Al seu llibre Hegemonia o supervivencia. El domini mundial dels EE.UU., Noam Chomsky argumenta que si l’Imperi nord-americà s’entossudeix a seguir endavant amb el seu projecte hegemònic, la nostra espècie segurament no sobreviurà. I la seva opinió ha de ser tinguda en compte. Sobre ell podem llegir a la Viquipèdia: “Quan el New York Times el considera el més important pensador contemporani està expressant el sentir de molta altra gent.” En realitat el que sol ser considerat com Imperi nord-americà només és la punta de l’iceberg. Són les grans “famílies”, fonamentalment anglosaxones, que van crear i controlen la Reserva Federal i tota la xarxa de bancs centrals occidentals, les que constitueixen el nucli dur d’aquest Imperi. L’Administració nord-americana i els seu poderós Exèrcit (amb un pressupost militar que gairebé iguala el de la resta del món) són només els instruments provisoris amb els que pensen conduir el món cap a la pròxima etapa: un planeta globalitzat en el que elles controlin (en forma de monopoli “legal”) el diner i l’ús de la força; així com les grans agències i tot el relacionat amb la “informació”, el control del pensament i la creació de “consensos” socials i imaginaris col·lectius. 

Per aquestes grans famílies, el temps dels estats-nació, inclòs el nord-americà, ja s’acaba. Segons afirmen, ha arribat l’hora de la “sobirania supranacional d’una elit intel·lectual i de banquers mundials”. A Europa estan posant en pràctica la doctrina del shock, utilitzada durant dècades a altres latituds: mitjançant la manca de liquiditat programada i unes cruels polítiques d’austeritat (que sabem molt bé que duran recessió, atur, disminució d’ingressos fiscals…) estan desmantellant l’Estat del benestar i fins i tot forçant la cessió definitiva de les sobiranies nacionals. En aquesta Hora, que han estan preparant durant molt de temps, creuen tenir ja a l’abast el seu Nou Ordre Mundial. I potser no els falti raó: els Estats Units d’Europa ja són a prop (amb el seu Banc Central que, igual que la Reserva Federal, és el veritable àrbitre de qualsevol decisió important), l’OTAN és gairebé omnipresent, l’ONU està cada vegada més controlada per ells… I són capaços de presentar el seu sistemàtic saqueig d’Europa com una inevitable crisi o les seves terribles agressions internacionals (Costa d’Ivori, Líbia, Síria…) com a heroiques revolucions alliberadores, sense que les grans ONG de Drets Humans i els grans mitjans de comunicació oposin gairebé resistència a tal farses criminals. Com denunciava Julian Assange amb tota lucidesa: després de llegir desenes de milers de documents secrets la meva primera conclusió, afirmava, és que han aconseguit anul·lar la nostra societat occidental.

Ens ha tocat viure una hora extremadament crítica, L’Hora dels grans financers-filantrops. Tanmateix, encara hi ha esperança: l’empatia, la dignitat i la generositat són forces encara més poderoses que l’addicció malaltissa a la riquesa i el poder. La seva Hora pot ser la nostra Hora. Només en un parell d’anys ha crescut exponencialment el nombre de persones que parlen d’estafa i no de crisis i que no es creuen les martingales de les revoltes alliberadores que derroquen sàtrapes. És possible que ja existeixi una suficient massa social conscient de tals enganys. És el despertar polític estudiat i temut per personatges com Zbigniew Brzezinski, segurament l’ideòleg més important d’aquests financers. Ara el repte consisteix en abandonar les nostres pors i la nostra sensació d’impotència davant d’aquests poderosos (però alhora miserables i desgraciats) addictes. Ara el veritablement necessari i urgent, encara que gens fàcil, és un canvi de consciència. L’empatia, la dignitat (que està més enllà de l’”eficàcia” o els resultats”) i la generositat són capaces d’obrir-se camí entre aquest garbuix, descobrir la veritat (les claus d’allò que patim, els coneixement del qual ens farà lúcids i resistents), trobar alternatives i refundar un autèntic Nou Ordre Mundial. La història està plena de revolucions i imperis caiguts al seu darrere. La profunditat dels canvis estarà en relació directa a la de la nostra generositat.

Veurem la Nova Terra, veurem prodigis. En poden estar segurs. Ni la mort ni el “fracàs” ho podran impedir. És el camí de Jesús, Gandhi, Luther King… Potser algú de vostès no sàpiga de què els parlo. Però no importa. Igualment, abans o després, veuran prodigis. I com que la meva certesa no ve tan sols d’antigues tradicions místiques, sinó d’una experiència universal que travessa totes les cultures i generacions, i com que a més no sóc antinord-americà, per argumentar aquesta certesa els convido a veure el final d’un producte hollywoodià: la pel·lícula American Beauty, guanyadora de cinc Oscars. Després de ser assassinat a causa d’un conjunt de factors, propis d’una cultura i un sistema absurds, i mentre la càmera ens fa visualitzar des de dalt l’escena del crim i la petita ciutat on acaba de succeir, el protagonista recita aquestes paraules: “Sempre havia sentit que tota la teva vida passa davant dels teus ulls el segon abans de morir. Per començar, aquest segon no és un segon en absolut, es fa quelcom immens, com un oceà de temps… Suposo que podria estar bastant cabrejat pel que m’ha passat, però costa seguir enfadat quan hi ha tanta bellesa al món… no sento altra cosa que gratitud per cada instant de la meva estúpida i insignificant vida. No tenen ni idea del que els parlo, segur, però no es preocupin: algun dia la tindran.”