El Comitè d’acció política de LaRouche ha fet una crida d’emergència el 21 de juliol per a una mobilització a fi de prevenir el caos i la devastació que es generarà als Estats Units, Europa i més enllà, si no es prenen mesures immediatament per iniciar una reorganització Glass-Steagall de la banca i el crèdit, i procedir a un programa de recuperació econòmica complet, tal com es defineix a la proposta de Lyndon LaRouche, el 10 de juny de 2010, Quatre Noves Lleis per als Estats Units ara! No és una opció: és una necessitat immediata. Això s’ha convertit en una qüestió de vida o mort.

En un debat amb els associats el 20 de juliol, el Sr. LaRouche va dir: “Wall Street és el problema. Aquesta és una qüestió clau que s’ha de posar davant de tot a fi d’evitar aquest perill per a l’economia en general”.

Com que aquesta qüestió és urgent, els punts d’activació estan a l’aguait en tot el sistema financer transatlàntic, qualsevol dels quals és capaç d’encendre i fer explotar bilions de dòlars tòxics i reclamacions impagables, fent caure tot el sistema financer i l’economia física amb ell. S’hi inclou tot, des de la bombolla del deute dels consumidors dels Estats Units, fins als préstecs d’automòbils empaquetats, fins al deute corporatiu i els milers de bilions de dòlars de productes derivats financers exòtics.

Situat al capdamunt d’aquest malson financer/monetarista, hi ha la gent de Wall Street/City de Londres, insistint que no cal fer res. Han mentit –i segueixen mentint– que “estem superant” la crisi de 2007-2008, que el “sistema està sanejat”. Res pot estar més lluny de la veritat. En una discussió recent, Helga Zepp-LaRouche ha destacat que no tan sols no s’ha resolt res amb el rescat massiu de 2008, sinó que el sistema ha derivat cap a una forma de saqueig accelerat de la població dels Estats Units i d’Europa, en un intent desesperat per intentar mantenir i continuar aquesta bombolla financera. Ara arribem a un nou punt d’inflexió en aquesta crisi.

La realitat

Qualsevol dia mireu els titulars de les notícies sobre la realitat de la fragilitat d’aquest sistema i el sofriment que està causant.

A Itàlia, en aquests moments hi ha un procés criminal “de gestió” de la Unió Europea en l’anomenada crisi bancària en curs, en què la Unió Europea ordena una destrucció massiva dels recursos de les famílies. En els últims dies, els experts financers han advertit que 16 dels 19 bancs italians que s’han provat no compleixen actualment amb els estàndards de la UE en relació amb préstecs no rendibles. En lloc de sotmetre els bancs italians a la reorganització de Glass-Steagall (separant la banca comercial regular de les pràctiques especulatives), la UE ha decretat la liquidació dels préstecs no rendibles dels bancs (NPLs), de manera que es desvaloritzen de forma dràstica les garanties darrere d’elles, que sovint són habitatges i béns immobles industrials. Dels 88 mil milions d’euros d’aquestes garanties, s’espera que se’n vaporitzin uns 63 mil milions. Això significa l’empobriment de milions de famílies i empreses.

Preneu l’exemple de Texas: l’11 de juliol, el Houston Chronicle va informar que els impagaments empresarials a Texas són més alts avui que durant la crisi del 2008-2009. Això inclou algunes situacions singulars. Un esdeveniment descrit com a “sense precedents” va ser el col·lapse d’un fons de capital privat anomenat EnerVest Limited, la valoració del qual en 2 mil milions de dòlars va caure fins a zero. Abans d’això, quan queia un fons de capital privat les pèrdues solien superar el 25%. Aquí hem tingut una pèrdua del 100%. En la seva cobertura, el Wall Street Journal va entrevistar experts que van advertir del mateix perill en diversos altres fons centrats en l’energia.

A nivell nacional, les taxes de morositat corporativa han continuat augmentant al llarg del 2016 i 2017. Els impagaments de préstecs per a automòbils ara es produeixen a una velocitat comparable als impagaments hipotecàries de 2006, just abans del col·lapse de les hipoteques. I al capdamunt d’aquest deute hi ha una muntanya de contractes multiplicadors especulatius i “valors agrupats”.

Qui pateix és la gent

Als Estats Units, aquest mes, el primer grup de jubilats ha patit retallades dràstiques en les seves pensions, per una mesura signada pel president Obama el 2014 anomenada “Llei de reforma del fons de pensions multiempresarial” (MPFRA). A Ohio, els jubilats de Cleveland Iron Workers Local 17 han patit retallades de fins a un 63% perquè, quan el seu grup de fons de pensions es va enfrontar a la fallida, com molts ho fan a causa del descens econòmic, la llei d’Obama exigeix ​​retallades com a “solució”, en comptes de fer servir mitjans com la Pension Benefit Guaranty Corporation, creada el 1974 només per aquestes contingències. Els treballadors del ferro van pagar el seu pla de pensions al llarg de la seva carrera professional, alguns fins i tot es van retirar anticipadament a canvi de la promesa d’una pensió. Els jubilats ara cauen de la classe mitjana a la pobresa, amb l’amenaça de la manca d’habitatge.

Mentrestant, a tot els Estats Units hi ha un col·lapse de les infraestructures, del transport als sistemes d’aigua i als ponts. La ciutat de Nova York és l’exemple internacional, on el caos ara amenaça amb erupció, ja que els sistemes de metro, ferrocarril i ponts experimenten avaries i crisis gairebé quotidianes.

Qui pateix és la gent, ja sigui per la pèrdua de les seves pensions, per la victimització dels incendis de metro o altres degradacions d’infraestructures, o per veure que un ésser estimat està atrapat en l’epidèmia nacional de drogodependències, producte del nostre empitjorament de desesperació cultural. Això no és simplement una crisi bancària. Es tracta d’una crisi humana.

El president, Donald Trump, va ser elegit amb un mandat urgent dels electors per frenar el robatori en massa, el col·lapse i la misèria desenfrenada a la nació, i s’ha compromès amb Glass-Steagall i amb la inversió en les infraestructures més importants. Això només pot succeir si el comandament i el control de Wall Street sobre l’economia i el govern és desmantellat. El moment és crític. El 30 de setembre és el final de l’any fiscal per al govern federal i per a moltes entitats corporatives i altres entitats, un moment en què es rendeixen comptes, però, en aquest moment, són insostenibles. Fins i tot abans d’això, la primera setmana de setembre s’intentaran fer més milions de viatges de passatgers a la ciutat de Nova York a mesura que s’obre l’escola. Serà una carnisseria?

Es requereixen avenços conceptuals

El canvi crucial que cal fer es troba en la manera com la gent pensa en l’economia. Gairebé ningú al Congrés, i molt pocs individus de la població, entén el tema del crèdit públic, tal com va ser definit per Alexander Hamilton i que va ser actualitzat per Lyndon LaRouche. La gent mira el que Abraham Lincoln va construir, com el Ferrocarril Transcontinental, o el que Franklin Roosevelt va construir, com l’Autoritat de la Vall de Tennessee, però la gent no sap com es van fer aquestes coses. És només màgia per a la majoria de la gent.

Durant molt de temps, massa, als estatunidencs se’ls ha rentat el cervell amb la frase creada per Wall Street, “la independència dels mercats”, i –especialment des de la derogació de Glass-Steagall– han acceptat una rendició del poder econòmic sobirà del seu propi govern i una orgia d’especulació financera inútil i destructiva per part dels controladors perversos de Wall Street.

Hi ha dues lliçons que cal aprendre: primer, que els magnífics assoliments econòmics de Hamilton, Lincoln i F.D. Roosevelt van ser possibles gràcies a la imposició sobirana d’una política de crèdit públic nacional per a la construcció de l’economia física real, com el transport, l’energia i els sistemes d’aigua en grans projectes de desenvolupament econòmic; i, en segon lloc, que no hi ha cap possibilitat que el desig manifest del president Trump de reconstruir la infraestructura i la producció industrial dels Estats Units es pugui realitzar sense tornar a una perspectiva i un enfocament semblant.

Es requereix una acció d’emergència, tant als Estats Units com a Europa. Acció en negreta! Aquesta acció, començant per la restauració de Glass-Steagall, s’ha de fer ara, abans d’un accident financer inevitable. L’acció preventiva, tal com ho defineix Lyndon LaRouche, és l’ordre del dia. Les nostres accions ara són el factor decisiu.