L’encíclica del papa Francesc “La cura de la nostra llar comuna” destaca com una declaració forta i sense reserves de la necessitat de la humanitat de canviar de rumb, si es vol evitar la degradació física calamitosa de l’únic planeta que tenim com a casa. Tot i que el papa catòlic romà no té, com Stalin ens va recordar, cap divisió d’exèrcit amb la qual exercir la seva influència, sí que té una de les veus més creïbles d’autoritat moral arreu del món. Aquesta setmana està fent servir aquesta autoritat per dir-li al món que la calamitat ambiental de la que escriu és, en paraules de l’encíclica, “un dels principals desafiaments que afronta la humanitat en els nostres dies”.

L’encíclica és en alguns aspectes una lectura estranyament heterogènia, que intercala teologia en apartats que sonen més com a productes d’un grup d’experts, un grup de defensa del medi ambient o un grup de discussió filosòfica. El document està esquitxat de termes com antropocentrisme i paradigma tecno-econòmic. L’encíclica aborda múltiples aspectes del dany ambiental que espolia la nostra “casa comuna”, però el tema més important és l’acceptació de la muntanya d’evidències científiques que afirmen que l’activitat humana està escalfant el planeta, i la consegüent necessitat de canviar la direcció d’aquesta activitat.

L’encíclica també és contundent i perspicaç en la descripció de les raons per a la resistència a aquest missatge. “Molts dels qui tenen més recursos o poder econòmic o polític”, diu Francesc, “semblen sobretot preocupats en emmascarar problemes o amagar els seus símptomes…” El document observa, a més, que “hi ha molts interessos especials i interessos econòmics que acaben anant fàcilment contra el bé comú i manipulant la informació per tal que els seus propis plans no es vegin afectats”.

Aquesta és una bona anàlisi de la idea subjacent en algunes de les reaccions resistents a l’encíclica, fins i tot d’alguns polítics nord-americans que pertanyen a l’església que Francesc encapçala. Això inclou Jeb Bush, que ha estat a principis d’aquest mes l’únic candidat presidencial republicà convidat a parlar en un retir de golf i pesca organitzat per la indústria del carbó, que és un dels més destacats dels interessos especials oposats a actuar contra l’escalfament global. Com a reacció a l’encíclica papal, Bush va dir: “No entenc la política econòmica dels meus bisbes o el meu cardenal o el meu papa”. Bush va continuar: “Crec que la religió hauria de tractar de fer-nos millors com a persones i no de les coses que acaben entrant en l’àmbit polític”. Bush no sembla tenir objeccions com a governador de Florida per tenir en compte orientacions de la seva església en temes que entren en l’àmbit polític; cita sovint ensenyaments de l’església com una guia per a polítiques públiques en assumptes tals com l’avortament.

Fins i tot les més pronunciades inconsistències d’aquest tipus provenen dels seus companys catòlics, i un polític obertament cristià, Rick Santorum, ha dit sobre l’encíclica: “L’església s’ha equivocat unes quantes vegades en ciència, i crec que probablement estem millor deixant la ciència als científics…” El papa Francesc, per descomptat, lluny d’intentar que l’església faci pronunciaments científics, s’està referint a l’aclaparador consens científic sobre el canvi climàtic global i les raons del mateix. Deixar la ciència per als científics és exactament el que està fent a l’encíclica. Això és molt més respectuós amb els valors de la Il·lustració i el mètode científic que la negació absoluta del canvi climàtic o la tàctica habitual dels polítics americans resistents que, adonant-se de l’estupidesa de tal negació, encara tracten de posar en dubte el consens científic amb una pseudo-agnòstica tàctica: “Jo no sóc un científic”.

Quan es tracta de ser guiats pels ensenyaments de la Santa Seu (en assumptes que no siguin el canvi climàtic), un dels pronunciaments més directes de Santorum, proferit durant la campanya presidencial del 2012, va ser un comentari sobre la promesa de John F. Kennedy mig segle abans, que si fos elegit president no imposaria la fe catòlica a la nació. La declaració tranquil·litzadora de Kennedy sobre la separació d’església i estat, va dir Santorum, li va fer venir “ganes de vomitar”.

Ara, en resposta a la publicació de la nova encíclica, Santorum diu que l’església s’ha de centrar en el que és “realment bo, que és la teologia i la moral”. Bé, certament hi ha una gran quantitat de teologia i moral en l’encíclica. Francesc emmarca l’escalfament global i altres degradacions del medi ambient com una qüestió moral en dues dimensions principals. Una és la dels rics contra els pobres, amb els interessos econòmics de primer ordre i influència política que impedeixen l’acció per corregir la destrucció del medi ambient, que fa que els pobres pateixin almenys tant com qualsevol altra persona. L’altra dimensió consisteix en la generació actual davant les generacions futures. L’encíclica té una secció titulada “La justícia entre generacions”. És un error, diu Francesc sobre l’actual generació, tenir un enfocament centrat en els propis interessos econòmics immediats, que arruïnen el planeta on les generacions futures han de viure. Aquesta és un qüestió moral, així com un problema econòmic i un tema polític. Els polítics han de fer front a la qüestió en tots aquests nivells.

Paul R. Pillar, en els seus 28 anys a l’Agència Central d’Intel·ligència dels Estats Units, ha arribat a ser un dels millors analistes de l’agència. Actualment és professor visitant a la Universitat de Georgetown per als estudis de seguretat.