Aquest any el Premi Nobel de la Pau ha estat concedit a dos éssers humans extraordinaris. Els qui des de fa més de dues dècades estem denunciant la terrible situació en què viu la població de l’est del Congo des que l’octubre de 1996 va ser envaïda per Rwanda i Uganda, ens congratulem especialment perquè un guardó tan important hagi estat concedit al ginecòleg congolès Denis Mukwege.

Tanmateix, això no m’impedeix afirmar, al mateix temps, que el llegat d’Alfred Nobel segueix sent traït. Com ho va ser en ser concedit a personatges tan militaristes com Henry Kissinger o Barack Obama. Suposem que un ric filantrop hagués instituït un premi específic per a la prevenció de les grans epidèmies i que, no obstant això, els administradors del seu llegat haguessin decidit deliberadament i arbitrària desviar la seva concessió cap a l’àmbit de les cures pal·liatives, mantenint alhora unes més que bones “relacions” amb les multinacionals farmacèutiques i amb els estaments polítics internacionals que imposen a les nacions el que s’ha de fer i el que no està permès fer en tot el que es refereix a les grans qüestions de la salut mundial. Què pensaríem davant un comportament així?

Segons el testament d’Alfred Nobel, el premi Nobel de la Pau ha de ser atorgat “a la persona que hagi treballat més o millor en favor de la fraternitat entre les nacions, l’abolició o reducció dels exèrcits existents, i la celebració i promoció de processos de pau”. És evident que la fidelitat a aquest llegat obligaria a concedir l’esmentat premi a persones amb un altre perfil diferent al merament humanitari. Un perfil com el de mahatma Gandhi, la candidatura del qual va ser rebutjada diverses vegades. I no per atzar. O com el de Victoire Ingabire Umuhoza. A la que mai se li concedirà. Almenys mentre no desapareguin tots els foscos interessos que actualment desvirtuen la voluntat d’Alfred Nobel.

El problema no és que es premiï el que és humanitari. Hi podria haver un Nobel Humanitari. El que és greu és que les grans qüestions del desarmament i la pau siguin reduïdes al que és humanitari, furtant en una maniobra així l’anàlisi de les causes últimes de tantes guerres imperials actuals. Furtant, concretament aquest 2018, l’anàlisi de les causes últimes de les massives violacions sofertes per les dones i nens del Congo des que la petita Rwanda de Paul Kagame i les seves empreses exportadores, apadrinada pels Estats Units, s’ha convertit en el nostre major proveïdor de coltan i altres minerals estratègics. Recursos naturals saquejats en l’immens Congo a sang i foc. Com exposa la interlocutòria del jutge Fernando Andreu, que no sembla interessar ningú, ja que tothom s’”informa” en els nostres “magnífics” grans mitjans.

No és estrany que en una Noruega que està descobrint les més que probables implicacions dels Estats Units en l’episodi dels submarins espies o fins i tot en l’assassinat del primer ministre suec Olof Palme, desenes d’acadèmics i juristes siguin summament crítics amb el Comitè del Nobel per a la Pau i pretenguin –fins i tot judicialment– que deixi d’estar tan polititzat (els seus cinc membres són elegits pel Parlament). Una politització que es camufla d’humanitarisme despolititzat. Com afirmava, ja el 2013, el gran analista estatunidenc Wayne Madsen en un article titulat “Les associacions amb la NSA invaliden la neutralitat dels països nòrdics”: “Des de l’assassinat de Palme en un carrer d’Estocolm, Suècia ha estat governada per una sèrie de primers ministres proestatunidencs, a part d’altres alts membres de gabinet. El més notable entre aquests és l’exprimer ministre i actual ministre de Relacions Exteriors, Carl Bildt, que ha estat identificat per Wikileaks com a antic agent de la CIA.”