Aquest titular pot semblar excessivament arriscat, sobretot després dels nous empresonaments de polítics independentistes i de la detenció del president Puigdemont per la policia alemanya. Cada vegada que el sobiranisme pateix una sotragada, ja sigui per l’actuació judicial o pels desacords entre els partits independentistes, la premsa de la capital dóna per mort «el procés». Però, malgrat tot, el mort cada dia està més viu.

Tot procés pacífic de separació d’un Estat necessita complir dues condicions: obtenir la majoria social favorable a la independència, i guanyar el reconeixement internacional. És veritat que encara no s’han complit aquests dos requisits, però s’haurà de reconèixer que l’independentisme avança de forma vertiginosa. Tot i la brutal repressió policial de l’1 d’octubre i l’aplicació de l’article 155 que va destituir el Govern de la Generalitat, els partits independentistes, en unes condicions molt adverses, tornaren a obtenir majoria absoluta al Parlament, a més d’incrementar el número absolut de vots, i tot en un nivell de participació extraordinari que va desfer el tòpic de que la majoria silenciosa era majoritàriament contrària a la independència de Catalunya. I l’experiència dels darrers anys ens demostra que com més repressió, més augmenta el nombre de catalans favorables a l’exercici del dret d’autodeterminació.

Pel que fa al reconeixement internacional, també s’haurà d’acceptar que, abans de l’1 d’octubre, el món desconeixia absolutament que a Catalunya existia un moviment secessionista. I la passa prèvia al reconeixement és el coneixement. Avui tot el món està pendent de l’extradició de Puigdemont. El conflicte català s’ha internacionalitzat tant que els principals diaris europeus i alguns nord-americans critiquen l’immobilisme de Mariano Rajoy i l’empresonament dels membres del Govern i líders de la societat civil pel fet de convocar un referèndum. Per no parlar de la resolució de les Nacions Unides que reclama a Espanya que respecti els drets de Jordi Sánchez com a candidat a la presidència de la Generalitat. Una resolució que segurament es farà extensiva als presidenciables, Carles Puigdemont i Jordi Turull.

Per molt que la vicepresidenta del Govern consideri una bona notícia la detenció del Molt Honorable President Puigdemont, per molt que els mitjans de comunicació de la capital repiquin campanes, i per molt que l’alta burgesia espanyola brindi amb xampany a Baqueira, l’Estat espanyol només pot perdre amb aquesta jugada. Si Alemanya, i Bèlgica, Gran Bretanya i Suïssa, neguen l’extradició, la galtada de les democràcies europees a Espanya serà antològica. Al contrari, si Alemanya concedeix l’extradició i s’empresona el president electe de Catalunya, la ja deteriorada imatge internacional d’Espanya encara quedarà més malmesa. Per no parlar de l’efecte que l’empresonament del president Puigdemont tendria sobre la societat catalana, de conseqüències imprevisibles per a la convivència i l’economia del conjunt de l’Estat.

I, vet aquí que, cruel paradoxa, el setge a Catalunya que Mariano Rajoy inicià fa anys per motius electorals recollint firmes contra l’Estatut d’Autonomia de Catalunya i presentant recurs al Tribunal Constitucional, es torna contra ell. Imatge internacional a l’altura del trespol i un competidor electoral que recollirà en forma de vots les males herbes que Rajoy sembrà.