7 d’abril del 2015

Ha passat un any des de la mort del P. Frans el 7 d’abril del 2014. Els combats s’intensifiquen a Alep. Els cristians viuen un malson després de la caiguda de la ciutat d’Idlib (a 60 km de Alep) en mans de les faccions islàmiques. Els cristians d’Idlib han sortit sans i estalvis excepte dues persones que van ser assassinades. Però ningú veu el got mig ple, ningú vol saber la raó per la qual aquestes dues persones han estat assassinades mentre que a les altres no les han tocat. Per sort no hi ha internet i, per tant no hi ha notícies que manipulen i fan por. Però la por hi és.

Avui ha mort el cosí del P. Mourad. Ahir volia assegurar el seu apartament a la Plaça Farhat. Quan va entrar, un obús va colpejar la casa i el pis va començar a cremar. No sabem com ha mort: va ser una explosió o un incendi? En qualsevol cas és una mort atroç. El cos està totalment negre. La seva família en estat de xoc.

He començat a sensibilitzar els bisbes per accelerar la preparació de llocs d’acollida en cas que les faccions armades envaeixin els nostres barris. El projecte és el següent: que els bisbes demanin a la Creu Roja un cert nombre de matalassos i mantes a manera de préstec; ells ho guarden en els soterranis de les esglésies i monestirs per, arribat el cas, albergar als desplaçats. És un projecte simple, realitzable, però cal que els bisbes estiguin convençuts.

Aquesta nit és terrible. Les bombes cauen molt a prop nostre i sentim l’olor de la pols. Els murs tremolen a cada explosió. Les bales o les explosions, no ho sé bé, colpegen les façanes dels edificis i fan un soroll que s’assembla a la pluja.

11 d’abril del 2015

Una veritable carnisseria al barri de Suleymanieh, un barri cristià. Els míssils que cauen destrueixen edificis sencers. Ahir a la tarda un míssil va caure prop de la casa de la meva família. Molts morts i molts edificis en ruïnes. Aquest matí, a les 5:55, un míssil ha colpejat l’edifici de la casa de la meva família. L’edifici veí s’ha col·lapsat, la meitat del nostre edifici s’ha ensorrat també, els dos pisos que estan per sobre de nosaltres s’han tornat engrunes, ens hem convertit en l’última planta. La Divina Providència ha salvat la família del meu germà que viu a la casa. El sostre de tres habitacions ha caigut. Un malson. He anat a veure. La gent fa les maletes i se’n va. L’èxode dels cristians d’Alep ha començat.

Un míssil ha caigut sobre l’edifici de la Societat de Catequesi a 50 metres de la nostra residència, ha travessat el sostre però no ha explotat. Fa al voltant de 2 metres i mig. Un altre ha caigut prop de la casa de la germana d’Antoine Homsy sj, la casa està feta pols però segueix en peu. Aquí també la Providència els ha salvat.

La gent experimenta un esquinç dolorós: de cop i volta desapareix tota la seva història personal i tots els seus records. No queda més que runes i persones tremolant, espantades, arrabassades psicològicament de tots els seus objectes d’afecte, sense dir que han perdut les seves persones estimades. Avui he vist en aquests barris a Job, l’home provat. Gent que ho ha perdut tot, i allà estan intentat recollir trossos de records abans de marxar.

Què dir a la gent? No tingueu por! He pronunciat aquesta frase amb força i la gent l’ha escoltat amb fe doncs aquell que parla també està colpejat com ells. “Guardeu la calma per prendre una decisió sàvia… Voleu marxar? Aneu-vos-en, jo em quedo. Reseu amb tot el cor: Déu ve a ajudar-nos! El Senyor ve ajudar-nos!” Ja no anuncio la consolació sinó la consolidació. Sento que el valor que mostro reforça la gent. Que l’Esperit Sant segueixi sostenint-me en aquest valor doncs sento una gran feblesa en el fons de mi mateix.

12 d’abril del 2015

És la festa de la Pasqua (Ortodoxa). Però els cristians de la ciutat viuen un Divendres Sant. Tothom crida: ens en anem!

Un cop més la comunitat cristiana mostra un esperit de solidaritat. Tothom comença a acollir els desplaçats. L’església llatina ha estat la primera a obrir les seves sales per acollir els qui ja no tenen casa. Els greco-catòlics han seguit els passos dels llatins. Dels altres encara no en tinc notícies.

La moral està molt baixa. Ningú comprèn el que està passant. Però els cristians estan convençuts que el pla per fer-los fora de la ciutat ha començat. L’estat ha enviat urgentment el ministre d’assumptes socials i el primer secretari del partit Baath per visitar els bisbes, tranquil·litzar els cristians i desmentir els rumors que circulen sobre que el règim cedirà Alep a les faccions armades com ha fet a Idlib. Però ningú els creu.

Avui, el P. Antoine Kerhuel m’ha trucat des de Roma. Ho fa cada festa, però la seva trucada tenia avui un sabor especial. M’ha donat una gran consolació. Em sento sostingut. El P. Antoni no m’ha parlat d’una forma ritual: “Com estàs?” De veritat volia saber el que està passant i assegurar-se que estic bé, jo, l’únic jesuïta actualment a Alep. M’ha fet un gran bé. M’ha pujat la moral. Gràcies Antoine. El P. Nawras em crida també cada dia per informar-se de la situació.

13 d’abril del 2015

Dia de carreres. D’una banda he d’ajudar el meu germà a salvar el que es pot salvar de la casa abans del seu esfondrament, de l’altra he d’organitzar albergs de nit als soterranis de les esglésies ja que els combats s’intensifiquen a la nit. Contacte amb el bisbe llatí, un home obert sense reserves davant de qualsevol proposició, a la formació d’una cèl·lula de crisi, etc. De nit els combats s’intensifiquen. Que Déu ens guardi fins demà.

14 d’abril del 2015

El nunci apostòlic m’ha cridat avui des de Damasc per informar-se de la situació.

El més dolorós és el retrobament amb la gent. A cada retrobament sorgeix la malenconia. Pessimisme general. Com que sóc de la ciutat, cèlebre pels meus escrits i homilies, i sobretot solidari amb el sofriment pel fet que la nostra casa familiar ha estat bombardejada, la gent em busca per parlar. Jo els sostinc en tant que l’Esperit Sant m’inspira, i m’inspira. Per als qui se’n van, els indico llocs a Síria on allotjar-se de manera no molt cara ja que els habitants de les zones cristianes (La Vall dels cristians, Mashta-el-Helou, Tartous, Lattakié…) exploten inhumanament els desplaçats demanant-los lloguers extremadament cars.

Aquests dos últims dies els enterraments es fan en grup: 3 taüts i fins i tot quatre a vegades. I la televisió estatal grava i explota aquest drama per al seu benefici. Fins ara hem enterrat 12 persones. Comptant els autobusos i les enraonies són ja 160 famílies cristianes les que han deixat la ciutat en aquests dos últims dies. El triple seran les que se’n vagin al llarg d’aquesta setmana. La temptació del suïcidi apareix i es detecten els seus senyals. A nivell dels combats les faccions armades donen la impressió que avançaran aviat sobre la ciutat. No sabem el que ens reserva el destí.

Per avaluar la situació les estadístiques poden donar unes xifres indicatives:

– Una desena de companyies de viatges no tenen places lliures fins al 18 d’abril a cap dels 60 autobusos que transportaran 2.500 passatgers cada dia.

– 200.000 maletes s’han venut en aquests tres últims dies segons un comerciant. Ens ha mostrat el seu enorme magatzem pràcticament buit. No li queden més que necessers i bosses de mà.

– A l’escola Enayé han faltat entre 8 i 10 alumnes de cada classe a causa dels viatges, la qual cosa fa uns 140-180 alumnes. El col·legi Enayé és una escola catòlica per a la classe mitjana.

– Un dispensari caritatiu ha atès avui a 10 nens que han començat a tartamudejar pel trauma patit i a uns altres 30 que es fan pipí al llit o que tenen malsons a la nit.

16 d’abril del 2015

Por, pànic i inquietud davant el que pugui passar demà, festa de la independència. Els rumors diuen que hi haurà combats ferotges. Avancem en la preparació d’albergs. Molts em contacten per a tot tipus de consells: “Volem deixar la ciutat, no tenim molts diners, on anem?” “Tenim por de les nits, on podem dormir?” Tinc la impressió que m’estic tornant una referència. Els mateixos capellans aconsellen la gent de venir a veure i no sé per què. Jo dirigeixo la gent discretament, per no avivar el pànic, als albergs perquè passin la nit allà. Avui, per petició del bisbe llatí, he enviat al bisbat 30 matalassos i 60 mantes. 25 persones tenen la intenció de passar les 2 o 3 pròximes nits al soterrani del bisbat.

Aquells que van deixar la ciutat han tornat en massa. Al voltant d’un 75% han tornat, però la majoria amb la intenció d’anar-se’n de nou al final de l’any escolar, a mitjans de maig.

26 d’abril del 2015

Un diumenge terrible. Escric aquest diari entre l’olor a pols. Dues explosions han sacsejat la ciutat. Una a Jdaydé, a 100 metres de la residència, l’altre al vell mercat. Alguns segons entre totes dues. Després, combats i obusos. He celebrat la missa dominical a la catedral llatina a les 5. Normalment hi assisteixen entre 400 i 500 persones a aquesta missa, avui n’hi havia 80. La gent té por. Durant la missa, els murs de la catedral vibren, la gent tremola i l’Evangeli parla del Bon Pastor que no deixa el seu ramat. Què dir? Mantinguem-nos units amb el Senyor perquè Ell ens sosté en els nostres temors. I dic bé: ens. La possibilitat que la ciutat caigui aviat a les mans dels rebels no està exclosa, però cap de les nostres pors tindrà lloc. Animo la gent a mantenir la calma, a no fugir de seguida ja que si els cristians som nombrosos podem reivindicar algunes coses davant dels nostres ocupants.

El nostre soterrani s’utilitza avui com a alberg per primera vegada. Hem tingut un taller de socorrisme per als nostres treballadors del JRS. Quant els combats han començat a 100 metres del Cercle Catòlic, tothom ha baixat i s’ha refugiat al nostre soterrani fins a les 16:30.

Tres albergs als soterranis de les esglésies ja estan equipats, el quart i el cinquè ho estaran demà. Jo treballo amb Ghassan a tota velocitat. Procedim de manera eclesiàstica, o sigui de la mà del clergat que s’encarrega de les seves esglésies, mentre que altres han escollit una altra via i segueixen encara en la fase de les reunions i discussions.