Horizons et débats: Professor de Zayas, el seu mandat com a enviat especial de les Nacions Unides per a la Promoció d’un Ordre Internacional Democràtic i Equitatiu ha finalitzat recentment. En el seu informe final al Consell de Drets Humans, ha formulat 23 principis per a un ordre universal. Entre altres coses, ha optat pels temes: la pau, el multilateralisme, la igualtat sobirana dels estats i el dret dels pobles a l’autodeterminació. Per a vostè, quin d’aquests punts és el més important?

Professor de Zayas: Si apliquéssim aquests 23 principis, podríem esperar un ordre universal eficaç que garantís el desenvolupament de tots els països i sobretot la llibertat a nivell individual, així com la llibertat en el comerç, sense sancions unilaterals, perquè les sancions unilaterals van contra l’esperit i la lletra de la Carta de les Nacions Unides, són contràries al dret internacional. Legalment, les úniques sancions imaginables serien les imposades pel Consell de Seguretat, tot i que també podrien conduir a violacions greus dels drets humans.

El Consell de Seguretat no està per sobre del dret internacional

El Consell de Seguretat tampoc està per sobre del dret internacional. Ha de complir amb l’article 24 (2) de la Carta de les Nacions Unides, que estableix que “en el compliment d’aquestes obligacions, el Consell de Seguretat actuarà de conformitat amb els propòsits i principis de les Nacions Unides”. Dit d’una altra manera, el Consell no és legibus solutus (independent de les lleis), però té un mandat restringit i no pot actuar contra la pau o els drets humans i, si ho fa, actua llavors ultra vires (excedint els seus poders), és a dir anant en contra de la Constitució de les Nacions Unides.

Podria explicar això?

Prenguem, per exemple, les sancions contra l’Iraq de 1991 a 2003. Ja el 1995, l’Unicef ​​va calcular que 500.000 nens havien perdut la vida com a resultat directe d’aquestes sancions. Quan van acabar el 2003, aquestes mateixes sancions havien causat la mort d’un milió d’iraquians. I és per això que els subsecretaris generals de les Nacions Unides (secretaris generals adjunts), els coordinadors humanitaris per a l’Iraq, Denis Halliday i el comte Hans-Christof von Sponeck, van renunciar als seus mandats en senyal de protesta. Halliday ho va dir molt clarament: “És una forma de genocidi, és un genocidi”.

Sobre aquest tema, Hans Christof von Sponeck va publicar un llibre amb el títol explícit: “Una altra guerra: el règim de sancions de l’ONU a l’Iraq”, és a dir, una guerra lliurada a través de sancions econòmiques per posar de genolls un país.

Aquesta era la pràctica de les Nacions Unides, en violació de l’article 24 de la Carta de l’ONU, perquè el Consell de Seguretat no està per sobre de la llei. També ha de complir amb la Carta de les Nacions Unides, el principi dels drets humans i la dignitat humana, la seva acció no ha de donar com a resultat un milió de morts. És per aquesta raó que aquestes sancions s’haurien d’haver aixecat quan es va fer evident que donarien com a resultat la mort.

En altres paraules: hem de reconèixer que les sancions maten, que les sancions són un crim contra la humanitat. La imposició de sancions, per exemple en temps de guerra, sancions que han d’afectar les dues parts en conflicte, només es pot justificar per arribar a converses, arribar a un diàleg i no limitar-se a trets d’artilleria i massacres. Per tant, la imposició de sancions ha de funcionar en prohibir la compra i venda d’armes, avions de combat i vaixells de guerra. Aquí, seria una forma legítima de sancions i no de sancions econòmiques, la conseqüència directa de les quals és l’escassetat d’aliments, medicines, dispositius mèdics, etc., que comporta clarament i automàticament la mort. Aquest tipus de càstig s’ha de considerar un crim de lesa humanitat i ser jutjat pel Tribunal Internacional de l’Haia.

La Carta de les Nacions Unides – Constitució Mundial

Vostè ha esmentat la Carta de les Nacions Unides. Quina importància li dóna a la situació internacional actual?

Segons la doctrina, la Carta de les Nacions Unides representa la Constitució mundial. És a dir, l’ordre mundial determinat el 1945 pels propis estats. La Carta de les Nacions Unides estipula a l’article 103 que la Carta ocupa una posició més alta que qualsevol altre acord. Això vol dir que, si un acord no s’ajusta a la Carta de les Nacions Unides, aquest acord s’ha de modificar o quedar sense efecte. El problema és el següent: d’una banda, la doctrina, de l’altra, la realitat. La realitat no es correspon amb la doctrina.

Vivim en un món d’hegemonies, un món en el qual les grans potències s’ho poden permetre tot, un món en el qual actuen en total impunitat contra la Carta de les Nacions Unides, i això no canviarà en el futur proper. El que més em preocupa és la corrupció del sistema i, sobretot, la corrupció del Consell de Drets Humans, l’Oficina de l’Alt Comissionat per als Refugiats, la Cort Penal Internacional (CPI), per als quals els drets humans són instrumentalitzats, transformats en armes que només s’utilitzen per aniquilar l’adversari, en lloc d’ajudar a restablir els homes en els seus drets. A més, els majors crims des de 1945 van ser comesos per les grans potències. La corrupció d’institucions i idees progressa.

En quins crims pensa, en particular, a l’expressar-se d’aquesta manera?

La major violació del dret internacional des dels judicis de Nuremberg va ser primer l’agressió contra Iugoslàvia el 1999 i després, sens dubte, l’agressió contra l’Iraq el 2003. El que va ser particularment desastrós en aquest últim cas, que gairebé descriuria com un desastre original, és que els Estats Units no van portar a terme aquesta agressió sols, 43 països s’hi van unir en una anomenada “coalició de bones voluntats”.

Us imagineu el que significa en realitat? Aquí tenim una revolució, una insurrecció contra el dret internacional! I dirigit per estats que haurien d’haver hagut de protegir el dret internacional, garantir-lo! Aquests estats han aixafat el dret internacional de manera força conscient: ulls molt oberts i sabent-ho. Va ser un pogrom contra la llei i la justícia. I per això, ningú ha comparegut davant la justícia!

La credibilitat de la Cort Penal Internacional fortament sotraguejada

En aquests casos, la Cort Penal Internacional hauria en principi d’haver reaccionat…

Com actua la Cort Penal Internacional? Com funciona aquest Tribunal Penal Internacional a l’Haia, per a jutges altament remunerats, quan només acusen els africans, és a dir, els delinqüents relativament menys greus, en comparació amb els grans criminals reals, George Walter Bush, Tony Blair, José Maria Aznar, Silvio Berlusconi! No s’ha d’oblidar que el 2003, milions de persones van prendre els carrers de Milà, Nàpols i Roma. I Silvio Berlusconi va anul·lar la voluntat del seu propi poble, de la seva pròpia democràcia i va arrossegar el seu país a una guerra d’agressió. El mateix va passar a Espanya amb José María Aznar: milions de persones van sortir al carrer, a Barcelona, ​​a Madrid, a Sevilla, per manifestar-se contra la guerra. Tot i això, José María Aznar va ficar el seu país a la guerra. Això vol dir que la credibilitat del sistema no només s’ha trencat, sinó que ha estat eliminada. Quin significat pot tenir una Cort Penal Internacional que només posa a disposició de la justícia els peixos petits d’aquest món i no els criminals més grans? Per a mi, la crisi que estem vivint avui, és una crisi de l’ontologia del dret, de la naturalesa mateixa de la llei: el dret és degradat a una mena de codex, vàlid només per a aquells que han perdut una guerra i per als polítics que han perdut els seus llocs. És un codi contra els febles, però no contra els forts, i aquest codi no pot ajudar ningú. I no el necessitem.

Crisi de la desinformació de les poblacions

Com podria recuperar-se aquesta credibilitat?

Es farà, si els intel·lectuals ho reclamen als Estats Units, Anglaterra, França, Espanya, Alemanya, Suïssa. Si els mitjans… però els mitjans també s’han corromput. Parlem a la lleugera de la premsa falsa. Però aquestes no són només mentides, sinó que encoratgen els crims dels poderosos. Si veig els informes del New York Times o del Washington Post del 2003 sobre l’Iraq, o El País, El Mundo o l’ABC a Espanya sobre Catalunya, quan el govern va tractar de prevenir il·legalment, a través de la violència policial, el referèndum sobre l’autodeterminació… Els mitjans treballen per un preu.

Han desenvolupat un sistema de desinformació en el qual no només menteixen, sinó que menteixen molt! I molt més encara: deixen de banda el que és important, decisiu. La premsa no informa, la premsa adoctrina des del costat del poder, dels patrons de la premsa, els conglomerats, ja sigui Murdoch o altres. Es manipula per evitar l’exercici democràtic del dret a la informació. Estem obligats a anar a mitjans alternatius per esbrinar-ho. Tots els dies, al matí, llegeixo, juntament amb la BBC i la CNN, a Internet, The Guardian, RT, CCTV, al-Jazeera, Telesur per rebre una varietat d’informació i així elaborar la meva pròpia síntesi. És el que faig. Però, quantes persones poden fer el mateix? Quantes d’elles tenen temps per confrontar sis, set o vuit fonts diferents? És una crisi del segle XXI, una crisi de la informació: la desinformació de la gent. Per sortir d’aquesta situació… hom podria pensar que si els intel·lectuals es reunissin i ho exigissin, podria ser possible.

Però quantes vegades Noam Chomsky ha reunit al seu voltant un grup de llumeneres i ha publicat cartes obertes al New York Times i el Washington Post. I quin ha estat l’efecte d’aquestes cartes? Cap. Perquè l’”estat profund”, el veritable poder, està convençut que pot donar-se el luxe d’ignorar la veu dels qui pensen el contrari, com Noam Chomsky. Ells poden parlar tant com vulguin perquè saben que la massa ha estat adoctrinada, de manera que no sortirà de la comoditat. Així és com Noam Chomsky no representa cap perill per als poders que ens dirigeixen.

Si cada vegada més persones s’adonen que han estat manipulades…

Per tant, no veig altra esperança millor que l’obertura que ens ofereix Internet, que fa que gradualment cada vegada més persones entenen que els menteixen, entenen que els seus líders no pensen ni actuen de manera democràtica, entenen que la premsa menteix i publica una opció unilateral dels fets. No és fàcil arribar al punt de deixar d’estar influenciat pel New York Times o pel Washington Post, la BBC o la Deutsche Welle. Jo mateix, ja no estic manipulat. Quan obro el New York Times, al final de cada article hi veig un signe d’interrogació: pot ser o no. No confio en l’”ètica” dels periodistes perquè no crec que la tinguin. Ells fan el que han de fer. I si fan una altra cosa, perden la seva feina. Hi ha prou exemples de periodistes que han perdut els seus treballs. A Amèrica, Anglaterra, França, Alemanya, molts comentaristes polítics han perdut els seus treballs! Llavors, si cada vegada més persones entenen com han estat manipulades i com la premsa és sempre manipuladora, llavors no tindran altra alternativa que buscar ells mateixos, com autodidactes, les informacions… És llavors quan vindran els grups alternatius a França, Països Baixos, Alemanya, que ofereixen alguna cosa més i amplien gradualment la seva audiència. Naturalment estan diabolizats. Fa dues setmanes, quan les eleccions a Itàlia van ser guanyades per una coalició de partits alternatius, no van poder formar govern perquè el president italià simplement va deixar de banda la voluntat popular de manera totalment antidemocràtica i va anunciar que en nomenaria un altre com a primer ministre.

Aquest és un escàndol sense precedents! I què hi diu la Unió Europea, a càrrec del respecte de la democràcia en virtut del Tractat de Lisboa? Oettinger diu que ensenyarà els italians a no votar pels populistes. És un veritable escàndol que un comissari de la Unió Europea pugui parlar amb tanta confiança directament en contra de la democràcia! I això, sense que se li demani per part de la premsa –i parlo aquí de la Süddeutsche Zeitung, el Frankfurter Allgemeine Zeitung, el Zeit– que renunciï. Això seria ètica, el que fora just, el que és “normal”. Però no vivim en un món normal.

“No canviaria ni una sola paraula en la formulació dels meus informes”

Vostè ha ocupat una posició molt important quan era relator especial, i això era només una part de la totalitat de la seva activitat al Consell de Drets Humans. És precisament durant aquest mandat que ha treballat per una democràcia cada vegada més gran al món i a favor d’ancorar aquesta democràcia en l’ordre universal. En total, ha escrit 14 informes excel·lents i molt detallats. Des de fa molts anys, hem publicat a “Horizons et débats” moltes parts del contingut dels seus informes que constitueixen una àmplia selecció de dret internacional. Com a expert, què en pensa d’aquest període en retrospectiva?

No canviaré cap paraula en la redacció dels meus 14 informes. Només em sap greu que el sistema estigués dissenyat de manera que nosaltres, els relators, fóssim en certa manera una reunió de malastrucs. Podem cridar l’atenció sobre els problemes, però ningú pensa en convertir les nostres recomanacions en accions. No hi ha absolutament cap sistema d’aplicació (seguiment) de les nostres propostes concretes i pragmàtiques. Finalment, servim com a coartada. Servim per tapar les vergonyes, no només per a les Nacions Unides sinó també per a l’establishment, per mantenir les condicions existents. El nostre treball és essencialment no canviar el que és, sinó deixar-ho com està, per defensar l’statu quo. Perquè hi ha tantes forces líders que volen aquest statu quo. Volen consolidar la injustícia. Volen un sistema que els atorgui privilegis i els doni garanties. Des que un relator, com jo, emfasitza els problemes sense miraments i formula propostes concretes per a la seva solució, és insultat ad hominem. Sens dubte, he tingut aquest extraordinari honor d’haver enutjat tantes persones en el poder que m’han anomenat comunista, marxista, tsarista, castrista, però també feixista, nazi, neonazi, protonazi. He recorregut durant els últims sis anys tot l’espectre d’atacs ad hominem. El que mai fan és discutir arguments. Saben perfectament que si comencen un debat, perdran perquè simplement no tenen arguments. Tots els meus informes són gairebé matemàtics, tenen una lògica interna, d’A a B, de C a D, sense saltar-se cap pas. No imposo res al meu lector. Per al meu lector, desitjo exposar els fets i els arguments coherents. Després deixo que la intel·ligència natural del lector es posi en marxa, perquè estigui convençut per si mateix. No és la meva feina convèncer els altres, no sóc un profeta i no vull ser-ho. Sóc un expert professional i independent que explica els fets. Dic que en aplicar una lògica coherent, vostè mateix arribarà a aquestes conclusions, però també pot arribar a altres conclusions, per què no? Només és un punt de vista que faig accessible als qui ho desitgen.

“Tot està provat”

Vostè va escriure tot això en els seus informes…

Sí, per exemple, l’informe sobre Veneçuela. És a dir, l’informe que vaig presentar encara no ha estat publicat. Vaig presentar un informe amb 189 notes al peu i deu apèndixs. Què vol dir?

Això vol dir que qui no estigui convençut pel text principal, pot llegir les 189 notes al peu. No vaig treure els arguments del meu barret. Tot està provat. He inclòs en l’apèndix documents poc o gens accessibles. L’informe encara no s’ha publicat, ara està en mans dels governs de Veneçuela i l’Equador, perquè vaig visitar tots dos estats. I és habitual a casa que abans de la publicació d’un informe, l’estat en qüestió tingui l’oportunitat de llegir-lo i fins i tot té el dret de fer comentaris, dels quals informará.

L’Assemblea General de les Nacions Unides estableix l’oficina de l’Alt Comissionat per als Drets Humans

Des de quan hi ha un Alt Comissionat per als Drets Humans?

Vaig estar a Viena amb motiu de Congrés Mundial dels Drets Humans (1993). En aquest Congrés Mundial, la Declaració de Viena i el Programa d’Acció de la 2a part, paràgraf 18, estableixen la proposta de crear el càrrec d’Alt Comissionat per als Drets Humans. En aquest moment, quan incloem aquesta vella idea d’un alt comissionat per als drets humans en la declaració, no vam tenir cap pressentiment sobre la seriosa consideració de la nostra sol·licitud i de la creació real d’un càrrec per l’Assemblea General durant el seu 48è període de sessions! Això es va fer mitjançant la resolució 48/141, de 20 de desembre de 1993. Així vam tenir el primer Alt Comissionat per als Drets Humans, José Ayala-Lasso. Vaig tenir l’honor de treballar per a ell, i vaig escriure alguns dels seus discursos. Vam tenir una col·laboració molt positiva. Era algú que estava molt orientat als resultats i no estava inclinat a la diabolització. No era un d’aquells polítics que es perdia voluntàriament en grans oracions, no era un showman, no tenia interès a afalagar la premsa. Ell volia resultats. Era un diplomàtic important que intentava negociar amb els estats per aconseguir resultats amb el seu bon servei sense ofendre necessàriament l’estat o el cap d’estat involucrat, que ara s’ha convertit en un costum desafortunat en el camp dels drets humans.

Vostè ha afaiçonat el terme “indústria dels drets humans”. Què vol dir amb això?

Ha sorgit una indústria de drets humans que involucra no només alts comissionats, sinó també diplomàtics, ministres, experts independents i organitzacions no governamentals, que actuen d’acord amb el que se’ls paga. És una maledicció del món modern, les grans multinacionals financen l’Oficina de l’Alt Comissionat per als Drets Humans perquè alguns temes siguin tractats i no uns altres. Només tenim una certa quantitat de temps, una certa quantitat de personal, i si aquestes persones estan ocupades amb prioritats falses, no queda temps per al que és important. Conec tots els alts comissionats i fins i tot he escrit dos articles sobre l’Oficina de l’Alt Comissionat per als Drets Humans, un per a l’Enciclopèdia de Dret Internacional i l’altre per al Diccionari de les Nacions Unides.

José Ayala-Lasso primer va ocupar el càrrec fins al 1997, després vam tenir un interregne. Després va venir Mary Robinson, seguida per Sérgio Vieira de Mello, que va ser víctima d’un bombardeig a Bagdad el 18 d’agost de 2003. Després hi va haver de nou un interregne, molt feliç, un alt comissionat interí dels drets humans, que mai va rebre el títol. Però va administrar el servei molt bé durant dos anys. Un gran intel·lectual i un home molt compromès que també tenia un sentit de la relativitat i de les prioritats reals, Bertrand Ramcharan, de Guyana. Vaig escriure un article sobre ell per a l’Enciclopèdia d’Oxford dels Drets Humans. Bertrand Ramcharan va ocupar el càrrec durant dos anys, seguit de la jurista canadenca Louise Arbour i la sud-africana Navanethem Pillay. Va ocupar el càrrec fins al 2014, seguit per l’actual Alt Comissionat, el jordà Zeid Ra’ad Al Hussein, el mandat del qual acaba l’agost d’aquest any. Llavors tindrem un nou alt comissionat. I, per descomptat, és un treball amb un enorme potencial, si es posa en bones mans, si no es designa un polític o un gerent, sinó algú que té una ètica, algú que està dedicat a un ordre universal basat en la dignitat humana, algú que realment vulgui fomentar el dret al desenvolupament i es mantingui en la línia del dret.

Un informe final en forma d’herència per al Consell de Drets Humans

En el seu informe final vostè parla de la necessitat d’introduir un nou paradigma.

El meu informe final de març de 2018 (en 8c 37/63) és pràcticament el llegat que deixo al Consell de Drets Humans. Vivim amb una determinada hipoteca, vivim amb un cert desavantatge: estem parlant dels drets humans de primera, segona i tercera generació, que naturalment ja conté discriminació, perquè la majoria de les persones pensa que els drets de l’home de la primera generació serien els únics que serien drets humans “autèntics”. Els de la segona generació, en efecte, els drets econòmics, socials i culturals, no són tan importants com els drets civils i polítics. I per als drets de la tercera generació, els drets a un medi ambient net, a la pau, al desenvolupament, per a aquests no tenim temps, per a aquests no tenim diners, i aquests drets només existeixen en el paper. Però no farem res per implementar-los. La pregunta important que ens hem de fer és: amb quin propòsit hem desenvolupat tota aquesta estructura de drets humans? A qui serveix tot això? L’alfa i l’omega és la dignitat humana, i tots els drets humans s’han d’aplicar en el sentit de la dignitat humana, sense competència entre els diversos drets humans, però drets humans que tenen tots el mateix propòsit: l’individu com a criatura de Déu, l’individu com a receptacle d’una dignitat donada per la providència.

Quatre categories de drets humans

Podria explicar una mica més aquest tema?

La primera de les meves quatre categories, que després reemplaçaria a aquestes tres generacions, abasta els drets que ens donen la oportunitat de reclamar els altres drets primer de tot. Aquests drets habilitants són: el dret a l’alimentació, el dret a l’accés a l’aigua, el dret a tenir un sostre sobre el cap. D’aquesta manera, només puc exercir, possiblement gairebé com un luxe, el meu dret a la llibertat d’opinió. Per a un africà que es mor de fam, el dret a la llibertat d’opinió no té sentit. Dono a la segona categoria el nom de drets d’immanència, o drets que necessàriament inclouen altres drets, com el dret a la igualtat. Cada dret humà separat conté en si mateix un sine qua non, el dret a la justícia igual per a tothom, un dret que no pot aplicar-se arbitràriament. Tinc exactament el mateix dret a la propietat que vostè, no més, però no menys, tinc el mateix dret a la llibertat d’opinió que vostè, ni més ni menys.

Aquest principi d’igualtat està permanentment present en tot el sistema de drets humans. Per descomptat, tots aquests drets s’han d’interpretar a la llum dels principis generals del dret, és a dir, que inclouen el principi del no exercici dels meus drets en detriment de vostè. Els meus drets s’han d’exercir perquè no interfereixin amb els seus drets. A més, el principi ex iniuria ius non oritur, és a dir, no puc exercir el dret injustament i a través d’aquesta injustícia que he creat, proporcionar-me altres avantatges, i després dir que això forma part dels drets humans. Aquí parlo de corrupció. Avui dia, els drets humans són corruptes i estan corromputs per “experts” en drets humans i per organitzacions no governamentals.

En quina mesura?

Els “experts” en drets humans són éssers humans, i sovint arribistes. Les organitzacions no governamentals necessiten diners, i com que reben aquests diners de les multinacionals, corrompen els drets humans. Perquè els drets humans creen barreres per a l’economia i per a les corporacions multinacionals. I aquestes persones no volen cap barrera. Pensen: com podríem sufocar el perill representat pels drets humans creant “pistes falses”, cosa que significa una distracció, una maniobra que realitzo perquè no vegis el que jo veig; això pot ser un entreteniment, una activitat per distreure la teva atenció del que és important. Aquesta forma de neutralitzar els drets humans és, per tant, absolutament l’estratègia del poder i de les multinacionals. Moltes organitzacions no governamentals podrien ser designades com a mercenaris de drets humans o condottieris.

Quina és la vostra tercera categoria?

A continuació, s’inclouen els drets de procediment. Són els drets que no són irreemplaçables, que no canvien la vida. No obstant això són drets importants que es necessiten per al desenvolupament personal de l’individu, per aconseguir la realització del potencial, completar-se, per dir-ho d’alguna manera perfeccionar-se: el dret a la informació, la informació correcta, el dret a tenir opinió pròpia i el dret a expressar lliurement les pròpies opinions, també el dret a l’exercici d’una religió necessària per al meu propi perfeccionament, el dret a la família i la protecció d’aquesta família.

“Viure junts amb respecte mutu”

I quina és la quarta categoria?

Llavors vam arribar al que em refereixo com els drets de resultat per als quals hi ha tota l’estructura dels drets humans, que formen la base dogmàtica dels drets humans: viure a fons veritablement la meva dignitat d’home, viure com sóc, en la meva identitat. Tinc el dret de ser jo mateix, fora de l’esperit dels temps, sense ser políticament correcte, sense intimidació, sense autocensura, simplement “el dret a ser jo mateix”. Exactament com tens el dret de ser tu mateix. Sense intimidació, sense xantatge, sense haver-me de vendre. Per tant, el propòsit de l’estructura de drets humans és que puguem viure junts en el respecte mutu, i que cadascú de nosaltres tingui la seva pròpia identitat. Mai s’ha d’obligar ningú a renunciar a la seva pròpia identitat, ni amenaçar-la amb la seva identitat, ni atacar-la en aquest punt.

Drets humans “favorables a l’economia” a la Soros

Això és exactament allò que vol la corrupció dels drets humans. Els drets humans, tal com els va concebre George Soros i moltes organitzacions no governamentals que conec, són “drets humans favorables als negocis”. Són els drets humans els que són bons per guanyar diners, per poder desfogar-se i, si així ho desitja, per pagar els comptes dels altres. És insolent, però és d’aquesta llibertat de la qual parlen aquestes persones! Tinc la llibertat de crear una indústria que em dóna un salari 100 vegades superior al salari d’un dels meus col·laboradors. Tinc dret a establir un banc o una institució financera mitjançant la qual se m’atorgui una bonificació de dos o tres milions al final de l’any, mentre que els meus col·legues no reben un salari digne d’aquest nom. I si no els necessito més, per descomptat, els acomiadaré sense seguretat social. Aquestes són les idees d’aquestes persones, inclòs George Soros: el dret a la propietat, i més explícitament a la propietat privada. I el mateix val per al filòsof del capitalisme Ayn Rand, que també va escriure un llibre anomenat The Virtue of Selfishness (La Virtut del Egoisme). I tot acaba per resumir-se amb la noció de: “el dret de propietat és un dels drets humans”. O com honestament va dir Pascal Lamy, expresident de l’Organització Mundial del Comerç (OMC): “El comerç mundial és un dret humà posat en pràctica”. Vaig citar això en un dels meus informes. Qui pugui dir això no té idea del que significa la dignitat humana. Aquesta persona és doctrinària, és un ideòleg. La idea és que el comerç porta diners. Si el comerç porta diners, llavors tinc més diners, i si hi ha alguns productes derivats, els pobres també se’n beneficiaran. És per això que el comerç és un dret humà. És una manera absurda de veure el món. I també la meva experiència de fa cinquanta anys, quan era estudiant a Harvard, on realment no crec haver escoltat la paraula “ètica”. En tots els cursos que vaig fer al departament de dret, la capacitació que vaig rebre no tenia la intenció de fer-me membre d’una societat a la recerca de justícia, sinó més aviat d’un gladiador que s’enfrontaria a altres gladiadors, i el més fort de nosaltres s’emportaria el premi. I això és el que anomenem justícia. Llavors, el poder és el dret.

Idea de la fraternitat de la humanidad

Com va arribar a les bases de l’ètica?

Sóc un producte dels jesuïtes. I m’he pres el Nou Testament seriosament. L’he llegit i he reflexionat sobre el que diu. Crec que un sistema de drets humans s’ha de basar en aquesta convicció religiosa de la dignitat humana. És significatiu que vam ser creats com a fills del mateix pare, i que tots els altres individus en el món són els nostres germans, i és per això que aquesta bella idea de Friedrich von Schiller està continguda a l’”Oda a l’alegria”: “Siguin abraçats, vostès que són milions, per aquest petó del món sencer”. Aquesta idea de la germanor de la humanitat. Em va semblar comprensible, lògic, que no només no som bandits, ni taurons, ni cocodrils ni àguiles reals, sinó que vivim en una societat ordenada basada en mil·lennis de cooperació i on la creativitat, la creativitat humana, no sempre ha estat el domini de la propietat privada, era llavors el bé comú. Durant milers d’anys s’ha propagat simplement entre tots els tresors de la intel·ligència humana. La Unesco parla de “patrimoni mundial”. I els nadius americans (aquells que erròniament han estat anomenats “indis”) comparteixen aquesta filosofia de les relacions humanes i la relació intergeneracional.

Un exemple del nostre temps: la “World Wide Web”. El “www” va ser desenvolupat pel Centre Europeu de Recerca Nuclear (CERN) i s’ha donat com a regal al món sencer. El “www” no ha estat patentat. Si ho hagués estat, podríem haver finançat les Nacions Unides per sempre. Si només s’hagués destinat un pressupost molt petit per aquest fi…

En diversos dels seus informes, ha plantejat la qüestió dels impostos sobre les transaccions financeres (impost Tobin), un impost que mai s’ha introduït al mercat de divises internacional. Quins són els vincles amb els drets humans, amb un ordre mundial democràtic, igualitari i equitatiu?

Tenim un problema artificial, el del no finançament dels programes de drets humans i moltes altres coses per part dels estats perquè estan equivocats sobre les seves prioritats. Si s’apliqués un impost a les transaccions financeres arreu del món, els fons necessaris es recaptarien diverses vegades. Però els bancs no volen. És un escàndol que aquests bandits tinguin tant poder que hagin pogut bloquejar durant dècades qualsevol iniciativa per adoptar un impost sobre les transaccions financeres! Perquè no volen compartir, bàsicament, volen guardar-ho tot per a si mateixos. No entenc per què algú que ja té, diguem, 50 milions de dòlars, per què aquesta persona vol tenir 100 milions de dòlars? O per què vol tenir 500 milions o 1 bilió? Per què? Ell mai ho podrà gastar en tota la seva vida. Però aquests diners han estat presos a la societat i ja no està disponible per a l’educació general, per a l’alfabetització universal, per a la protecció dels aliments de tots els éssers humans d’aquesta terra, per a la seguretat dels programes contra la malària, la SIDA i per a la lluita contra moltes malalties, com la malaltia de Lyme (borreliosis), que podria superar-se si hi hagués més fons disponibles. Però no és aquí on s’invertiran diners.

Podem resoldre els problemes afrontant les prioritats reals

El problema de les Nacions Unides, el Consell de Drets Humans, l’Oficina de l’Alt Comissionat per als Drets Humans és que estan equivocats sobre les prioritats. Si afrontéssim les prioritats correctes, podríem resoldre tots els problemes i hi hauria prou diners per això. Però mentre hi hagi aquesta avarícia dels grans, sempre que es neguin a pagar impostos… d’aquesta manera he dedicat un informe complet als paradisos fiscals. És un crim que els súper rics es neguin a retornar-li a la societat una mica del que, de fet, els van robar. Perquè al meu entendre, els diners, la meva pròpia fortuna, ha de tenir alguna cosa a veure amb les meves activitats. Aquests grans especuladors, com George Soros, o com Warren Buffet, no han creat res, només han jugat i han apostat en els mercats i això és el que els ha enriquit. Però l’única cosa que han fet és robar a la societat, i després es permeten aparèixer com a filantrops. Soros, en particular, és per a mi un personatge perillós, perquè no només té una fortuna que no ha guanyat amb el seu treball sinó que també ens permet dir-nos què són els drets humans i vol prendre la nostra identitat per obligar-nos a convertir-nos en nombres.

Això és el que percebo en el món modern i em temo que ens hem convertit en robots purs. La nostra capacitat està en venda perquè la producció pugui avançar; la producció del que és totalment inútil, del que no vull però que la societat vol que es compri. M’ofereixen tot tipus de coses que no necessito. I em truquen a les 5, a les 6 o a les 7 del matí al meu telèfon privat per suggerir-me alguna cosa que no necessito. És inaudit veure aquesta societat perduda que s’ha desenvolupat només sobre la base dels diners, i que l’únic que molta gent vol són béns materials, no valors espirituals com la família o una relació home-dona saludable o l’enfortiment de la relació mare -fill, sinó únicament: “M’agradaria tenir l’últim iPad, vull portar les noves sabatilles esportives, etc.” Aquesta és una societat molt precària i molt superficial.

Valors intel·lectuals en lloc de béns materials

En el fons, sempre s’ha de tenir aquestes famoses pintures de l’Edat Mitjana davant els ulls, i sobretot la pintura “Memento mori” (recorda que ets mortal ) o la “dansa” macabra”. Perquè quan arriba la mort, se’ns emporta a tots, ja siguis ric o pobre, rei o captaire, papa o ateu. Aquests són fets que han estat esborrats d’alguna manera de la nostra societat moderna.

No em sorprendria, si li preguntés a un nen o una nena el significat de la dansa de la mort, que la majoria no té ni idea de la seva importància i el paper cultural que ha exercit a Europa. De la mateixa manera, si veuen una pintura amb una calavera i en algun lloc “memento mori”, “vanitas vanitatum” (representació judeocristiana de que les coses terrenals són efímeres), no entenen el significat. No s’adonen que la vida i les vanitats inútils són molt curtes, ni de les fortes contradiccions dins de la societat ni de la manca de control dels impulsos en els quals es troben seguint les últimes modes.

Informe sobre el dret a l’autodeterminació dels pobles

Però tornem a la meva feina com a relator: hi ha diversos dels meus informes que considero particularment importants i que també tenen futur. L’informe que s’ha citat amb més freqüència i que ha tingut més influència és el meu informe sobre el dret a l’autodeterminació dels pobles. No és només la descolonització, sinó el dret fonamental d’un poble a determinar el seu propi futur. Hi ha pobles que han rebut aquest dret sense haver d’anar a la guerra. Per tant, després de la caiguda de la Unió Soviètica, molts estats van guanyar la independència sense entrar en guerra.

En el cas de l’ex-Iugoslàvia, pràcticament no hi ha hagut guerra a Eslovènia. Eslovènia ha pogut emergir fàcilment. Va ser diferent a Croàcia, així com a Bòsnia i Hercegovina, però almenys Eslovènia va escapar amb força facilitat. Però també hi ha altres pobles que, per afirmar el seu dret a l’autodeterminació, han patit molt i finalment han fracassat. Exemples: els igbos de Biafra, a Nigèria, van ser assassinats, més d’un milió de víctimes, els tàmils a Sri Lanka, més de 100.000 víctimes. Naturalment, els tàmils tenen dret a tenir el seu propi estat, per descomptat els igbos tenen dret a tenir el seu propi estat. Però els governs centrals no ho toleren, i estan disposats a massacrar la seva pròpia gent, a perpetrar de fet un genocidi, a mantenir la seva suposada integritat territorial. Els igbos tenien molt petroli. Les multinacionals, en particular Shell i Royal Shell, tenen una gran responsabilitat en el genocidi contra els igbos. Els igbos no van aconseguir la seva autonomia. El poble de Bangla Desh ho va aconseguir, però la guerra entre el Pakistan, l’Índia i Bangla Desh va costar fins a 3 milions de vides.

L’ONU necessita una estratègia preventiva per a la resolució de conflictes

Quin seria o quina hauria de ser la tasca de les Nacions Unides en aquesta àrea?

És el seu deure planificar una estratègia, establir un diàleg entre el govern central i aquells que aspiren a l’autodeterminació de manera que no s’arribi a la guerra És una estratègia preventiva, i he parlat sobre els igbos, però si mirem el mapa de l’Àfrica veiem que les fronteres no tenen absolutament cap sentit, que han estat dibuixades arbitràriament pels europeus; això significa que els grups ètnics, les regions, els grups religiosos, lingüístics i culturals han estat trossejats. Tan aviat com aquestes persones hagin assolit un nivell de comprensió del que el colonialisme va significar per a ells de manera concreta, si comprenen els desavantatges del colonialisme, naturalment voldran canviar les fronteres. És el seu dret. El que han de fer les Nacions Unides és anticipar-se i abordar les solucions abans perquè no arribem a guerres regionals. Però les Nacions Unides, lamentablement, no fan res, s’ocupen de coses fortuïtes. I on les guerres ja existeixen, fan molt poc per tractar el conflicte i acabar-lo amb els seus bons oficis. Jo penso naturalment en el Iemen, en Gaza i en Síria.

“Segueixo ensenyant”

Quines seran les seves prioritats en el futur, després del final del seu mandat?

En primer lloc, seguiré ensenyant. La relació amb les generacions més joves és molt refrescant per a mi. M’agrada parlar amb ells i no de superior a inferior, no d’una manera arrogant, sinó d’una manera bastant normal, encara que sé que sóc el mestre i ells són els estudiants. Encara que sé que podria ser no només el seu pare sinó també el seu avi, però això no impedeix construir amb els meus alumnes una relació humana i una relació de confiança. Encara tinc contactes amb estudiants que van estudiar amb mi a principis dels anys vuitanta, fa 37 anys. Bé, és clar, ja tenen fills i una família. Són persones que reflexionen, que també m’han aportat molt. Hi ha una bella cita de Sèneca: “Ensenyant, aprenem”, “Docendo discimus”, i això és molt cert. He ensenyat molt als meus alumnes, però també he rebut molt, realment he rebut molt. Molts dels meus alumnes no han estat d’acord amb mi immediatament; també m’han qüestionar i no estan satisfets amb els diversos arguments que he donat; però els he permès expressar, en certa manera, una opinió completament diferent. Sempre els he garantit, i sempre ho he mantingut, que no seran penalitzats si tenen altres opinions que les meves. Els he dit als estudiants: teniu el dret i el deure de tenir la vostra pròpia opinió, encara que no estigui d’acord amb ella. L’únic que exigeixo és que posin les seves idees o la seva visió en paper d’una manera lògica i ben estructurada per intentar convèncer-me, perquè aquesta és l’opinió correcta o la interpretació correcta de dret. També he adoptat aquest comportament cap a alguns estudiants amb els quals no estava gens d’acord. Exigeixo, per dir-ho així, l’autenticitat de l’argumentació. L’argumentació no ha de ser un ressò del que he exposat en el curs.

D’alguna manera ho han d’haver après per ells mateixos, haver-ho paït, haver-ho reconstruït d’alguna manera per a si mateixos i després haver-ho enriquit amb les seves pròpies experiències personals. Vull dir que he aconseguit formar molts estudiants que aportaran alguna cosa en el futur. El que vaig aportar als estudiants també és un deure de veritat, un deure per a ser honest amb si mateix, no per comportar-me de manera oportunista. Els vaig dir: si hagués estat oportunista, probablement hagués escalat molt més amunt en la jerarquia de les Nacions Unides. Però per què? No hauria fet absolutament res, només hauria ocupat les posicions més altes, però hauria estat un titella en mans d’aquells que eren encara més alts. Hauria fet el que els meus superiors volien, no el que pensava que era correcte, ètic o significatiu. Aquest és el primer punt, continuaré ensenyant. Una altra cosa: estic cansat de les invitacions per participar en els podis de les Nacions Unides, i seguirà sent així els propers anys. També he rebut invitacions com a expert per a organitzacions o governs. Però en aquest cas, triaré només aquells per als que crec que puc aportar alguna cosa positiva. Si només es tracta de repetir el que altres ja han fet o dit, no té cap interès per a mi.

El plaer a través de la literatura i la música

Una cosa més: ja vaig publicar un llibre reeixit de traduccions de Rainer Maria Rilke en anglès.

La traducció és una activitat que em sembla bonica, fins i tot estètica. Per a mi, és un tipus de teràpia. Entro al bell món de Rainer Maria Rilke, Joseph von Eichendorff, Hermann Hesse. Durant les dues o tres hores que passo traduint, sóc feliç, esdevinc feliç. Perquè tinc alguna cosa bella davant meu i també tinc l’oportunitat de fer alguna cosa bella en anglès. El temps passa increïblement ràpid. Quan hom “està” en una traducció, la ment es mobilitza per complet. Totes aquestes imatges després et passen pel cap, amb els colors i els matisos de les paraules. Aquesta és una activitat que practico amb molt de gust, amb un gran plaer. Traduccions, sempre n’hi haurà suficients, però triaré només poetes amb un significat per a mi. No em puc imaginar que jo…, però vostè ja ho sap, ara hi ha molts dels anomenats poetes que es fan dir poetes, és com pintar, n’hi ha molts que es diuen a si mateixos pintors però el que han produït no vol dir res per a mi.

Finalment, l’activitat en la que probablement em concentraré novament és la música. Abans, tocava el piano, tinc un piano aquí a la casa de la meva dona. Però poques vegades m’assec al piano per tocar perquè estic molt descontent amb la manera com toco i sé que he de fer molta feina per poder tocar satisfactòriament de nou. És per això que no ho he fet fins ara. Però ara tindré temps de tornar-ho a fer. Probablement seria una gran activitat els propers anys. La música em dóna molt plaer. No puc imaginar una existència més bella que la del compositor que escriu simfonies o òperes, fins i tot més bonica que la de l’intèrpret d’obres musicals. Perquè quan toco música, puc posar tota la meva ànima, però al final, no és la meva pròpia creació, sinó la de Beethoven, Brahms o Schumann. Per a mi, el veritable gran home, el que més m’ha aportat personalment i al món, és Beethoven. També m’agraden molt Wagner, Schubert, Brahms i Richard Strauss. Beethoven tenia alguna cosa en ell que supera els altres, crec, i pensar que aquesta persona va tenir la sort no només de posseir un talent increïble, sinó també l’alegria de la transposició d’aquest talent en simfonies, misses i òperes, per a mi és la felicitat absoluta, i saber que el que ha aconseguit, roman. És molt més del que un escriptor pot deixar al món. Crec que Beethoven deixarà una marca molt més duradora que Schiller o Georg Büchner. La música et toca, la música és aquest llenguatge universal que, siguis on siguis, et fa feliç. Si poguéssim començar de nou, en cas que poguéssim començar de nou…

Quina és la seva última paraula com a relator?

Estic agraït. Estic agraït d’haver tingut l’oportunitat de servir la causa dels drets humans. Agraeixo als meus assistents i als meus molts col·legues. Però no hi ha una última paraula: en el futur, continuaré ensenyant drets humans a l’Escola de Diplomàcia de Ginebra i respondré a les invitacions de diverses universitats. Encara estic convençut que des de 1945 s’han aconseguit grans avenços i que és possible un ordre internacional democràtic i equitatiu. Quan treballem pels drets humans, cal tenir paciència, perseverança i passió.

Infinites gràcies per aquesta entrevista.

____________________________________________________

Alfred-Maurici de Zayas (Estats Units, des de 2017 ciutadà suís) va estudiar Història i Dret a Harvard, on es va graduar com a doctor en Dret. Ha exercit com a advocat en un bufet d’advocats de Nova York i és membre jubilat dels col·legis d’advocats de Nova York i Florida. Va obtenir un doctorat en Història a la Universitat de Göttingen, a Alemanya.

El Sr. de Zayas ha estat professor associat de Dret a moltes universitats, incloent-hi la Universitat de British Columbia al Canadà, l’Institut d’Estudis Internacionals i de Desenvolupament de la Universitat de Ginebra i la Universitat de Trier (Alemanya). Actualment és professor de dret internacional a l’Escola de Diplomàcia de Ginebra.

El 2009, el Sr. de Zayas va ser membre de la comissió de treball de l’ONU que va elaborar un informe sobre el Dret Humà a la Pau, que posteriorment va ser discutit i elaborat pel Comitè Assessor del Consell de Drets Humans. També és signatari de la Declaració de Bilbao i la Declaració de Santiago de Compostel·la sobre el Dret Humà a la Pau. Ha treballat com a consultor per a l’Oficina de l’Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Drets Humans en el tema dels mercenaris.

El Sr. de Zayas és un expert en drets civils i polítics i ha publicat nou llibres sobre molts temes legals i històrics, incloent-hi la “Llei del Comitè de Jurisprudència sobre Drets Humans de les Nacions Unides” (amb Jakob Th. Möller, NP Engel 2009), i és coautor i coeditor de molts altres llibres, com “Mecanismes internacionals de supervisió dels drets humans” (amb Gudmundur Alfredsson i Bertrand Ramcharan). Els seus articles publicats a l’Enciclopèdia Max Planck de Dret Internacional Públic, Enciclopèdia Oxford dels Drets Humans i Macmillan Enciclopèdia del Genocidi inclouen la prohibició de l’agressió, la jurisdicció universal, el dret de ciutadania, la transferència significativa de poblacions, els drets de les minories, el dret dels refugiats, el retorn, els aspectes legals relacionats amb la guerra civil espanyola, la detenció indefinida, Guantánamo i el dret a la pau.

El maig del 2012, Alfred de Zayas va ser nomenat pel primer Consell de Drets Humans de l’ONU com a “Expert independent per a la promoció d’un ordre internacional democràtic i equitatiu”. Després de sis anys d’activitats, el seu mandat s’ha acabat el maig d’aquest any. Parla amb fluïdesa sis idiomes i ha publicat un llibre que conté traduccions de Rilke amb comentaris (“Larenopfer”, Red Hen Press 2008) i actualment està finalitzant la traducció del llibre de Hermann Hesse “Das Lied des Lebens”. Va ser secretari general, de 2002 a 2006, i després president des del 2006 fins al 2010 del PEN International, Centre Suís Romanx. És membre de la junta directiva de diverses organitzacions, com la Societat Internacional de Drets Humans (Frankfurt am Main), el Zentrum gegen Vertreibungen (Berlín), l’Associació Internacional de Drets Humans de Minories Americanes (Canadà), així com del Consell Científic de l’Acadèmia Internacional de Dret Constitucional (Tunísia). Ha guanyat nombrosos premis, més recentment el “Premi Educadors 2011” de l’associació Canadians for Genocide Education.