Apreciat pel rigor i la precisió dels seus anàlisis, el sociòleg canadenc Mahdi Darius Nazemroaya (*), 30 anys, s’ha imposat com un dels millors coneixedors de l’OTAN. Les seves investigacions, traduïdes a nombroses llengües, han aconseguit audiència internacional i la seva obra “The globalisation of NATO” (“La globalització de l’OTAN”) és avui una referència.

19 març 2013 (Silvia Cattori).

En 400 denses pàgines, fascinants, preocupants, ens fa palesa l’amenaça que l’OTAN representa per a la pau del món i el futur de molts pobles. També ens fa adonar de la urgència que hi hauria d’haver per dissoldre aquesta perillosa organització.

Silvia Cattori: En la vostra remarcable obra, desveleu les estratègies establertes per l’OTAN per estendre la seva influència militar al món. M’agradaria demanar-vos què us ha motivat a consagrar tanta energia en un tema tan difícil i exigent. Com heu arribat a considerar que l’anàlisi del paper de l’OTAN i les estratègies que ha establert era una tasca absolutament essencial?

Mahdi Darius Nazemroaya: Les llavors d’aquest llibre es van sembrar el 2007. En aquells moments havia redactat un petit manuscrit relacionant les guerres de l’Afganistan i l’Iraq (que havien seguit als tràgics esdeveniments de l’11 de setembre de 2001) amb l’expansió de l’OTAN, el projecte d’escut antimíssils nord-americà, que jo deia que s’estava fent amb la cobertura de l’OTAN, i el concepte del que els neoconservadors i els seus aliats sionistes anomenen “destrucció creativa” per tornar a reestructurar els països del Pròxim Orient, i l’encerclament tant de Xina com de Rússia.

Sempre he considerat que tots els esdeveniments negatius a què està confrontat el món formaven part d’un conjunt; o del que el savi i revolucionari hongarès György Lukács ha anomenat “totalitarisme fragmentat”. Les guerres en “sèrie”, l’augment de les lleis de seguretat, la guerra contra el terrorisme, les reformes econòmiques neoliberals, les “revolucions de colors” en l’espai postsoviètic, la diabolització de les diferents societats pels mitjans de comunicació, l’ampliació de l’OTAN i la Unió Europea, i les falses acusacions respecte a un programa d’armament nuclear iranià formen part d’un tot.  Un dels meus articles, publicat el 2007 [1], posava igualment les bases principals d’aquest full de ruta i relligava tots els elements de la guerra perpètua a la que assistim.

He escrit aquest llibre perquè pensava que era un tema molt important. He llegit la major part dels textos de l’abundant literatura sobre l’OTAN i enlloc s’examina l’OTAN des de la perspectiva en què em situo. Igualment, ningú contempla l’OTAN des d’una “visió de conjunt” de les relacions internacionals. Un investigador de la Universitat Carleton m’ha dit que el meu llibre era com una Bíblia de les relacions internacionals i de tots els seus temes importants. Jo també veig el meu llibre sobre l’OTAN d’aquesta manera.

La meva principal motivació per escriure aquest llibre era que els lectors prenguessin consciència de la naturalesa imperialista dels conflictes internacionals moderns i ajudar-los a veure’n “la totalitat” en lloc dels seus elements “fragmentats”. Quan es veu el conjunt, esteu en condicions de prendre les millors decisions. Penso haver fet una valoració correcta de l’OTAN. A la seva biblioteca de Brussel·les, hi ha un exemplar del meu llibre. És la mateixa OTAN que va anunciar la seva adquisició com un dels recursos de la seva biblioteca, el novembre del 2012. Aquest llibre és la meva contribució com a investigador per intentar que els lectors poguessin prendre decisions sabent-hi veure més enllà dels efectes mirall i els elements fragmentats de la taula.

Avui dia al món, la gent, generalment, és més instruïda. Però, desgraciadament, la ignorància s’escampa pel que fa a les relacions de poder i el que passa en aquest aspecte a nivell internacional. Estem entrant en una era falsa de la història on molta gent d’arreu del món senten cada vegada més que no poden fer res més que ser espectadors impotents, reduïts a no ser més que partícules, engranatges o extensions d’una immensa màquina invisible sobre la qual no tenen cap control. 

L’escenari del llibre de George Orwell “1984”, essencialment s’està complint. La gent ha esdevingut estrangera al seu propi món i governada cada vegada més per aquesta màquina capitalista invisible que treballa per destruir tota mena d’alternativa de vida o pensament; l’ordre que se’ns imposa avui és com una contracció de la “gàbia d’acer” de Max Weber [2] que redueix cada vegada més la nostra independència i els nostres moviments.    

La majoria de la gent ara mira les notícies i la televisió passivament. Proven de distreure’s de la realitat; intenten adormir la seva consciència i viure en un fals estat de felicitat que els permet d’ignorar la realitat i les misèries del món. Col·lectivament, els nostres esperits han estat colonitzats, se’ls ha fet creure en un fals ordre de les coses. La humanitat s’està deshumanitzant cada vegada més. Potser tinc l’accent hegelià, però les persones esdevenen estranyes a elles mateixes. Esdevenen també estranyes a les capacitats del seu propi estil i als talents de què han estat dotades. Però la veritat és que no estem separats dels esdeveniments i els processos que afaiçonen el món. No hauríem d’esdevenir esclaus dels objectes o les estructures de fabricació pròpia, ja sigui el capitalisme o les estructures polítiques. No hem d’esdevenir simples espectadors del nostre recorregut vital.

L’hegemonia és un procés continuat de lideratge, control i influència que implica alhora la restricció i el consentiment. Però el seu control mai és total i sempre pot ser combatut. Veiem reptes a l’hegemonia de construcció de blocs històrics que afronten els centres de poder imperialistes. El Moviment Bolivarià d’Hugo Chávez i l’ALBA són exemples reeixits d’una contestació de l’hegemonia tradicional de les elits compradores que governen la regió a benefici de forces exteriors.  

Silvia Cattori: Un gran capítol apassionant i inquietant del vostre llibre està consagrat a l’Àfrica. L’entrada en guerra de França a Mali no deu haver estat cap sorpresa per vostè. La desestabilització d’aquest país afeblit, engendrat per la intervenció de França a Líbia, no obre una gran crisi a tots els països del Sahel, de l’Atlàntic al Mar Roig?

Mahdi Darius Nazemroaya: Des del principi he mantingut que la divisió del Sudan, la intervenció francesa a Costa d’Ivori amb el suport dels Estats Units, i la guerra de l’OTAN a Líbia, formaven part d’una segona “lluita per l’Àfrica”. He explicat que la guerra de Líbia mirava de desestabilitzar d’altres parts de l’Àfrica i tindria un efecte dòmino a gran part del continent incloent països com Níger i Mali.

Al meu llibre he examinat el Sahel, que està constituït per les terres interiors d’Algèria, Níger, Líbia i Mali. La guerra de l’OTAN contra Líbia ha desencadenat una reacció en cadena, com una demolició controlada, que els Estats Units i els seus aliats utilitzen per controlar una vasta porció de l’Àfrica i els seus recursos. Igual com la primera “lluita per l’Àfrica”, que es va desencadenar per una crisi econòmica als països industrialitzats d’Europa occidental, els esdeveniments actuals tenen a veure de fet amb el control dels recursos. Mentre els Estats Units s’impliquen més a l’Àfrica, el seu govern i el Pentàgon s’han posat a parlar cada vegada més de l’expansió de les facilitats d’Al-Qaeda a l’Àfrica i de la manera com l’Exèrcit americà i els seus aliats havien de combatre aquesta organització augmentant la seva presència al continent africà. De fet, el Estats Units han fet un pressupost el 2011 per a l’actual guerra a Mali sota el paraigua de la lluita contra Al-Qaeda a l’Àfrica de l’Oest. Interessos estratègics com l’obsessió creixent dels Estats Units pel Golf de Guinea i l’aprovisionament en petroli de l’Àfrica de l’Oest són amagats en un relat que ens parla de la lluita contra els grups terroristes agrupats sota el segell d’Al-Qaeda. Sabem per experiència que l’Imperi americà ha treballat de fet amb aquests grups, tant a Líbia com a Síria. I que es vol empènyer fora de l’Àfrica a la Xina, Rússia, l’Índia, Brasil i altres rivals econòmics del bloc occidental, però pràcticament no se’n parla. En lloc d’això, es disfressen els interessos dels Estats Units i els seus aliats de l’OTAN com ara França, com objectius altruistes que miren d’ajudar Estats febles.

Per tornar sobre Mali, no em vaig sorprendre quan el president François Hollande va ordenar als soldats francesos d’envair aquest país. Tant França com els Estats Units coneixen molt bé les reserves de gas i petroli que hi ha a Mali, al Níger i a tot el Sahel. El meu llibre tracta sobre aquests punts i la creació pel govern francès, el 1945, d’una Oficina de recerques petrolieres amb l’objectiu d’extreure petroli i gas d’aquesta regió. Uns anys més tard, el 1953, París va concedir llicències d’explotació a quatre companyies franceses a l’Àfrica. A causa dels seus temors, tant les usurpacions americanes com les demandes africanes d’independència, París va crear l’Organització Comuna de les Regions Saharianes (OCRS) per mantenir el seu control sobre les parts riques en recursos dels seus territoris africans que contenen petroli, gas i urani. L’urani ha estat important per mantenir la independència de França respecte a Washington per la creació d’una força de dissuasió nuclear estratègica, en resposta al monopoli anglo-americà.

No és, per tant, un atzar si les zones del Sahel que els Estats Units i els seus aliats han designat com formant part de la zona on Al-Qaeda i els terroristes estan situats corresponen més o menys a les fronteres de l’OCRS, rica en energia i urani. El 2002, el Pentàgon va començar importants operacions intentant controlar l’Àfrica de l’Oest. Això es va fer sota la forma de la Iniciativa Pan-Sahel, que es va llançar per l’US European Command (EUCOM) i l’US Central Command (CENTCOM). Sota la bandera d’aquest projecte de l’Exèrcit americà, el Pentàgon ha format tropes a Mali, el Txad, Mauritània i el Níger. Els plans mirant d’establir la Iniciativa Pan-Sahel es remonten tanmateix al 2001, quan la Iniciativa per a l’Àfrica es va posar en funcionament després dels atemptats de l’11 de setembre. Sobre la base de la Iniciativa Pan-Sahel, la Trans-Saharan Counter-terrorism Initiative (TSCTI) es va iniciar el 2005 pel Pentàgon sota el comandament del CENTCOM. A Mali, Txad, Mauritània i Níger se’ls van unir Algèria, Marroc, Senegal, Nigèria i Tunísia. La TSCTI es va transferir el 2008 al comandament de l’AFRICOM recentment activat. Cal assenyalar que el capità Amadou Sanogo, el líder del cop d’Estat militar que es va dur a terme a Mali el 21 de marc del 2012, és un dels oficials de Mali que es van formar en el marc d’aquests programes americans a l’Àfrica de l’Oest.

L’anàlisi del cop d’Estat del 2012 a Mali mostra que es tracta d’un acte criminal. El cop d’Estat militar va fer caure el president Amadou Toumani Touré amb el pretext que no podia restaurar l’autoritat de Mali al nord del país. El president estava a punt d’abandonar el seu càrrec i no tenia intenció de romandre actiu políticament, i les eleccions havien de fer-se en menys de dos mesos. Aquest cop d’Estat va impedir que es fessin unes eleccions democràtiques, i l’acció del capità Sanogo va posar fi al procés democràtic a Mali i va desestabilitzar el país. La seva nova dictadura militar ha estat reconeguda per l’OTAN i pel govern instal·lat a Costa d’Ivori pels francesos. Els Estats Units han continuat finançant el govern de Mali, i delegacions militars i civils dels Estats Units i Europa occidental han reconegut el govern militar de Sanogo. Poc després, França ha declarat que tenia el dret d’intervenir a qualsevol lloc d’Àfrica on els seus ciutadans i els seus interessos estiguessin amenaçats. Tot plegat eren preliminars.

Les armes que es fan servir a Mali i al Níger tant per part dels grups terroristes com per les tribus tuaregs estan vinculades a les accions de l’OTAN a Líbia. Concretament aquestes armes vénen dels arsenals libis saquejats i d’armes enviades a Líbia pels francesos, anglesos i qatarians. L’OTAN ha tingut un paper directe en aquest àmbit i se sap que els francesos han subornat els grups tuaregs i han contribuït a armar-los i finançar-los durant la guerra contra Líbia. A l’Àfrica, els francesos sempre han manipulat els tuaregs i els berbers contra altres grups ètnics amb finalitats colonials.

D’altra banda, les tensions entre el Sudan i el Sud-Sudan són atiades. La regió sudanesa de Darfur i Somàlia sempre són punts calents. Tot això forma part d’un arc africà de crisi que és utilitzat per reestructurar l’Àfrica i englobar-la dins les fronteres del bloc occidental.

Silvia Cattori: Quan sota l’impuls del president Sarkozy, després de 33 anys de retirada, França ha tornat al comandament militar de l’OTAN, no hi ha hagut cap protesta. No és el senyal que els ciutadans ignoren, que aquesta organització amenaça la humanitat i que la pertinença del seu país a l’OTAN implica la seva subordinació a la política estrangera bel·licista de Washington i la pèrdua de la seva sobirania?

Mahdi Darius Nazemroaya: Penso que el que ha fet el president Sarkozy reintegrant França al comandament militar de l’OTAN és àmpliament el reflexe d’un consens al si de la classe política francesa. Sé que a París nombroses veus polítiques l’han criticat, però si dins de la classe política francesa l’oposició hagués estat intransigent, hauria pogut fer alguna cosa més que parlar. Avui, els membres de l’establishment polític francès, tant a “l’esquerra” com a “la dreta”, lluiten entre ells per saber qui servirà millor els centres imperialistes i capitalistes a Washington i Nova York. L’establishment polític francès no fa això perquè sigui particularment proamericà, sinó perquè està al servei del sistema mundial corromput que serveix ell mateix el capitalisme global, el centre del qual en vies d’afebliment és als Estats Units. Així, tenim necessitat de reavaluar què és l’antiamericanisme i què representen de fet el sentiments antiamericans.

Amplis segments de l’elit de l’Europa occidental estan al servei d’aquest sistema mundial perquè els seus propis interessos hi estan invertits i lligats. Com que els Estats Units estan en vies d’afebliment i en lluita per mantenir la seva primacia mundial com a centre del capitalisme, de la regulació i acumulació capitalista, delegaran cada vegada més les seves missions imperials a països com França. Es veurà igualment més compromís entre els Estats Units i països aliats com França i Alemanya. Es tracta d’una descentralització dialèctica del poder dels Estats Units mirant de reforçar l’hegemonia del sistema mundial i mantenir l’Imperi americà per delegació. Cal notar que aquest sistema capitalista mundial està fragmentat en blocs, raó per la qual veiem rivalitats entre Estats Units, Xina i Rússia.

De manera general, la majoria dels ciutadans a nombroses societats cada cop són més passius respecte a les decisions dels seus governs i els seus dirigents. És el reflex d’un sentiment creixent d’alienació, desafecció i impotència que ha transformat els éssers humans en mercaderies i objectes. Això forma part de la contracció de la “gàbia d’acer” de la qual parlava abans, en termes weberians.

Silvia Cattori: França va ser al principi, junt amb Qatar, el principal “padrí” de la desestabilització de Síria [3]. Xina i Rússia han impedit a través dels seus vetos l’adopció d’una resolució del Consell de Seguretat que hauria autoritzat una intervenció militar de l’OTAN com ha estat el cas de Líbia. Però ens podem preguntar si els països de l’OTAN i els seus aliats àrabs no estan duent a terme els seu pla de desestabilització de Síria per altres vies? I penseu que Xina i Rússia podran contenir gaire temps l’OTAN mentre els països emergents no puguin dir res i no tinguin els mitjans per imposar un veritable multilateralisme al Consell de Seguretat?

Mahdi Darius Nazemroaya: En primer lloc, cal veure que els esdeveniments a Síria formen part d’una guerra indirecta dirigida pels Estats Units, l’OTAN, Israel i les dictadures àrabs (com Aràbia Saudita), contra Xina, Rússia, Iran i els seus aliats. Quan es consideren els esdeveniments de Síria des d’un punt de vista internacional, caldria pensar en la Guerra Civil espanyola que va esclatar abans de la Segona Guerra Mundial. Igualment, es poden considerar els esdeveniments a Líbia i a l’Àfrica, i potser les invasions anteriors de l’Afganistan i l’Iraq, pensant en la invasió de la Xina pel Japó o la invasió de Txecoslovàquia per Alemanya abans de la Segona Guerra Mundial. Això no vol dir que Síria o aquests esdeveniments siguin necessàriament el preludi d’una Tercera Guerra Mundial, però tenen el potencial d’encendre un vast incendi a nivell mundial -a menys que es pensi que tots aquests esdeveniments ja formen part de la Tercera Guerra Mundial.

Les tesis de Giovanni Arrighi sobre els cicles sistemàtics d’acumulació en el “sistema-món” ens poden ajudar a trobar una base de reflexió. El seu treball és important perquè el podem fer servir per lligar entre ells, de Síria a l’Àfrica, els elements dels quals parlàvem en termes de “totalitat fragmentada” constituint el sistema mundial. Els cicles d’acumulació estudiats per Arrighi es remunten a períodes de temps que s’estenen a un centenar d’anys o més, durant els quals el centre del capitalisme en el sistema mundial se situa en un lloc geogràfic o un país donat. Les seves tesis estan fortament influïdes pels treballs del savi francès Fernand Braudel sobre l’expansió del capitalisme. Per Arrighi aquests centres d’acumulació han estat els poders hegemònics del sistema mundial en expansió. A la darrera etapa de cada cicle, els capitalistes desplacen els seus capitals dels seus centres a d’altres indrets i finalment al nou centre capitalista que ha emergit. Així, cronològicament, el poder hegemònic del sistema mundial es va transferir de la ciutat-Estat italiana de Gènova als Països Baixos, després a Gran Bretanya i, finalment, als Estats Units. El desplaçament geogràfic del centre del sistema mundial es produeix durant un període de crisi, almenys pels antics centres capitalistes, i en un temps curt. Avui arribem a la Xina. El que passa és que el centre del capital està a punt de sortir dels Estats Units. Si es segueix la tendència assenyalada per Arrighi, aleshores el proper centre d’acumulació capitalista del sistema mundial serà la Xina. Tanmateix, no es poden descartar altres escenaris, com una direcció global de totes les principals potències capitalistes. Quan em refereixo als treballs d’Arrighi, vull dir que es tracta d’un sistema capitalista mundial que inclou Xina i Rússia. Ni els Estats Units ni Xina ni Rússia volen pertorbar aquest sistema. Estant competint per esdevenir el centre d’acumulació capitalista. Per això cap de les parts vol una guerra directa. És per això que els xinesos no han utilitzat el deute extern americà per devastar l’economia dels Estats Units; Xina vol veure una transferència ordenada del centre d’acumulació des dels Estats Units.

Xina i Rússia no canviaran les seves polítiques i les seves posicions sobre Síria o l’Iran, però volen evitar una guerra que pertorbi el sistema capitalista mundial. És clar que els Estats Units intenten mantenir la seva posició com a centre del sistema mundial, per la força bruta o implicant els seus aliats i vassalls en les seves operacions imperialistes, com a Mali i Líbia.

Silvia Cattori: Dediqueu un llarg capítol (pp 67 a 113) a la intervenció de l’OTAN a Iugoslàvia. Podeu resumir pels nostres lectors on duia aquesta guerra que va desmembrar un país i generar tants patiments?

Mahdi Darius Nazemroaya: El desmantellament de la República federativa socialista de Iugoslàvia va ser una etapa important per obrir les portes d’una expansió cap a l’Est de l’OTAN i la Unió Europea. Va obrir el camí per a la marxa cap a les fronteres de Rússia i la Unió soviètica. L’exIugoslàvia també era un obstacle major pel que fa al projecte euro-atlàntic de l’OTAN i la UE a Europa. A més, la guerra de l’OTAN a Iugoslàvia va permetre de preparar la logística de les guerres a l’Afganistan i l’Iraq.

Silvia Cattori: Denis J. Halliday [4] escriu al prefaci de la vostra obra: “L’OTAN només porta a la destrucció, la pobresa, la inseguretat i la misèria. Ha de ser abolida”. Quan se sap que no hi ha cap moviment que s’oposi a la guerra, que ONG com Amnistia, HRW, MSF, MDM, prenen partit per la ingerència militar de les grans potències, com s’ha vist a l’exIugoslàvia, Sudan, Líbia, Síria, què es pot suggerir a una joventut a la recerca de justícia i desitjosa d’actuar per un món millor? Què poden fer concretament els pobles europeus contra la màquina destructora de l’OTAN?

Mahdi Darius Nazemroaya: Com ja he dit, hem arribat a la situació descrita per George Orwell a la seva novel·la 1984. Amnistia Internacional, Human Rights Watch i una gran part de les ONG de la indústria humanitària són eines de l’imperialisme que practiquen una doble moral. Les organitzacions d’ajuda exterior són profundament polítiques i polititzades. Això no vol dir que tots els seus treballadors siguin mala gent que no volen ajudar el món. Bon nombre dels seus treballadors i voluntaris són persones estimables; no entenen tots els fets i tenen bones intencions. Aquesta gent ha estat enganyada o encegada pel pensament del grup institucional. Els seus esperits haurien d’alliberar-se de tots els prejudicis i la desinformació de què han estat nodrits; una gran tasca a realitzar.

Els ciutadans dels països de l’OTAN han de treballar per posicionar-se ells mateixos per informar les seves societats respectives sobre l’OTAN i finalment influenciar-los perquè es retirin d’aquesta organització. Això es pot fer de diferents maneres, però comença per comprendre què és l’OTAN i un coneixement no censurat de la seva història.

No sóc una autoritat moral o un estratega. Mantenir-se un mateix en la bona direcció ja és un repte prou difícil, penso. No tinc cap dret a pontificar sobre com hauria de viure la gent. Tanmateix us vull dir el que en penso personalment. Crec que el principal problema de molta gent és que vol canviar el món a un escala massa gran sense mirar els problemes immediats de les seves pròpies vides. Trobo que la millor manera de canviar el món és començar per petits passos a la nostra vida de cada dia. Parlo aquí d’”escala” i no de “canvi gradual” o “ritme”. Fer un món millor comença pel vostre entorn immediat. El canvi comença per vosaltres mateixos i els qui us envolten, tal i com hauria de ser la caritat. Imagineu si la majoria de la gent fessin això; el món es canviaria a través de petites etapes que durien a un canvi monumental. No es pot fer res de tot això sense paciència i determinació, i assenyalo altra vegada que acció i coneixement no s’haurien de separar. No puc dir res més.

Silvia Cattori: Ajuntant les peces del trencaclosques demostreu magistralment al vostre llibre com aquestes guerres en sèrie, fetes amb pretextos humanitaris, s’inscriuen en una estratègia de “destrucció creativa” concebuda pels “neoconservadors i els seus aliats sionistes”, i com –de l’exIugoslàvia a l’Afganistan, Iraq i Líbia- estan totes relacionades. Personalitats de primer ordre, com l’antic secretari general adjunt de l’ONU, Denis J. Halliday, que ha fet el prefaci de la vostra obra, us donen completament la raó: l’OTAN és ben bé el principal perill per a la pau del món. Però sabeu que a Europa, sobretot en països com França on les organitzacions jueves tenen una forta influència sobre les polítiques i els mitjans de comunicació, denunciar l’estratègia dels neoconservadors i el seu aliat Israel [5] o denunciar les revolucions de colors és suficient per titllar-vos de “teòric de la conspiració” i apartar-vos del debat. Què es pot fer a parer vostre per modificar aquesta desesperant situació?

Mahdi Darius Nazemroaya: La meva experiència (al Canadà) és diferent. Ningú m’ha qualificat de teòric de la conspiració. Penso que la censura dels mitjans de comunicació i el menyspreu sistemàtic són tàctiques claus utilitzades contra els qui posen en qüestió el relat dominant o les opinions expressades per les forces hegemòniques que dominen la societat. L’objectiu perseguit diabolitzant persones o grups sota el qualificatiu de “teòrics de la conspiració” és desacreditar-los i neutralitzar-los. Això es produeix generalment quan han cridat molt l’atenció i quan tenen també algunes idees falses que poden ser ridiculitzades i vinculades a les seves posicions. Tanmateix, els qui es veuen qualificats com a teòrics de la conspiració no haurien de deixar que aquesta acusació les dissuadeixi de mantenir les seves posicions i continuar dirigint-se a la gent, ja que la diabolització forma part de la tàctica utilitzada per reprimir els punts de vista i reflexions “molestes”.

Els grups i els lobbies sionistes tenen una presència forta i desproporcionada en l’àmbit polític i en els mitjans de comunicació de molts països, però s’ha de reconèixer que no són homogenis i que no són els únics factors influents; formen part d’un bloc d’interessos pels quals és important impedir que un discurs crític sacsegi les forces hegemòniques que avui dominen la societat. I no tots els lobbies sionistes estan vinculats a Israel. A vegades un grup sionista treballa per introduir i imposar a Israel projectes externs. Les motivacions d’aquests grups no són totes les mateixes, però formen part del programa dominant que s’ha desenvolupat i que els coneguts sociòlegs Giovanni Arrighi i Immanuel Wallerstein han anomenat “sistema-món” [o “economia-món”].  

En la meva modesta opinió, ser escoltat és el més important. Internet i les xarxes socials han contribuït en aquest procés. Penso que, per ser escoltat, tan important és proposar anàlisis rigorosos com ben articulats. És una tasca difícil que s’ha de fer i que forma part d’un procés cultural més ampli que inclou l’educació i la reeducació. Modificar les forces hegemòniques que dominen la societat només es pot fer establint nous corrents de pensament que puguin contestar la seva hegemonia. Amb la crítica no n’hi ha prou, cal proposar una alternativa i un programa millor. La crítica en ella mateixa és inútil si no s’ofereix alternativament un programa diferent. Pensament i acció han d’anar junts en un procés pràctic.

Silvia Cattori: El vostre llibre ha estat traduït al francès? Ha tingut la cobertura mediàtica que li permeti arribar a un públic ampli?

Mahdi Darius Nazemroaya: El meu llibre havia de ser traduït al francès en tres volums per un editor a França, però malauradament no s’ha fet. En el nostre temps en què la duració de l’atenció disminueix, poca gent està interessada en llegir un llibre de més de 400 pàgines. Molt poca atenció se li ha dedicat per part dels grans mitjans de comunicació. Fa uns quants mesos, Le Monde Diplomatique a París va contactar el meu editor als Estats Units, així com la casa que el difon a Gran Bretanya, per demanar-los la tramesa d’un exemplar. No sé si Le Monde Diplomatique té realment intenció de fer una recensió d’un llibre tan crític i, honestament, no em preocupa gaire.  

La meva obra ha tingut bones crítiques dient que és un llibre que cal llegir. S’ha difós a universitats i escoles. Se’n troben exemplars a biblioteques de diverses institucions com la Universitat de Harvard i la Universitat de Chicago. És una referència a La Haia i a la prestigiosa col·lecció de la Biblioteca del Palau de la Pau als Països Baixos que està al dia dels llibres relatius a les lleis internacionals. A Amazon del Regne Unit està classificat com un dels millors llibres sobre l’OTAN i crec que està tenint una bona acollida.

Silvia Cattori

http://www.silviacattori.net/article4308.html

(*) Mahdi Darius Nazemroaya és un sociòleg interdisciplinar, autor guardonat i analista polític reconegut. És investigador al Centre de recherche sur la mondialisation a Montreal, col·laborador expert de la Strategic Culture Foundation a Moscou, i membre del Comitè científic de la revista Geopolitica a Itàlia. Sobre la seva obra “The globalization of NATO”, veure igualment (en anglès): http://www.silviacattori.net/article4005.html http://www.silviacattori.net/article3834.html http://www.silviacattori.net/article3780.html

[1] Publicat primer amb el títol “La globalització de l’OTAN” i després amb el títol modificat “La globalització del poder militar: l’expansió de l’OTAN”. Aquest article ha estat traduït a moltes llengües, incloent-hi l’àrab per la cadena qatariana d’informació Al-Jazeera.

[2] La “gàbia d’acer” (o “gàbia de ferro”) és un concepte sociòlogic introduït per Max Weber que es refereix a la racionalització creixent de la vida social, en particular a les societats capitalistes occidentals. Així, la “gàbia d’acer” tanca els individus en sistemes fonamentats únicament en l’eficàcia, el càlcul racional i el control.

[3] Veure “Gérard Chaliand diu algunes veritats sobre Síria”: http://www.silviacattori.net/article3350.html i “Síria: les víctimes de l’oposició armada ignorades”: http://www.silviacattori.net/article3416.html.

[4] L’irlandès Denis J. Halliday va passar bona part de la seva carrera a les Nacions Unides, implicat en accions d’ajuda humanitària. El 1997 va ser nomenat secretari general adjunt i director del programa humanitari a l’Irak. Un any més tard, després de 34 anys de servei a les Nacions Unides, Halliday va anunciar la seva dimissió a causa de les sancions econòmiques imposades a l’Iraq, que va qualificar com a “genocidi”. El 2003 va rebre el Gandhi International Peace Award. Des de la seva marxa de Nacions Unides, Denis Halliday ha participat de manera activa en vàries accions contra la guerra i els crims contra la humanitat. Actualment és membre de la Iniciativa de Kuala Lumpur amb l’objectiu de “criminalitzar la guerra”.

[5] Per exemple, a França l’escriptor Israël Shamir va ser acusat el 2003 d’antisemitisme per Olivia Zemor, Nicolas Shahshahani i Dominique Vidal perquè deia que Israel i el “lobby jueu” als Estats Units havien jugat un paper preponderant en l’entrada en guerra contra l’Irak, que havia de dur a la caiguda del règim de Saddam Hussein (un dels darrers líders àrabs que es negava a reconèixer l’Estat jueu d’Israel) i a desmembrar l’Irak per garantir la “seguretat d’Israel”.