Síria, un cop la llar d’una societat única, multireligiosa, està sent destruïda. Occident està fent els ulls grossos sobre la veritable causa de la tragèdia.
L’any passat, el papa Francesc va demanar un dia d’oració i dejuni per la pau a Síria, Orient Mitjà i el món sencer, fixant la data per al 7 de setembre i a ell mateix per presidir una vigília de pregària a Roma. En un recent article del Wall Street Journal, Peggy Noonan informa que el setembre del 2013, “el poble nord-americà espontàniament es va aixecar i va dir a Washington que no abonarien una incursió de bombardeig a Síria que ajudés els insurgents oposats a Baixar al-Àssad. Aquesta reacció pública va ser una sorpresa no només per a la Casa Blanca, sinò pels republicans al Congrés, que estaven -i jo els vaig veure- amb la cara pàl·lida després de les trucades que van inundar les seves oficines. Va ser un xoc tan gran a Washington que els funcionaris encara no en parlen i fan creure que no va succeir”.
Això, per descomptat, va ser abans que l’ISIS, l’Estat Islàmic, aparegués en escena, tallant a través d’una tercera part de Síria i l’Iraq i avançant ràpidament, tràgicament, dins de la zona amb presència cristiana més forta de l’Iraq. Un món commocionat va presenciar la decapitació espantosa d’occidentals innocents, juntament amb el desplaçament, violació i assassinat dels cristians iraquians i yazidites, el saqueig i la crema d’esglésies, i el marcatge de les llars cristianes. Tots els líders del món occidental es van comprometre a prendre mesures immediates. El president dels Estats Units es va comprometre solemnement a “degradar i destruir” l’ISIS. No obstant això, en qüestió de mesos, fins i tot les decapitacions semblen haver passat a un segon pla. Semblaria com si després d’un temps suficient de sobreexcitació, fins i tot la indignació més aguda a tot el món s’esvaís, com a observadors cada vegada més habituats a les atrocitats. Només uns dies després de la denúncia solemne del president Obama, els “rebels” antigovernamentals van anunciar un acord amb l’ISIS. Per què? Per unir forces contra l’enemic comú: Baixar al-Àssad.
Malgrat una formidable recepció del president Obama, només una sola vegada, a una delegació de patriarques a Washington el passat setembre, en la qual, segons els informes, va dir: “Sabem que al-Àssad ha estat protegint els cristians”, la actitud bipartidista cap al govern sirià no ha deixat de planar, entre distant i obertament hostil.
La descripció d’al-Àssad per testimonis creïbles és força diferent. Parlant en una reunió privada celebrada al Centre Diocesà Veritatis Splendor de Bolonya, Itàlia, l’octubre passat, Mons. Giuseppe Nazzaro, ex visitador apostòlic d’Alep i ex custodi de Terra Santa, va dir el següent:
[Àssad] va obrir el país al comerç exterior, al turisme a l’interior del país i a l’estranger, a la llibertat de circulació i a l’educació d’homes i dones. Abans que les protestes comencessin, el nombre de dones en el món professional anava en constant augment, la universitat estava oberta a tothom i no hi havia cap discriminació per raons de sexe. El país estava en pau, la prosperitat anava en augment i es respectaven els drets humans. Casa comuna i pàtria de moltes ètnies i 23 grups religiosos diferents, Síria sempre ha estat un lloc on tots eren lliures de creure i viure el seu credo, totes les relacions es caracteritzaven pel respecte mutu. La llibertat que suposadament ens han de portar els rebels és precisament el que aquesta rebel·lió ha allunyat de nosaltres.
Mons. Nazzaro també va ser un dels caps de les Esglésies de l’Orient Mitjà que van ser convidats a parlar a la seu de l’ONU a Ginebra el 16 de setembre, on va denunciar les “matances i les atrocitats, juntament amb els crims contra la humanitat” comesos per l’Estat Islàmic a Síria i l’Iraq. Els sirians van dipositar grans esperances en aquesta reunió, però van quedar molt decebuts.
El patriarca sirià Ignasi Josep III Younan, durant el recent Sínode sobre la família a Roma va parlar en un programa de notícies francès en hora punta i el presentador li va preguntar sobre el “president terrible” de Síria, dient: “és un monstre, està matant gent innocent, dones i nens”. El patriarca Younan va respondre amb la història d’un sacerdot caputxí d’un poble sirià del riu Eufrates, el 98 per cent del qual és musulmà sunnita. El caputxí va dir a Younan que com que la ciutat estava sent atacada pels rebels antigovernamentals, albergava quatre germanes Missioneres de la Caritat i 12 dones d’edat avançada dins del seu centre parroquial. Quan la situació ja no era sostenible, va dir el caputxí, les monges van trucar a Damasc. “I Damasc va enviar vehicles militars per evacuar-les del recinte de la parròquia on eren elles, 12 persones d’edat avançada i el caputxí, i se les van endur sanes i estàlvies cap a Damasc”.
“Ara”, va dir el patriarca Younan al presentador del programa francès de notícies, “vostè mateix pot jutjar si aquesta persona, al-Àssad, és un monstre o no”.
L’obstinada insistència d’Occident per acabar amb al-Àssad considerant-ho fins i tot una prioritat respecte a aturar els degolladors de l’ISIS, es basa en l’existència de “musulmans moderats” entre els armats amb metralladores rebels. Però si no escolten els cristians, llavors per què no busquen els moderats entre els musulmans que no saquegen i que estan de fet en contra de la guerra? A Síria, la tradició de pau i convivència fraterna entre les religions és un tret nacional del qual tots els grups sirians sempre n’han estat orgullosos, inclosos els musulmans sirians, per als quals les diferències entre els sunnites i els xiïtes no són la causa per esquinçar el teixit de la nació. “Tot i que Síria és un país de majoria musulmana, els sirians rebutgen el radicalisme, i l’Islam que practiquen és una forma moderada d’Islam”, va confirmar Mons. Mario Zenari, actual nunci apostòlic a Síria, en una recent entrevista a Ràdio Vaticana.
Un bon exemple és el Gran Muftí de Síria. Una figura fascinant, el Dr. Ahmad Badreddin Hassoun és un ferm defensor de la necessitat d’un diàleg entre les religions, una causa a la qual ha dedicat més que paraules. Davant la tribulació personal quan el seu fill de 22 anys va ser assassinat fa dos anys, en represàlia pel reconeixement del seu pare al govern d’al-Àssad, mai ha parlat de venjança. “Sempre he explicat”, va dir en una entrevista al diari italià Il Giornale, “que si Mahoma ens hagués demanat de matar, no hauria estat un profeta del Senyor. És per això que he perdonat l’assassí del meu fill i demano a tots els que passen per una tragèdia d’aquest tipus que facin el mateix”.
En una conferència de premsa a l’avió de tornada de Turquia el 28 de novembre, el papa Francesc va demanar als líders musulmans de tot el món que parlessin i condemnessin tota violència comesa en nom de la seva fe, demanant-los declarar que “això no és l’Islam”. “Tots nosaltres necessitem una condemna mundial”, va dir el Pontífex, “incloent-hi els musulmans, que tenen aquesta identitat i que haurien de dir: ‘Això no és el que som, l’Alcorà no és això’.”
Això és precisament el que el Dr. Hassoun ha estat fent. Ell diu als joves musulmans que vénen en eixam de tot arreu per lluitar contra el govern sirià: “no us vengueu el cap”.
“La nostra religió ensenya la pau, no la guerra”, va dir en la seva entrevista a Il Giornale. “A aquests joves els demano que estudiïn bé l’Alcorà i no creguin als qui els exhorten per anar a combatre a l’estranger. Un bon musulmà viatja per construir la pau, no per combatre”.
Pel que fa als cristians, quan Mons. Giovanni Battista Morandini, el nunci apostòlic, va deixar Síria i es va retirar a Itàlia, el Gran Muftí va enviar unes paraules al llavors Papa Benet XVI dient que “els cristians són sirians de ple dret, Síria és casa seva, no l’han d’abandonar; allà on vagin sempre seran estrangers, cosa que no són a Síria, perquè aquí és casa seva”.
Per la seva banda, els clergues cristians de Síria van tornar el compliment. El patriarca melquita catòlic Gregorios III Laham no es cansa de recordar als fidels que els àrabs cristians tenen una missió específica. “’L’Església dels àrabs’”, va dir en una entrevista a AsiaNews, “significa l’Església de Jesucrist, que viu en un entorn àrab i en una relació profunda i íntima amb el món àrab, amb el seu dolor i la seva esperança, les seves alegries i les seves penes, els seus problemes i la seva crisi. L’Església és Emmanuel, una Església amb, per i en aquesta societat àrab, sense oblidar les seves arrels i naturalesa àrabs, gràcies a la nostra història i la nostra geografia”.
Aquesta és la civilització que el món occidental està ajudant a enderrocar anant amb tota la calma del món en la persecució de l’Estat islàmic.
A l’Orient Mitjà, a més dels peixmergues kurds, l’únic exèrcit que ha estat efectiu amb l’ISIS és el d’al-Àssad. Però al-Àssad ha de marxar.
Una administració laica, amb suport multireligiós àmpliament popular, que ha garantit la llibertat religiosa que queda actualment en un país de majoria musulmana, se n’ha d’anar.
Desenes de figures amb autoritat, així com els milers de persones que van votar en les eleccions, estan preparades per donar fe que al-Àssad no ha comès genocidi, i de fet ha estat protegint el seu poble. No obstant això, sigui com sigui, se n’ha d’anar.
Mentrestant, l’ISIS s’ha atrinxerat més en el territori trinxat de l’Iraq i Síria, i ha avançat molt en l’autoconstrucció d’una nació de la que s’ha informat que està treballant en una moneda nacional. Els tentacles de l’ISIS han arribat a Líbia, on ha pres la ciutat de Derna, ara un lloc d’avançada del Califat. Derna solia ser llar de poetes, comerciants, ministres i religiosos; avui dia és un lloc en què decapiten els joves per publicar paraules no autoritzades a Facebook. Els grafits a les parets de la plaça principal de Derna diuen “No a al-Qaida”, perquè ISIS considera que els al-Qaedistes són un grapat de marietes inacceptablement moderats. A vuit-cents quilòmetres de Roma, Derna serà el punt de partida de l’ISIS si duen a terme les seves repetides intencions d’atacar la capital de la cristiandat.
Cal tenir en compte que la lluita sobre el terreny ha estat delegada a la població kurda, incloent moltes dones soldats valentes, però Turquia, membre de l’OTAN, observa amb recel que els kurds guanyin força i avancin en la seva demanda històrica per un Kurdistan independent, i permet que reforços i camions amb subministraments passin lliurement a través de la seva frontera fins a les mans de l’ISIS.
Com es va observar en el diari britànic Daily Telegraph,
Si els insurgents guanyen la guerra, no hi haurà més esglésies cristianes a Síria (de la mateixa manera que ara no n’hi ha a l’Aràbia Saudita). La vida també serà terrible per a molts dels musulmans comuns que constitueixen la gran majoria de la població.
No hi ha “bons” a la guerra civil de Síria. Però no hem de tancar els ulls davant el fet que hi ha un projecte per destruir la seva cultura rica, plural i increïblement complexa, i reemplaçar-la per una versió monocromàtica de l’Islam wahhabita, de la classe afavorida per mul·làs saudites. I per raons que la història pot jutjar molt severament, Gran Bretanya, Estats Units i Occident han estat ajudant i sent còmplices d’aquest projecte.
Aquest és, en poques paraules, el missatge que tantes figures cristianes -monges, sacerdots i patriarques de diferents tradicions- han estat intentant transmetre a Occident, a través de qualsevol que estigui disposat a escoltar.