Després de força temps sense anar al cinema, la setmana passada vaig anar a veure la pel·lícula La gran juguesca. Tot i que el guió només es refereix de passada a Alan Greenspan, president de la Reserva Federal durant els anys en què es va planificar i va gestar la bombolla immobiliària (representant oficial, per tant, de la gran banca estatunidenca, la responsable última de l’actual “crisi”), és molta la informació que aporta sobre la gènesi d’aquesta bombolla immobiliària i sobre com es va dur a terme l’enorme manipulació que va prostrar tot Occident en l’estat actual. És el que abans va succeir amb una altra gran pel·lícula de temàtica semblant, Inside job. Ja fa gairebé cinc anys vaig escriure sobre ella en el meu llibre La hora de los grandes “filántropos”: 

“[…] L’impressionant documental Inside job (Treball confidencial), de gairebé dues hores de durada, ens mostra com es va desenvolupar la crisi econòmica. En ell no hi apareixen els responsables últims de la crisi (és a dir, els grans propietaris dels bancs i entitats financeres) que són al darrere de tants executius, gerents, qualificadors de risc, consultors, intrigants (experts en influir i pressionar en l’àmbit polític) i acadèmics corruptes que la van fer possible, i que van ser gratificats amb bonus i altres pagaments exorbitants abans, durant i després d’ella. Potser per això, per respectar els intocables, [Inside job] va poder ser premiada aquest 2011 amb l’Oscar al millor documental. No obstant això és molt revelador sobre qui són aquesta gent que han executat dia a dia els passos necessaris per a la desregularització i l’especulació, sobre quin és el seu grau de corrupció i perversió, i especialment, sobre com segueixen sent ells mateixos els qui executen la política econòmica de l’Administració Obama. Conclou [la pel·lícula] així:

Durant dècades el sistema financer d’Estats Units va ser segur. Però alguna cosa va canviar. La indústria financera va donar l’esquena a la societat, va corrompre el nostre sistema polític i va enfonsar l’economia mundial en una crisi. A un cost enorme vam evitar el desastre i ens estem recuperant. Però els responsables de la crisi segueixen al poder [amb Barack Obama]. I això necessita canviar. Ells ens diran que els necessitem i que el que fan és massa complex perquè ho entenguem. Ens diran que no tornarà a passar. Gastaran milers de milions combatent la reforma. No serà fàcil. Però hi ha coses per les que val la pena lluitar.”

La gran juguesca deixa en evidència la perversió dels creadors d’una enginyeria financera criminal (que, per la seva magnitud, no pot ser tan sols responsabilitat d’alguns individus), l’arrogància de tants brokers i executius bancaris ignorants (que van menysprear als qui els aportaven unes importants informacions) o la complicitat ben conscient dels responsables de les agències de qualificació (que fins minuts abans del gran ensorrament seguien qualificant amb una triple A uns productes hipotecaris que ells sabien que eren tan sols escombraries). Són els mateixos “enginyers” financers que, tal com també denuncia la pel·lícula en els seus instants finals, ja estan maquinant la propera jugada. Jugada que probablement podran dur a terme, ja que el Barack Obama que, com a candidat, afirmava que calia posar límits a Wall Street, no ha regulat absolutament res per impedir tals excessos. Són les mateixes agències que tant han contribuït al fet que el deute sobirà espanyol hagi arribat, en molt pocs anys, al 100% del nostre PIB. Són les mateixes agències que de nou ens amenacen per la nostra imperdonable “inestabilitat” política (encara que Bèlgica va estar 541 dies sense govern i no va passar res greu).

Però el que personalment més m’ha impressionat d’aquesta pel·lícula són les històries particulars de la mitja dotzena de persones reals convertides en protagonistes d’ella. El director, Adam McKay, relata de manera magistral els sofriments personals, els menyspreus, la solitud que aquestes persones van haver de suportar pel “crim” d’haver estat capaços de veure el que la resta del món no volia veure, el “crim” d’haver qüestionat el “gran” sistema americà. Em van impressionar les seves històries personals perquè ens estan indicant amb meridiana claredat el camí que estaran obligats a seguir els qui no es conformin amb accions pal·liatives, sinó que s’atreveixin a prendre posicions realment desestabilitzadores d’aquest sistema occidental. Un sistema que acabarà amb el poc que encara queda dempeus si els ciutadans no acabem aviat amb ell. Un sistema que ha entrat ja en la fase final: una embogida financiarització i un imperialisme de grans crims contra la pau. La gran farsa financera està plena de similituds amb la gran farsa militar “alliberadora” que està arrasant tants països. Un altre dia veurem com gairebé ningú s’atreveix a acceptar que les grans ONG anglosaxones de drets humans estan complint últimament, pel que fa als crims d’agressió imperialista, la mateixa funció que compleixen les agències de qualificació pel que fa a l’economia: blanquejar tanta mentida.

I també, i sobretot, em van impressionar les històries d’aquests protagonistes (especialment la de Ben Hockett, interpretat per Brad Pitt) perquè reafirmen la meva més profunda convicció, forjada des de les fonts de l’espiritualitat i la no violència: la feble força de la veritat, aparentment incomparable al fort poder dels diners i de la corrupció, és com l’amagada força d’un petit grapat de llevat que, a poc a poc i sense que gairebé ens n’adonem, arriba a transformar una gran massa. En aquest sorprenent fenomen que anomenem consciència (el més ric i complex que s’ha produït en l’univers conegut) està latent, com en una minúscula llavor, una poderosa aspiració cap a una comprensió i una felicitat cada vegada més plenes. Aspiració que, com li va passar al personatge que encarna Brat Pitt, anirà portant els éssers humans més enllà del xato horitzó de l’ambició i el poder. Alguns pocs individus com ell acabaran transformant, abans o després, tota la massa. Encara que és la realitat mateixa, els fets inapel·lables, la que acaba esfondrant tanta farsa i transformant la societat. Però sempre hi haurà individus, marginats tantes vegades, que actuaran com a catalitzadors d’aquests processos.

Les dues imatges, la del petit gra de mostassa que es convertirà en un gran arbre i la de la força transformadora del llevat, són dues paràbolas de Jesús de Natzaret. Són, per tant, metàfores mil·lenàries. Però no conec explicacions científiques tan il·luminadores com elles d’aquella força misteriosa que mahatma Gandhi anomenava satyagraha, la força de la veritat. Tal força resideix en què només el que és pot romandre. Sat, terme sànscrit que significa ser, és l’arrel del terme satya, que al seu torn significa veritat. El fet d’estar fonamentats sobre aquesta mateixa i sòlida base és el que va permetre una sintonia tan estreta entre el pare de la no violència i Albert Einstein. Enfront de la inconsistència, la insensibilitat i l’arrogància dels actuals tecnòcrates, els pares de la Física actual tenien una visió profundament mística de la realitat, sentien un profund respecte i una gran admiració cap al nostre prodigiós univers i cap al misteriós fenomen de la vida.