Com la guerra als cristians de l’Iraq i Síria està aplanant el camí per a un xoc de civilitzacions

Part II

La primera part d’aquest article parla dels atacs als cristians sirians i iraquians. Detalla com les seves antigues comunitats, esglésies i clergues es troben sota el foc i la persecució dels insurgents recolzats pels Estats Units que estan devastant tant Síria com l’Iraq. La segona part explica la raó de ser d’això i com està lligat als objectius estratègics dels Estats Units i Israel per tornar a dibuixar el mapa de l’Orient Mitjà i el Nord d’Àfrica. [1]

Hi ha un intent d’acordonar els àrabs i crear línies de demarcació distintives i ben definides. Aquestes línies de demarcació estan reemplaçant les línies sense costura de transició que existeixen en llocs com l’Orient Mitjà, el nord d’Àfrica i els Balcans. Sota aquest esquema, ja no hi pot haver una fusió entre les societats i els països. El que s’està duent a terme és la creació d’una regió exclusivament musulmana a Síria i l’Orient Mitjà – excloent la ciutadella d’Israel – on regnarà el caos a causa dels enfrontaments dins de la majoria sunnita i entre els musulmans sunnites i els alauites, els duodecimams (jaffaris) xiïtes, el xiïtes zaidis i els ibadís.

El Patriarcat maronita de Bkerké detecta el perill per als cristians del Llevant

Enmig de la primavera àrab i l’inici dels problemes a Síria, l’Església maronita grega siro-catòlica d’Antioquia, que es diu simplement Església Maronita (després de Sant Youhana Maroun, el seu patró) i és la més gran de les esglésies catòliques orientals autònomes, va nomenar un nou patriarca el 15 de març del 2011. El nou patriarca maronita, Mar Beshara Pere (Boutros) al-Rahi, canviaria la política subjacent del Patriarcat maronita de Bkerké (i Diman a l’estiu) cap a una nova direcció de la del seu predecessor, el cardenal Nasrallah Boutros Sfeir Mar, que en gran mesura va afavorir l’intolerant senyor de la guerra Samir del Partit de les Forces Libaneses de Geagea i l’Aliança del 14 de Març liderada per Hariri.

El cardenal Nasrallah estava en desacord amb Damasc i fins i tot es va negar a visitar les comunitats maronites dins de Síria en missions de l’església quan va encapçalar la Seu maronita, ​​perquè va dir que la seva visita seria un senyal de la seva aprovació cap a les accions del règim sirià dins del Líban. Partidaris del cardenal Nasrallah assenyalarien, en suport seu, que també es va negar a legitimar Israel no fent-hi cap visita personal, mentre que el patriarca Al-Rahi va decidir unir-se al Papa Francesc I i la seva delegació el 2014 per a una trobada amb el patriarca ecumènic Bartomeu I, el primat principal de totes les Esglésies ortodoxes orientals, a Jerusalem per commemorar el cinquantè aniversari de la reunió del papa Pau VI amb el patriarca ecumènic Atenàgores I el 1964.

Dins del Líban, Sfeir va tenir una relació tensa o estava en desacord amb Hezbollah, el Moviment Patriòtic Lliure de Michel Aoun, el Moviment Marada de Suleiman Frangieh i també la resta de l’Aliança del 8 de Març. Les posicions inflexibles de Mar Nasrallah van crear divisions entre els cristians maronites i van començar a oposar-s’hi cada vegada més altres bisbes maronites, que creien que estava posant en perill les posicions maronites i cristianes al Líban a través de les seves polítiques. Fins i tot es deia que la Santa Seu o Vaticà va intervenir i va donar una empenta a Boutros Sfeir perquè dimitís, donada pel cardenal Leonardo Sandri, el prefecte argentí supervisor de la congregació de les esglésies orientals catòliques per al papat, quan el propi cardenal Nasrallah va anar a Roma a visitar el Papa Benet XVI per descobrir una estàtua de Youhana Maroun a la Ciutat del Vaticà. Aquests relats, però, van ser considerats pels seus partidaris maronites com a rumors maliciosos dels seus oponents.

Després de la seva elecció al Patriarcat maronita pel Sínode dels Bisbes maronites, el cardenal Beshara va canviar les polítiques personals del seu predecessor mitjançant l’adopció d’una posició de suport a Hezbollah al Líban i el seu aliat, Síria. Hezbollah, que havia congelat les reunions amb el Patriarcat maronita sota el lideratge de Boutros Sfier, va enviar una delegació encapçalada per l’alt parlamentari de Hezbollah Mohammed Raad a Bkerké per obrir un nou capítol amb la renovació del diàleg. [2] També va expressar els seus renovats temors sobre una purga dels cristians en el Llevant i el Mig Orient. En el passat, ell i altres líders maronites temien que la família Hariri, que tenia el suport d’Aràbia Saudita, podria devastar eventualment els cristians del Líban a través del seu suport a les organitzacions fanàtiques i les milícies que donen suport obertament a Al-Qaida i que tenen tendències anticristianes. El 2011, Beshara va avisar contra la Germandat Musulmana a Síria. [3] D’altra banda, el patriarca Al-Rahi, igual que molts altres líders espirituals cristians al Líban i Síria, va reconèixer l’amenaça que la insurgència que afligeix Síria planteja a tots els cristians llevantins. Igual que Hezbollah i el Moviment Patriòtic Lliure, el patriarca Al-Rahi també es va adonar que els insurgents atacarien eventualment el Líban si prenguessin amb èxit Síria.

El suport d’Al-Rahi a Hezbollah i Síria es va fer evident quan es va reunir amb el president francès Nicolas Sarkozy al Palau de l’Elisi el 5 de setembre del 2011. Sarkozy i ell tenien desacords sobre el canvi de règim a Síria. El patriarca Al-Rahi va argumentar que els sirians s’han de deixar en pau i que s’havia de permetre al règim sirià fer reformes sense ingerència estrangera de França i els seus aliats. [4] El patriarca Al-Rahi també va dir a Nicolas Sarkozy que la veritable amenaça per al Líban era Israel i que Tel Aviv havia de ser neutralitzat si França era sincera i volia legítimament desarmar les forces paramilitars de Hezbollah. [5] Al Líban es va dir que, en el curs de l’intercanvi entre els dos homes, Sarkozy va dir a Beshara que els cristians del Líban i Síria podrien emigrar a la Unió Europea com a consol. Això es va negar posteriorment en un comunicat emès en nom del Palau de l’Elisi per l’ambaixada de França a Beirut el 23 de setembre del 2011. [6]

Al-Rahi va ser immediatament criticat pel grup 14 de Març liderat per Hariri, mentre que va rebre agraïments dels líders espirituals cristians i musulmans de Síria, que fins i tot el van visitar com a part d’una delegació interreligiosa al seu retorn al Líban. [7] Tot i que se suposava que l’havien de visitar després de ser triat com a líder espiritual dels maronites, la visita de la delegació interreligiosa siriana s’havia ajornat a causa de la crisi a Síria. [8] No obstant això, la delegació interreligiosa de Síria, acompanyada per l’ambaixador de Síria al Líban, va aprofitar l’oportunitat per expressar el seu agraïment visitant el Patriarcat maronita a Bkerké. [9] Hezbollah, el Moviment Patriòtic Lliure, el Moviment Amal i 8 de març van aplaudir Beshara a la seva arribada a Beirut des de París i durant la seva visita al sud del Líban. El primer ministre Najib Al-Mikati i el president Michel Suleiman també van expressar el seu suport a la posició d’Al-Rahi a França. [10]

Un divorci entre cristians i musulmans i la destrucció de la «fisura llevantina»

El New York Times va començar a afirmar el 2012 que «la societat pluralista de Síria, que un cop es va elevar per sobre de la identitat sectària en una regió sovint caracteritzada per una afirmació homicida de la creença religiosa, s’enfronta ara a la desintegració civil i la neteja ètnica». [11] El Patriarcat maronita i les comunitats cristianes del Llevant es van adonar que el que estava en joc a Síria era molt més que el govern sirià. Les coses que estaven realment en joc eren la continuació de l’antiga presència cristiana i la convivència dels cristians amb els musulmans, drusos i els jueus, que els governs d’Israel i els Estats Units estaven intentant destruir amb l’objectiu de crear estats sectaris que estarien d’acord amb l’anomenat «xoc de civilitzacions».

Síria és vista pels defensors del paradigma del xoc de civilitzacions com el que s’anomena una «nació amb fisures». Nacions amb fisures com el Líban, Síria i Bòsnia (així com l’antiga Iugoslàvia i la Unió Soviètica) fusionen aspectes entre, suposadament, civilitzacions diferents. Aquestes nacions i les seves societats ajuden a barrejar les diferents civilitzacions en conjunt i, per tant, aquestes nacions amb fisures poden obstruir un xoc de civilitzacions per tendir ponts entre diferents entitats de civilització. La purga dels cristians sirians i els cristians iraquians, com els intents israelians i sionistes perquè els iranians jueus abandonin la seva pàtria iraniana, està dirigida a reconfigurar, sociològicament i políticament, l’Orient Mitjà com un encreuament de camins de diferents civilitzacions i com un punt de fusió de les religions abrahàmiques monoteistes i els seus seguidors i confessions. [12] També nega el fet que els cristians occidentals, cristians ortodoxos, musulmans i jueus en realitat pertanyen a una civilització. D’altra banda, els objectius nefastos d’aquest projecte inclouen desfer o desenredar Síria i Orient Mitjà com a societats pluralistes, mosaics socials i punts d’intercalació històrics entre cristians i musulmans.

Aquest divorci cristiano-musulmà i el projecte de tornar a dibuixar el mapa és el motiu pel qual la oferta del corrupte Sarkozy de reubicar els cristians de Llevant a la Unió Europea no és cap oferiment generós. Va ser una doble bufetada a la cara de tota la cristiandat i de tot el món àrab pels mateixos poders que han creat deliberadament les condicions per assaltar les antigues comunitats cristianes de Síria. El reassentament de les comunitats cristianes fora de la regió i/o la seva delimitació en enclavaments sectaris pretén destacar les nacions àrabs al llarg de les línies de nacions exclusivament musulmanes. Això està en conformitat tant amb el Pla Yinon com amb els objectius geopolítics de Washington de controlar Euràsia per la construcció d’un xoc de civilitzacions suposadament diferents.

NOTES

[1] Madhi Darius Nazemroaya, «Plans per tornar a dibuixar l’Orient Mitjà: el projecte per a un ‘Nou Orient Mitjà’», Global Research, 18 de novembre del 2006.

[2] «La delegació de Hezbollah visita Bkerké i al-Rahi: No han abordat la qüestió de les armes,» Naharnet, 18 de març del 2011.

[3] Hussein Dakroub, «Rai defensa la postura de Síria sobre les armes», Daily Star, 12 de setembre de 2011; Jean Aziz, «Els cristians del Llevant diuen que França està conspirant per desplaçar-los», Al-Monitor, 7 de gener del 2013.

[4] Ibid.

[5] Ibid.

[6] «França nega que Sarkozy digués que no hi havia lloc per als cristians a la regió», Daily Star, 23 de setembre del 2011.

[7] Bkerké: «Visita de la delegació de Síria per tal de tancar bretxes entre sectes», Naharanet, 29 de setembre del 2011; «El patriarca al-Rahi i el muftí de Damasc discuteixen sobre les relacions siro-libaneses i el reforç de la fraternitat islàmico-cristiana», Agència de Notícies Siro-Àrab, 29 de setembre del 2011.

[8] Ibid.

[9] Ibid.

[10] Hussein Dakroub, «Raid defensa Síria,» op. cit.

[11] Kapil Komireddi, «Enfonsament del pluralisme de Síria,» New York Times, 3 d’agost del 2012.

[12] Robert Tait, «Jueus d’Iran rebutgen una oferta de diners per anar a Israel», The Guardian, 12 de juliol del 2007; Yossi Melman, «Jueus iranians no accepten una oferta de diners per emigrar a Israel», Haaretz, 14 de juliol del 2007.