El documental de la BBC sobre els deobandis del Regne Unit va exposar el que molts de nosaltres ja sabíem. Que les comunitats musulmanes del Regne Unit no són monolítiques i que hi ha algunes escoles de pensament que controlen la violència i la intolerància terroristes, mentre que els altres musulmans són considerats responsables col·lectivament. És molt inquietant la vasta i important xarxa de madrasses dels deobandis al Regne Unit que ha estat amfitriona de terroristes globals com Masood Azhar, cap del JeM.

Si tenim en compte que el Regne Unit és només un dels molts “actius” que han cultivat els ideòlegs del terror… i es pot dir amb seguretat que s’ha activat al llarg dels anys, cal reflexionar sobre la magnitud de la crisi a la que ens enfrontem actualment.

Per tot el nostre extens discurs sobre el terrorisme i els postulats intel·lectuals, polítics i de caps d’estat que han donat vida al radicalisme, hem fallat abismalment en descriure el terror sobre la base de la seva ideologia i, per tant, en identificar que la seva construcció es pot considerar a si mateixa sagrada, però tanmateix serveix a objectius bàsicament geopolítics.

La identificació adequada de les diferents escoles musulmanes de pensament no només és intel·lectualment honesta a l’hora de discutir sobre els actes de terrorisme comesos pels grups radicals deobandis/salafistes/takfiris, sinó que també és fonamental per emmarcar una resposta intel·lectual i ideològica al terrorisme. El més important és que la identificació específica de l’escola musulmana de pensament o secta és crucial per evitar la confusió entre els radicals salafistes i deobandis, responsables d’actes de terrorisme com els de l’11 de setembre i del 7 de juliol, i les seves víctimes sunites/sufís i xiïtes/ismaelís.

A principis d’agost, les notícies de la BBC van informar que l’home que va portar la gihad a Gran Bretanya, Masood Azhar, és avui el cap d’un dels grups militants més violents del Pakistan, i va ser un dels convidats VIP dels principals intel·lectuals islàmics de Gran Bretanya.

Però la mateixa investigació va revelar la predicació de la segregació dels deobandis de la cultura no musulmana a Occident.

A més, va confirmar el vincle entre el deobandisme i els talibans.

La discordància dels deobandis del sunnisme tradicional és visible especialment en campanyes per destruir els santuaris dels sants sufís i altres personalitats musulmanes històricament distingides. Però també s’expressa en l’impediment dels deobandis que les dones treballin.

Com es descriu per Sky News, Dewsbury és coneguda com un centre de radicalització de la joventut musulmana. El poble, d’uns 65.000 habitants, ha produït joves terroristes com Mohammad Sidique Khan, el presumpte líder de la trama del 7 de juliol de 2005 que va bombardejar el metro de Londres, i que va morir en aquell atroç atac.

Desafortunadament, en la narrativa vigent o bé tenim apologistes que ho neguen completament o autònoms “reformadors” que deliberadament utilitzen terminologies vagues i enganyoses com ara “islamistes” per barrejar els culpables i les víctimes.

En qualsevol cas, és un peix que es mossega la cua i, com a conseqüència, el terror es reivindica ràpidament contra nosaltres, obligant a enfrontar-nos  a la seva freqüència: exclusivisme.

Els qui no identifiquen ni diferencien específicament entre diversos grups de musulmans sovint són activistes políticament correctes que pateixen del remordiment dels blancs (White guilt) i pel racisme de poques expectatives. En altres ocasions, són els “consultors” i “reformadors” ben remunerats l’assignació dels quals consisteix a protegir activament les escoles de pensament patrocinades per l’Aràbia Saudita com ara els salafistes (aka wahhabis) i els deobandis (variant del salafisme del sud-est asiàtic).

És en aquest entorn imperant de mala direcció i correcció política que és encoratjador veure la publicació d’un estudi acadèmic bàsic sobre aquest tema: “La violència basada en la fe i la militància deobandi al Pakistan” (Palgrave Macmillan 2016), una col·lecció d’assaigs d’acadèmics de tot el món.

En el llibre, Noam Chomsky hi ha escrit: “Les contribucions a aquesta valuosa col·lecció proporcionen informació útil sobre els antecedents de la ‘militància i terrorisme basats en la fe al Pakistan i a tot el món’, que distingeixen crucialment la dimensió deobandi de l’Islam radical que ha estat fomentat per l’Aràbia Saudita, amb el suport dels Estats Units al Pakistan, particularment a la dècada de 1980 durant el dur i brutal règim de Zia-ul-Haq. Aquests esdeveniments suposen una amenaça greu per a la societat islàmica i més enllà, i mereixen una atenció acurada per part d’aquells que esperen comprendre el món complex i perillós d’avui.”

Es necessiten més estudis d’aquest tipus si volem saber on es troba el terror per erradicar-lo.

Al cor del terror se situa el concepte de Takfir: una ideologia d’exclusivisme que és un precursor directe de la violència contra els apòstates. Aquests conceptes van ser presentats per Jawad Syed en un article publicat el novembre de 2015 al Huffington Post: “De Karachi a San Bernadino: a la recerca d’un discurs alternatiu sobre el terrorisme”.

Hi llegim:

“Què tenen en comú entre ells? El gihadisme takfiri dels salafistes/wahhabites que està arrelat en les ideologies d’Ibn Taymiyyah (1263-1328) i Muhammad ibn Abd al-Wahhab (1703-1792). Al sud d’Àsia, el gihadisme takfiri va ser adoptat i practicat pels deobandis i els seus predecessors, des del moviment gihadista de Syed Ahmed (1786-1831) fins als talibans i SSP/LeJ.”

I:

“De manera similar, el terrorisme no es pot atribuir a la privació econòmica. Si aquest fos el cas, les comunitats cristianes i hindús cada vegada més oprimides i no autoritzades de Pakistan haurien pres la iniciativa en activitats terroristes. No obstant això, segons una investigació acadèmica realitzada pel Dr. Ejaz Hussain de la Universitat de Pennsylvania, el 90% dels terroristes del Pakistan provenen de la secta dels deobandis, una variant sud-asiàtica del wahhabisme.”

Fins ara el nostre discurs sobre el terror, les seves arrels i les seves múltiples manifestacions han estat ancorades en les manipulacions politiques i els prejudicis religiosos, i ara ens enfrontem a l’etnocentrisme.

A menys que aprenguem a replantejar el nostre enfocament, el terror ens prendrà a tots com a ostatges, cosa que equivaldria a la bogeria.

Catherine Shakdam és la directora de programes de l’Institut Shafaqna d’Estudis de l’Orient Mitjà i una analista política especialitzada en moviments radicals, exclusivament per al diari en línia “New Eastern Outlook”.