Set anys després de la intervenció militar de l’OTAN contra Líbia, tots els observadors coincideixen a reconèixer que aquella intervenció es va basar en mentides enormes i que contradeia el mandat atorgat pel Consell de Seguretat de l’ONU. Encara que avui reconeixen que la població líbia era la més rica d’Àfrica i que el seu nivell de vida es va ensorrar arran de la invasió, provocant que els libis s’exilessin massivament, els occidentals segueixen sense prendre consciència del fet que Moammar al-Gaddafi havia vençut a Líbia la pràctica de l’esclavisme i del racisme. Destruint la Yamahiria, l’OTAN va obrir deliberadament les portes de l’infern. No només van ser perseguits els treballadors immigrants de pell fosca sinó també els libis negres de Tawerga. A més, el treball que la Yamahiria havia realitzat en matèria de cooperació africana entre àrabs i negres s’ha vist reduït a res a tot el continent.
Fa 7 anys, el 19 de març de 2011, començava la guerra contra Líbia, dirigida pels Estats Units, primer a través de l’AFRICOM i després mitjançant l’OTAN, sota el comandament estatunidenc. En 7 mesos es van realitzar unes 10.000 missions d’atac aeri, amb l’ús de desenes de milers de bombes i míssils.
Itàlia va participar en aquesta guerra aportant caces bombarders i les seves bases aèries, trencant així el Tractat d’Amistat i Cooperació que havia signat amb Líbia. Ja abans de l’agressió aeronaval, sectors tribals i grups islamistes hostils al govern libi havien rebut finançament i armes perquè operessin a Líbia i s’havia procedit a infiltrar-hi forces especials, principalment de Qatar. Així va ser destruït aquell Estat que, a la costa africana de la Mediterrània, registrava «alts nivells de creixement econòmic i elevats indicadors de desenvolupament humà», com assenyalava el mateix Banc Mundial el 2010. Uns 2 milions de migrants, majoritàriament africans, trobaven treball a Líbia.
Alhora, Líbia feia possible, amb els seus fons sobirans, el naixement d’organismes econòmics independents en el si de la Unió Africana, com el Fons Monetari Africà, el Banc Central Africà i el Banc Africà d’Inversió.
Estats Units i França –com ho demostren els correus electrònics de la secretària d’Estat Hillary Clinton– es van posar d’acord per bloquejar primerament el projecte de Gaddafi de creació d’una moneda africana alternativa al dòlar estatunidenc i al franc CFA, que França encara imposa a les seves excolònies africanes.
Ja destruïda la Yamahiriya i assassinat Gaddafi, el botí libi és enorme: grans reserves de petroli –les més grans de l’Àfrica– i de gas natural; l’immens mantell freàtic nubi d’aigua fòssil, un or blanc que pot arribar a ser més valuós que l’or negre; el territori mateix de Líbia, de primera importància geoestratègica; els fons sobirans [creats sota el «règim» de Gaddafi] d’uns 150.000 milions de dòlars que l’Estat libi tenia invertits a l’exterior, «congelats» el 2011 per mandat del Consell de Seguretat de l’ONU.
Dels 16.000 milions d’euros dels fons libis bloquejats a la Euroclear Bank –a Bèlgica– ja n’han desaparegut 10.000 milions sense que s’hagi emès cap autorització de retirada de fons. El mateix procés de rapinya està tenint lloc als altres bancs europeus i estatunidencs.
A la Líbia actual, els ingressos fiscals provinents de l’exportació de recursos energètics –que van ser 47.000 milions el 2012 però només 14.000 milions el 2017– es comparteixen entre faccions de poder i les transnacionals. La moneda líbia –el dinar– que abans valia 3 dòlars es canvia actualment a 9 dinars per 1 dòlar mentre que els béns de consum corrent s’importen pagant-los en dòlars, amb una taxa d’inflació anual del 30%.
El nivell de vida de la majoria de la població s’ha esfondrat per falta de diners i de serveis essencials. La seguretat és inexistent i no hi ha un veritable sistema judicial. Els migrants africans s’enduen la pitjor part. Falsament acusats (al·legacions que els mitjans occidentals van alimentar àmpliament) de ser «mercenaris de Gaddafi», van ser empresonats per les milícies islamistes, fins i tot en gàbies per feres del zoològic, torturats i sovint assassinats.
Líbia s’ha convertit en la principal via de trànsit, controlada per traficants de persones, d’un caòtic flux migratori cap a Europa.
També són perseguits els libis acusats d’haver donat suport a Gaddafi. A la ciutat de Tawerga, les milícies islamistes de Misurata, recolzades per l’OTAN (es tracta per cert de les mateixes que van assassinar Gaddafi) van emprendre una veritable campanya de purificació ètnica, torturant, violant i matant. Els terroritzats supervivents van fugir d’aquesta ciutat.
Avui unes 40.000 persones que vivien a Tawerga tracten de sobreviure en condicions inhumanes, sense poder tornar a aquesta ciutat. Per què no parlen d’això els representants de l’esquerra que fa 7 anys reclamaven a crits una intervenció militar a Líbia en nom dels drets humans?