Senyores, senyors, estimats amics: He dedicat més de trenta anys de la meva vida a l’activitat política, des de distintes administracions públiques. Això m’ha permès conèixer, i, en algunes ocasions, compartir els projectes, les inquietuds, les il·lusions, els problemes de milers de persones i de molts col·lectius humans. Però cap m’ha impactat, m’ha captivat i m’ha marcat tant personalment com el conflicte ruandès i, per extensió, de la regió dels Grans Llacs d’Àfrica.

A principis dels anys 90, Joan Carrero, amb la seva tenacitat que tots coneixem, començà a despertar les consciències dels representants institucionals de Mallorca. En aquell temps, per a nosaltres, els Grans Llacs només eren un nom exòtic, situat al cor d’Àfrica, que requeria una petita aportació econòmica o una declaració institucional rimbombant per apel·lar a les institucions europees i a les Nacions Unides. Un cas més de cooperació internacional, qui sap si per tranquil·litzar les nostres consciències. Però, amb la querella criminal interposada per la Fundació s’Olivar de Joan Carrero, l’Associació pels Drets Humans de Mallorca, Umoya i les associacions de ruandesos, el conflicte assoleix una nova dimensió: ja no es tracta, només, de cooperar amb uns països del Tercer Món per combatre la misèria i la fam. Es tracte, a més, de fer Justícia. De fer justícia amb els més desvalguts de la Terra, amb els qui ho han perdut tot: la llar, la família, la vida i, encara pitjor, l’honor de Poble. Perquè no hi deu haver res més insuportable que haver patit persecució i l’intent d’extermini com a Poble, i haver de carregar amb l’estigma de l’exterminador.

És des d’aquest punt de vista que l’Auto judicial del magistrat Fernando Andreu suposa una autèntica revelació, perquè ens explica el que va passar realment a Uganda, Ruanda, el Congo,… a partir de 1990, no de 1994 únicament. L’Auto judicial ens relata els actes terroristes, les matances, les violacions i el magnicidi contra els presidents de Ruanda i Burundi perpetrats per Kagame i el Front Patriòtic Ruandès, amb l’objectiu de provocar la violència i el caos, per a després justificar la seva intervenció militar i la posterior repressió.

No debades aquest Auto judicial, històric, ha estat ignorat intencionadament, perquè assenyala els vertaders culpables del genocidi, del de 1994 i del que ens han volgut amagar i que encara continua. El govern espanyol del PSOE va burlar l’Auto judicial; les Nacions Unides el varen ignorar; i ara, el govern del Partit Popular, amb una reforma de la llei de Justícia Universal, el vol deixar sense efecte.

I, tanmateix, a partir d’aquest Auto judicial, i dels llibres de Joan Carrero “África, la madre ultrajada” i “La hora de los grandes filántropos”, sabem la veritat. I no sols la veritat del que va passar a Ruanda, sinó que tenim l’explicació del que està passant al món, del perquè de totes les guerres, del perquè de la misèria i la fam, del perquè de l’explotació dels éssers humans per part d’unes elits criminals. Avui sabem que, la majoria de vegades, quan aquestes elits propugnen intervencions militars, “per raons humanitàries”, és per derrocar governs que no són dòcils als seus interessos. Així ens ho advertí  Lumumba : “Els qui cobegen les nostres riqueses intenten provocar l’anarquia. Se serviran de titelles que no dubtaran a signar cegament qualsevol acord per col·locar el Congo sota una dominació estrangera. Ve’t aquí la veritat.”

Sí, amics, el conflicte dels Grans Llacs ens ha mostrat la cara més horrible de la humanitat. Però, a la vegada, de la petita Ruanda també emergeix el més noble de la humanitat: la lluita per la veritat, per la democràcia, per la reconciliació, per la pau.

Vaig tenir la sort d’assistir a les sessions del diàleg intra-ruandès que es varen celebrar a Mallorca, i vaig quedar admirat de l’esperit de diàleg, de les conviccions democràtiques i de la preparació intel·lectual dels participants. I vaig tenir el privilegi de conèixer Victoire Ingabire i parlar uns moments amb ella, poques setmanes abans de viatjar a Ruanda. Gràcies a tot, he arribat a una conclusió: els problemes d’Àfrica no els provoquen els africans, sinó les elits polítiques i econòmiques occidentals que només persegueixen l’explotació dels recursos econòmics africans. I Ruanda o la RD del Congo, o el conjunt de països africans, tenen un capital humà més capacitat per dirigir els seus països que el que tenen les pròpies democràcies occidentals. Per un motiu, perquè estau educats en la cultura de la reconciliació, en el respecte pels drets humans, en els valors democràtics, en la solidaritat…

Per això, amics meus, em feis un honor que no meresc en concedir-me un reconeixement que du el nom de Victoire Ingabire Umuhoza. Per a molts la nova Mandela. L’haurem de veure tancada 27 anys com a Nelson Mandela? Consentirà el món culte i democràtic que aquesta dona meravellosa continuï a la presó, simplement per defensar els valors de la democràcia i la reconciliació? Victoire hauria pogut esquivar la presó, així com Déogratias Mushayidi i molts d’altres si s’haguessin doblegat als interessos econòmics dels explotadors.  Mandela va dir: “Aprecio molt la meva llibertat, però m’importa molt més encara la vostra”. Com Victoire, que sacrifica el seu benestar personal i es juga la vida pel seu poble. Perquè l’importa més la llibertat del seu poble que la seva pròpia. Són aquestes persones, com Gandhi, Luther King, Mandela, Victoire Ingabire,… les que fan avançar la humanitat, les que realment ens porten el progrés, el veritable progrés.

Per tot això vos don les gràcies i vos transmet la meva admiració pel vostre coratge i per l’amor que sentiu pel vostre Poble. Amb aquestes virtuts, no dubteu que veurem complir-se els nostres desitjos, que són els mateixos que ens deixà escrits Patrice Lumumba: “El Congo tendrà un futur maravellós”. I quan això passi Ruanda també serà lliure i els dos pobles germans.

Moltes gràcies.

Pere Sampol i Mas

Brussel·les, 8 de març de 2014

Pere Sampol i Mas, va néixer a Montuïri (Mallorca) l’any 1951. És enginyer tècnic en electrònica industrial, estudis que cursà a Barcelona. Fou regidor de Montuïri entre 1983 i 1993. L’any 1991 fou elegit diputat del Parlament de les Illes Balears i dos anys més tard ocupà el càrrec de portaveu del Grup Parlamentari PSM-Esquerra Nacionalista. L’any 1995 encapçalà la candidatura del PSM al Parlament de les Illes Balears. Fou elegit vicepresident del Consell Insular de Mallorca. L’any 1999 tornà a encapçalar la candidatura al Parlament de les Illes Balears i, fruit del Pacte de Progrés, fou elegit vicepresident i conseller d’Economia, Comerç i Indústria del Govern de les Illes Balears. El 2007 fou designat senador  pel Parlament de les Illes Balears en representació del Bloc per Mallorca-PSM-Verds, càrrec que ocupà fins el 2011. L’any 2011 va publicar “Espanya no té remei. Un mallorquí al Senat”, un recull de les seves principals intervencions al Senat. L’any 2013 va publicar “El fracàs d’Espanya. Un horitzó per a Catalunya, una esperança per a Balears”. Actualment és el director de la Fundació Emili Darder

Des de les institucions ha col·laborat amb Joan Carrero i la Fundació s’Olivar des del 1994 en les accions a favor de la veritat i la justícia a la Regió de l’Àfrica dels Grans Llacs. A principis del 1997, com a vicepresident del Consell Insular de Mallorca, va acompanyar Joan Carrero i el premi Nobel de la Pau Adolfo Pérez Esquivel a París per trobar-se amb la comissària Emma Bonino. Allà la van animar a viatjar al Congo, amb tots els mitjans de comunicació de què pogués disposar, a fi de trobar els refugiats hutus que eren massacrats. Durant una dècada el Consell Insular de Mallorca ha finançat tant la querella presentada per la Fundació s’Olivar a l’Audiència Nacional espanyola contra la cúpula de l’FPR com el Diàleg Intra-ruandès. Posteriorment, com a senador, va acompanyar Joan Carrero a Kinshasa i a la seu de l’ONU a Washington a fi d’impedir que Paul Kagame pogués presidir els Objetius del Mil·lenni.