En aquests temps en els quals a Occident domina l’Imperi de la Mentida, aquell que ja és el patró dels ecologistes, hauria de ser-ho molt més encara dels especialistes –dels autèntics– en geopolítica. Especialment la seva vida i els seus ensenyaments són el desmentiment més demolidor d’una de les més criminals fal·làcies geopolítiques promogudes per “les nostres” elits: la del xoc de civilitzacions, sobretot el xoc entre l’islam i el cristianisme.
Aquell que va rebre una gran il·luminació espiritual al mont Alverna, aquell que també un dia va abraçar estretament el leprós, va ser capaç d’anar més enllà tant de la mística contemplativa com de l’acció solidària en el seu propi entorn pròxim. Es va atrevir a ser un pobre però dòcil instrument diví davant uns conflictes mundials que superaven fins i tot els més poderosos reis i senyors de la cristiandat.
A diferència de molts eclesiàstics, místics contemplatius i religiosos caritatius de la seva època, que no van tenir ni prou lucidesa espiritual ni prou discerniment geopolític (com continua passant avui, vuit segles més tard), sant Francesc sí que va saber veure les claus reals després dels greus esdeveniments mundials d’aquell temps.
Va donar tots els passos necessaris (no només espirituals, sinó també físics i intel·lectuals) que el van dur a conèixer els molts abusos dels “cristians” i no va caure en l’engany de la parafernàlia ideològica que presentava els “nostres” com a salvadors i els seus crims com a croades. Així ho demostra el capítol 16 de la Regla no bulada i el 12 de la Regla bulada en els quals s’exposa la forma respectuosa i humil d’evangelitzar en territoris musulmans i el codi de comportament a seguir pels evangelitzadors en aquests llocs.
Però a més de tota la seva lucidesa i discerniment, gràcies a la seva humil audàcia i a estar disposat fins i tot a deixar la vida en l’obstinació, va aconseguir, després de múltiples intents, perills i peripècies, la trobada a la ciutat de Damiata amb el sultà d’Egipte Al-Malik Al-Kamil. Era nebot del gran Saladí, senyor de Jerusalem, primer sultà d’Egipte i Síria, els dominis del qual incloïen parts dels Estats creuats, Mesopotàmia, Iemen, Hiyaz i Líbia. Al-Kamil havia fet diverses ofertes de pau als croats, les quals van ser rebutjades a causa de la intransigència bel·licista de Pelagi, el llegat papal per a la cinquena croada. Fins i tot va arribar a oferir als croats la devolució de Jerusalem.
És en aquest context en el qual cal emmarcar la seva trobada, i possiblement fins i tot unes negociacions, amb sant Francesc, que estava preocupat sobretot pel cessament de la violència, i no tant per la conversió del sultà. Sobretot quan va comprovar directament l’admirable actitud respectuosa i dialogant del líder musulmà. Actitud que contrastava fortament amb la intransigència guerrerista dels líder cristians, inclosos els eclesiàstics.
Segurament, sant Francesc va arribar a la presència del sultà pres i apallissat, però va arribar. I a més, gràcies a la seva sorprenent entesa amb ell (que llavors feia front a la cinquena croada llançada pels cristians, però que va quedar admirat per la persona i el comportament del sant frare), Francesc fins i tot va aconseguir el que els grans exèrcits dels croats mai van aconseguir amb totes les seves armes i tota la seva violència: l’accés permanent dels pelegrins cristians als sants llocs, accés que fins al dia d’avui assegura l’actual Custòdia franciscana en Terra Santa.
El viatge de sant Francesc i la seva entrada pacífica a la ciutat de Damiata (travessant les files dels aguerrits “sarraïns” que decapitaven qualsevol cristià que s’aproximés) fins a aconseguir fins i tot ser rebut pel sultà, està avalat per les fonts històriques, com la primera biografia de Celano, i fins per un qualificat testimoni presencial: el bisbe de Sant Joan d’Acre, Jacobo de Vitry, en una carta escrita el març del 1220.
Sant Francesc s’havia embarcat a la ciutat italiana d’Ancona el 24 de juny de 1219 amb dotze companys. Després d’un trajecte marítim de més d’un mes, amb escala a Xipre, va desembarcar a Sant Joan d’Acre, capital del Regne llatí de Jerusalem. Allà, on es trobaven ja alguns germans de la seva Ordre, va entrar en contacte amb el bisbe Jacobo de Vitry i amb el llegat papal per a la cinquena croada, Pelagi.
Aquest es va resistir a concedir-li permís per a dirigir-se al campament musulmà i cercar una solució pacífica al conflicte. Però, malgrat això, sant Francesc, acompanyat pel germà Fra Il·luminat, es va posar en marxa l’agost cap a Damiata, que des de feia un any estava assetjada per l’exèrcit cristià. Finalment, proveït d’un salconduit del sultà, va poder visitar els sants llocs de Terra Santa i va tornar a Itàlia l’estiu del 1220, quatre anys abans de la seva mort, el 3 d’octubre de 1226, als seus 44 o 45 anys d’edat.
****
Després de llegir detingudament les quatre parts del meu anterior article, Charo, una amiga molt pròxima, m’escrivia molt sàviament: “La lectura dels teus darrers escrits m’ha evocat aquesta pregària de sant Francesc davant el Crist crucificat de l’Ermita de sant Damià, pregària que fa molts anys em va regalar Susana [la meva esposa]”:
“Oh alt i gloriós Déu,
il·lumina les tenebres del meu cor.
dóna’m una fe recta,
esperança certa,
caritat perfecta
i una humilitat profunda.
Dóna’m, Senyor,
sensibilitat i discerniment
per a complir la teva veritable
i santa voluntat. Amén.”
La veritat és que jo havia oblidat aquesta pregària, tan preciosa com moltes altres del pobre d’Assís. Però, sense recordar-la, és com si en aquestes quatre parts del meu darrer article l’hagués pres com a guia per a exposar tot el que jo mateix sentia i vivia. I com que a més avui, aquest dissabte 4 d’octubre, és la festa de sant Francesc, se m’ha ocorregut que el millor homenatge que podria fer-li en el seu moment és publicar l’apartat que li dedico (el 2n del Capítol 1 de la Segona part) en el llibre La humanitat va cap a l’Harmagedon? O cap a la plenitud del Punt Omega?. Així com el 3r, que manifesta clarament com Francesc va ser i continua sent per a molts de nosaltres una veritable font d’inspiració.
Segurament no és casual que les imatges de Francesc i Clara siguin les úniques de sants que tinguem a la petita Església del nostre Santuari, acompanyant el Pantocràtor central (Crist en el seu majestuós paper de Senyor de la Història), la Bíblia, que és a la seva dreta, i la Senyora de S’Olivar, que és a la seva esquerra. Es tracta de dues icones de cos sencer que vam adquirir a Assís el 1996, quan ens vam posar en marxa des d’allà cap a Ginebra per a sol·licitar a Ayala Lasso, el primer Alt Comissionat de l’ONU per als Drets Humans, que fes el que estigués a la seva mà a favor dels centenars de milers de refugiats hutus que, en aquells mateixos dies, fugien i eren massacrats a la jungla del Zaire. Dues icones que ens van acompanyar durant més d’un mes de marxa, en comunió amb aquells dissortats.
Després del citat Apartat 2n, que vaig titular “El pobre d’Assís va aconseguir el que no van aconseguir els exèrcits creuats”, que transcriuré íntegre a continuació, i després del també citat Apartat 3r, que vaig titular “Però encara no havia arribat la meva hora”, que deixaré per a un altre dia, el 4t, el qual vaig titular “Exactament 800 anys després”, comença així:
“El 2019, exactament 800 anys després d’aquella històrica trobada entre sant Francesc d’Assís i el sultà d’Egipte Malik al-Kamil, durant la cinquena creuada el juny del 1219, es va realitzar a Jerusalem una important trobada commemorativa [1]. Per a reviure aquell esdeveniment, Jerusalem va obrir les seves portes amb un congrés sobre els ‘800 anys de la peregrinació de la pau de sant Francesc a Terra Santa (1219-2019)’.
José Silvonei va recordar que alguns van qualificar tal trobada com ‘un dels gestos de pau més extraordinaris en la història del diàleg entre el Cristianisme i l’Islam’. I a continuació es va referir breument a les circumstàncies d’aquell esdeveniment:
‘El frare, després d’alguns intents infructuosos, va pujar amb els seus germans en una barca de soldats i mercaders i va arribar al port d’Acre, al nord de Palestina, amb la intenció de trobar-se amb el sultà d’Egipte. La trobada va tenir lloc probablement en la treva d’armes entre l’agost i el setembre, al port de Damiata, al delta del Nil, a uns 200 km al nord del Caire, on el nebot de Saladí, en contra del parer dels seus dignataris, va rebre els frares amb gran cortesia, oferint-los també regals que van ser rebutjats en consideració al vot de pobresa.’
Per part seva, el custodi de Terra Santa, Fra Francesco Patton, a Ràdio Vaticana – Vatican News, va qualificar sant Francesc com ‘el somiador a qui la història ha donat la raó’ i va explicar: ‘Fa exactament 800 anys, durant la cinquena croada, sant Francesc va venir com a pelegrí i testimoni de la pau, romanent aquí fins al 1220, fins al seu retorn a Itàlia’.
A continuació, el custodi va recordar: ‘Francesc d’Assís va travessar les fronteres de la guerra i va anar més enllà de la lògica del conflicte de civilitzacions, seguint la inspiració divina que el va dur a creure en la possibilitat d’una trobada fraterna amb tota criatura’. I va explicar que això continua sent vàlid avui perquè el diàleg ‘és sortir a l’encontre de l’altre sense prejudicis, amb la pau del cor, sabent que primer de tot ens trobem amb una persona, més enllà de les seves creences’.”
****
Aquest és ja, finalment, el contingut íntegre del citat Apartat 2n:
“Quan, durant aquestes darreres dècades, he intentat explicar el xoc intern que vaig sofrir el 1992 veient com els africans morien per centenars de milers enmig de la passivitat general (llavors a Somàlia, més tard a Rwanda, Zaire…), xoc que em va portar a fer ‘bogeries’ (com marxes d’uns 1.000 quilòmetres o dejunis de 42 dies), m’he vist obligat a recórrer a un relat que el religiós franciscà Éloi Leclerc [2] va fer al seu llibre Saviesa d’un pobre [3]. En ell, per a relatar una de les ‘bogeries’ de sant Francesc d’Assís, fa servir categories una mica més pròximes a les nostres, temporalment i culturalment, que les categories del profetisme bíblic.
Unes categories, aquestes últimes, molt mal enteses i fins i totdistorsionades, sobretot per la influència d’altres categories orientals (com les d’il·luminat, mestre espiritual, guru, santó…), que poc tenen a veure amb la crida gratuïta per part de Déu per a encomanar una missió profètica a algú incapaç per si sol d’estar-ne a l’alçada.
Però en aquesta era d’un racionalisme que s’infiltra fins i tot en l’espiritualitat, no està de moda parlar ni d’un Déu personal, ni d’una crida per part seva, ni d’una missió per ell encomanada. Pel que sembla, és molt més racional i raonable limitar-se a la pràctica de la ‘meditació’ i de les tècniques d’interiorització en la cerca del nostre jo profund.
I tota aquesta incomprensió entorn de la categoria de profeta no només es deu al fet que aquesta categoria poc té a veure amb la d’il·luminat, molt més difosa en l’actualitat fins i tot a Occident. Es deu també al fet que, encara en categories pròpiament bíbliques basades en l’existència de Déu (un Déu amb el qual és possible relacionar-se d’un mode molt semblant al de les relacions interpersonals), el fenomen del profetisme sol estar massa i molt sovint associat a experiències sensorials massa estranyes: visions i/o audicions fantàstiques o fins i tot apocalíptiques.
Però el fenomen profètic pot no tenir res a veure amb totes aquestes experiències que s’assemblen més al que és oníric, amb els seus continguts fantàstics. La inspiració profètica pot manifestar-se, i de fet així succeeix, amb una fenomenologia molt més senzilla, menys aparatosa, però d’una gran fiabilitat: com una simple però profunda certesa que s’imprimeix en la consciència d’una manera que no és discursiva ni voluntarista, d’una manera que evoca una espècie de transmissió instantània telepàtica de Ment a ment. I, per contra, tals visions o audicions, a vegades al·lucinants, no garanteixen en absolut que ens trobem davant el do de la profecia.
És a dir, encara en l’àmbit de les categories bíbliques se sol identificar massa al profeta amb el vident que té experiències de tipus oníric, necessitades d’interpretació. Però quan Jesús va anunciar la destrucció del Temple de Jerusalem o, ja al segle XX, el famós pare Pius va profetitzar que Karol Wojtyla, que acabava de visitar-lo, seria papa, van anunciar fets futurs de manera concisa i simple. Sense les parafernàlies simbòliques de tipus apocalíptic bíblic o pròpies de diversos visionaris dels darrers segles.
Segurament, si practiquéssim més el silenci interior i si, sobretot, estiguéssim més pacificats internament (és l’hesicasme dels pares del desert o l’estat de quietud de sant Joan de la Creu i santa Teresa de Jesús), tots escoltaríem ‘la suau veu’ (a la qual també es referia el no cristià mahatma Gandhi).
Déu parla, certament, en els moments més insospitats: quan estem absorts en el que fan les nostres mans, quan caminem o conduïm el nostre vehicle, quan descansem… Tots podríem ser, en principi, instruments profètics si Déu així ho disposés. Si estiguéssim oberts a això, segurament ja tots profetitzaríem, com el profeta Joel o l’apòstol Pere deia que succeiria ‘els darrers dies’.
D’altra banda, el fenomen profètic no pot ser reduït a prediccions sobre esdeveniments futurs. El profeta emet, en nom de Déu, més valoracions sobre el present, especialment sobre la justícia social, que anuncis sobre el futur. I, amb freqüència, també anuncia motius d’esperança. No només esdeveniments futurs catastròfics.
En tot cas, tornem al citat relat del pare Leclerc. Durant la cinquena creuada l’any 1219, la pretensió de sant Francesc era la d’arribar fins al sultà d’Egipte i convèncer-lo que accedís a les seves peticions sobre Terra Santa. Quan els croats, eclesiàstics i altres persones “realistes” s’estranyaven i fins i tot es burlaven d’un propòsit tan il·lús i fins i tot tan suïcida, la resposta del pobre d’Assís era aquesta: ‘Déu no em demana que arribi, sinó tan sols que em posi en marxa’.
Tot i el risc de produir el rebuig definitiu de les meves ‘utòpiques’ o fins i tot ‘delirants’ argumentacions, tan aparentment centrades a més en mi mateix, formularé de nou el moll de l’os tant de les meves conviccions com d’aquest llibre: Déu continua actuant en la Història, Déu continua cridant éssers ‘petits’, Déu continua encomanant-los missions absolutament desproporcionades a les seves capacitats… I, també en el meu cas, aquella veu va ser inaudible però totalment nítida: ‘Posa’t en marxa’!
El setembre de 1996, la situació als camps de refugiats hutus al Kivu era extrema. Al començament d’aquell any, algunes ONG ja havíem realitzat la marxa a peu des de Barcelona a Ginebra que unes setmanes abans jo els havia proposat. A la seu de l’ONU ens havia rebut el flamant Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Drets Humans, l’equatorià José Ayala Lasso. Li havíem lliurat en mà una sèrie de consideracions i peticions signades per la presidenta del Consell Insular de Mallorca, María Antonia Munar.
Uns dies després, érem també rebuts a París pel director general de la UNESCO, Federico Mayor Zaragoza. La marxa havia tingut un increïble impacte mediàtic. Per aquest motiu, diversos companys la consideraven un gran triomf. Per part meva, l’única cosa que tenia al cap era que els refugiats continuaven morint atroçment al seu infern verd. M’era impossible considerar que tal impacte mediàtic fos un èxit.
Vaig començar llavors a referir-me a la necessitat d’escalar en la nostra determinació i en les nostres accions: vaig començar a referir-me a la necessitat de començar, per exemple, un dejuni indefinit davant la seu de la Unió Europea a Brussel·les. Però va ser a partir d’aquí quan es va començar a crear entre nosaltres una fissura que, amb el pas dels mesos i sobretot amb la meva candidatura al premi Nobel de la Pau, es va anar eixamplant i aprofundint fins a transcendir públicament als mitjans amb atacs virulents entre companys.
Des de la seva distorsionada òptica, semblant dejuni indefinit, que únicament jo estava disposat a començar, era sobretot una cerca de protagonisme personal. Una acusació de cerca de protagonisme que, al costat de moltes altres (com la de misticisme mancat de realisme o, per contra, la d’activisme molt poc espiritual), no només m’ha acompanyat tota la meva vida, sinó que es va arribar a convertir en una espècie de pandèmia els anys de la candidatura al Nobel de la Pau.
Tan sols veien en mi personalisme i afany de protagonisme, però la meva òptica era totalment una altra. Contínuament venien a la meva ment les imatges de sant Francesc travessant a peu les files de croats i musulmans. O la imatge d’un gran profeta del segle XX, monsenyor Oscar Arnulfo Romero, clamant davant dels assassins, sense cap prudència humana: ‘Els suplico, els prego, els ordeno en nom de Déu: Aturin la repressió!’
De manera que va acabar forjant-se en el meu interior una tremenda decisió: marxar aquesta vegada cap al sud, fins a Kigali, arribar fins a la residència del criminal/president Paul Kagame i desplegar davant d’ella una pancarta amb les històriques paraules de l’arquebisbe jesuïta d’El Salvador.”
Notes
2. Durant la Segona Guerra Mundial va ser deportat als camps de concentració de Buchenwald i Dachau. Va ser ordenat sacerdot el 1948.
3. Edicions Encuentro. Octubre 2018.
Quadre: Sant Francesc davant del sultà d’Egipte Al-Malik Al-Kamil (Zacarías González Velázquez, 1787)
El sultà i el sant (Alexander Kronemer, 2016)
Es poden activar els subtítols automàtics