La preocupació pel manteniment de la coherència i per evitar contradiccions i derives excessivament electoralistes no ha de fer que perdem la perspectiva, hem de guardar les nostres millors energies per enfrontar-nos a qui són els nostres veritables enemics

Quan escolto una i altra vegada les acusacions que es fan als líders de Podem de complicitat amb el règim “populista” i fins i tot “criminal” de Veneçuela, la veritat és que m’indigno. Perquè els que fan tan cíniques acusacions són gent dels dos grans partits (sense referir-nos ara als grans mitjans) que, com els fets demostren i els cables de Wikileaks confirmen, no només han mantingut durant els últims anys unes estretes relacions amb els grans financers anglosaxons sinó que fins i tot han sotmès totalment Espanya als seus dictats econòmics i al seu principal instrument político-militar: el Govern nord-americà, el “major exportador mundial de violència”. I els qui, en les nostres adoctrinades societats occidentals, consideren que amb aquesta afirmació tornem de nou a radicalismes passats de moda i antiamericanismes, s’equivoca totalment. Aquesta expressió entre cometes és d’un nord-americà que estimava profundament el seu país; un nord-americà que és una de les personalitats més respectades i estimades de la història; un nord-americà amb la aurèola que fins i tot el mateix Obama pretén cobrir els seus crims: Martin Luther King.

Els seus posicionaments sí que eren radicals. O els d’un tal Jesús de Natzaret, que, “amb tota la força” cridava “raça d’escurçons” i “sepulcres blanquejats” als membres de la casta religiosa-política-econòmica responsable última de l’enorme patiment de la gran massa de pobres i que fins i tot va expulsar del temple a fuetades als que creien que tot es pot vendre i comprar. Ni l’afroamericà ni aquell jueu havien de guanyar-se el vot del centre ni de cap altre sector. Podien dir les coses pel seu nom. Des dels dies dels grans crims a Vietnam, Estats Units n’ha dut a terme altres de tan terribles com els de l’Iraq. Inclosos els majors des de la II Guerra Mundial: els de Rwanda i Congo, responsabilitat nord-americana al 100%, segons va declarar el secretari general de l’ONU Boutros-Ghali. No obstant això, sorprenen les ponderades i moderades respostes dels líders de Podem a les tendencioses acusacions que pateixen. I és que un ampli sector de la catòlica Espanya (el sector que pot donar la majoria absoluta) no s’aclareix: sembla tenir per referència espiritual el radical Jesucrist però tem el moderat Podem.

El mateix es podria dir d’altres acusacions, com és la de populisme. És increïble que aquells que van incomplir sistemàticament el seductor i enganyós programa amb el qual es van presentar a les eleccions, acusin ara Podem de populisme. I què dir de les acusacions referents al fet que s’enfonsarà econòmicament el país, realitzades pels qui s’han sotmès covardament als dictats de la desregulació i la financiarització que ha sumit Occident en l’actual gran crisi? Caldrà seguir, doncs, pel camí de la submissió a uns poders financers que a més d’arruïnar les classes mitjanes ens han robat la dignitat? Caldrà seguir en una Aliança Atlàntica que ens ha convertit en còmplices de grans crims a Líbia, Síria i molts altres llocs? Caldrà seguir sotmesos a un lideratge decadent que només es manté (per ara) per la seva criminal força militar, mentre la resta del món va ja per altres camins?

Podem em sembla una formació realista i moderada, a diferència dels qui en els partits “seriosos” estan tan fora de la realitat i són tan fanàtics partidaris d’una financiarització i una dominació globals que s’han arribat a creure que és viable un sistema en el que unes desenes de persones tenen la mateixa riquesa que la meitat de la humanitat. O, el que és encara més greu i decisiu: un Sistema fonamentat en uns bancs centrals en mans privades. Si arriba a governar, Podem potser només arribi a realitzar algunes reformes d’aquest sistema però no aconsegueixi alliberar Espanya d’ell. Encara que hi ha una gran diferència entre això i, per contra, treballar a favor de semblant Sistema o, com a mínim, sotmetre’s dòcilment a ell, com vénen fent des de fa dècades els dos grans partits d’àmbit nacional.