El periodista britànic Duncan Campbell va investigar el sistema d’espionatge anglo-estatunidenc durant diverses dècades, amb una perseverança exemplar. Diu Campbell: “En els meus 40 anys de reportar sobre la vigilància massiva, han entrat al meu domicili tres vegades; m’han segrestat cintes gravades; han cancel·lat programes televisius per pressió governamental cinc vegades, m’han amenaçat; m’han detingut una vegada -amb càrrecs de fins a 30 anys de presó per suposada infracció a lleis de secret governamental. I per què ho segueixo fent? Perquè, des del principi, el meu treball investigador va revelar un alt nivell (llavors molt difícil d’imaginar) de vigilància, complicitat i ocultació dels governs de la Gran Bretanya i EUA. La vigilància, a més d’externa (per protegir els ciutadans de suposats enemics externs), era interna… això li atorgava al govern el poder potencial d’esdevenir un Estat policial, com ho va dir la nostra font.”

La font de Campbell era John Berry, exagent d’Intel·ligència de l’Exèrcit britànic, que el 1977 li va revelar informació sobre un programa governamental de vigilància secreta. Campbell, el seu col·lega Aubrey de Time Out i Berry van ser arrestats per un comando policial d’elit. Els van acusar de posseir material “no autoritzat”, i els van portar a una presó de màxima seguretat. El cap de MI5, el Servei Secret britànic, havia retolat Campbell com “la persona que havia de ser arrestada en primer lloc”. El fiscal va presentar en contra dels detinguts càrrecs d’espionatge, que comportaven fins a 30 anys de presó. Finalment el govern es va veure forçat a retirar els càrrecs davant l’honestedat del jutge de la causa, que es va negar a acceptar les acusacions d’espionatge per falta de proves. Però aquesta no havia estat la primera confrontació de Campbell amb el Centre de Comunicacions del Govern (GCHQ, segons les seves sigles en anglès), l’agència encarregada de la vigilància electrònica de Gran Bretanya.

El 1976, Campbell havia escrit -amb el periodista nord-americà Mark Hosenball- un article titulat “The Eavesdroppers”, el primer reportatge sobre GCHQ. Des d’aquest moment va estar en la mira dels agents del servei secret. El reportatge de Campbell i Hosenball revelava que la GCHQ era la xarxa d’espionatge més gran de Gran Bretanya i operava amb finançament de la poderosa Agència de Seguretat Nacional (NSA) dels EUA. El seu objectiu era interceptar i descodificar comunicacions a través del món. En el reportatge s’identificava l’estació de vigilància Menwith Hill Station com el major centre d’escoltes telefòniques de la NSA a Europa des d’on s’interceptaven comunicacions entre EUA i Europa. [Aquesta mateixa estació va ser en anys recents identificada com una de les estacions de guerra cibernètica dels EUA i els seus aliats, segons proves aportades per Edward Snowden.]

Projecte Echelon

A finals de 1987, Campbell va viatjar a Califòrnia, on va contactar amb Margaret Newsham, que havia treballat com a analista de sistemes de computació per Lockheed Martin, empresa contractada per la NSA. Newsham havia estat a l’estació Menwith Hill (GB), on portava la base de dades de la NSA, inclòs el sistema conegut com “Projecte Echelon”. Newsham va decidir denunciar el programa d’espionatge per considerar-lo il·legal. Campbell, basat en els documents obtinguts, va publicar el primer informe sobre l’existència d’Echelon el 1988.

Echelon era la peça central d’una xarxa de vigilància electrònica massiva. Consistia en un sistema computat que de manera automàtica seleccionava i classificava comunicacions per satèl·lit entre civils. Les comunicacions per satèl·lit eren interceptades i classificades en: converses telefòniques, tèlex, telegrames i senyals d’ordinador (encara que el 1988 internet estava en els seus inicis, el projecte ja cobria les comunicacions digitals).

En l’origen de la vigilància massiva, el blanc del projecte eren els satèl·lits INTELSAT, utilitzats pels EUA en primer lloc; i en segon lloc per Europa Occidental (en aquesta època, ni la Unió Soviètica, ni la Xina ni cap altre país tenia estacions de satè·lits ni equip per connectar-se a INTELSAT). L’aliança dels serveis d’espionatge NSA-GCHQ va servir per espiar els mateixos aliats occidentals i a la dissidència interna als EUA

A nivell intern, als EUA l’espionatge il·legal de l’FBI i la NSA als anys seixanta i setanta es va enfocar en el moviment pels drets civils i activistes d’organitzacions com les Panteres Negres, els Young Lords i moviments indígenes.

Jim Bamford, autor que treballava en col·laboració amb Campbell, va poder esbrinar d’un altre denunciant de consciència, que en addició a l’estació Menwith Hill, GCHQ havia construït l’estació Bude, secretament finançada per la NSA dels EUA. La NSA hauria finançat les estacions d’espionatge a Gran Bretanya per eludir les lleis de control de comunicacions als EUA.

Pressupost descomunal per a les agències d’espies

Els articles de Duncan Campbell i altres periodistes que van denunciar l’escala massiva d’espionatge de la NSA i els seus aliats van ser sistemàticament ignorats durant dècades. Tot i que els valuosos documents proveïts per Edward Snowden van donar proves irrefutables de l’existència de programes d’espionatge massiu, aquests continuen funcionant vent en popa, amb pressupostos desmesurats i sense cap tipus de control.

Chris Hedges, periodista investigador dels EUA va alertar: “La força d’un estat totalitari resideix en els seus informants. I Estats Units en té molts. Ells llegeixen els nostres missatges de correu electrònic. Escolten, graven i guarden les nostres converses telefòniques. Ens prenen fotografies… Ens monitoritzen mitjançant els nostres dispositius electrònics. Infiltren les nostres organitzacions. Promouen i faciliten ‘actes de terrorisme’ d’activistes musulmans, ambientalistes radicals, anarquistes, incriminant a aquests dissidents indefensos amb proves falses i enviant-los a presó per anys. Han recollit detallats dossiers amb els nostres hàbits, gustos, preferències, historials mèdics i financers, orientacions sexuals, històries laborals, hàbits de consum i promptuaris delictius. Guarden aquesta informació en ordinadors governamentals. Allà estan, esperant com una bomba de temps, fins que l’Estat decideixi que és hora de dur-nos a judici.”

En realitat, als EUA l’anomenada “comunitat d’intel·ligència” és un ens paral·lel a l’Estat, que està més enllà de tot tipus de control. El pressupost assignat als serveis d’intel·ligència es diu “black budget” perquè es manté en total secret. Gràcies a Edward Snowden, actualment asilat a Rússia, es va fer pública l’astronòmica xifra del pressupost de l’any fiscal 2013 per a les agències d’espionatge (CIA, NSA i altres): 52.600 milions de dòlars.

Una de les més grans paradoxes de l’espionatge massiu de la població dels EUA és que els mateixos ciutadans paguen amb els seus impostos el pressupost de milers de milions de dòlars que es gasta per espiar-los. Any rere any es retalla el pressupost per als serveis públics bàsics, com educació i salut; i mentrestant, el pressupost per als espies segueix creixent com floridura en la foscor.