En els últims mesos la situació a la Mediterrània ha servit com un dramàtic recordatori del que els líders d’Europa han intentat dificultosament oblidar. La crisi de Síria ha arribat a Europa. Encara que s’ha parlat molt de números i percentatges de refugiats que cada país pot o no acceptar, no ens oblidem que darrere d’aquests números i les escenes d’enganyosa emoció dels polítics, s’amaga el costat lleig de la política mundial. 

Els plans per derrocar els règims “molestos” de l’Orient Mitjà van començar en el moment en què els falcons de la guerra de Washington i els seus aliats europeus van preparar la primera guerra de l’Iraq.

En un discurs de 2007, el general nord-americà Wesley Clark va relatar una conversa que va tenir el 1991 amb el llavors subsecretari de Defensa Paul Wolfowitz. Durant aquesta xerrada, el secretari general va dir que el Pentàgon ja havia elaborat plans per aconseguir el canvi de règims a l’Iraq, Síria i l’Iran. “… Tenim uns 5 o 10 anys per netejar els antics règims soviètics -Síria, Iran, Iraq- abans que la propera gran superpotència estigui en condicions de desafiar-nos”.

El general Clark va arribar a revelar que sis setmanes després de l’atac a les torres bessones el 2001, un funcionari del Departament de Defensa li va dir que el Pentàgon havia emès un document classificat que descriu l’estratègia dels EUA per derrocar els règims dels set països en els propers cinc anys. El començament es faria amb l’Iraq, seguit per Síria i el Líban, a continuació, Líbia, Somàlia, Sudan i, finalment, l’Iran.

Aquestes afirmacions van ser confirmades per l’exministre d’Afers Estrangers francès, Roland Dumas, quan va dir al canal de televisió FrenchTV que la Gran Bretanya estava entrenant i donant suport a rebels sirians, almenys dos anys abans de la revolta, amb l’objectiu d’enderrocar al-Àssad del poder.

Els diners que alimenten la guerra

Entre 2006 i 2010, els EUA van gastar 12 milions de dòlars per donar suport i instigar manifestacions i propaganda contra el Govern sirià. WikiLeaks va lliurar més de 7.000 cables diplomàtics secrets que documenten el finançament. Els cables van revelar que fins a 6,3 milions de dòlars es van canalitzar al Moviment per la Justícia i el Desenvolupament, una organització siriana dissident amb seu a Londres. El Moviment operava el canal per satèl·lit Barada, que va difondre la propaganda antigovernamental a Síria i va jugar un paper important en les protestes contra al-Àssad dels anys 2010-2011.

Els 6 milions restants els va gastar EUA per donar suport als rebels i els activistes, i educar els periodistes en les formes de manipulació de les notícies sobre la crisi siriana d’una manera que beneficiés els rebels. L’abril del 2011, el portaveu del Departament d’Estat, Mark Toner, va admetre que els documents de WikiLeaks eren autèntics i va afirmar que EUA va recolzar diversos “moviments civils a Síria” amb “l’objectiu d’enfortir la llibertat d’expressió”.

El 2012 el ministre francès d’Afers Exteriors, Laurent Fabius, juntament amb el Regne Unit, va impulsar un relaxament en l’embargament d’armes de la UE a Síria per permetre que “les armes defensives arribin als combatents de l’oposició”. França va ser la primera potència europea que va reconèixer la Coalició Nacional d’Oposició Síria i a les Forces Revolucionàries, una coalició de diversos grups rebels formada a Doha que, segons el president francès, François Hollande, era l'”única representant del poble sirià”. La coalició també va ser reconeguda per la veïna Turquia i la Lliga Àrab com a “representant legítim de les aspiracions del poble sirià”.

El desembre del 2012, en una reunió celebrada a Marràqueix, Estats Units va donar suport a la Coalició Nacional com a Govern de transició de Síria. Per aquest temps més de 100 països, inclosa la Unió Europea, havien reconegut l’oposició siriana, malgrat els temors que podria estar vinculada a grups relacionats amb Al-Qaida. D’acord amb el ministre de Relacions Exteriors francès, Laurent Fabius, es van donar a conèixer en la reunió “importants” contribucions financeres: Aràbia Saudita va oferir 100 milions de dòlars, els EUA es van comprometre a donar 14 milions més en ajuda mèdica i Alemanya va oferir 29 milions.

Dos anys més tard, el 2014, el president francès Hollande va dir cínicament als mitjans francesos que França estava armant i entrenant els rebels sirians per un període indeterminat de temps, perquè “són els únics participants del procés democràtic”. En una entrevista al diari francès Le Monde, va admetre que França no pot “fer-ho sola” i que hi havia “una bona entesa amb Europa i els estatunidencs”.

Per cert, hi havia tal entesa.

La connexió líbia

Ja el setembre del 2012, el consolat nord-americà a Bengasi i una base de la CIA que es troba a una milla del consolat, van ser atacats per les milícies locals. Els atacs van causar la mort de quatre persones, entre elles l’ambaixador nord-americà a Líbia, Christopher Stevens.

El president Obama i Hillary Clinton van ser fortament criticats per la manca de seguretat al consolat i pel retard de la resposta.

Però la narrativa oficial no va abordar algunes qüestions claus: per què la base de la CIA va ser atacada i quin va ser el paper exacte del consolat en una zona parcialment controlada per la milícia local?

Oficialment, el paper del consolat era establir un centre cultural i una biblioteca a Bengasi. Però els informes de premsa indiquen que el consolat complia una funció molt més fosca.

Poc després que comencés la guerra per derrocar Moammar al-Gaddafi a Líbia, el febrer del 2011, la CIA va establir una base per a les seves operacions d’espionatge a Bengasi. La base de la CIA era coneguda com l’Annex i, segons el Wall Street Journal, l’únic objectiu del consolat era “donar cobertura diplomàtica a l’Annex”.

El Sunday Times de Londres va informar que els Estats Units havien estat comprant en secret les armes emmagatzemades de Gaddafi, incloent míssils antiaeris SA-7, míssils antitancs, granades propulsades per coets i projectils de morter. Algunes d’aquestes armes es van canalitzar cap als rebels a través d’una connexió amb els països de l’Orient Mitjà que ja estaven donant suport a diversos grups de l’oposició a Síria.

El periodista d’investigació Seymour Hersh, guanyador del Premi Pulitzer, ha revelat també que el president Obama i el primer ministre turc, Erdogan, havien arribat a un acord secret a principis del 2012. L’acord va ser que la CIA i l’MI6 britànic es comprometrien a traslladar les armes pesades de Gaddafi fora de Líbia i les utilitzarien per proveir l’Exèrcit Lliure de Síria; Turquia, Aràbia Saudita i Qatar proporcionarien els fons per a aquesta operació que estava sota els auspicis d’una entitat australiana.

És molt probable que la majoria d’aquestes armes acabessin en mans del front Al-Nusra, un grup extremista vinculat a Al-Qaida a Síria. Quan els EUA i els seus aliats europeus i de l’Orient Mitjà estaven canalitzant armes pesades als rebels de Síria, fins a un 9% dels combatents totals de l’Exèrcit Lliure de Síria pertanyia al Front Al-Nusra. El 2012, el Washington Post va informar que el grup gihadista estava creixent ràpidament, “en part perquè ha estat el braç més agressiu i reeixit de la força rebel”.

De fet, el 2013, pràcticament totes les àrees controlades pels rebels a Síria, serien dirigides pels gihadistes.

La massacre de Ghouta

L’agost del 2013, un fum groc es va aixecar sobre el suburbi de Ghouta, prop de Damasc, controlat pels rebels. Unes hores més tard jeien als carrers els cossos sense vida de 1.000 persones, entre elles 300 nens. Va ser un dels pitjors atacs amb gas sarin de la història de la guerra civil siriana.

El president Obama va acusar el règim sirià de, suposadament, creuar la “línia vermella” que ell havia establert el 2012 sobre l’ús d’armes químiques i va anunciar la intervenció militar a Síria.

No obstant això, dos dies abans de l’atac previst, Obama va dir que buscaria l’aprovació del Congrés per a la intervenció.

Llavors, què va fer canviar d’opinió al president dels Estats Units?

Seymour Hersh presenta una narració alternativa dels esdeveniments: La intel·ligència dels Estats Units temia que Turquia estigués subministrant gas sarin als rebels, mesos abans de l’atac. Aquesta informació mai es va fer pública.

Hersh escriu que “l’Agència d’Intel·ligència de Defensa dels Estats Units va emetre un document altament classificat de cinc pàgines sobre els ‘temes de conversa’ de la reunió informativa el 19 de juny, quan es va declarar que el grup rebel sirià Al-Nusra mantenia una cèl·lula de producció de gas sarin”. Segons el document “Turquia i els facilitadors químics amb seu a Aràbia estaven tractant d’obtenir precursors de sarin a granel, desenes de quilograms, probablement per a l’esforç de producció a gran escala previst a Síria”.

Segons la denúncia de Hersh, el 2012 els serveis d’intel·ligència nord-americans creien que els rebels perdrien la guerra. Això va portar a l’agència d’intel·ligència nacional de Turquia i a la Gendarmeria, el braç d’aplicació de la llei paramilitar del país, a treballar amb el Front Al-Nusra a Síria per tal d’ajudar-lo a construir el seu desenvolupament químic. Suposadament Erdogan esperava que l’ús d’armes químiques contra els civils sirians provoqués una resposta militar dels Estats Units contra al-Àssad.

L’informe de Hersh va desencadenar la polèmica i el New Yorker i The Washington Post es van negar a publicar-lo.

Transcorreran anys fins que els jocs polítics i militars que envolten el conflicte sirià surtin a la llum.

Mentrestant, quatre milions de sirians es veuen obligats a escapar del conflicte i més de 250.000 persones han intentat arribar a Europa l’agost de 2015. Els països occidentals estan disposats a concedir-los asil, però no estan disposats a aturar les accions que alimenten la guerra.

Sembla que els cossos dels nens sirians ofegats han sorprès moltes consciències, però no han canviat cap política.

Fragkiska Megaloudi és una periodista grega especialitzada en la presentació d’informes de drets humans. El seu últim llibre sobre Corea del Nord es publicarà aquesta tardor.