Israel, a part de designar un estat més dins del magma de fronteres en què ens veiem submergits, evoca també visions fortament contrastades que remouen emocions profundes. El sol fet de sentir la paraula Israel sembla que ens obligui, automàticament, a adoptar una posició. A col·locar-nos en un dels dos bàndols ben definits i, per tant, aparentment tancats en ells mateixos. Sentim Israel, sentim Palestina, i correm cap al territori ocupat de les opinions, ben acarnissats, com si fos un pati d’escola. Malauradament no és un joc de nens, tot i el paper predominant dels nens. En primer lloc com a objectiu dels violents, cert, però també com a motor de transformació per a la convivència. Sentim Israel, sentim Palestina, sentim convivència i ens preguntem: és possible?
Bruno Hussar, l’impulsor
Aquesta setmana es compleixen vint anys de la mort d’un personatge peculiar i carismàtic, dels que mai sobren i que tota societat hauria de mimar: Bruno Hussar. Nascut a Egipte l’any 1911 de família jueva, va estudiar a França, on es va convertir al catolicisme. El 1950 va ser ordenat sacerdot dominic i tres anys després es va establir a Jerusalem. La seva identitat plural i el seu esperit reconciliador l’ajudaven a no quedar-se enclotat en una única perspectiva i, així, difuminar tòpics. Per exemple, al voltant d’una paraula carregada com sionisme : “Sóc sionista -afirmava Hussar-. Un terme que ha sigut distorsionat per les baralles i les polèmiques polítiques que l’han convertit en un estereotip allunyat del seu veritable significat. Fins i tot les Nacions Unides identifiquen sionisme amb racisme. Malgrat tot, un sionista és algú que reconeix el dret del poble jueu a existir com a nació a la terra dels seus avantpassats. Tot jueu que ho desitgi hi trobarà aquí la seva llar. Però en si mateix el sionisme no és, de cap manera, contrari al dret dels àrabs palestins a existir com a nació a la mateixa regió. Hi ha prou terra per a tothom… Cap jueu que veritablement visqui en l’esperit de la Torà pot ser indiferent al destí dels àrabs palestins i a les seves esperances. Aquesta terra també és la seva llar”, recordava l’egipci de família jueva esdevingut sacerdot dominic.
Després de diverses iniciatives de diàleg interreligiós des de la seva arribada a Israel, als anys setanta Bruno Hussar va fundar una comunitat que, amb el temps, ha esdevingut un símbol: l’oasi de la pau. En hebreu Neve Shalom i en àrab Wahat al-Salaam, l’oasi de la pau és actualment un poble on conviuen jueus i palestins (tant musulmans com cristians), tots de nacionalitat israeliana.
Situat a mig camí entre Jerusalem i Tel Aviv – Jaffa, les primeres cases, seguint el model dels quibuts, es van establir en uns terrenys adjacents al monestir de Latroun. Després de quatre dècades en funcionament i una expansió considerable, en l’actualitat hi viu una comunitat compromesa amb els valors de la convivència i fortament activa per promoure la pau en un territori especialment delicat, amb igual nombre de famílies jueves i àrabs i una educació bilingüe.
“La idea de crear un marc educatiu que pogués expressar els ideals de coexistència i igualtat va néixer amb els primers nens de la comunitat”, expliquen els seus promotors. Primer es va crear una escola bressol binacional i després una escola d’educació infantil i de primària, la qual, anys més tard, es va obrir a infants de fora del poble, com per exemple d’Abu Gosh, la coneguda població on viuen molts àrabs musulmans i cristians. El professorat, jueu i palestí, es dirigeix a tots els alumnes en la seva pròpia llengua i es respira una atmosfera de tolerància que anima els nens a entendre’s, acceptar-se i estimar-se. Des de l’any 1979 també funciona l’Escola per la Pau, dirigida als adults i amb l’objectiu de desenvolupar la consciència dels participants amb trobades entre joves jueus i palestins d’Israel, formació i sensibilització de professors, periodistes, advocats, treballadors socials i estudiants universitaris, i també cursos anuals per a graduats en cooperació amb quatre universitats israelianes. En tot aquest temps, milers de joves han assistit a les trobades i centenars d’adults han rebut formació en resolució de conflictes. A més, l’Escola de Pau ha establert un centre d’investigació per fomentar la relació entre àrabs i jueus.
Centre interreligiós
Un dels projectes més especials de Neve Shalom / Wahat al-Salaam és el Centre Espiritual Plural promogut també per Bruno Hussar juntament amb Anne Le Meignen. L’espai s’inspira en les tradicions espirituals del Pròxim Orient i de tot el món amb programes centrats en un diàleg interreligiós i intercultural obert que fomenti la convivència. Dins d’aquest complex hi ha també la Casa del Silenci (Dumia, silenci en hebreu bíblic), per a la reflexió i meditació (oberta als anys 80) i la Casa de Trobada, Oració i Estudi, oberta el 2006.
Fa pocs dies, un programa televisiu del Canal 1 de la televisió israeliana, adreçat als joves, va entrevistar alguns dels adolescents que havien crescut en aquest oasi. Precisament, un dels dubtes que genera una comunitat així és fins a quin punt els nens no creixen en una bombolla aïllada, al marge d’una societat greument ferida, presa pel pànic i l’odi. Els adolescents entrevistats, però, mostren una sensibilitat cap al respecte que captiva, sense per això defugir del context on viuen. De fet, tots han estudiat els últims anys de l’institut fora del poble i, per tant, han conegut de primera mà la complexitat. Una noia àrab diu: “Nois jueus de l’institut ens van dir que si no ens haguessin conegut ara serien racistes”; un altre noi, trist, afirma: “Un company amb qui tenia molta afinitat em va dir que mai podria ser amic meu pel meu origen”… “¿Us sentiu emissaris?”, pregunta la periodista al grup de nois i noies. “Sí!”, responen sense dubtar. Ells i elles són l’exemple que pot haver-hi sortida, malgrat tot, emfatitzant la convivència i deixant de córrer cap a posicions enfrontades, en aparença segures però, en realitat, clots foscos on no brolla vida.