“Els dissidents diuen que Kagame ha tancat les cases de culte perquè eren els últims espais de Rwanda on la gent se sentia segura del seu control totalitari.”
És el president de Rwanda i l’actual president de la Unió Africana, festejat pel Brookings Institute, un dels pilars ideològics més venerables dels interessos del capital estatunidenc. Per què Paul Kagame manifesta cada vegada més senyals de paranoia? Considerem només algunes possibilitats:
Rumors d’assassinat
L’Indian Ocean Newsletter informa que la intel·ligència francesa va advertir Yoweri Museveni que Kagame estava conspirant perquè el seu avió fos abatut sobre Rwanda, provocant que cancel·lés un vol d’Uganda a Burundi per assistir a una cimera. Si aquesta conspiració s’hagués dut a terme, hauria estat el segon assassinat presidencial de Kagame per abatiment d’un avió sobre Rwanda. El 1994, els seus homes van abatre l’avió que transportava el president hutu de Rwanda, Juvenal Habyarimana, i el president hutu de Burundi, Cyprien Ntaryamira, des d’Arusha, Tanzània, fins a Kigali, Rwanda. Aquest abatiment va desencadenar els infames cent dies de massacres ètniques conegudes com el Genocidi Ruandès.
És creïble l’afirmació? No se n’ha presentat cap prova sòlida. L’Indian Ocean Newsletter és un dels diversos informes regionals inclosos a l’Africa Intelligence Report, una revista en línia que es descriu a si mateixa com “la primera web d’informació sobre l’Àfrica per a una audiència professional” i que cobra tarifes substancials per tot l’accés a la web o per article. Creïble o no, Kagame té els seus gossos d’atac en línia ocupats negant-ho.
“Kagame ha segrestat o assassinat refugiats ruandesos a Uganda.”
Estan tenses les relacions entre Kagame i Museveni? D’això no hi ha dubte. Els dos han estat alhora socis i competidors en el crim durant molts anys, amb èmfasi recent en la competència. El moment més notori d’aquesta associació es va produir el 2000 a la República Democràtica del Congo, on les forces invasores de Rwanda i Uganda es van enfrontar pel contraban d’or i diamants.
Més recentment, Kagame ha tingut l’hàbit de segrestar o assassinar refugiats ruandesos a Uganda als quals considera els seus enemics polítics, cosa que ha desencadenat la recent repressió de Museveni contra els espies ruandesos. També ha estat tractant de forçar els ruandesos que han creuat a Uganda fugint de la fam perquè tornin a casa seva. Sap per experiència de primera mà que un nombre significatiu de refugiats fora de Rwanda poden tornar com una insurgència, potser fins i tot una insurgència recolzada per Uganda, com la seva.
Parlant d’insurreccions
S’ha informat d’una insurrecció armada contra Kagame. Tots els exiliats ruandesos que conec semblen creure-ho, però ningú sap ni vol dir com de greu podria ser. La meva pròpia suposició és que una insurgència només podria tenir èxit si un nombre significatiu de les pròpies tropes de Kagame es giressin contra ell. Ha estat vist usant una armilla antibales a Rwanda. Un vídeo identificat com a insurgents ruandesos entrenant-se va aparèixer al Facebook, i ha estat vist 13.000 vegades.
La presa política Victoire Ingabire en perill
Segons el seu partit polític, les Forces Democràtiques Unides de Rwanda, la cèlebre presonera política ruandesa Victoire Ingabire va ser traslladada a una cel·la amb una exoficial militar de la qual temia que la mataria. El partit ha dit que la companya de cel·la amenaçadora ha estat retirada per ara. Ingabire va intentar competir contra Kagame en les eleccions presidencials del 2010, però en lloc d’això va ser empresonada. El Tribunal Suprem de la Unió Africana, la Cort Africana de Drets Humans i dels Pobles, va dictaminar que Ingabire havia de ser posada en llibertat perquè Rwanda li havia negat els drets garantits per la Constitució de Rwanda, però l’actual president de la Unió Africana menysprea el seu Tribunal Suprem. El 2010, el coratge de Victoire Ingabire va canviar radicalment la percepció internacional del règim de Kagame, mostrant-lo com un governant militar totalitari i un criminal de guerra. La historiadora i activista congolesa Bénédicte Kumbi Njoko anomena la seva germana africana “una força de la naturalesa”.
7000 esglésies i mesquites ruandeses tancades
Kagame ha tancat 7000 esglésies i mesquites ruandeses durant els primers sis mesos d’aquest any. Això no és un assumpte de rumors o especulacions, és reportat per Reuters, AP, la BBC, i diaris cristians incloent-hi Christianity Today, Baptist Press, Religion News Service, World Watch Monitor i Christian Persecution News.
Cent vint-i-tres líders religiosos han desaparegut, pastors han estat empresonats i Human Rights Watch ha estat expulsada del país un cop més. La població de Rwanda, de 12 milions d’habitants, és aproximadament un 60% catòlica romana, un 26% protestant, un 11% adventista del setè dia i un 3% musulmana, per la qual cosa es pot dir amb seguretat que la gran majoria dels afectats són cristians d’un tipus o un altre.
Això ha causat commoció arreu del món, i al Senat i al Departament d’Estat dels Estats Units, convertint-la en una de les expressions paranoiques més desconcertants de Kagame fins ara.
La setmana passada, el secretari d’Estat Mike Pompeo va aparèixer al Senat, on el senador d’Arizona Jeff Flake li va demanar: “El país de Rwanda, en aquest moment, i vostè pot estar familiaritzat amb això a causa del focus d’atenció d’aquesta setmana pel que fa a llibertat religiosa, ha indicat un moviment cap a severes restriccions a la llibertat religiosa, particularment de grups externs. Quins són els plans del Departament d’Estat per fer-los saber que això no és en el seu interès o en el nostre?”
Pompeo va respondre: “Senador, comparteixo les seves preocupacions. Hauré de respondre en termes de quines accions creiem que corresponen. Sé que ho anomenarem, que ho qualificarem pel que és. Necessitem veure. És tràgic i, de tota manera, comparteixo les seves preocupacions. És un gran desafiament per a nosaltres”.
Certamente, Rwanda ha estat des de fa molt temps un aliat dels Estats Units, un apoderat militar i un eix geoestratègic a l’Àfrica Oriental, l’Àfrica Central i la resta del continent africà.
“No sabia Kagame que ni els seus més ferms defensors podien donar-li un gir positiu?”
Com reaccionaran els cristians i els sionistes cristians a això? La Rwanda de Paul Kagame ha anat de la mà d’Israel des que va prendre el poder el 1994, i tots dos reclamen la llicència de la víctima per envair els seus veïns, el Congo i Palestina, i els Estats Units han donat suport incondicionalment a aquesta llicència políticament, militarment i financerament. Estats Units és el principal donant bilateral de Rwanda…
Mike Pompeo va assistir la setmana passada a l’exposició sobre la persecució cristiana a Washington DC, en la qual es va presentar de manera prominent el cas de Rwanda, juntament amb els de l’Iraq, Síria, Iran, Turquia, Líbia, Sudan, Nigèria i Pakistan. El mateix va fer Sam Brownback, el funcionari de l’Administració Trump assignat per vetllar pels interessos dels cristians d’arreu del món, encara que el seu títol real és “ambaixador en missió especial per a la llibertat religiosa internacional”. L’extremista republicà de Kansas és el primer catòlic en ocupar el càrrec. També és un membre prominent de “The Fellowship”, àlies “The Family,” que va ser el tema del llibre de Jeff Sharlet La Família: El Fonamentalisme Secret al Cor del Poder Americà… Sharlet es va caracteritzar a si mateix com a “Senador de Déu” en un perfil inquietant de Rolling Stone el 2006.
“La Rwanda de Paul Kagame ha anat de la mà d’Israel des que va prendre el poder el 1994″.
David Himbara, exassessor econòmic de Paul Kagame, i Justin Bahunga, portaveu de les Forces Democràtiques Ruandeses, entre d’altres, diuen que Kagame ha tancat les esglésies, utilitzant com a excusa les violacions de les normes de construcció, perquè eren els últims espais de Rwanda on la gent se sentia segura del seu control totalitari.
¿No ha estat un moviment extraordinàriament estúpid, especialment ateses les tendències teocràtiques de l’Administració Trump? No sabia Kagame que ni tan sols els seus defensors més acèrrims, Bill Clinton i Tony Blair, podien donar-li un gir positiu a això? Li vaig preguntar a David Himbara, que va respondre: “Els règims totalitaris no sempre són intel·ligents. Tendeixen a disparar primer i a fer preguntes després”.
És difícil imaginar que el Departament d’Estat i el Pentàgon prescindeixin de Kagame mentre segueixi sent de major utilitat, però ¿quant de temps més? ¿I què es necessita per inclinar la balança?
Ann Garrison és una periodista independent que resideix a l’àrea de la Badia de San Francisco. El 2014, va rebre el Premi Victoire Ingabire Umuhoza per la Democràcia i la Pau, pels seus reportatges sobre el conflicte de la regió de l’Àfrica dels Grans Llacs. Pot ser contactada a ann@anngarrison.com.
Font original: Black Agenda Report