Els inversors s’amunteguen al país del president Ouattara, que s’ha convertit en el paradís de l’Àfrica occidental, amb un teló de fons de conxorxes econòmiques davant la proximitat de les eleccions presidencials del pròxim mes d’octubre.

Marcada a foc per la crisi sagnant de 2010-2011, que va causar més de 3.000 morts i va provocar la caiguda del president Laurent Gbagbo, Costa d’Ivori és avui, segons l’opinió general, «el paradís» de l’Àfrica occidental.

Illot d’estabilitat en una regió fràgil en els aspectes de seguretat i humanitari, Abidjan recupera a poc a poc l’esplendor de l’època de Félix Houphouët Boigny, primer president de Costa d’Ivori independent. Famós per inventar el concepte de «Françáfrica», Houphuët Boigny va aconseguir proclamar el seu país primera potència econòmica de l’Àfrica francòfona.

Inversors a pilots

Després d’un decenni de crisi successives durant les quals l’economia ivoriana va rodar a ralentí, de nou va vent en popa. El creixement del país, estimat al voltant d’un 9%, no té res a envejar al de la Xina. Segons l’FMI l’economia ivoriana ha crescut un quart en només dos anys. Aquesta salut de ferro va permetre a Abidjan recuperar la seu del Banc Africà de Desenvolupament (BAD) exiliat a Tunísia durant els últims deu anys. Un èxit que enorgulleix el president Alassane Ouattara, famós per la seva agudesa en els negocis. «Es nota que el país es manté econòmicament», revela un coneixedor d’Àfrica nouvingut d’Abidjan. «Se li poden retreure moltes coses al president Alassane Ouattara, però en el pla econòmic els resultats hi són».

A l’ombra dels gratacels que dominen la capital sobrenomenada «la Manhattan dels tròpics», els habitants assisteixen al desenvolupament desenfrenat de la seva ciutat. Arreu brollen centres comercials i les grans obres d’infraestructures tornen després de diversos anys d’atur. Símbol d’aquesta recuperació el pont Henri-Konan-Bédié, construït per Bouygues i inaugurat el 20 de desembre de 2014, acaba de coronar aquest exquisit aparador.

Tot això fa somiar als inversors internacionals que es presenten a la ribera de la llacuna Ebrié. A l’hotel Ivori, famós establiment de luxe de la capital on s’alternen polítics i importants homes de negocis, desfilen les delegacions marroquines, xineses, espanyoles, turques i kuwaitians, prova que els mercats ivorians ja no són un vedat de les empreses franceses beneficiàries des de fa dècades. Ara hi ha «barra lliure» per a tothom, comenta un coneixedor del país. «Els ivorians no tenen escrúpols a donar al millor postor».

En obrir les portes del seu país als empresaris de tot el món, Alassane Ouattara, gran amic de Nicolas Sarkozy a qui deu en part haver desallotjat el seu predecessor Laurent Gbagbo, ha fet comprendre als seus amics francesos que no estan sols en la carrera.

Marroc a la càrrega

Al tot el llarg del nou bulevard Mohammad VI, inaugurat el 15 d’abril de 2015, les banderes marroquines onegen al vent. Encara finançat pel Banc de Desenvolupament de l’Àfrica Occidental (BOADA), aquest decorat a la glòria del regne marroquí il·lustra l’arribada massiva dels capitals de Rabat a terra ivoriana. En tres anys el rei del Marroc ha viatjat en tres ocasions a aquest país, amb el qual ha signat almenys 26 acords d’associació. Aprofitant la seva última visita, el dimarts 20 de juny, el monarca va arribar acompanyat d’una troupe sencera d’inversors marroquins que tenien els ulls sobre el país. Molts d’ells ja s’han imposat en diversos àmbits claus com el de la banca. Com a exemple, la multiplicació de sucursals de l’Associació Ivoriana de la Banca comprada pel grup Attijariwafa Bank, punta de llança de la influència financera marroquina a l’Àfrica. A la sortida est d’Abidjan, a la carretera de l’antiga capital colonial Grand Bassam, immenses terres en guaret que abans acollien els pobles són preses a l’assalt per les agències immobiliàries marroquines.

Atreta per la vibrant economia del país, Rabat no és l’única que marca el seu territori tot i les nombroses queixes d’empresaris que acumulen impagats. Al costat de la Xina i el Japó, els països del Golf també saliven davant els sucosos mercats ivorians. L’últim gran contracte és una concessió de prestació d’assistència en terra a l’aeroport d’Abidjan obtingut pel grup kuwaitià NAS, especialitzat en els serveis d’escala, per 20.000 milions de francs CFA a principis de 2015.

Abidjan al Sena, París a la llacuna

Tot i la creixent competència, França encara compta amb els seus baluards tradicionals ben implantats al país. L’amistat de llarga data d’Alassane Ouattara i Martin Bouygues, al qual deu el seu encontre amb Nicolas Sarkozy, garanteix a l’industrial francès l’obtenció d’importants mercats. Després de contractar la construcció del tercer pont d’Abidjan per 140.000 milions de francs CFA, el grup es posiciona per a la construcció del pont d’Azito, als afores de la capital. El cost de l’obra, més de 30.000 milions de francs CFA. A més, l’empresa Cues, filial de Bouygues, va aconseguir a finals del 2014 el contracte de rehabilitació dels bulevards que uneixen el barri del Plateau de la Riviera.

Pel que fa a Vicente Bolloré, el rei dels transports a Àfrica occidental, segueix sent l’amo inamovible del port d’Abidjan, principal port de la subregió. D’altra banda, França manté importants relacions d’influència en el país. Jean-Marc Simon, antic ambaixador de França, roman omnipresent al país, on prodiga consells al seu successor George Serre. A través del seu gabinet de consultes «Eurafrique Stratégies», aquest diplomàtic, pròxim als mitjans de Chirac, facilita les relacions entre les empreses franceses i les autoritats ivorianes. Un altre home influent estimat pels grups francesos, l’arquitecte Pierre Fakhoury, passa la major part del seu temps entre París i Abidjan. Al capdavant de l’empresa petroliera Yam’s Petroleum, aquest libanès-ivorià, ja molt introduït al palau presidencial a l’època de Laurent Gbagbo, continua amb empenta seus negocis sota el regnat d’Ouattara. A Abidjan posa de bon grat la seva llibreta d’adreces a disposició dels empresaris francesos atrets per les llums del país.

En el pla polític les relacions entre París i Abidjan estan ben consolidades. Malgrat la seva complicitat amb la dreta, Alassane Ouattara ha sabut seduir totes les bancades de la política francesa. A París, l’assessora de l’Elisi per a l’Àfrica, Hélène Le Gal, rep amb els braços oberts el cap de l’Estat ivorià, que dina amb François Hollande en totes les seves visites. Per tornar el favor Ouattara sap a qui dirigir-se. El 9 de maig de 2014 la calorosa acollida que va dispensar al ministre francès de Defensa Jean-Yves Le Drian, de qui Outtara coneix l’important paper que exerceix en la política francesa respecte a l’Àfrica, va donar testimoni d’una relació de confiança entre tots dos. Com a prova d’aquesta fructífera complicitat, França es va comprometre a desemborsar 350 milions d’euros d’ajuda per a la celebració de les eleccions presidencials previstes per a octubre.

En la proximitat d’aquestes eleccions, els barons del sarkozysme rememoren, també ells, els bons records de Ouattara. De Nadine Morano a Christian Estrosi, passant per Gérard Longuet, tots es presenten aquests últims mesos a les portes del palau presidencial per entrevistar-se amb el gran favorit. Només Alain Juppé, l’adversari designat de Nicolás Sarkozy pel 2017, es manté al marge.

Gràcies a aquests nombrosos suports, tant d’esquerra com de dreta, l’inquilí del palau presidencial esquiva fàcilment les crítiques contra el seu règim. A París, per altra banda, el clan Ouattara es beneficia per a les seves relacions a França del valuós suport de l’empresa Image 7, famosa agència d’assessors en relacions públiques dirigida per Anne Meaux.

Però Costa d’Ivori està lluny de ser una terra tranquil·la. Presa de fortes tensions socials, el país roman profundament minat per les divisions ètniques entre el nord i el sud. Quatre anys després de la seva creació, la Comissió Diàleg, Veritat i Reconciliació, que havia d’aclarir les responsabilitats en les crisis del país per mitjà d’audicions de les víctimes, els autors i els testimonis, fins ara no ha donat cap resultat. Com a cirereta del pastís, Alassane Ouattara segueix afavorint l’ascens de les tribus del nord del país que li donen suport als llocs claus de l’aparell administratiu. Una política qualificada pel mateix president de «reajustament ètnic» que li costa nombrosos retrets, tant al país com a les instàncies internacionals. Finalment, els retards en el pagament dels sous als exrebels que van portar el president al poder i la qüestió del seu reintegrament en l’exèrcit regular constitueixen una autèntica bomba de rellotgeria.

Petits arranjaments entre amics

També l’acaparament de les riqueses nacionals és una crítica redundant dirigida al règim. En atribuir els llocs estratègics als seus pròxims i als de la seva esposa Dominique Ouattara, sovint comparada amb Leïla Trablesi, el cap de l’Estat s’assegura el control dels recursos del país, com la indústria del cacau, sector que representa el 15% del PIB i el 40% dels ingressos de l’exportació. El país està gairebé totalment gestionat per empreses pròximes a la presidència, entre elles Àfrica Sourcing, el director de la qual no és altre que Loïc Folloroux, fill del primer matrimoni de la primera dama. Entre els Ouattara els negocis són des de fa molt de temps una història familiar. Després dels passos del seu germà gran, la filla de Dominique Ouattara, Nathalie Folloroux, puja discretament els graons. Després d’haver estat vicepresidenta de Ràdio Nostalgie, un mitjà fundat per la seva mare els anys 90 i del qual el seu germà va prendre la direcció el 2012, ella treballa ara per al magazín de Canal + «Réussite», dedicat a l’Àfrica.

Després de molt temps sota els focus a causa de la seva influència en el món de la política i els negocis, Dominique Ouattara ara és més discreta. No obstant això, té cura de reservar els millors llocs per als seus fidels. Protectora de l’antic ministre d’Integració Africana Adama Bictogo, realitza nombroses operacions en el sector de la biometria a través de Senedai, l’empresa de Bictogo. Un èxit del qual aquest exassessor del grup Bolloré no és l’únic beneficiari. Els seus dos germans, Momouni i Salif, van fer una entrada triomfal en el sector miner muntant la seva pròpia empresa, «Lagune extraction». D’altra banda ha estat també la poderosa dona qui va propiciar la trobada del seu marit amb l’actual cap de gabinet de la presidència, Marcel Amon Tanoh. Petits arranjaments entre amics que reforcen el sentiment d’un regnat exclusiu de l’entorn presidencial sobre el país. Com resumeix un coneixedor d’Àfrica: «Amb Gbagbo, quan hi havia festa tothom tenia dret a una mica de xampany. En l’actualitat si no ets del clan no en tindràs ni gota».

Al voltant dels ministres fidels a la parella presidencial gravita una vasta nebulosa d’intermediaris i grans empresaris. Amic íntim dels Ouattara, als que pretén succeir el 2020, el ministre de l’Interior Hamed Bakayoko té carta blanca per facilitar l’entrada de nous inversors al mercat ivorià. Gràcies a aquesta palanca, el «primer de la bòfia» de Costa d’Ivori, experiodista recentment entronitzat capitost de la Gran Lògia Nacional de Costa d’Ivori (GLCI) avança els seus peons. Amb èxit. A Abidjan, els seus esforços li han permès especialment introduir Nihat Ozdemir, president de Limak Group of Companies, poderós conglomerat turc que opera en múltiples sectors com el ciment, l’energia, les infraestructures i fins i tot l’aviació.

Eleccions, martingales econòmiques

Un acomodat grup d’amiguets que les eleccions d’octubre no tenen cap oportunitat de canviar. Àmpliament al capdavant dels sondejos, es preveu que Alassane Ouattara guanyarà a la primera volta. «L’oposició està dividida i cap dels altres candidats és capaç d’obtenir més del 50% dels vots», afirma un expert. Això sense comptar les il·legalitats que podrien entelar les eleccions. Primer problema, el feliç guanyador del contracte de la preparació de les eleccions, estimat en 25.000 milions de CFA, no és altre que Sidi Kagnassi, el representant a l’Àfrica occidental del grup francès Safran Morpho (abans Sagem). Fill petit de Cheikhna Kagnassi, antic magnat del cotó a la regió, aquest home de negocis que va conduir l’empresa familiar, l’Aiglon, a la ruïna, amaga alguns cadàvers a l’armari. El 2007 va convèncer Laurent Gbagbo que signés un acord amb l’empresa francesa Sagem, un conveni amistós per elaborar la llista electoral del 2010. Preu de contracte: 160.000 de FCA (150 milions d’euros), és a dir, les eleccions més cares que s’han organitzat mai a Costa d’Ivori. Francmaçó, molt introduït en les esferes polítiques de la subregió, Sidi Kagnassi d’altra banda va treballar dos anys com a assessor econòmic del president de Mali Ibrahim Boubacar Keïta (IBK) a qui l’uneix la relació amistosa que manté amb Karim, el fill del president. Enxampat com un dels principals intermediaris en un assumpte de sobrefacturació en una compra d’equipament militar que va fer tremolar el règim de IBK, es va replegar a la terra ivoriana l’octubre de 2014. No obstant això, aquests enutjosos afers mai han entelat la seva carrera de lobbista en cap per una de les més poderoses empreses franceses a l’Àfrica occidental. «Ens preguntem com una gran empresa francesa pot seguir contractant els serveis d’un intermediari tan marcat que fins i tot està en el punt de mira de l’FMI», es pregunta un home de negocis d’Abidjan. El lobista es beneficiarà de protecció en recompensa pels seus lleials serveis?