De sobte, Bashar al-Asad ha perdut l’enteniment. Malgrat tenir un control cada cop més gran de la situació fent servir només les seves armes convencionals, ha decidit lligar-se la corda al coll: ha provocat un Occident que havia fixat com a línia vermella l’ús d’armes químiques. La font d’informació sobre aquesta atrocitat són “els rebels”, o sigui, l’altra part del conflicte, la part a la que Occident escolta com si es tractés d’un imparcial Oracle diví. I qui són aquests rebels? Serà millor deixar aquesta qüestió per un altre moment, ja que la meva anàlisi desbordaria el limitat espai d’aquest article i, sobretot, no seria gens “políticament correcte”. Però el cert és que les veus que, fins i tot des de l’interior de la mateixa ONU, apunten a què són precisamente els rebels els qui estan utilitzant armes químiques (com la veu de Carla del Ponte, la digna fiscal del Tribunal Penal Internacional per a Rwanda, que fou defenestrada d’aquest càrrec pels Estats Units i la Gran Bretanya), romanen un cop més silenciades.

Així que el “noble” Occident que ja fa més d’una dècada va decidir atacar l’Iraq de les armes de destrucció massiva, es posa altra vegada en marxa. I, altra vegada!, un impressionant cor d’analistes, experts, tertulians, editorialistes, etc. (conservadors, liberals, socialistes…) propaga massivament el nou consens: nosaltres “els bons”, els “defensors de la democràcia i la llibertat”, hem de “fer alguna cosa”. I la nostra societat occidental, una societat a la deriva liderada per veritables criminals, ni tan sols obre la boca. Semblaria que no tan sols no ha après res del passat, sinó que fins i tot està cada vegada més idiotitzada i desmobilitzada. Perquè no són només les tecnologies de la informàtica i la comunicació les que han evolucionat en la darrera dècada de manera sorprenent: ho han fet també les “tecnologies” de la propaganda i el control de masses (i, per suposat, els pressupostos per a la “intel·ligència”). No és estrany que Julian Assange quan se li va demanar sobre quines eren les seves conclusions després de llegir milers de cables secrets, respongués: la primera d’elles és que han acabat amb la societat civil.

Quan mig segle més tard es desclassifiquin els documents relatius a tot això (com s’acaben de desclassificar els referents al cop dels Estats Units a l’Iran), tants i tan documentats “intel·lectuals” (els qui estiguin vius), ni es dignaran entonar cap mena de disculpa: ells saben mantenir-se sempre instal·lats en el marc del políticament correcte, ells continuaran tenint a la seva disposició els millors espais als grans mitjans. Per contra, nosaltres mai deixarem de ser els “radicals”, o fins i tot els defensors de “les teories de la conspiració”, malgrat que alguns dels nostres arguments siguin tan inqüestionables com ho són les denúncies, davant les càmeres de televisió, del general Wesley Clark, excomandant suprem de l’OTAN durant l’atac a Kosovo. Ja a l’inici de l’atac a l’Afganistan, va denunciar els pla secret del seu propi Govern: “prendre set països en els propers anys: començant per l’Iraq, després Síria, el Líban, Somàlia, Líbia, el Sudan i per acabar l’Iran”. Com és que aquests testimonis no interessen als qui s’obstinen en analitzar aquests conflictes sense tenir mai en compte cap causa extrínseca en la que aparegui implicat Occident?

I per què Bashar al-Asad -qüestionen aquests intel·lectuals- està sent tan reticent en permetre que l’equip d’investigadors de l’ONU dugui a terme les seves investigacions? Però als qui coneixem bé el que aquests equips vénen fent des de fa més de mig segle al Congo i a Rwanda (o el que l’ONU fa després amb els informes més incòmodes), no ens estranya que el règim sirià sigui tan reaci a elles. A principis del 2010, el senador Pere Sampol, sorprès i indignat per les conclusions d’un altre equip d’experts de l’ONU, va sol·licitar una entrevista al jutge Fernando Andreu. Per a desactivar la nostra querella a l’Audiència Nacional contra desenes d’alts càrrecs del Govern de Rwanda, m’acusaven de ser el principal finançador dels “genocides” de les FDLR. Encara recordo les paraules que aquest jutge íntegre va pronunciar aquell dia: “Jo ja no tinc mai en compte els informes de l’ONU, durant anys he pogut comprovar reiteradament que mai són informes imparcials”. Més tard, la publicació de cinc cables de Wikileaks va deixar en evidència aquella autèntica conspiració ordida pel Departament d’Estat nord-americà, el Govern ruandès, l’ONU, el nostre Ministeri d’Exteriors i els diaris El País i Público. Tanmateix, ara que fins i tot la mateixa ONU reconeix que les diverses rebel·lions que operen al Congo són sobretot creació de Rwanda, cap dels actors d’aquesta farsa s’ha dignat demanar-nos disculpes ni a nosaltres ni, sobretot, a les víctimes ruandeses i congoleses.