El sistema liberal s’ha anat apoderant de les terres, abans i ara, excloent les dues terceres parts de la població, concentrant el poder econòmic i polític. La terra ha estat i és eix de disputa, lluites i rebel·lions, no és la meva intenció aprofundir aquest problema que fa mal a la vida dels pobles.

Vull fer referència a fets viscuts on la terra és el centre de la vida o mort de sectors camperols, indígenes o pobladors que cerquen on viure, són “els desheretats de la terra”. Ciro Alegría, escriptor peruà, en una de les seves obres diu: “El món és ample i aliè”. Fa anys, al Nord-est del Brasil, vaig acompanyar Dom Helder Cámara, arquebisbe d’Olinda i Recife, a una favela en disputa per les terres en què estaven assentats des de feia diversos anys; una empresa multinacional volia expulsar-los demanant el seu desallotjament i van portar el problema als tribunals. A la gran sala del jutjat, els micròfons no funcionaven i el poble no escoltava el debat entre els advocats i els jutges. Els pobladors van preparar dos grans cartells preguntant als jutges: “Qui ha comprat la terra a Déu? – La terra és dels qui la treballen”. Podria seguir assenyalant la situació de la terra a tot el continent i al nostre país, com el saqueig dels pobles originaris, els Mapuches, els Qom, els Guaranís, entre d’altres víctimes, pel poder de torn.

Els pobles cerquen alternatives per trobar nous camins, com l’MST –Moviment dels Sense Terra al Brasil–, la producció de llavors orgàniques i no transgèniques, experiència en molts productors rurals, les comunitats camperoles al Paraguai, Guatemala, Les Lligues Agràries a l’Argentina, i organitzacions com el MOCASE, MOCAFOR i el MAN, entre d’altres moviments camperols.

Les desigualtats socials i injustícies s’aprofundeixen i posen en risc els DDHH i la democràcia. El 29.10.2020 va ser un dia trist, es va manifestar en la presa de terres a Guernica, els pobres van cercar un lloc on poder aixecar els seus habitatges, sent desallotjats per la força policial amb 4.000 efectius de forma violenta, tallant la llum, llançant gasos lacrimògens, bales de goma, incendiant les casetes precàries dels pobladors. Alguns es van quedar i van resistir amb gomes, pedres i bastons. L’ordre judicial va ser desallotjar sense tenir en compte els nens i nenes, la gent gran, les dones, víctimes de la violència policial i judicial.

És cert que el govern de la província va cercar el diàleg per resoldre la situació, amb suport econòmic i la promesa de trobar un altre lloc on aixecar els seus habitatges, però l’enfrontament amb la policia va deixar com a saldo 40 detinguts.

Diversos organismes de DDHH van enviar observadors per evitar la violència policial, entre ells la CPM, el CELS, el SERPAJ, l’APDH de la Matanza. Cercant dialogar amb les autoritats i que no utilitzessin la violència contra els pobladors considerant la quantitat de nens i nenes, dones i ancians

Els pobres són exclosos del sistema i víctimes de la repressió, hi va haver sectors del periodisme canalla, assenyalant que eren delinqüents trotskistes, no víctimes d’una situació injusta del sistema, aixecant en els programes periodístics la defensa de la propietat privada i guardant silenci sobre l’ús i abús dels terratinents que compren el que no els pertany, cosa que podem comprovar tant ahir com avui. La pregunta és: Com pot ser que al país empreses estrangeres comprin grans extensions de territori expulsant els pobles originaris i camperols a la Patagònia? Com pot ser que l’empresa Benetton sigui propietària d’un milió d’hectàrees? Altres empreses, com Lewis o Turner, posseeixen quantitats semblants. Les empreses mineres, els monocultius dels terratinents, de quina propietat privada parlen? Els mitjans de comunicació guarden un silenci còmplice

Torno a la pregunta dels pobles: Qui ha comprat la terra a Déu? Els pobres, els camperols, els pobles originaris són expulsats i violentats sense cap defensa.

La CPM –Comissió Provincial per la Memòria– és un ens autàrquic oficial que aporta el seu treball en defensa dels drets humans, els seus integrants són ad honorem.

Un altre fet que ha sacsejat la vida i consciència del poble ha estat a la província d’Entre Ríos, on la senyora Dolores Etchevehere va oferir generosament al Proyecto Artigas terres per desenvolupar projectes productius orgànics, actitud que va desencadenar la fúria dels seus germans, un problema familiar que va arribar als tribunals. Els jutges van decidir que el dret de les terres corresponia als germans de Dolores. Els integrants del Proyecto Artigas amb Juan Grabois es van retirar de la finca. És un capítol no tancat que s’ha d’aclarir davant la justícia i retre comptes de la discriminació de gènere a Dolores, que denuncia el buidatge de les empreses familiars.

Les tensions viscudes aquests dies en diferents contextos ha portat a la superfície el debat moltes vegades silenciat sobre la reforma agrària i la propietat privada.

La propietat ha de tenir una funció social, cosa que significa que tota persona té dret a la propietat individual i que l’Estat ho ha d’assegurar.

Estic d’acord amb Joan Grabois que el país necessita una reforma agrària, la distribució justa i el dret a les 3 T: terra, sostre i treball. Ha de ser política d’Estat proveir la distribució justa i la protecció dels recursos naturals, que han de complir una funció social i no confondre desenvolupament amb explotació.

Cal aconseguir l’equilibri entre les necessitats de l’ésser humà i el respecte a la Mare Terra, lamentablement violentada per l’especulació financera, els terrabuits, la crema i destrucció de l’entorn amb agrotòxics provocant greus danys i contaminació de l’aigua i la terra, per la megamineria, els monocultius i la crema de la floresta com a l’Amazònia, Austràlia, l’Argentina i diversos països.

La pandèmia de la Covid-19 que afecta el món és la conseqüència del dany que l’ésser humà provoca a la Mare Terra. Si no es restableix l’equilibri i continua l’explotació i devastació actual, el món es dirigeix ​​a un suïcidi col·lectiu. Els indicadors estan a la vista, escalfament global, contaminació, els agrotòxics i destrucció de la biodiversitat.

L’altra pandèmia que avança perillosament és la fam. El món produeix aliments suficients per superar la fam però hi ha més famolencs. Josué de Castro deia que la fam és la manifestació biològica d’una malaltia sociològica. La forma d’afrontar la fam abans que sigui tard és la sobirania i seguretat alimentària que es troba en el petit i mitjà productor rural, no en les grans empreses agrícoles ni en els transgènics. És urgent avançar amb polítiques públiques en la solució alimentària i restablir l’equilibri amb la Mare Terra i la producció orgànica, el desafiament és tornar a les fonts.

L’Argentina és un país productor d’aliments, amb territori suficient i de gran biodiversitat, però hi ha grans sectors del poble amb gana, impossibilitats de tenir els recursos bàsics per a les seves vides. La desigualtat social s’aprofundeix i cal cercar camins superadors de la profunda crisi que viuen els pobles.