Els màrtirs són llavors de vida que sembren l’esperança i enforteixen els camins de la fe. Han fecundat el continent de la Terra Fecunda -“Abya Yala”- per la força de la paraula profètica i el testimoni de vida dels qui van tenir el coratge i la fe de caminar al costat de l’Església Poble de Déu. Les seves veus es van alçar a tot el continent i al món. Així va ser al país germà d’El Salvador, sotmès a la violència amb més de 70 mil morts, exiliats i perseguits. D’aquest dolor va sorgir una veu que va ser guia i esperança, denunciant la violència i reclamant el respecte a la vida i dignitat del poble sotmès a la guerra civil i la dictadura militar.
Va ser la veu de Monsenyor Oscar Arnulfo Romero, que viu la conversió del cor i abraça el camí de la Creu com assenyala Sant Pau: “per a alguns és bogeria, per a altres és vida i redempció”.
Romero va suportar moltes incomprensions dins de la mateixa església, la seva veu, els seus reclams i denúncies no van voler ser escoltades al Vaticà; hi va haver corrents ideològics i mala informació sobre el que passava a El Salvador. El simplisme conceptual i polític va reduir tot a la polarització Est-Oest, entre el capitalisme i el comunisme, basat en la Doctrina de la Seguretat Nacional imperant. Es van oblidar de milers de germans i germanes víctimes de la violència. Romero va intentar que el Vaticà l’escoltés i ajudés, però va sortir angoixat i va tornar al seu país amb el dolor a l’ànima.
Alguns camperols que el van conèixer recorden que seguien les homilies de Monsenyor Romero, sentien necessitat de sentir la seva paraula i quan viatjaven no necessitaven de la ràdio ja que tots els veïns les tenien enceses i podien seguir la paraula del bisbe pel camí.
Monsenyor sabia de les amenaces que era objecte, però la força de l’Evangeli i el seu compromís amb el poble eren part de la seva pròpia vida; buscava en l’oració i en el silenci escoltar el silenci de Déu, que li parlava al seu cor, a la seva ment i esperit.
Expliquen que uns periodistes, el març de 1980, deien que el bisbe era a la ratlla, al límit en la mira dels militars i ell pressentint-ho els respongué: “Sí, he estat freqüentment amenaçat de mort, però he de dir-los que com a cristià no crec en la mort sense resurrecció. Si em maten, ressuscitaré en el poble salvadorenc. L’hi dic sense cap jactància, amb la més gran humilitat. Tant de bo, sí, es convencessin que perdran el seu temps. Un bisbe morirà, però l’església de Déu, que és el poble, no morirà mai”.
Aquest 23 de març a la catedral, Monsenyor Romero va parlar d’un comitè d’ajuda humanitària. Va criticar “l’Estat de Setge i la desinformació a la qual ens tenen sotmesos” i va assenyalar les morts de la setmana: 140 assassinats … “El mínim que es pot dir és que el país està vivint una etapa pre-revolucionària”. Seguidament va prendre impuls en la seva homilia i va dir: … “Jo voldria fer una crida de manera especial als homes de l’exèrcit, i en concret a les bases de la Guàrdia Nacional, de la Policia, de les casernes: Germans, són del nostre mateix poble, maten als seus mateixos germans camperols! I davant una ordre de matar que doni un home ha de prevaler la llei de Déu que diu No matar! … Cap soldat està obligat a obeir una ordre contra la llei de Déu. Una llei immoral ningú ha de complir-la. Ja és temps que recuperin la seva consciència i obeeixin abans la seva consciència que l’ordre del pecat. L’església defensora dels drets de Déu, de la dignitat humana, de la persona, no pot quedar-se callada davant de tanta abominació. Volem que el govern es prengui seriosament que de res serveixen les reformes, si van tenyides de tanta sang … En nom de Déu, i en nom d’aquest sofert poble, els laments del qual pugen fins al cel cada dia més tumultuosos, els suplico, els prego, els ordeno en nom de Déu: Aturin la repressió!”
La veu de Monsenyor Romero es va fer escoltar amb claredat malgrat tots els inconvenients i interferència radial i en els equips: “L’església predica l’alliberament” … “La catedral va esclatar en aplaudiments, el poble emocionat sentia el clam dels seus cors” -així ho relaten Jacinto Bustillo i Felipe Pick.
Necessitava profundament del silenci i l’oració, de buscar en el seu interior la paraula de Déu perquè l’ajudés a acompanyar i escoltar el seu poble, sofrent i esperançat.
Molts màrtirs van sembrar les seves vides en terra salvadorenca, entre ells hi ha sacerdots, religioses i laics compromesos en les comunitats de base, en reclamar el dret de viure sense violència i aconseguir la Pau.
Han passat molts anys i el Sant d’Amèrica, Oscar Romero, il·lumina el caminar de l’Església, la seva paraula i testimoni de vida és llum de l’Esperit, com diu a la Nit de Nadal de 1979: “El país està parint una nova edat i per això hi ha dolor i angoixa, hi ha sang i patiment. Però com en el part, diu Jesús, a la dona li arriba l’hora de patir, però quan ha nascut el nou home, ja s‘oblida de tots els dolors. Passaran aquests patiments. L’alegria que ens quedarà serà que en aquesta hora de part vam ser cristians, vivint aferrats a la fe en Crist, i això no ens va deixar sucumbir al pessimisme. El que ara sembla insoluble, un carreró sense sortida, ja Déu ho està marcant amb una esperança. Aquesta nit és per viure l’optimisme que no sabem per on, però Déu salvarà la nostra pàtria i en la nova hora sempre estarà brillant la gran notícia de Crist”.
El Papa Francesc ha buscat amb justícia reparar de l’oblit el màrtir i profeta i restablir el testimoni de Monsenyor Romero, llum de l’Església llatinoamericana, Poble de Déu que reconeix els seus profetes que inspiren i mostren el camí de la fe i l’esperança. Així es va parint l’esperit de vida de l’Home Nou.
Vénen a la meva memòria germans de caminada al continent de la Terra Fecunda que estan presents a la vida dels pobles, són les veus profètiques de l’Església del nostre temps. A l’Equador, la veu de Monsenyor Leonidas Proaño, bisbe de Riobamba. A Chiapas i Cuernavaca, a Mèxic, les veus dels bisbes Samuel Ruiz i Sergio Méndez Arceo. Al Brasil, veus profètiques com les de Don Helder Cambra, arquebisbe d’Olida i Recife; el Cardenal de Sao Paulo, Don Pablo Evaristo Arns; Don Pere Casaldàliga de Sao Felix do Araguaia, Tomás Balduino de Goias, Antonio Fragoso de Crateús, teòlegs com Leonardo Boff i Fra Betto. A Nicaragua, Ernesto Cardenal. A Xile, el Cardenal Silva Enriquez. I a Bolívia, Jorge Manrique, a la Paz. A l’Argentina, la veu del màrtir dels plans de la Rioja, Monsenyor Enrique Angelelli, i els seus sacerdots Carlos Murias i Gabriel Longeville; els bisbes Jaume de Nevares de Neuquén, Jorge Novak de Quilmes i Miguel Hesayne de Viedma, sacerdots, religioses i laics compromesos des de la fe amb el poble, el martirologi de les germanes missioneres franceses i els Palotinos, i tants altres que són com els rius subterranis que emergeixen amb força a la superfície i canvien la realitat il·luminant la vida i l’esperança.
Altres germans i germanes van marcar el mateix caminar en la fe des de la diversitat, d’altres vessants religioses com l’Església Evangèlica Metodista, amb els bisbes Federico Pagura, Carlos Gattinoni i Aldo Etchegoyen i els seus màrtirs, l’Església Luterana amb el seu compromís amb els més necessitats . El rabí Marshall Mayer, en defensa dels drets humans.
Necessitem seguir les petjades dels qui ens van precedir en els camins d’esperança, de lluites des de la fe en el retrobament de la gran família humana.
Diversos dels germans esmentats van ser signants del Pacte de les Catacumbes a Roma el 1965 en finalitzar el Vaticà II on van ser convocats per Dom Helder Cámara i van renovar el seu compromís de viure l’Evangeli al costat dels pobres.
L’Esperit del Senyor està present en la vida i memòria, Sant Romero d’Amèrica camina al costat dels pobles del nostre continent.