L’escalada amb Rússia està clarament sobre la taula (d’una forma o una altra), però Trump també ha amenaçat amb atacar les instal·lacions nuclears de l’Iran, una vegada més.

Un president estatunidenc, assetjat pel cas Epstein, que es nega a rendir-se i morir, i sota la pressió dels falcons nacionals a causa del col·lapse visible d’Ucraïna, ha llançat una sèrie d’amenaces geopolítiques en tots els fronts: en primer lloc, i principalment, contra Rússia; però en segon lloc, contra l’Iran:

«L’Iran és tan desagradable, són tan desagradables en les seves declaracions. Han rebut un cop. No podem permetre que tinguin armes nuclears. Continuen parlant d’enriquiment d’urani. Qui parla així? És una estupidesa. No ho permetrem.»

L’escalada amb Rússia està clarament sobre la taula (d’una forma o una altra), però Trump també ha amenaçat amb atacar les instal·lacions nuclears de l’Iran, una vegada més. Si ho fes, seria una «política gestual» totalment allunyada de la realitat de la situació actual de l’Iran.

Un nou atac es presentaria com un retrocés –o la fi definitiva– de la capacitat de l’Iran per a fabricar una arma nuclear.

I això seria una mentida.

Theodore Postol, professor emèrit de Ciència, Tecnologia i Seguretat Internacional del MIT, considerat el principal expert dels Estats Units en armes nuclears i els seus sistemes de llançament, planteja, tanmateix, alguns arguments tècnics contraris a la intuïció que, traduïts al llenguatge polític (l’objectiu d’aquest article), indiquen clarament que un nou atac contra les tres instal·lacions nuclears atacades pels Estats Units el 22 de juny no tindria sentit.

Seria inútil en termes de l’objectiu aparent de Trump, però l’atac podria produir-se de totes maneres, encara que fos com una maniobra teatral destinada a facilitar altres objectius diferents, com un intent de «canvi de règim» i l’avanç de les ambicions hegemòniques d’Israel a la regió.

En poques paraules, l’argument convincent del professor Postol és que l’Iran no necessita reconstruir el seu anterior programa nuclear per a fabricar una bomba. Aquesta era s’ha acabat. Tant els Estats Units com Israel creuen, amb raó, segons Postol, que la major part de les reserves d’urani altament enriquit (HEU) de l’Iran van sobreviure a l’atac i són accessibles:

«Els túnels d’Esfahan són profunds, tan profunds que els Estats Units ni tan sols van intentar esfondrar-los amb les bombes antibúnquer. Suposant que el material no s’hagi mogut, ara es troba intacte en túnels intactes. L’Iran va desbloquejar l’entrada a un dels túnels de Esfahan una setmana després de l’atac.»

En resum, l’atac estatunidenc no va retardar el programa iranià uns quants anys. És molt probable que la major part de l’HEU de l’Iran hagi sobreviscut als atacs, estima Postol.

L’Agència Internacional de l’Energia Atòmina (AIEA) afirma que, en el moment de l’atac, l’Iran tenia 408 kg d’HEU al 60%. És probable que l’Iran el retirés abans de l’atac de Trump, que, segons Postol, podria transportar-se fàcilment en la part posterior d’una camioneta («o fins i tot en un carro tirat per un ruc!»). Però la qüestió és que ningú sap on és aquest HEU. I és gairebé segur que és accessible.

L’argument clau del professor Postol (que evita treure conclusions polítiques) és la paradoxa que com més enriquit és l’urani, més fàcil resulta enriquir-lo encara més. Com a resultat, l’Iran podria arreglar-se-les amb una instal·lació de centrifugació molt més petita, sí, molt, molt més petita que les plantes a escala industrial de Fordow o Natanz (que van ser dissenyades per a albergar milers i desenes de milers de centrifugadores, respectivament).

Postol ha elaborat l’esquema tècnic d’una cascada de 174 centrifugadores que permetria l’Iran obtenir en només quatre o cinc setmanes prou urani apte per a armes (en forma de gas hexafluorur enriquit) per a fabricar una bomba. El 2023, l’AIEA va trobar partícules d’urani enriquit al 83,7% (apte per a armes). Probablement es tractava d’un exercici experimental per a demostrar-se a si mateixos que podien fer-ho quan volguessin i com volguessin, suggereix el professor Postol.

La demostració de la cascada de Postol tenia per objecte subratllar el punt –«la història secreta de l’enriquiment»– que amb un 60% d’HEU no es necessita gairebé cap esforç d’enriquiment per a aconseguir el 83,7%.

El que pot resultar encara més impactant per a l’observador no tècnic és que Postol ha demostrat a més que una cascada de 174 centrifugadores podria instal·lar-se en un espai de tan sols 60 metres quadrats, l’espai que ocupa qualsevol apartament modest en una ciutat, i que només necessitaria unes poques desenes de quilowatts de potència.

En resum, unes poques instal·lacions d’enriquiment d’aquesta grandària podrien amagar-se en qualsevol lloc d’un país tan extens, com agulles en un paller. Fins i tot la conversió de l’urani en urani metàl·lic 235 seria una «operació de petita grandària» que podria realitzar-se en una instal·lació d’entre 120 i 150 metres quadrats.

En una altra refutació dels tòpics que envolten la realitat iraniana, la construcció d’una bomba atòmica esfèrica no requereix més de 14 kg d’urani metàl·lic 235, envoltat d’un reflector. «No és alta tecnologia; és material de cobert». Només cal acoblar les peces; no es necessiten proves. Postol afirma: «Little Boy» va ser llançada sobre Hiroshima. Sense gaires proves; és erroni pensar que es necessiten proves.

Aquí va un altre tòpic! «Sabríem si l’Iran avancés cap a la capacitat armamentística, perquè podríem detectar sísmicamente qualsevol prova d’una arma».

Una petita bomba atòmica d’aquesta naturalesa pesaria només 150 kg (en comparació, les ogives d’alguns míssils iranians llançats contra Israel durant la guerra dels 12 dies pesaven entre 460 i 500 kg).

Ted Postol es guarda molt d’explicar les implicacions polítiques. Tanmateix, aquestes són absolutament clares: No té sentit una altra ronda de bombardejos sobre Fordow, Natanz i Esfahan. L’ocell se n’ha anat. Els nius estan buits.

El professor Postol, com a màxim expert tècnic en matèria nuclear, informa al Pentàgon i al Congrés. Coneix la directora d’Intel·ligència Nacional, Tulsi Gabbard, i, segons s’informa, la va informar abans de l’atac de Trump contra Fordow el 22 de juny per a argumentar que és probable que els Estats Units no puguin destruir la sala de centrifugadores profundament enterrada a Fordow (segons s’informa, altres funcionaris del Pentàgon no hi estaven d’acord).

Sabem que els Estats Units ni tan sols van intentar esfondrar els túnels a sota d’Esfahan amb les bombes antibúnquer, sinó que es van acontentar amb intentar bloquejar les diverses entrades als túnels d’Esfahan utilitzant armes convencionals (com els antiquats míssils Tomahawk, llançats des de submarins).

Repetir l’exercici del 22 de juny seria pur teatre kabuki, desproveït de qualsevol objectiu sòlid basat en la realitat. Llavors, per què Trump continua contemplant-ho? Durant la seva recent visita a Escòcia, va declarar als periodistes que l’Iran ha estat enviant «senyals desagradables» i que qualsevol intent de reiniciar el seu programa nuclear seria immediatament reprimit:

«Hem eliminat les seves possibilitats nuclears. Poden tornar a començar. Si ho fan, ho eliminarem més ràpid del que trigues a moure un dit.»

Hi ha diverses possibilitats: Trump pot esperar que un nou atac provoqui finalment, en la seva opinió i en la d’uns altres, la caiguda del Govern iranià. També pot ser que, instintivament, refusi una escalada cinètica contra Rússia, per temor al fet que el conflicte es descontroli. I posteriorment podria arribar a la conclusió que li resultaria més fàcil presentar un atac contra l’Iran com una demostració de la «força» dels Estats Units, és a dir, presentar-lo, independentment de la veritat, com una altra afirmació de «destrucció total».

Finalment, podria pensar en fer-ho, creient que Israel ho desitja i ho necessita desesperadament.

Aquesta darrera sembla la motivació més probable. Tanmateix, el major factor de canvi en l’actual era geoestratègica ha estat la revolució en termes de precisió de la balística i la hipersònica russes i iranianes, que destrueixen amb precisió un objectiu amb danys col·laterals insignificants, i que Occident bàsicament no pot aturar.

Això canvia tot el càlcul geoestratègic, especialment per a Israel. Un nou atac contra l’Iran, lluny de beneficiar Israel, podria desencadenar una devastadora resposta amb míssils iranians contra Israel.

La resta, les narratives de Trump, són teatre kabuki: un simulacre de suport a Israel, mentre que el veritable objectiu subjacent és esfondrar i balcanitzar l’Iran, i afeblir Rússia.

Un coronel israelià li va dir a Netanyahu (segons relata Postol) que en atacar l’Iran «probablement tindrem un Estat amb armes nuclears a les nostres mans». Tulsi Gabbard probablement li va dir el mateix a Trump.

El professor Postol hi està d’acord. L’Iran ha de ser considerat un Estat amb armes nuclears no declarades, tot i que el seu estatus exacte estigui acuradament ocultat.

Alastair Crooke: exdiplomàtic britànic, fundador i director del Conflicts Fòrum, amb seu a Beirut.

Font: Strategic Culture Foundation

Theodore Postol: L’Iran, potència nuclear a l’ombra? (Glenn Diesen, 24.07.2025)