paul Kagame i ambaixador a Washington…
Joan Carrero Saralegui, promotor del Fòrum Internacional per la Justícia i la Veritat a l’Àfrica dels Grans Llacs, fòrum que va presentar a l’Audiència Nacional la querella a la qual es refereix aquest article.