El que ha passat durant els darrers mesos a Catalunya retrata la glòria i les misèries de la política.
Pels motius que siguin (dic això perquè alguns hi veuen bàsicament interessos personals i de partit) Artur Mas és la persona que, esperonat per la societat civil, ha fet que Convergència apostàs pel dret a decidir i per la independència (cosa impensable fa pocs anys), ha plantat cara a Madrid, ha posat les urnes dues vegades, s’ha presentat a unes eleccions tot renunciant a les sigles pròpies (cosa ben difícil a molts de partits polítics), ha sumat (Junts pel Sí aplega nous grups polítics) i ha encapçalat un procés polític ben complicat.
Ahir vàrem tenir una prova més que l’altura de mira de Mas és molt superior a la majoria de polítics i partits, comptant evidentment la CUP.
Junts pel Sí, amb més de seixanta diputats i un milió i mig de vots, ha renunciat al seu candidat, enfront de deu diputats de la CUP. Per què? Perquè algun dels dos partits havia d’actuar amb responsabilitat, algun dels dos partits havia de ser conscient que no podien abocar Catalunya a unes noves eleccions, algun dels dos partits havia d’actuar amb seny per no trencar per complet el procés sobiranista.
Junts pel Sí havia dit sempre que Mas seria el candidat; la CUP no va dir al seu programa que no investirien Mas. Què ha negociat la CUP durant tres mesos? Què ha aportat la CUP al futur de Catalunya, al procés? La paralització de l’acció governamental? Junts pel Sí estaven disposats a renunciar al seu candidat; la CUP, fruit d’una animadversió personal, estava disposat a tot si Mas era el candidat.
L’actitud de la CUP ha estat ridícula. Dividits internament, divisions que han acabat amb la dimissió del cap de llista, amb repetides votacions esperpèntiques per, finalment, fer que la gran festa de la participació i l’assemblea mundial acabàs en una votació d’uns pocs al Consell polític. La diferència entre volar, el populisme, l’infantilisme i la crítica fàcil, i governar o prendre decisions són les que marquen la majoria d’edat dels partits. La CUP sembla estar en la fase infantil de “nosaltres som immaculats, verges i exempts de tot pecat”. Esperem que, a partir d’ara, l’actitud de la CUP al Parlament de Catalunya sigui molt més constructiva per Catalunya i el procés.
Artur Mas, per molt que a algú li caigui millor o pitjor, ha fet una passa modèlica i ha demostrat un sentit de país que ja m’agradaria veure en moltes altres latituds.
Esperem que els 62 diputats de Junts pel Sí i el milió i mig de vots no se sentin traïts per Mas i humiliats per la CUP. Sembla que molts han tengut molta facilitat per oblidar que Mas tenia un ampli suport social i al Parlament de Catalunya. El que ha passat a Catalunya (que un partit veti un candidat en concret) ha estat un fet insòlit i, sobretot, ha estat un error en un procés on el que es necessita és sumar, sumar i sumar.