El realisme i els cristians (Joan Carrero, 11.03.17)

Hi ha alguna cosa en la ment i en el projecte dels grans globalistes que no entenc en absolut. Diuen estar molt preocupats pel futur i el bé de la humanitat. Diuen voler construir un món sense nacionalismes ni guerres. Diuen que, mentrestant, per defensar-nos dels dolents cal seguir incrementant els pressupostos de defensa. Diuen que cal rescatar les vegades que calgui els seus grans bancs a fi d’evitar una crisi sistèmica que enfonsaria la nostra civilització. Diuen que la responsabilitat de protegir ens obliga a intervenir en un país rere l’altre per acabar amb aquells règims que oprimeixen els seus pobles… Però no sembla importar-los gens ni mica allò que en el nostre món produeix incomparablement més víctimes que cap altra causa: la misèria i la fam. Les estadístiques ens donen les xifres de gairebé mil milions de persones greument desnodrides.

En contrast amb aquesta realitat terrible, altres fets i dades són massa contundents. Estats Units, que lidera l’Occident “moralment superior”, porta invertits fins a la data desenes de bilions de dòlars! en l’anomenat rescat bancari: més de setze bilions només entre l’1 de desembre de 2007 i el 21 de Juliol de 2010. Rescat que no ha fet sinó concentrar el poder econòmic i la capacitat de decisió cada vegada més en unes poques “famílies”, així com també engrandir la bretxa entre aquesta elit i la resta dels mortals. Però Estats Units mai disposa dels cinquanta mil milions de dòlars amb els quals s’erradicaria la fam al món.

Si, per entendre el que això significa proporcionalment, repartíssim aquestes quantitats entre els 365 dies d’un any, l’Administració estatunidenca hauria disposat cada dia aproximadament dels cinquanta mil milions de dòlars necessaris per acabar amb la fam al món. I tots i cada un d’aquests 365 dies hauria dedicat la seva quota diària al rescat bancari, oblidant-se absolutament de la fam al món. Aquest és el líder d’Occident. Un Occident que, al seu torn, lidera un sistema mundial que gasta anualment més de dos bilions de dòlars! en “defensa”, però que tampoc disposa mai dels cinquanta mil milions de dòlars (quaranta vegades menys que aquesta despesa militar anual amb la que diuen que cal assegurar el benestar de la humanitat!) amb els quals s’erradicaria la fam el món. I dic que els Estats Units també és el líder en aquest àmbit perquè al voltant del 50% d’aquesta despesa militar mundial li correspon només a ell.

Aquesta aberració contradiu de tal manera totes les proclames mundialistes i filantròpiques d’aquesta elit que segurament no hi ha cap altra informació que els desemmascari tan clarament. Han arribat a justificar fins i tot linxaments, com el de Moammar al-Gaddafi. La propaganda dels seus mitjans és tan potent que aquell dia vaig quedar realment atònit en veure que fins i tot una amiga, molt bona persona per cert, exclamava: “Per fi han acabat amb ell”. Uns anys més tard, una altra persona em va comentar un dia que la pobra Hillary estava molt deprimida després de la seva derrota electoral. “Sí –vaig pensar–, la pobra ja no podrà tornar a dir entre rialles, després d’aconseguir l’assassinat d’un nou ‘dèspota’: ‘Hi vam anar, ho vam veure i ell va morir’. La pobra ja no podrà gaudir d’un nou linxament i una nova sodomització amb un ganivet de grans dimensions”.

Tenen justificació per a tot. Però davant de la increïble mortaldat massiva per fam i misèria, estan obsolets els arguments habituals (geoestratègics, humanitaris, etc.) d’aquesta elit. Així que sembla que es veuen obligats a recórrer a justificacions tan espiritualistes i fins i tot esotèriques com aquella que “la pobresa és cosa del karma”. És la Nova Era, finançada generosament per ells per neutralitzar espiritualitats ben arrelades en l’incòmode i subversiu Evangeli del crucificat-ressuscitat.

Com en el nostre “meravellós” Occident de la “llibertat”, la “democràcia” i la “informació” mai es parla ni s’escriu sobre el que és realment important, és gairebé impossible trobar cap referència a aquests 16,1 bilions de dòlars (trilions segons el sistema estatunidenc) als quals m’he referit. Sorprenentment cap dels experts econòmics que prediquen des dels grans mitjans com si d’un púlpit es tractés, semblen conèixer l’auditoria que l’Oficina Governamental de Rendició de Comptes (GAO) va aconseguir fer a la Reserva Federal. Aquest informe del Tribunal de Comptes es va realitzar gràcies a una esmena a la llei Dodd-Frank, que va ser presentada pels senadors Ron Paul, Alan Grayson i Bernie Sanders el 2010. Segons els seus sorprenents resultats, fets públics el 21 de juliol de l’any 2010 , la Reserva Federal va injectar calladament, en tan sols dos anys i mig, la increïble suma de 16,11 bilions de dòlars a unes desenes de grans bancs, els més grans dels quals són propietat de les mateixes “famílies” que controlen la Reserva federal.

Es a dir, es van autoconcedir el doble dels pressupostos nacionals d’aquest mateix període de dos anys i mig. I si tinguéssim en consideració l’estudi titulat “$ 29,000,000,000,000: A Detailed Look at the Fed’s Bailout by Funding Facility and Recipient” del Levy Economics Institute (en el qual hi col·laboren economistes com Joseph Stiglitz o Paul Krugman), fet públic el desembre de 2011 i signat per l’investigador i professor d’economia de la Universitat de Missouri-Kansas City, James Felkerson, hauríem d’estar parlant de gairebé el doble: la quantitat creada des del no res per a tal “rescat” seria de 29 bilions de dòlars. Aquest és el món dels realistes als qui tantes vegades he vist somriure condescendentment des que en la meva joventut, a l’inici dels anys setanta, vaig conèixer l’existència de l’”utòpic” mahatma Gandhi, vaig quedar fascinat per la no violència com a poderós instrument de la “lluita” per la pau i em vaig declarar el tercer objector de consciència al servei militar (exceptuant els testimonis de Jehovà).

Però tal realisme és especialment dolorós quan els qui viuen en ell es consideren alhora cristians. Aquest és el món enfront del qual la immensa majoria de cristians no sent cap intolerància. Les seves lleis són en realitat les mateixes amb què ens manegem en el nostre petit àmbit quotidià. Són comptats els cristians que he conegut conscients d’una cosa absolutament fonamental en l’Evangeli: no som propietaris de res sinó tan sols uns administradors, que, certament, haurem de retre comptes. Un dia li van preguntar a mahatma Gandhi què opinava sobre la Civilització Occidental. La seva resposta va ser aquesta: “Seria una bona idea”.

← Entrada prèvia

Entrada següent →

1 Comentari

Deixa un comentari