La certesa que les religions són una poderosa força per assolir la pròpia plenitud personal, la justícia social i la pau mundial és consubstancial al moviment de la No violència. Era una certesa tan central en el pensament i la vida de mahatma Gandhi o del reverend Martin Luther King que no cal aturar-nos-hi. Però des del punt de vista històric és alhora igualment inqüestionable que sempre que les religions s’han centrat en si mateixes, la conseqüència ha estat el narcisisme, la decadència i la corrupció. O fins i tot, en algunes ocasions, han desencadenat guerres religioses o amb un fort component religiós: creuades, cops d’Estat en nom de “la civilització cristiana i occidental” (Jorge Rafael Videla), gihadisme…

Per això, en aquestes reflexions, és la meva intenció exposar que des de la mirada de la No violència les religions estan obligades no només a ser elles mateixes sinó fins i tot a anar més enllà d’elles mateixes. I ho intentaré mitjançant tres vies argumentals. En categories evangèliques diria que la naturalesa de les religions és la de ser com llevat destinat a fer fermentar la massa. O com sal, que si no serveix per a salar, és tirada fora i trepitjada pels homes.[1] Intentaré argumentar que les religions han de donar, especialment, un lloc central a l’anhel de la Pau. Una meta, la Pau, que és el compendi de tots els anhels humans. A la Bíblia, la Pau és l’anhelat compendi de tots els dons messiànics.

Primera via

Les religions han d’anar més enllà d’elles mateixes perquè d’elles, de les esglésies o dels moviments espirituals es podria dir el mateix que dels individus: si el gra de blat, quan cau a terra i mor, queda sol, però si mor, dóna molt de fruit.[2] O com diu aquella pregària que sol ser anomenada Oració franciscana per la Pau: “Senyor, fes de mi un instrument de la teva pau! […] que no busqui tant ser consolat com consolar; ser comprès, com comprendre; ser estimat, com estimar. Perquè és donant com es rep; oblidant, com es troba; perdonant, com s’és perdonat; morint, que ressuscitem a la vida eterna.”

Segona via

Les religions han d’anar més enllà d’elles mateixes perquè el que és Sant o Sagrat, en ser en si mateix un àmbit inaprehensible i inefable, només pot ser reconegut i validat pels seus fruits. Sense uns fruits que les transcendeixin, portant-les més enllà d’elles mateixes, ni tan sols podem estar segurs de la seva autenticitat: “Cuideu-vos dels falsos profetes […]. Pels seus fruits els coneixereu”.[3] Si els fruits no són els deguts, el fet d’autoadjudicar-se la categoria “religió” no garanteix res. Ni tampoc el pretendre parlar en nom de Déu. A part que al llarg de la història s’han comès grans crims en nom de Déu, l’apofatisme està ben present fins i tot en les religions teistes: “A Déu ningú no l’ha vist. Si ens estimem els uns als altres, Déu està en nosaltres i el seu amor es perfecciona en nosaltres”.[4] Ningú l’ha vist perquè ningú pot veure’l i seguir viu.[5]

Si som conscients que científicament cada dia és més evident que l’analogia és el motor mateix del pensament[6] i que, per tant, les paràboles són una veritable i vàlida aproximació al que és Innombrable, és important recordar que existeix en l’univers conegut actualment una “singularitat” que, igual que Déu, tampoc podem veure –perquè ni la mateixa llum pot escapar-se de la seva inimaginable força gravitacional– i que tampoc és definible amb conceptes convencionals: el forat negre. Aquesta singularitat, que ens porta al límit de la realitat de l’espaitemps, és sens dubte “allò” que millor ens permet entendre que pot existir “alguna cosa” tan real –”alguna cosa” d’una matèria tan inconcebiblement condensada– i alhora tan indetectable en si mateixa, que només podem conèixer la seva existència pels poderosos efectes que produeix en el seu entorn: atracció, lentificació del temps, etc. De manera semblant, la presència autèntica del que és Sagrat en una religió només pot ser coneguda pels efectes positius que aquesta produeix en el seu entorn.

Tercera via

Les religions han d’anar més enllà d’elles mateixes perquè l’àmbit del que és Sagrat va molt més enllà del que pretenen els nostres limitats i reduccionistes paradigmes religiosos convencionals. Hi ha massa fets que no solen encaixar en aquests paradigmes. I els avenços científics ens mostren que no hem de negar aquelles realitats que no encaixen en els nostres paradigmes sinó intentar integrar-les en paradigmes més amplis i unificats. Per tal motiu crec que en unes societats com les nostres, fascinades des de fa dècades pel descobriment de les sublims místiques de l’Orient, almenys cal fer menció especial al fet que el nucli essencial de les religions profètiques no pot ser reduït al paradigma propi de les religions místiques. Segons la distinció clàssica formulada el 1958 per R.C. Zahener entre religions profètiques i místiques, l’Absolut en les profètiques no és només una realitat oceànica envoltant sinó també un Tu que ens coneix i escolta. Al mateix temps, en les profètiques apareix d’una manera més explícita que en les místiques la sacralitat de la justícia i la misericòrdia: fer justícia és el culte que Jehovà vol.[7]

Així, per exemple, la “lluita” per la justícia d’un agnòstic pot ser un autèntic “culte” sagrat, molt més que un ritual litúrgic buit. Fins i tot encara que l’agnòstic no sigui conscient de la sacralitat d’allò que està fent: “En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: ‘Quan el Fill de l’home vindrà ple de glòria, acompanyat de tots els àngels, s’asseurà en el seu tron ​​de glòria. Seran congregades davant d’Ell totes les nacions, i Ell destriarà els uns dels altres, com un pastor separa les ovelles dels cabrits. Posarà les ovelles a la seva dreta, i els cabrits a la seva esquerra. Aleshores el rei dirà als de la seva dreta: Veniu, beneïts del meu Pare, rebeu en herència el Regne preparat des de la creació del món. Perquè tenia fam, i em donàreu menjar; vaig tenir set, i em donàreu beure; era foraster, i em vau acollir; estava nu, i em vau vestir; malalt, i em vau visitar; a la presó, i vinguéreu a veure’m. Llavors els justos li respondran: Senyor, quan et vam veure afamat, i et donàrem menjar; o assedegat, i et donàrem beure? Quan et vam veure foraster, i et vam acollir; o nu, i et vam vestir? Quan et vam veure malalt o a la presó, i et vam anar a veure? I el Rei els respondrà: En veritat us dic que allò que fèieu a un d’aquests germans meus més petits, a mi m’ho fèieu”.[8]

I tampoc em sembla reductible al paradigma propi de les religions oceàniques –centrades en l’experiència de la il·luminació o kensho com a nucli místic essencial– allò que des del meu punt de vista és el fonament específic del cristianisme: les aparicions tangibles del ressuscitat als seus deixebles i amics, aparicions les circumstàncies de les quals, descrites en els escrits del Nou Testament, ja no són incompatibles amb la ciència. Unes aparicions centrades en la salutació profètica i eficaç del ressuscitat: “Shalom (la Pau sigui amb vosaltres)”.[9] Fins i tot en l’àmbit intern de les espiritualitats oceàniques seria discutible que el satori o il·luminació sigui el fenomen místic per antonomàsia. En el budisme, per exemple, el pas del Buda de la il·luminació a la compassió és tan fonamental i revelador com ho va ser abans el seu pas de l’ascetisme a la il·luminació.

És el camí del bodhisattva, aquell Buda que ha promès no descansar en pau fins que no siguin alliberats tots els éssers. Aquell Buda que “torna” totes les vegades que siguin necessàries al remolí del samsara. Alguns només veuran en ell un ésser massa encarnat en els avatars d’aquest món d’injustícia social i política corrupta, sense adonar-se que el seu judici és molt desafortunat: aquell que sembla venir després d’ells, ha donat en realitat una volta més al circuit de la vida. És un judici injust en el qual tots hi podem caure. Ja fa tres dècades, jo mateix, en un cicle místic de la meva vida, vaig viatjar durant tres mesos per gran part de l’Índia al costat de la meva esposa Susana. Vaig arribar a estar gairebé dues setmanes a l’asrham del gran mestre espiritual Ramana Maharshi, als peus del turó Arunachala, però no vaig ser capaç ni de visitar la tomba de mahatma Gandhi a Delhi. Avui, en el setantè primer aniversari del seu assassinat li rendeixo un sentit homenatge amb aquest article en la seva memòria.

S’afirma sovint que només per la il·luminació s’accedeix a una mística “superior”, la de la no dualitat. Però del que no en tinc cap dubte és que només la compassió és el signe indicador d’una espiritualitat autèntica. La persona més santa i lúcida que he conegut em va dir un dia: “La maduresa o plenitud espiritual és una cosa molt més integral que haver tingut una experiència mística, per molt elevada que aquesta hagi pogut ser”. Crec que qualsevol sant cristià que no hagi tingut la lucidesa de condemnar les croades o qualsevol mestre zen japonès que no s’hagi oposat a les guerres imperials d’agressió desencadenades per la seva nació, no poden ser considerats models de referència en l’actualitat, per moltes experiències místiques o molts kenshos que hagin pogut tenir. En tot cas, no crec que la tan necessària trobada ecumènica hagi de significar el sincretisme doctrinal. Ni que la unitat de les religions hagi d’implicar la pèrdua de la seva rica diversitat. Una unitat que seria una gran notícia per als anhels de Pau que nien en el cor dels éssers humans.

[1] Mt 5, 13.

[2] Jn 12, 24.

[3] Mt. 7, 15-16.

[4] 1Jn 4, 12.

[5] Èxode 33, 20.

[6] L’analogia: el motor del pensament (Douglas R. Hofstadter i Emmanuel Sander). Són gairebé 800 pàgines que, una per una, porten a una mateixa conclusió: en el nucli mateix del nostre pensament actua constantment l’analogia, ella és el veritable motor del pensament fins i tot en àmbits tan abstractes com el de les matemàtiques pures.

[7] Proverbis 21, 3; Osees 6, 6; i molts altres textos bíblics.

[8] Mt 25, 31 i següents.

[9] Jn 20, 19 i següents.