«Els mitjans de comunicació a Occident ara són una extensió del poder imperial». John Pilger

Aquesta cita del famós periodista, escriptor i cineasta ve al cas per les declaracions de la Secretària d’Estat de Comunicacions de La Moncloa, en nom del president Rajoy, en què agraïa als mitjans de comunicació el tractament informatiu donat al procés de Catalunya. En paraules d’Antoni Bassas, que va ser durant uns quants anys reporter de TV3 a Washington, si això hagués passat als Estats Units, fins i tot en l’era Trump, l’escàndol hauria estat de proporcions monumentals. Perquè, no hi ha res que avergonyeixi més un periodista que les felicitacions provinents del poder. He dit “un periodista”.

Per desgràcia, hem arribat a un punt que els grans mitjans de comunicació de masses estan controlats per les grans corporacions, gràcies a la propietat que han assolit en els consells d’administració. La deriva d’El País n’és la prova més evident.

Especialment pel que fa a la política exterior, considerada tema d’Estat, els dòcils mitjans no qüestionen les polítiques dels seus governants. Gràcies als mitjans de comunicació varen ser possibles la guerra d’Iraq, la invasió de Líbia, el suport d’Occident a l’Estat Islàmic a Síria… o, anteriorment, el derrocament de governs d’esquerres a Sud-amèrica o la victòria del genocida Kagame a Ruanda per controlar els recursos naturals de l’àrea del Grans Llacs d’Àfrica.

A Espanya, la premsa del poder, és a dir, la pràctica totalitat dels mitjans de la capital, excepte algun diari digital, tracten el tema de Catalunya com un tema d’Estat, ajudant a construir el relat que dicta La Moncloa. Les línies bàsiques d’aquesta realitat paral·lela consisteixen a negar la violència policial de l’1 d’octubre, malgrat les esgarrifoses imatges que han donat la volta al món; l’atribució de violència tumultuosa als manifestants i als dirigents polítics i socials del sobiranisme (encara que any rere any els manifestants demostrin un civisme exemplar); la denúncia de la manipulació dels mitjans de comunicació públics de Catalunya (per molt que organismes internacionals els considerin dels més independents d’Europa)… Aquest relat ha servit als tribunals espanyols per imputar els delictes més greus i per mantenir en presó preventiva representants polítics i socials.

Al mateix temps, en un moment considerat d’extrema gravetat per a la integritat territorial de l’Estat, els mitjans de comunicació del poder no poden contribuir a debilitar el Govern espanyol. Així, mentre les portades insisteixen obsessivament en el tema català, les explosives confessions dels responsables de la trama Gurtel, que mostren el finançament il·legal del Partit Popular i assenyalen clarament els seus dirigents, gairebé, han passat desapercebudes. Així com les decisions de la Fiscalia d’exculpar el Partit Popular per la destrucció de proves a martellades.

Igualment, la Corona ha de ser enaltida mitjançant vastos publireportatges i anuncis a tota pàgina pagats per les empreses de l’IBEX35. Ens recorden els anys de connivència dels mitjans de comunicació encobrint les malifetes sexuals i econòmiques del monarca, que acabaren per ser tan escandaloses que posaren en perill la continuïtat de la Corona.

Tot plegat, demostra la importància dels mitjans de comunicació en un sistema democràtic. Si aquests es pleguen al poder, falla la pota més important de la democràcia, la qual entra en decadència: presos polítics, condemnats per delictes d’opinió, corrupció…, fins a la tirania.