Durant els darrers dies, testimonis sumament qualificats i fiables, que l’últim minut van poder fugir d’una mort violenta en el Kivu zairès, ens han relatat aquí a Brussel.les els terribles esdeveniments que han viscut dia rere dia en els tres últims mesos.
La seva versió dels fets no només concorda amb els nostres pitjors temors, sinó que per desgràcia els supera àmpliament: des de començaments del novembre passat s’està perpetrant un altre dels grans genocidis del nostre segle sense que els ciutadans del carrer, amb tants mitjans d’informació al seu abast, en tinguin coneixement. Les estimacions que s’han fet parlen de molts centenars de milers de refugiats i nadius hutus del Kivu morts des dels primers bombardejos dels camps de refugiats, ja sigui per massacre sistemàtica o per fam, malalties o esgotament.
Als que creiem en la veracitat d’aquestes dades, una vegada més ens toca sentir-nos com una mena d’éssers estranys, de visionaris aliens a la realitat; aquesta realitat mediàtica que, des d’una impunitat ex-càtedra ens imposen les grans multinacionals de la informació; aquesta realitat que triomfa, batalla rere batalla, sobre la veritat i la justícia.
Fa només uns dies, un miler de periodistes independents es donaven cita a Nova York per a denunciar la gran mascarada de l’era de la informació, a la qual van rebatejar amb el nom de l’era de la manipulació. Les dades són incontestables: el 75% dels mitjans a USA estan controlats, directament o indirecta, per les grans multinacionals que els fan servir com a instrument al servei dels seus interessos.
Fa 20 anys, quan a l’Argentina, per posar només un exemple, “las madres” i d’altres organitzacions van començar a denunciar la desaparició massiva de persones, se les va qualificar com las locas. Fa només un parell de mesos quan, després del suposat retorn de tots els refugiats a Rwanda -segons afirmava el general Baril sobre el terreny i d’altres aquí-, alguns denunciàvem l’existència de centenars de milers d’ells, encara mig perduts i abandonats a la seva sort, se’ns acusava de manipuladors de les dades. Ni la mateixa Comissària Bonino es va escapar d’aquestes acusacions. Després va venir l’anomenar “rebel.lió” el que és una invasió amb totes les de la llei, per part d’Uganda, Rwanda i Burundi. També ha costat setmanes el reconeixement d’aquesta flagrant evidència. Ahir i avui, sempre els mateixos mètodes, la mateixa manipulació informativa. Però, per als no-violents la veritat encara segueix sent més poderosa que la mentida.
Tornant ja als testimonis, en molts de nosaltres -entre els que s’hi troba, per exemple, el Secretari d’Estat belga per a la cooperació- aquests han produït una impressió tal que encara no ens n’hem refet.
En el 94, els extremistes hutu interahamwe van exterminar a centenars de milers de tutsis i hutus moderats. Aquesta vegada han sigut els extremistes tutsis, que reclamen en exclusiva per a si mateixos la qualificació de víctimes de genocidi, els que l’han perpretat. Però aquesta vegada l’han programat i executat amb la subtilesa que els caracteritza, incorporant de manera “magistral” els més recents mètodes de control sistemàtic de la informació practicats ja a la guerra del Golf amb decisius resultats.
Després de cridar a totes les càmeres del món perquè filmessin el retorn massiu i espontani dels refugiats, desactivant així la intervenció internacional tan difícilment decidida, s’ha eludit sistemàticament la dada de què els números no quadren. Falten prop d’un milió de persones. Al mateix temps, s’ha criminalitzat a centenars de milers d’ancians, dones i nens. Qualificant-los de genocides, s’ha preparat la coartada per al seu extermini massiu. Es parla de mig milió d’ells que malviuen entre Tingi-Tingi i d’altres llocs. On és l’altre mig milió? Grans fosses comunes, a vegades excavades fins i tot amb un mes d’antelació com a Tongo, es troben pertot arreu, a Goma, Masisi, Walikale i més endins, a la selva. En algunes zones, com a la ruta entre Kibumba i Rutshuru, quan es travessa el petit bosc prop de Munigi, la fortor de cadàvers en descomposició és intensíssima setmana rere setmana, mentre els soldats patrullen contínuament la zona. Sobre la plana de lava, en la que és impossible excavar-hi fosses, rere els camps de Katale i Kahindo, es poden veure milers d’esquelets mig coberts per la brossa. Els testimonis sobre massacres de centenars i fins i tot milers de persones són nombrosos.
Però segurament el mitjà d’execució més massiu ha sigut el que Boutros Ghali havia qualificat abans, referint-se a la passivitat internacional, com a genocidi per fam. Centenars de milers d’éssers humans, molts d’ells afeblits i malalts, van ser premeditadament forçats a fugir cap a l’interior de la selva implantada sobre el terreny volcànic, en el que no hi ha fonts, ni aixopluc, ni menjar. Des de la seva habitació climatitzada de l’Hotel Mil Colinas de Kigali, el sr. Chretien afirmava que els refugiats que havien fugit cap a la selva es trobaven, al cap i a la fi, en el seu mitjà natural. Una comunitat internacional còmplice dels governs d’Uganda, Rwanda i Burundi, com al 94 ho va ser del genocidi extremista hutu, es comença a veure alliberada del molest problema dels refugiats-genocides. Però potser s’equivoqui perquè els que han mort i segueixen morint són els més febles, els homes armats conserven la seva fortalesa física i sobretot l’odi que continua creixent en una espiral inacabable.
I junt amb les complicitats, l’omnipotent desinformació. L’accés a les zones de combat o a qualsevol altra zona sensible, com per exemple la de Masisi o Walikale, ha estat totalment prohibida a qualsevol estranger. A Goma només es va permetre l’entrada de periodistes després de quatre dies, quan tots els cossos ja havien estat enterrats. El mateix es va fer a les carreteres de Mugunga i Rutshuru. Ha sigut un altre cop una guerra sense imatges. Sense imatges, la informació no es ven i la població no sap. I els polítics, les cancilleries dels quals sí que coneixien i tenien elements suficients per a sospitar la magnitud dels esdeveniments, han tingut absoluta llibertat per a fer o deixar de fer. Però la història i la vida sempre passen factura.
Complicitats i desinformacions, uns i altres per activa i per passiva per a un genocidi -o millor dos?- que no s’acaba: aquests han sigut els temes triats per la nostra pancarta; una pobra pancarta davant tant poder de complicitat i desinformació; una utòpica pancarta que ens ha acompanyat durant 42 dies de dejuni; 42 dies d’esforç per a intentar atraure els mitjans; per a poder escriure en un petit espai de diari aquesta altra realitat; per a poder cridar en uns segons d’imatge o de veu: Ja n’hi ha prou! Pau per al cor de l’Àfrica!