Fa temps que han triomfat. I són cada vegada més poderosos. No només han aconseguit mantenir les escandaloses desigualtats entre ells –una reduïdíssima però poderosa elit– i la resta dels mortals –una immensa massa– sinó que fins i tot les estan incrementant. I com a colofó ​​i rematada, fins i tot han aconseguit que la gent no es rebel·li. Han aconseguit que la gent no es revolti ni en una situació tan crítica com l’actual. Situació crítica, sobretot per l’extrema injustícia que hi regna. No crec que tanta passivitat es degui només al consentiment submís a què tan lúcidament es referia Antonio Gramsci fa ja vuit dècades. Crec que actualment la clau fonamental per explicar aquesta situació és que han aconseguit que les nostres societats deambulin perdudes, crisi rere crisi, en una visió absolutament distorsionada de la realitat. Una realitat paral·lela que han aconseguit imposar-nos gràcies a les agendes dels seus grans mitjans. Agendes en què el que és realment important mai té espai. Sense oblidar-nos del seguidisme i submissió per part de la gran majoria dels altres mitjans.

Estic exagerant? Vegem-ho. A totes hores, cada dia, aquests importants mitjans tracten sobre l’IVA dels 0,90 € que costa una mascareta i moltes altres qüestions per l’estil, però fins ara jo no he vist ni sentit que en algun d’ells es tractés, ni fins i tot en un moment sense gran audiència, aquella qüestió que és la que de veritat hauria d’importar-nos: quines són les possibilitats reals que té el BCE (Banc Central Europeu) de prendre decisions extraordinàries que veritablement estiguin a l’alçada de la també extraordinària crisi que estem vivint? Segurament alguns, els qui en saben, evitin semblant qüestió. I segurament també, gairebé ningú en la gran massa de gent corrent es fa aquesta pregunta perquè es dóna per descomptat que no hi ha diners ni per a un autèntic rescat econòmic de tots aquells que s’han vist obligats a tancar els seus establiments o han perdut la feina ni per acabar amb tantes retallades criminals en Sanitat.

Però, segur que les limitacions són tan reals i estan tan clarament delimitades que ni tan sols cal tractar aquesta qüestió? Segur que la cúpula plutocràtica de la Unió Europea no té una altra alternativa que la de fer el que està fent? A diferència de l’època dels rescats bancaris, una mena de força indomable de la naturalesa impediria ara que el BCE posés sobre la taula els bilions d’euros que fossin necessaris? I aquesta pregunta sobre si el que falta són diners o voluntat no és l’única pregunta important i possible que, estranyament, mai arriba a ser formulada. A l’inici d’aquesta crisi, més concretament el passat 13 de març, Christine Lagarde, la presidenta del BCE, afirmava que aquest no tenia per què estar en la primera línia enfront d’aquesta crisi. Però uns dies després sorprenia tothom amb l’anunci que compraria bons públics i privats per valor de 750.000 milions d’euros. Qui pren aquesta mena de decisions tan transcendentals? Amb quins criteris les prenen? Si pretenen que creguem que no es tracta d’un organisme privat, com és que mai donen cap tipus d’explicació de les seves decisions? També podríem qüestionar-nos, per exemple, sobre la possibilitat que les ajudes siguin directes i no necessàriament mitjançant crèdits i a través de les entitats bancàries. Caldrà recordar el que ja vaig escriure fa anys:

“I aquest model [el de la Reserva Federal dels Estats Units] és el que ara [les grans ‘famílies’ financeres anglosaxones] estan imposant a la Unió Europea, amb un Banc Central Europeu controlat per ells, que està per sobre dels estats i que té la competència de gestionar la política monetària a l’Eurozona. Un Banc Central Europeu, institució teòricament pública però en realitat un lobby de la gran banca, que no pot injectar diners directament als estats. Com hem vist, en les seves darreres subhastes de liquiditat, sense límit pel que fa a la quantitat, els bancs podien obtenir tots els euros que volguessin a l’1% i a un termini de tres anys. Aquests, al seu torn, compraven bons de l’Estat espanyol fins i tot al 7%, creant d’aquesta manera, en pocs anys, un immens deute públic (del 40,20% del Producte Interior Brut el 2008 al 98,40% el segon trimestre del 2014), que haurem de pagar nosaltres i els nostres fills.

En el moment en què el deute públic era equivalent al 90% del Producte Interior Brut, l’economista Eduardo Garzón va calcular com seria el deute públic de l’Estat espanyol si hagués tingut un Banc Central que li hagués prestat diners a l’1% d’interès, sense haver de recórrer a la banca privada pagant els elevadíssims interessos que ha pagat: un 14% del Producte Interior Brut. La qual cosa vol dir que no haguessin estat necessàries les dures retallades socials que es realitzen.”

Als Estats Units, els fets són encara més escandalosos. Ja m’he referit en diverses ocasions als més de 16 bilions de dòlars (trilions americans) que en els primers temps de la crisi del 2008 van ser regalats per la Fed (Reserva Federal), segons l’auditoria de l’Oficina Governamental de Rendició de Comptes (GAO), als bancs de les grans “famílies” financeres. I com que, a més, des del que és local no se sol entendre la gran interdependència entre la xarxa d’entitats financeres mundials, xarxa en què la Fed hi juga un paper determinant, en aquest article em limito a referir-me només a l’àmbit europeu.

“Heu viscut per sobre de les nostres possibilitats”, ens deien en aquella penúltima gran crisi. Una crisi que, curiosament, no havíem provocat nosaltres sinó l’establishment financer. “No queda més remei que injectar tots els diners que calgui a les entitats bancàries a un mínim interès; no les podem deixar caure –asseguraven–, seria el caos”. “Els estats ja es cuidaran –pensaven encara que no ho verbalitzessin– de pagar-los interessos de fins al 7% en les seves compres de Bons de l’Estat”. Mentides i més mentides de gent malalta que no sap què és l’empatia, sinó que només viuen per satisfer la seva addicció a l’acumulació desenfrenada. Un afany d’acumulació que mai podran satisfer per tractar-se d’una obsessió insaciable en si mateixa.

Sí, han triomfat, però són incapaços de veure que això és només per ara. Ni volen ni s’atreveixen a veure que són poderosos però, com a molt, només en aquest “ara” espaciotemporal. Un “ara” que, segons ells mateixos s’han autoconvençut, és l’únic que existeix. Segur que, igual que l’avar i esquerp Ebenezer Scrooge del famós conte de Charles Dickens, pensen que això de veure la pròpia vida amb tot detall en un sol instant –com ha passat a milions d’éssers humans que han estat al límit de la vida i la mort– són beneiteries. O que aquelles paràboles de Jesús a l’Evangeli sobre la desesperació final dels qui en vida es van desentendre del sofriment dels seus semblants[1] són pur mite. O que les seves dures invectives contra els avariciosos, com aquella contra el ric que es va passar la seva vida acumulant, “Insensat, aquesta mateixa nit vindran a demanar-te l’ànima”[2], són només desfogament d’un hiperventilat, com anomenen ara als qui no suporten la injustícia.

O potser es tracti de pura maldat? En tot cas, jo els considero éssers humans fallits. Ells, que van elaborar la categoria d’estats fallits com a qualificació prèvia a les “intervencions” militars que els “alliberarà” de “sàtrapes” i “tirans”. En un sentit molt semblant, el 1967, Martin Luther King ja va advertir: “Una nació que segueix any rere any gastant més diners en defensa militar que en programes de millora social s’està acostant a la mort espiritual”. Crec que els nostres temps personals no són els temps evolutius i que ens falta perspectiva per entendre allò de que els “anavim” –els petits, els pacífics, els misericordiosos– posseiran la terra i que d’ells és el Regne.[3] El nostre “realisme” sol ser de molt curta volada. En aquest sentit, Ernesto Cardenal es preguntava què veuríem en 100 anys, en 1000 anys o en 100.000 anys.

I si, a aquests “triomfadors”, “el més enllà” o aquests terminis tan prolongats de temps només els provoquen somriures condescendents, haurien d’anar adonant-se que, molt probablement, en aquest mateix “ara” deixaran de ser “els triomfadors” fins i tot abans del que ells es pensen. Tot va molt de pressa. Com frenaran la Xina o Rússia sense desencadenar un caos que els engoleixi també a ells mateixos? Com la Fed i la resta de bancs centrals occidentals sobreviuran a reptes com el del bitcoin, un bitcoin que no són capaços de controlar i el valor del qual ha passat en menys de deu anys d’1 dòlar a gairebé 16.000 dòlars? Fins quan els seguirà funcionant això d’imprimir bilions (trilions als Estats Units) i més bilions d’aquests papers que anomenem dòlars, papers que sempre arriben tan escassament a la plebs?

[1] Evangeli de Lluc 16, 19-31

[2] Evangeli de Lluc 12, 15-21.

[3] Evangeli de Mateu 5, 3-12.