Des de fa sis mesos, Miguel Fernández Martínez es troba a Síria, país assolat per una guerra d’agressió que porta quatre anys i sembla no tenir fi. Fernández Martínez és periodista de l’agència cubana de notícies Prensa Latina i l’únic corresponsal permanent d’Occident a la nació governada per Bashar al-Assad.
En aquesta entrevista amb Marcha fa un detallat relat de l’actual situació del poble sirià i del poder real que té el grup terrorista Estat Islàmic (EI) al país. A més explica el paper que juguen Turquia, Estats Units i les monarquies del Golf Pèrsic en el pla per desestabilitzar Síria finançant i donant suport a les organitzacions irregulars armades que operen a la nació.
Després de quatre anys de guerra d’agressió contra Síria, quina és la situació actual del país?
De lluita i resistència. Difícilment un altre país de la regió hagués resistit més de quatre anys de guerra imposada per poderoses potències internacionals com és el cas de Síria. Es mantenen les mesures de càstig imposades pels Estats Units i la Unió Europea, persisteix la violació de les fronteres comunes, el que permet l’accés de milers de mercenaris armats i pagats per Occident. Però sobretot s’imposa una impressionant capacitat de resistència de l’Exèrcit sirià, que en quatre anys ha perdut més de 40.000 homes als fronts de combat i segueix enfrontant-se a les bandes armades. A més, les xifres que exhibeix aquest conflicte són alarmants: més de 230.000 morts, quatre milions de refugiats i prop de set milions de desplaçats dins del país; la infraestructura econòmica fortament malmesa, les seves principals fonts d’energia i ingressos (pous de petroli) en terrenys ocupats pel grup terrorista Estat Islàmic (EI). Però el poble sirià no es rendeix i segueix lluitant.
Quina és la quantitat real de territori que avui controla Estat Islàmic?
Encara que molts estimen que l’EI ocupa gairebé el 50 per cent del territori del país, cal donar una mirada objectiva en termes de territoris reals ocupats, població i la seva importància estratègica. La zona d’acció de les bandes gihadistes és del centre a l’est del país, zona amb grans extensions de desert i poca població. Tampoc són forts en ciutats importants, amb excepció de Raqqa, a 542 quilòmetres al nord-est de Damasc, i que va ser autoproclamada com la capital del Califat Islàmic, establert per la força en aquests territoris. També mantenen ocupada la ciutat de Palmira, a uns 220 quilòmetres a l’est de la capital i declarada Patrimoni de la Humanitat des de 1980, per la quantitat de riqueses arquitectòniques que atresora, algunes del segle I. Al nord ocupen les ciutats d’Idleb i Yirs al-Shugur, i una mica més al nord-est la meitat de la ciutat d’Alep (nord i nord-est), que en el seu moment va ser el centre econòmic de Síria. La resta del país, i on es concentra la major quantitat de poblacions, està sota control governamental. En realitat, el que ocupen les bandes de l’EI són vies d’accés, carreteres que enllacen diferents punts geogràfics del país i que, per descomptat, dificulta les comunicacions, els proveïments i el normal desenvolupament de l’economia nacional.
Podria descriure la vida quotidiana dels sirians tenint en compte la situació del país?
Seria difícil explicar-ho perquè no és homogeni a tots els llocs. Per exemple, si visites Damasc, la capital del país, amb poc més de dos milions d’habitants, pots arribar a pensar que no estàs enmig d’un escenari de guerra. Malgrat els atemptats dinamiters, els atacs amb morters i altres accions terroristes la ciutat està molt ben protegida per l’Exèrcit i la vida transcorre en una discreta normalitat, que només s’interromp pels sons de l’aviació de combat, o pel canoneig de l’artilleria contra posicions rebels en ciutats contigües. La gent es manté en les seves feines, circulen taxis i òmnibus, i en diversos punts de la ciutat hi ha vida nocturna (bars, restaurants, cinemes, teatres, museus) sense restriccions. Però aquest no és el cas en altres ciutats que, encara que no estan sota control dels terroristes, es mantenen assetjades constantment per atacs amb morters, cotxes-bombes accionats per suïcides, segrestos i altres accions criminals. També hi ha el cas de les ciutats de Kafarya i Al-Foa, a la província d’Idleb, on prop de 40.000 civils porten mesos resistint les envestides dels terroristes, completament assetjades, amb tots els serveis tallats (energia elèctrica, aigua, combustibles, aliments) en una situació d’absoluta desesperació, però disposats a no deixar-se ocupar. I no podem oblidar les localitats que estan sota control dels jihadistes, on les condicions de vida van canviar radicalment després que es van imposar les lleis de la Sharia (llei islàmica), obligant les dones a cobrir-se el rostre, els homes no poden portar pantalons estrets ni pentinats moderns, i són castigats brutalment si violen aquestes imposicions. En aquests llocs és freqüent veure degollaments públics, llancen als homosexuals d’edificis alts, lapiden les dones fins a la mort per determinades “faltes” que poden ser jutjades pels extremistes islàmics. En aquests llocs la vida pot esdevenir un infern per a les minories ètniques (alauites, xiïtes, ismaelís, drusos, kurds, cristians) que en molts casos són segrestats i venuts com a esclaus en ple segle XXI. En aquests llocs les nenes es venen al mateix preu que els barrils de petroli. Els nens entre un i nou anys d’edat poden costar fins a 165 dòlars, mentre que les adolescents entre 11 i 16 estan valorades en 124 dòlars. És veritablement dantesc.
Quin paper hi juguen en l’actualitat Turquia i les monarquies del Golf Pèrsic pel que fa a Síria?
Des del començament de la crisi el 2011, Turquia junt amb Jordània, Aràbia Saudita i Qatar es van convertir en les puntes de llances de la gran campanya antisiriana organitzada per Estats Units, el Regne Unit i França. Turquia i Jordània, que comparteixen fronteres amb Síria pel nord i el sud, respectivament, han brindat els seus territoris com a base d’entrenament dels grups terroristes que després s’infiltren en territori sirià per cometre excessos. No es pot oblidar que el president turc Recep Tayyip Erdogan és la figura política de la Germandat Musulmana en aquesta zona de l’Orient Mitjà, i ha estat un instigador a Síria del que es va conèixer com les Primaveres Àrabs en països com Tunísia, el Iemen, Egipte i Líbia, que va ser un procés desestabilitzador concebut, finançat i liderat des dels Estats Units. Turquia brinda avui el seu territori perquè especialistes militars nord-americans entrenin bandes armades que després creuaran la frontera siriana. Des de Turquia han entrat milers de mercenaris estrangers per incorporar-se a l’EI i al Front Al-Nusra, braç armat d’Al-Qaida a Síria. Tot això ha estat amb el beneplàcit del govern d’Ankara. Les monarquies del Golf fan les grans aportacions de diners per sufragar les despeses de guerra d’aquests grups criminals, i la campanya bruta en el terreny polític, tractant de deslegitimar el govern de Bashar Al Assad. Si ho analitzes a consciència, t’adones immediatament que és tot un pla internacional molt ben concebut per intentar doblegar la voluntat i sobirania dels sirians.
Es coneix una postura del govern sirià sobre el que passa al nord del país, on una guerrilla vinculada al PKK controla la zona i combat contra ISIS?
Les milícies kurdes que operen al nord de Síria no estan vinculades al Partit dels Treballadors del Kurdistan (PKK), les milícies armades s’identifiquen amb les sigles HPG i tenen una forta presència al sud de Turquia i algunes zones de l’Iraq. A Síria funcionen les milícies kurdes conegudes com Unitats de Protecció del Poble (YPG), integrades per pobladors siro-kurds que s’enfronten als grups gihadistes que operen als seus territoris, principalment al nord de la província d’Alep i a la província oriental de Hasaka. Malgrat les diferències polítiques entre els kurds i el govern de Damasc, avui el país està en estat de guerra i aquestes milícies contribueixen a alliberar-lo de terroristes.