La següent declaració ha estat lliurada, en part, en la Conferència Nacional Unida Antiguerra celebrada del 8 al 10 de maig del 2015 a Secaucus, Nova Jersey. Aquest esdeveniment ha atret centenars d’activistes antiimperialistes i de pau de tot Estats Units, Canadà, Gran Bretanya, el Mig Orient i Àsia. L’editor de Pan-African News Wire, Abayomi Azikiwe, es va dirigir a la conferència en quatre ocasions en sessions plenàries, taules i durant la recapitulació que va discutir propostes d’acció per intensificar la lluita per posar fi a les guerres d’Estats Units tant a nivell internacional com nacional. La conferència ha representat la major reunió d’activistes antiguerra i justícia social durant el 2015.

Per tal de comprendre plenament l’actual període de dominació imperialista a l’Àfrica, Àsia, Amèrica Llatina i dins dels límits geogràfics del continent europeu i l’hemisferi occidental, hem de reconèixer el paper de les intervencions del segle XV a l’Àfrica i altres parts del món.

A partir de 1402, el Regne de Castella, un precursor de la moderna Espanya, va envair els territoris de la costa del nord d’Àfrica coneguts com les Illes Canàries. Aquest període de la història del sud d’Europa va representar l’inici d’una expansió a l’Àfrica i l’Amèrica Llatina derivada d’una aliança entre els mercantilistes i les monarquies d’Espanya i Portugal.

Aquesta intervenció a les illes del nord d’Àfrica es va trobar amb una feroç resistència durant gairebé un segle. No va ser fins al 1495 que els governants d’Espanya van poder declarar el control sobre les Canàries. El paper de Portugal en prendre el control d’altres illes com les Açores i Cap Verd, va establir les bases per a l’expansió del tràfic d’esclaus a l’Atlàntic, la colonització d’Amèrica del Sud, Amèrica Central i les illes del Carib, així com la invasió d’Amèrica del Nord .

Dins de les Illes Canàries, ja en els últims anys del segle XV, es va establir un patró de colonialisme que continuaria fins a l’època contemporània. Després de la conquesta, els castellans van imposar un model econòmic basat en la producció de monocultius per a l’exportació. En primer lloc, la utilització de la canya de sucre i el vi més tard, que era un element important del comerç amb Anglaterra.

Durant aquest període es van establir les primeres estructures d’explotació d’un règim colonial. Tant Gran Canària, una colònia de Castella des del 6 de març del 1480 (a partir de 1556, d’Espanya), i Tenerife, una colònia espanyola des de 1495, tenien governadors separats, connotant el que aviat seria el sistema de divideix i venceràs.

A través de la conquesta d’aquestes illes africanes, la tracta atlàntica d’esclaus floriria del tot el segle XIX quan els governants europeus van imposar un projecte colonial basat en un creixent mètode industrialitzat de producció i explotació laboral. En aquest temps, la major part d’Àfrica havia estat conquerida per Europa amb la Conferència de Berlín de 1884 a 1885, que va servir per donar cobertura legal addicional a la institucionalització de la dominació colonial, que era tan genocida i socialment perjudicial com el sistema d’esclavatge.

Del colonialisme al neocolonialisme

La tracta d’esclaus de l’Atlàntic i el colonialisme van ser un sistema violent d’explotació que van portar altres països europeus cap al procés. Després de la iniciació per Espanya i Portugal, molts altres pròspers estats-nació d’Europa s’hi van involucrar, incloent-hi Holanda, Dinamarca, Alemanya, Itàlia, Gran Bretanya i França.

Aquesta iniciativa no es va quedar limitada a l’Àfrica i l’Hemisferi Occidental sinó que es va estendre cap a l’est fins a l’actual Orient Mitjà, Àsia i les illes del Pacífic. Les dues guerres mundials de la primera meitat del segle XX es van basar en gran mesura en la lluita entre diversos estats europeus, l’Imperi Otomà minvant (que es va ensorrar durant la Primera Guerra Mundial) i Japó, en una despietada campanya per conquerir el món i els seus recursos. Els moviments d’alliberament nacional que van sorgir amb força durant i després de la Segona Guerra Mundial reformarien la política internacional.

Amb l’aparició de nous estats independents a tota l’Amèrica Llatina durant el segle XIX, i dins d’Àfrica i moltes parts del Carib i de l’Àsia-Pacífic després de 1945, l’imperialisme ha desenvolupat el sistema de neocolonialisme, on el control es manté a través de mitjans econòmics i militars tot i la concessió de la independència política. Les revolucions socialistes a Rússia, la Xina, Corea del Nord, Vietnam del Nord i més tard a Cuba, van proporcionar un model alternatiu de desenvolupament on els estats postcolonials i subdesenvolupats podrien desafiar l’imperialisme a escala global.

Guerra imperialista al segle XXI: la major amenaça a la pau mundial

Després del col·lapse de la Unió Soviètica i els països socialistes de l’Europa de l’Est a principis dels anys 1990, els imperialistes nord-americans van suggerir que hi hauria un anomenat “dividend de la pau”.

No obstant això, els accionistes només han trobat noves maneres d’emprendre altres guerres. Des de l’Iraq, Afganistan, Panamà, Líbia, Síria, Iemen, Sudan i altres regions geopolítiques, les guerres de canvi de règim han demostrat ser tan mortals i desestabilitzadores com les del segle anterior.

Un informe recent de l’Agència de Nacions Unides per als Refugiats ha indicat que el nombre de persones desplaçades internament (PDI) i immigrants és més alt que en qualsevol altre període transcorregut des de la conclusió de la Segona Guerra Mundial. S’estima que més de 50 milions de persones s’han desplaçat, amb la major part d’aquestes poblacions provinents de les guerres instigades pels Estats Units a l’Afganistan, l’Iraq, Síria i la Banya d’Àfrica (Somàlia, Etiòpia, Eritrea i Djibouti).

Estem presenciant l’impacte d’aquests desplaçaments a la Mediterrània aquest any. Dins de la mateixa regió on va néixer la tracta atlàntica d’esclaus, més de dues mil persones han mort al mar en el que va de 2015.

Aquest problema no s’acabarà fins que aquells de nosaltres amb base en els estats industrialitzats occidentals construïm un moviment antiimperialista i antiguerra formidable en aliança amb els pobles de les nacions oprimides per posar fi a aquestes modernes guerres de conquesta. L’empobriment de la classe treballadora oprimida a nivell nacional a Europa i Amèrica del Nord no es pot acabar fins que es destrueixi l’imperialisme; per tant, el nostre destí està lligat a la situació i futur dels pobles del món.