Un savi estatunidenc va dir una vegada: “O romanem junts o romanem separats”.

Quan Ben Franklin va pronunciar aquestes paraules el 1776, l’ancià estadista afirmava una simple veritat: que a menys que les primeres colònies superessin les seves diferències, temors i prejudicis per a unir-se sota un interès propi unificador superior que transcendís les seves preocupacions “locals”, tots es destruirien mútuament.

Avui dia, aquestes mateixes paraules s’apliquen igualment als estats moderns que, encara que no siguin estatunidencs, ho poden perdre tot aferrant-se als ressentiments històrics, els prejudicis i les tradicions de la Guerra Freda. Aquests mateixos estats ho poden guanyar tot unint les seves mans i treballant plegats en projectes que beneficiaran els fills i néts de cadascú.

Un cas especial es pot veure en l’actual conflicte entre Armènia i l’Azerbaidjan, els enfrontaments dels quals per la regió autònoma de Nagorno-Karabakh van començar el 27 de setembre quan el govern azerbaidjanès va començar a disparar contra el petit enclavament proarmeni que es troba al seu territori.

Va ser encoratjador veure com s’aconseguien certs progressos cap a un acord de pau amb la declaració conjunta de Macron-Putin-Trump de l’1 d’octubre, i que s’avançava amb el recent tractat de pau negociat per Rússia i signat el 10 d’octubre pels ministres de Relacions Exteriors d’Armènia i l’Azerbaidjan. Malgrat aquests passos positius, els bel·ligerants de l’Azerbaidjan i d’altres països han decidit “mantenir-se’n al marge” i no han perdut el temps, demostrant la seva obstinació en la guerra total amb míssils i altres tipus d’artilleria pesada contra objectius civils i militars per igual només minuts després que el tractat entrés en vigor.

El que fa que aquesta qüestió sigui tan perillosa durant la nostra època actual de renovats combats amb armes termonuclears a les fronteres del sud de Rússia i l’Àrtic, és que no és més que un dels nombrosos punts calents que s’estan incendiant simultàniament amb una estratègia que és comparable al mateix tipus de guerra asimètrica que va caracteritzar gran part del món durant els foscos dies de la Guerra Freda. Eren els dies en què figures com Zbigniew Brzezinski parlaven obertament de jugar la “carta islàmica” contra la Unió Soviètica a l’Afganistan i en què milions de dòlars es movien a través dels fronts de la CIA i a les madrasses radicals d’arreu del món àrab.

Des del renovat conflicte al Kirguizistan, on s’estan disputant els recents resultats electorals, fins a l’anarquia a Ucraïna oriental, passant per Bielorússia on recentment s’ha posat en marxa una revolució de color, fins a Geòrgia on els saakishvilians han vist un augment de la popularitat que ha dut a la celebració d’eleccions l’octubre a la zona autònoma moldava de Transnístria que segueix sent un punt de discòrdia que espera ser encès… sembla que les llavors de la discòrdia s’estan sembrant per tot el baix ventre de Rússia entre els grups ètnics de l’antiga Unió Soviètica.

Reconeixent el perill que els grups terroristes islàmics radicals de Síria i Líbia es propaguin a Rússia a través de l’Azerbaidjan enmig de la crisi actual, el cap dels serveis d’intel·ligència russos, Serguei Naryshkin, va declarar que “no podem deixar de preocupar-nos pel fet que el Caucas meridional pugui esdevenir una nova plataforma de llançament d’organitzacions terroristes internacionals, des de la qual els militants puguin entrar posteriorment als Estats veïns de l’Azerbaidjan i Armènia, fins i tot a Rússia”. Naryshkin es referia a les enormes multituds de militants islàmics de faccions com Jabhat a el-Nusra, Firkat a el-Hamza i Sultan Murad que han estat desplegades com a mercenaris juntament amb més de 150 oficials turcs que treballen en llocs de comandament a l’Azerbaidjan.

Així que en lloc d’asseure’s a veure com el terrorisme irromp a Rússia, Europa i més enllà, una pregunta més útil és: quina mena de camins podria seguir un estadista creatiu per desactivar aquestes zones de conflicte i transformar una discòrdia desesperada en una col·laboració harmoniosa?

Per començar, el president Trump i altres estadistes occidentals farien bé continuant amb l’impuls positiu iniciat l’1 d’octubre donant el seu total suport al recent acord de pau negociat per Rússia.

Trump va mostrar els instints correctes en la seva anterior iniciativa de pau del 4 de setembre entre Sèrbia i Kosovo a la Casa Blanca, i una continuació d’aquesta mostra en l’actual conflicte entre Armènia i l’Azerbaidjan seria un bon complement. Així com els acords entre Sèrbia i Kosovo van ser impulsats pel convenciment que el desenvolupament econòmic havia de liderar (i no seguir) qualsevol esforç formal durador de pau, el mateix principi es pot aplicar a les crisis actuals al Caucas i altres parts d’Europa Central que s’estan incendiant.

Així com la Corporació Financera de Desenvolupament dels Estats Units, juntament amb el Banc d’Exportació i Importació, es van comprometre a finançar ferrocarrils i carreteres estratègiques que connectessin les capitals de Sèrbia i Kosovo, a concedir préstecs a llarg termini a les PIME i a construir un ferrocarril fins al port d’aigües profundes de l’Adriàtic per un valor de 1.000 milions de dòlars, hi ha projectes similars en què hi participen tant Armènia com l’Azerbaidjan i altres nacions de l’Àsia central que esperen ser construïts i que només requereixen el suport d’Occident. El motor principal d’aquests programes a llarg termini és el vast i multimodal Corredor de Transport Internacional Nord-Sud (INSTC).

Aquest corredor és una xarxa de 7200 km. de ferrocarril, carreteres i ports que connecten l’Índia amb Rússia a través dels ports de Chabahar i Bandar Abbas a l’Iran mitjançant una vasta xarxa de ferrocarril cap a Rússia.

Establert per primera vegada el 2002 per Rússia, l’Iran i l’Índia, l’INSTC ha crescut fins a incloure l’Azerbaidjan, Armènia, Kazakhstan, Kirguizistan, Tadjikistan, Turquia, Ucraïna, Síria, Bielorússia i Oman (als quals recentment s’hi ha unit Bulgària en qualitat d’observador). Aquest programa és en molts sentits paral·lel al nou model d’inversió a llarg termini promogut per la Iniciativa del Cinturó i la Carretera (BRI) de la Xina i implica la integració i unificació de les nacions en esferes d’interessos comuns en lloc de competir per la disminució dels rendiments dels recursos o altres punts de divisió. Evitant el Canal de Suez, aquest projecte reduirà en 15 dies el trànsit de mercaderies de l’Índia a Rússia. Mentrestant, Rússia està ultimant una zona de lliure comerç amb l’Índia i la Unió Econòmica Eurasiàtica (que comprèn Armènia, Bielorússia, Kazakhstan i Kirguizistan) i acaba de finalitzar un altre acord de lliure comerç entre la Unió Europea i Sèrbia. Tant la Unió Europea com la Iniciativa del Cinturó i la Carretera han signat acords d’integració que ja han dut l’INSTC i el BRI a una major harmonia i a una disminució de les tensions.

Des l’extensió del BRI a l’Extrem Oriental de Rússia i a l’Àrtic a través de la Ruta Polar de la Seda, l’INSTC ha adquirit una nova identitat com a segment harmoniós d’aquest nou complex de desenvolupament. Què impedeix als Estats Units invertir en aquests projectes?

Sota aquesta dinàmica, el llargament esperat Ferrocarril del Sud d’Armènia podria construir-se amb l’ajuda financera dels Estats Units, proporcionant l’enllaç de 316 km que manquen del Corredor de Transport Nord-Sud entre el Mar Negre i el Golf Pèrsic. Aquest projecte implica la increïble construcció de 84 ponts (19,6 km) i 60 túnels (102,3 km) a través del terreny muntanyós que finalment connectarà la principal artèria del Golf Pèrsic amb Europa, amb grans beneficis per a totes les nacions i persones involucrades. Per descomptat, això implicaria un replantejament total de l’agenda antiiraniana dels Estats Units… però al cap i a la fi estem parlant d’evitar la Guerra Mundial.

Una de les causes més grans de conflicte i divisió que ha frustrat contínuament les iniciatives de pau al llarg dels anys ha estat la pobresa i la inseguretat. L’INSTC, el BRI i altres grans projectes d’infraestructura no només crearan noves relacions i obriran nous mercats en el curs de molts anys, sinó que també proporcionaran la base per a noves indústries, un major potencial productiu i increïbles possibilitats d’inversió per a tots els interessos, independentment de les diferències religioses, ètniques o d’un altre tipus que els imperialistes han intentat explotar durant eons.

Si el president Trump segueix endavant amb el suport polític i econòmic a aquesta orientació positiva, llavors es poden crear finalment els fonaments d’una pau duradora i es podran evitar les terribles amenaces de l’anarquia, el terrorisme i la guerra.

Font: Strategic Culture Foundation