Hi va haver molt entusiasme el 2008 en el sentit que el president Barack Obama tindria un enfocament més sa i legítim sobre les qüestions de política exterior pel que fa a la guerra i la pau. Sis anys més tard -amb els nord-americans morint encara a l’Afganistan, Guantánamo segueix en funcionament, els drons nord-americans segueixen matant persones en diversos països, fins i tot ciutadans nord-americans, i ara un altre embolic a l’Iraq- està clar que el president Obama ha fet poc més que ampliar els ja grans poders per fer la guerra del seu predecessor i habilitar totalment la visió d’un “executiu unitari” amb poders il·limitats en la guerra i en la pau.

On és, per exemple, l’autorització nacional del president Obama per a l’ús de la força a l’Iraq contra l’Estat islàmic? Obama ha pres la posició que l’Autorització del 2001 de l’Ús de la Força (“AUMF”) aprovada pel Congrés arran dels atacs de l’11 de setembre, així com l’AUMF del 2002 contra l’Iraq es va donar abans que la guerra li proporcionés la base legal per a més atacs aeris. Ni més ni menys que John Yoo, el famós ratificador de la tortura de l’administració de George W. Bush, s’ha afanyat a defensar Obama, afirmant que Obama té tota l’autoritat legal que necessita en els AUMFs del 2001 i el 2002.

Però la idea que aquestes autoritzacions donen suport a l’acció militar en curs contra l’Estat islàmic, més d’una dècada després que s’aprovessin inicialment, és molt deficient. L’AUMF del 2001 es limita específicament als grups terroristes que havien planejat o ajudat als atacs de l’11 de setembre. No hi ha cap prova (i cap funcionari del govern ho ha argumentat) que l’Estat islàmic estigui vinculat d’alguna manera a l’11 de setembre. L’AUMF del 2002, que va proporcionar la base jurídica per a la guerra de l’Iraq, també és insostenible com a justificació per a aquesta guerra, ja que es basa en la suposada “amenaça” plantejada per Saddam Hussein. De fet, a través de la seva assessora de Seguretat Nacional, Susan Rice, el mateix Obama va demanar el juliol la revocació de l’AUMF del 2002, tot just unes setmanes abans del que ara es reclama com a base renovada per a l’aventurisme a l’Iraq.

Els atacs també estan mancats de tot fonament en el dret internacional. En virtut de la Carta de les Nacions Unides, un país només pot utilitzar la força armada contra un altre país en defensa pròpia, o quan sigui aprovat pel Consell de Seguretat de les Nacions Unides. No hi ha cap resolució que hagi autoritzat els atacs dels Estats Units a l’Iraq; i la noció que els Estats Units han llançat bombes a l’Iraq per una qüestió d’auto-defensa simplement no és creïble.

Encara que no ho va fer explícit (almenys no encara), és probable que la Casa Blanca confiï en una teoria tènue del dret internacional anomenada la “responsabilitat de protegir”, que sosté que els països poden implicar-se militarment en altres països amb la finalitat de protegir els civils o prevenir altres danys humanitaris imminents. Aquesta va ser la base de la campanya de bombardejos contra l’ex Iugoslàvia, que mai va tenir autorització del Consell de Seguretat de l’ONU. L’actual ambaixador d’Obama a les Nacions Unides, Samantha Power, és una coneguda defensora d’aquesta doctrina i ha sostingut recentment que els Estats Units tenen tota l’autorització legal que necessiten per a la campanya aèria.

Però no hi ha cap base en el dret internacional per tal teoria, i els observadors més lúcids han conclòs correctament que l’anomenada “responsabilitat de protegir” és una excusa amb prou feines dissimulada per a la intromissió occidental en països a milers de quilòmetres de distància. Com Antony Loewenstein assenyala:

Mai escoltem cap [responsabilitat de protegir] dels partidaris que pressionen per una intervenció militar a Gaza a fi de protegir els palestins dels míssils israelians. Ningú parla de protegir els civils egipcis de la brutal dictadura, recolzada pels Estats Units a Egipte. Amb prou feines es va dir una paraula per protegir els activistes reprimits a Bahrain o a l’Aràbia Saudita. Ja sigui presentada com a solidaritat, la responsabilitat de protegir, o com una intervenció per prevenir violacions dels drets humans, de l’Iraq a Líbia, aquests són experiments grotescos contra civils indefensos amb conclusions fàcils de veure per a nosaltres.

Els Judicis de Nuremberg, que van proscriure les guerres que no es realitzen de conformitat amb el dret internacional, faran excepcions per a la “responsabilitat de protegir”, i de fet etiqueten qualsevol guerra que no es realitzi amb un fonament jurídic sòlid com a “crim d’agressió”, considerat el crim internacional suprem -en gran part a causa de les terribles conseqüències que es produeixen quan esclaten les guerres. No obstant això, aquí també, la Casa Blanca ha argumentat recentment en el Districte Nord de Califòrnia, que els judicis de Nuremberg són “irrellevants” per a la determinació de si els presidents poden ser considerats responsables de les seves accions pel que fa a la guerra i la pau.

Des d’un punt de vista històric, és irònic que un jove senador d’Illinois que va fer campanya en gran part contra la guerra de l’Iraq i que va mostrar les seves credencials com un erudit constitucionalista estigui sotmès a l’”estat d’excepció” permanent descrit pel filòsof nacional-socialista Carl Schmitt, que va argumentar que els sobirans han de tenir el dret de suspendre les restriccions legals i jurídiques de les seves societats perquè puguin actuar fora de la llei. Això és el contrari del constitucionalisme legal que constitueix la base filosòfica de l’ordenament jurídic nord-americà, que es pot resumir amb les paraules d’Edward Coke: “El mateix rei no ha d’estar sota cap home, sinó sota Déu i la Llei.”

Fins i tot sis anys més tard, les fiblades i cicatrius de les guerres de l’era Bush encara planen sobre els que fan prevaler la civilització sobre la barbàrie, i certament segueixen afectant físicament als que van lluitar en ambdós costats, així com els milions de civils que sempre pateixen quan es produeixen les guerres.

El fracàs del president Obama per buscar una política exterior més racional és una lliçó inquietant però important: els qui pressionen per un govern legítim i constitucional que resolgui els conflictes internacionals en comptes d’iniciar-los tenen molta feina per fer i no poden confiar en les promeses -falsament donades- pels polítics de qualsevol partit polític. L’última Administració estava equivocada, però estava obertament equivocada i no tenia pretensions de cercar una presidència imperial. Per contra, aquesta Administració s’ha embolicat ella mateixa en la hipocresia, fins i tot al mateix temps que consolida els greus excessos de la seva predecessora. Ambdues parts mantenen el seu compromís amb l’imperialisme i les guerres que les acompanyen, o amb les paraules immortals de Tàcit, escrites fa dos mil anys sobre els que van desmantellar l’antiga república de Roma amb la finalitat de crear un imperi dinàstic i militant: “Per devastar, per massacrar, per usurpar sota títols falsos, que ells anomenen imperi; i de fer un desert, en diuen pau”.

D. Inder Comar és director jurídic de Comar Law. Comar Law està en litigi contra membres de l’Administració Bush per la presumpta agressió contra l’Iraq (Saleh v. Bush, ND Cal. 13 març 2013, 13-cv-1124 JST).