La declaració de Veneçuela com una amenaça per a la Seguretat Nacional dels Estats Units és un formalisme que sempre ha fet servir aquest país per fer embargaments econòmics i una posterior intervenció militar en diversos països arreu del món.

Han intentat envair Cuba i van ser derrotats, han intentat vèncer amb bloqueig econòmic i han estat derrotats. El mateix president Obama ho va reconèixer obrint una nova etapa de diàlegs amb l’Illa. Per què ara intentar fer el mateix amb un altre país llatinoamericà? Ningú nega que hi ha seriosos conflictes i un increment de la violència a Veneçuela, però algú pot creure que representi un perill per al poble nord-americà o algun altre país del món? Per què EUA es contradiu deliberadament en les seves ingerències externes? No hi ha potser una clara crisi humanitària a Mèxic que no cal ni esmentar?

Si es tracta de violacions als drets humans, els països llatinoamericans hem de declarar als EUA que les seves ingerències i les seves bases militars són una amenaça per a tots els pobles de la regió. Però La nostra Amèrica és una regió solidària i de pau, no pretenem envair ningú, només volem respecte a la nostra sobirania i la nostra autodeterminació.

La situació de Veneçuela s’ha de resoldre en el marc de les seves institucions democràtiques i amb col·laboració dels nostres organismes regionals. Així ho ha fet, per exemple, la Unió de Nacions Sud-americanes (UNASUR), amb la seva recent visita a Caracas, la qual fos recolzada pel secretari general de l’ONU, Ban Ki-Moon. En la seva visita, la UNASUR ha reconegut intents de desestabilització a Veneçuela per interrompre la cadena de legitimitat democràtica el que explica, entre altres coses, les situacions de desproveïment econòmic.

L’únic perill per al poble dels Estats Units està als Estats Units. Són els lobbies corporatius militars i financers, que consideren que una regió sense guerres i amb recursos que no poden controlar, és un perill per als seus interessos econòmics i de poder profundament antidemocràtics. Sectors que se sustenten en l’atac a altres pobles, en la desinformació i utilització del poble nord-americà benestant i de pell blanca, i l’empobriment, empresonament i persecució dels nord-americans i immigrants de pell fosca.

Veneçuela té la major reserva de petroli del món, és el quart proveïdor de cru dels EUA, enforteix la seva economia real, les seves polítiques socials i ha aconseguit una revolució democràtica i bolivariana a força d’eleccions que han estat declarades per l’expresident nord-americà, James Carter, com una de les més transparents del món. Al que s’ha d’agregar haver estat el primer país a la història dels Estats Nació a crear un referèndum revocatori i en aplicar-lo. Aquesta declaració d’Obama és l’única forma d’aïllar políticament a una Veneçuela digna i solidària, que malgrat els atacs, des de l’any 2007 envia petroli per a la calefacció gratuïta de milions de persones dels sectors populars de 16 estats nord-americans a través de la seva filial nord-americana CITGO.

Si el govern nord-americà vol parlar de Pau per al seu poble, el Congrés ha de derogar la Llei de sancions a Veneçuela del 2014 i Obama ha d’anul·lar la declaració de Veneçuela com a amenaça a la seguretat nacional.

Per la seva banda, la CELAC, l’UNASUR i el MERCOSUR han de defensar Veneçuela d’aquestes agressions nord-americanes. Maduro va ser ben clar en el seu discurs davant de tots els blocs parlamentaris “ningú podrà aturar que aquest any 2015 hi hagi eleccions parlamentàries, i si perdem, perdem, si guanyem, guanyem, però són els veneçolans els qui prendran la decisió. Aquí no hi trepitjarà la bota nord-americana”.

S’hi adhereixen: Atilio Borón, Stella Calloni, Ana María Careaga, Arturo Blatesky del Mov. Ecumènic pels Drets Humans, Graciela Rosenblum i José Schulman de la Lliga Argentina pels Drets de l’Home, Dr. Norberto Liwsky, Adriana Rossi Dir. Observatori Conflictes Armats.