El conflicte, provocat per la delegada del Govern espanyol a Madrid, de prohibir l’exhibició de banderes estelades en la final de la Copa del Rei de futbol, ha deixat en evidència el profund dèficit democràtic que encara pateix l’Estat espanyol. I, el gran problema és que, aquest dèficit, afecta els principals estaments que conformen un estat democràtic.

El primer és el governamental. Fou, ni més ni manco que la representant del Govern central a la Comunitat de Madrid qui ordenà a les forces d’ordre públic la retirada de les senyeres estelades, en un clar atemptat a la llibertat d’expressió. L’arbitrarietat de la mesura fou agreujada pels arguments esgrimits per la Delegació de Govern de prohibir “símbols que incitin, fomentin o ajudin a la realització de comportaments violents o terroristes”, amb la clara intenció de criminalitzar el moviment sobiranista de Catalunya, el qual s’ha caracteritzat pel seu civisme i transversalitat. A hores d’ara, després que un jutge declaràs la il·legalitat de la mesura, el Govern no ha demanat disculpes, ni s’ha produït cap dimissió ni cessament en assumpció de responsabilitats polítiques per una decisió tan antidemocràtica.

El segon estament en tenir un comportament tan indigne ha estat el dels mitjans de comunicació, un altre pilar fonamental en un estat de dret. La retransmissió televisiva de Tele 5 ignorà completament la meitat de l’estadi, el de l’afició barcelonista. Pràcticament, no es veié ni una sola senyera estelada, mostraren plànols en què només sortien les senyeres més convencionals. No només això, sinó que també es silencià la sonora xiulada que bona part del públic dedicà a l’himne nacional espanyol. Però, a més a més, la gran majoria de diaris i de  revistes que es publicaren a partir del dia següent, intencionadament, també amagaren les estelades i minimitzaren la xiulada a l’himne. Així, les protestes de l’afició blaugrana varen ser portades dels diaris més importants del món, però foren amagades als ciutadans de l’Estat espanyol.

I, finalment, un tercer estament ha quedat, una vegada més, en evidència: la intel·lectualitat espanyola. Periodistes, tertulians i articulistes han callat miserablement o han justificat, tant l’arbitrària ordre de la delegada del Govern, com el tractament mediàtic de la gran majoria dels mitjans de comunicació. Només uns pocs han criticat aquella decisió política, i encara no ho han fet pel seu contingut antidemocràtic, sinó per l’error que, segons ells, ha atiat l’independentisme a Catalunya.

En definitiva, fa uns anys que a Catalunya està creixent vertiginosament l’independentisme, fins al punt que la majoria absoluta del Parlament és independentista i quasi tres quartes parts de l’electorat és partidària de la celebració d’un referèndum d’autodeterminació. I, en comptes d’analitzar les raons d’aquest fenomen, de determinar si hi ha causes de pes que l’impulsin i, si és el cas, prendre mesures per intentar que la població de Catalunya estigui còmode dins Espanya, el Govern de l’Estat  prohibeix, reprimeix i criminalitza les manifestacions independentistes; els mitjans de comunicació les amaguen o manipulen; i els intel·lectuals callen o justifiquen la repressió. Bona manera d’intentar resoldre un problema.

Així que, un Estat en el qual el seu govern actua de manera antidemocràtica, els mitjans de comunicació manipulen i els intel·lectuals justifiquen o callen, aquest Estat té un bon problema.