Cada 16 de novembre commemorem els sis jesuïtes Ignacio Ellacuría, Ignacio Martínez Baró, Segundo Montes, Amando López, Juan Pablo Moreno i Joaquín López y López, membres de la Universitat Centroamericana (UCA) Simeón Cañas de San Salvador, que van ser assassinats per l’exèrcit salvadorenc; al costat d’ells, Julia Alba i la seva jove filla Celina Ramos que treballaven a la comunitat, també van ser eliminades, perquè no hi hagués testimonis de la massacre. Va ser l’any 1989.

La seva mort va produir un enorme impacte internacional, va revelar on es dirigia la immensa ajuda dels Estats Units al govern i a l’exèrcit d’El Salvador i sens dubte aquest sagnant assassinat va propiciar el Tractat de pau, després de diversos anys de lluita civil i més de 70.000 morts.

Jo havia conegut Ellacuría i Montes quan estudiàvem teologia a Innsbruck. L’any 1986, en una visita d’Ellacuría, rector de la UCA, a Cochabamba, Bolívia, on jo residia, em va convidar a donar un semestre de classes a la UCA. Allà hi vaig conèixer la resta de companys i vaig poder veure de prop la seva plena dedicació a la feina per la fe i la justícia a El Salvador, seguint l’exemple de monsenyor Romero martiritzat el 1980.

No vaig tornar a visitar El Salvador fins al 2008, 24 anys més tard, per a una trobada de teòlegs. Al Museu dels màrtirs vaig veure que el llibre de Jürgen Moltmann El Dios crucificado havia estat tenyit amb la sang d’un dels màrtirs, executat a la seva habitació. Altres companys van ser assassinats al jardí. El jardiner, Don Obdulio, espòs de l’Alba i pare de Celina, va plantar a la gespa del jardí 8 roses vermelles.

I quan vaig entrar a la sala-capella del Centre Monsenyor Romero per a la nostra trobada teològica, vaig veure que al mur de l’esquerra hi havia enterrats tots els meus antics companys. Impactant! No es pot fer teologia al marge de les víctimes.

El teòleg alemany Martin Maier va dir a Moltmann que el seu llibre El Dios crucificado havia quedat amarat amb la sang d’un dels màrtirs. Moltmann va anar expressament a El Salvador i quan va arribar al verd jardí de les 8 roses vermelles, es va agenollar i va pregar en silenci durant una hora.

Ja han passat 31 anys d’aquest martiri, la seva memòria subversiva ens segueix impactant. Però potser avui, en plena pandèmia del coronavirus, comprenem millor el missatge que Ignacio Ellacuría, com a portaveu de tot el grup de la UCA, havia formulat en el seu temps.

Moltes de les expressions d’Ellacuría, que fa anys semblaven exageració i fantasies utòpiques, avui, enmig del caos i el col·lapse sanitari, tecnològic, laboral, econòmic, polític, ecològic i religiós actual, ens semblen lluminoses i esperançadores.

Afirmar que cal “revertir la història, subvertir-la i llançar-la en una altra direcció”, com va dir Ellacuría quan va recollir el Premi Alfons Comín a l’Ajuntament de Barcelona, ​​el 6 de novembre de 1989, 10 dies abans de la seva mort, semblava llavors una retòrica exagerada. Avui, quan en plena pandèmia tot s’ensorra i hi ha el perill de voler tornar a la “normalitat d’abans”, aquestes paraules obren un camí d’esperança: la història actual ha generat mort, destrucció de la naturalesa i exclusió de la majoria de la humanitat. No podem seguir igual, no hem arribat a la fi de la història, hi ha en joc la supervivència de la humanitat, cal revertir el rumb de la història.

Però Ellacuría no es limita a la denúncia, ofereix una pista positiva, l’opció preferencial pels pobres i ajudar a la construcció d’una civilització del treball i la sobrietat compartida, tot això des de la inspiració de la fe cristiana. Això implica avui una vida senzilla, lluny del consum i de l’explotació de la terra, però compartida entre tots, sense exclusivitat d’uns pocs, sense marginar ni descartar la majoria de la humanitat. Per a Ellacuría tot això forma part del projecte del Regne de Déu que va anunciar Jesús de Natzaret.

Segurament Ellacuría i els seus companys màrtirs sintonitzarien amb l’estil evangèlic d’Església en sortida i samaritana, pobre i dels pobres, que avui proposa Francesc.

Aquest podria ser el missatge dels màrtirs d’El Salvador al nostre temps de pandèmia: no voler tornar a la “normalitat” d’abans, sinó aprofitar l’ocasió per canviar el rumb econòmic, social, polític, ecològic i religiós de la nostra història. Un altre món és possible i urgent, sobri i compartit.

Potser, per comprendre millor tot això, podríem agenollar-nos espiritualment una estona al verd jardí de la casa dels màrtirs, mentre en silenci contemplem les 8 roses vermelles que va plantar Don Obdulio.

Font: Cristianisme i Justícia